El forat

Josep Albanell

I ara, senyors, la més gran i esborronadora meravella natural de tots els temps. Poden acostar-se a la barana, però no provin pas de saltar-la: hi ha un dispositiu de seguretat (electrònic, és clar), que els fregiria en un obrir i tancar d’ulls. I, per altra banda, encara que s’hi acostessin més, tampoc no veurien altra cosa que el que ara veuen: no re. Perquè això, senyors, és el re de veritat, el buit, el buit absolut, el buit còsmic, el buit metafísic, el buit per definició, per excel·lència. Apa! I com és això? Com es va produir?, em preguntaran, encuriosits —legítima curiositat, val a dir—, vostès. Doncs qui ho vulgui saber que pari l’orella que engego l’explicació. Oi, Sí. Sembla ser, diuen, que en Joanet Parpal (d’altres investigadors creuen que es tracta d’en Joanot Puntal, però vostès ja comprenen que aquí, el nom, l’individu, és el de menys, en Joanet Parpal), deia, doncs, tornava una nit a casa seva a les tres de la matinada, borratxo com un gat fart de segí, per l’avinguda Maragall. I sembla ser, també, que es va entrebancar i va fer un mal gest amb el peu. I ja hi vam ser! Vostès, que fan cara de ser persones prou llegides, ja deuen saber que el nostre univers no és únic. Què dic, únic! Estem materialment sebollits en un brou d’universos paral·lels, tangents, transversals, perpendiculars, convergents, divergents, i dali per on vulguis! I els uns estan separats dels altres per unes pel·lícules (membranes, fronteres o el que sigui) finíssimes, però d’allò més infranquejables. Ara que, ja se sap, sempre hi ha la possibilitat d’un accident. I això va ser el que va passar aquella nit. Al fer un gest no usual (diuen els entesos que és molt important això de no usual) amb el peu, la sabata va relliscar per la nostra realitat fins a topar amb un punt momentàniament feble (degut, potser, segurament, a la distorsió de l’espai) de la membrana divisòria, i es va esllavissar una mica —uns mil·límetres, unes micres, un no re, però n’hi va haver prou— cap a un altre univers —un d’aquests infinits universos que ens envolten, que estan aquí, aquí mateix, a l’altra banda del paper de fumar que ens fa de partió— i es va produir la catàstrofe. Tothom sap que cap d’aquests universos no pot posar-se en contacte entre si, ja que cadascun és l’oposat de qualsevol altre, com si diguéssim que l’un sempre és el negatiu de qualsevol veí. L’univers que vulgueu, que no sigui el nostre, és l’anti-univers, ja m’enteneu, mira, que s’exclouen mútuament, com el gat i el gos, vaja, però en pitjor, en molt pitjor, en pitjoríssim, garrameu de mèu-mèu! I doncs! On érem? Ah! La punta, sí. Ei. La punta de la sabata que, malauradament, va travessar la partió, va provocar l’encontre d’una part de matèria amb la corresponent anti-matèria (s’estima que en el mateix moment i el mateix lloc, però a l’inrevés, un anti-Joanet Parpal havia travessat, també, des de l’altra banda, el tel que separava els dos desgraciats, i les dues puntes de sabates van coincidir, és clar). L’explosió fou d’aquelles que omplen de cucs les orelles i feines a tapar-se-les. Però el que va ser veritablement terrible fou que la punta de la sabata d’en Joanet va desaparèixer. Així mateix, com els ho dic: va desaparèixer. No es donava aquí el cas de la desintegració: la matèria no es transformava en energia, com diuen que passa, sinó que es fonia com si fos gel al mig de l’estiu i al ple del sol. Bufa, noi! On hi havia hagut cuiro, pell de verro o de vedella, o bé vés a saber quina llei de materials sintètics, no hi havia re. Re de re. En Joanet tenia una sabata netament retallada per la punta, una sabata camussa. De fet el mal no era gaire gros; es podia adobar comprant-ne un parell nou, de sabates. Però encara hi havia una cosa més: el forat. Ah!, el forat! Redéu, quin forat! Un forat, sí, uns fuita, un punt d’expansió. En Joanet, la voravia, una botiga de vetes i fils, un bar d’aquells exòtics i un semàfor, es van escolar, com si els xuclessin, pel foradet. I es veu que a l’altra banda passava el mateix, i que el Joanet coincidí amb l’altre Joanet, el tros de voravia amb l’altre tros de voravia, la botiga amb l’altra botiga i aneu comptant, explosió rera explosió, i coses que desapareixien com si algú les esborrés del mapa. I el forat cada cop més gros, és clar. I com és gros, més coses xuclava: un autobús de la línia efa-hac, un quiosc de diaris amb diaris i tot, un sereno amb tot un manyoc de claus, una paperera municipal, un municipal fora de servei que passava per allí… I que no hi havia manera d’aturar-ho! I al pas que anava, amb aquell deler d’esborrar coses entre explosió i explosió, el món sencer no trigaria gaire a escolar-se per aquell forat infaust. Però heus ací que, atrets pel soroll dels espetecs, i pensant-se segurament que ja hi tornàvem a ser, que ara toca a l’avinguda Maragall, es va presentar una patrulla de policies al lloc del fet. Tot va ser u: presentar-se, xuclar-los el forat i, pam, desaparèixer. Amb els policies xuclats —jeep inclòs— no va produir-se cap detonació, però. I no van estar gaires segons en el món del buit. En un no re, després d’uns estranys instants en el quals va semblar com si tot el forat fos commogut per una gran consternació, els guàrdies —i el jeep, ep!— van ser regurgitats de nou a aquesta banda. I aquell desfici deglutidor del forat es va aturar de sobte com si li haguessin tallat la cua o nuat la gorja. I doncs, què havia passat? Ah, senyors meus! Se suposa —tot són suposicions, i re més que suposicions, les coses com siguin— que si bé tots els universos són parions, no són, en canvi, allò que es diu exactes, clavats, calcats. El de l’altra banda, aquest cop, no tenia forces de l’ordre públic i els guàrdies, en no topar amb els seus «antis», no van desintegrar-se, van ser retornats, i així van trencar la cadena explosiva i anorreadora que, ben segur, de no ser per això, hauria estat causa de la fi del món. I de tot el merder, dit sigui amb perdó, només en va restar aquest forat que ara vostès poden admirar. I una vegada més, senyors meus, els servidors de l’ordre van salvar la nostra societat —i la nostra civilització, ei!— de desaparèixer en l’abisme inexpugnable de la buidor còsmica. I amb aquest extraordinari testimoni d’un tan excepcional fenomen natural, acaba la visita a la ciutat. És la voluntat, si els plau. Gràcies. Moltes gràcies, senyors. Gràcies.

Barcelona, abril de 1976