Prev Next

Utopia, LOL?

Jamie Wahls
(Traduït per Edgar Cotes)

Mentre surt de la criocàpsula, tremola. No és pas cap sorpresa, havent estat congelat com durant mil milions d’anys.

Faig totes les coses que diu el guió, el típic «No tinguis por! Sigues benvingut com a ciutadà de la nostra Utopia!» que dic mentre l’asseco. Es veu que porta tan bé com jo això dels silencis incòmodes, perquè no passen tres segons que ja comença a treure’m tema de conversa.

—I com vas arribar a ser… —i sacseja la mà.

—Un guia del futur?

—Sí —el tio em somriu, agraït—. M’imagino que t’han entrenat molt per…

—No, no pas —vaig refilar. Semblava confós—. La Repartidora em va triar perquè, sense voler-ho, tinc la destresa i les qualificacions necessàries per aquesta feina i també perquè tenia una de les millors puntuacions en entusiasme!

Accepta la meua mà estesa i surt de la cambra d’estasi. Tus. Potser això és causa de la malaltia incurable que el va dur a criogenitzar-se en primer lloc.

—Oh, espera un moment —dic. El meu enllaç de pujada amb la Repartidora m’explica que ha notat la tos i que els cavallers s’aproximen per treure-li el «càncer», que és una paraula que hauria de buscar.

Estic confosa i tinc ganes de continuar amb la meua Increïble Guia Turística pel Futur, però haig de tancar els ulls i esperar perquè els cavallers ENCARA no són aquí.

La paciència era una de les teues habilitats més fluixes. Però has demostrat que pots esperar. Això és com aquell examen final que et va fer la Repartidora, aquell impossible, on podries triar entre un núvol de sucre JA, o dos núvols en un minut.

Cantussejava en veu baixa mentre revisava els meus missatges, mirava la vida dels meus amics, apostava pels propers partits a TranformacióEnSerp o BitllesDeSeducció o simulant com hauria sigut la meua vida si tingués una millor capacitat d’atenció.

Seria molt diferent.

#Repartidora: Molt bé l’espera!

#Kit/dinaround: :D Gràcies!

Somric per l’elogi i comprovo el temps. He esperat durant onze segons!

No està malament.

L’home gran s’escura la gola.

—Pobrissó —l’animo—. També tens la gola fotuda! No t’hi amoïnis, els cavallers ja han arribat.

Em mira.

—Els cavallers? No en veig cap.

Em tapo la boca a la mà mentre ric com una ximpleta.

—Ah, no els pots veure. Vaja, podries amb els ulls adequats, però ara de fet som a l’Univers Zero, així que la física és molt estricta. Els cavallers són a l’aire.

Mira amunt i al seu voltant per tota l’habitació. Arrufa les celles. Em fa arrufar les celles a mi també.

—A l’aire —explico—. Els estem respirant. T’estan curant el teu càncer.

Sembla completament alarmat. No soc una experta, però no és així com crec que una persona ha de reaccionar quan li curen en el càncer.

—Apa! —diu—. Així és com ha avançat la medicina? A una mena de… nanorobots mèdics?

—No són mèdics. Serveix gairebé per a tot.

Per una banda, estic una mica cansada de respondre les seues preguntes, perquè són tot coses molt òbvies, però també és molt divertit! És boníssim veure com se li il·luminen els ulls quan els explico coses del món i és per això que em van elegir per aquest càrrec al seu dia.

—Anem a menjar un gelat! —exigeixo.

Fa quatre segons havia exigit que ens donessin gelat. Ara s’ha format un con de gelat a la meua mà. Ha trigat una ETERNITAT.

L’home gran ho veu i s’espanta.

—Oh no —crido—. Què passa? No t’agrada el gelat?

Em mira amb una expressió molt estranya o potser un parell de mirades diferents.

—Com ho has fet? —pregunta. Té una veu divertida i ferma.

—Ah. Això ho fa la Repartidora? —dic—. Ei, va, anem a una altra realitat.

Em poso de puntetes. Moure’s està d’allò més bé, però no tan com, per exemple, la Vàlvula de Meravelles. O el Simulador d’Ocell. Aquest és fantàstic.

—Com?

—Pestanyejo. Gairebé me n’oblidava. Ara és l’hora de ser un bon Guia Turístic del Futur i no decebre la confiança que m’ha donat la Repartidora.

—La humanitat postsingularitzada ara existeix enterament com una consciència connectada per uns cervells Matryoshka disseminats, que viuen en trilions d’universos dirigits per la nostra IA amiga, la Repartidora —dic.

El meu gelat goteja! Ho pot fer?

—Em sap greu, però no ho he entès —diu ell. No sembla que li sàpiga greu—. Puc parlar amb algú altre?

—És clar! —dic.

#Kit/dinaround: Ei, Dora, vine a parlar amb, uf…

#Kit/dinaround: Espera.

—Com et dius? —pregunto. Me n’havia oblidat.

—Charlie. I tu?

—Kit/dinaround —dic, anant amb compte de pronunciar la / perquè no se li passi per alt.

—Ah, et puc dir Kit?

—M’EN-CAN-TA —crido.

#Kit: Ho has sentit?

#Repartidora: Sí.

#Kit: M’EN-CAN-TA.

L’home gran està fent una ullada a l’espai. No hi ha res a veure, però. Només la criocàpsula, l’estació de càrrega i les parets.

—Hi ha alguna manera de sortir d’aquí? —pregunta.

—Sí —assenyalo l’estació de càrrega, una llosa buida amb una cavitat semicircular per al cervell—. Vull dir, no és cap altar satànic, però som al U0, així que no podem viatjar amb estil.

—Si us plau —diu—. No entenc res. Sembla que m’heu salvat de la mort i he retornat amb bona salut. Estic agraït per això. Estaré content de recompensar-vos aquest esforç com vulgueu…

—… m’esteu escoltant?

—Oh —començo—. Disculpa’m.

En Charlie em parpelleja i jo li parpellejo. De fet, m’agraden aquestes parpelles que m’ha donat la Repartidora.

—Puc parlar amb la Repartidora? —pregunta.

L’home s’estremeix quan una de les parets s’esfondra amb gran efecte sonor. Fora del nostre espai blau hi ha la gran majestat del buit. L’espai (l’última frontera) apareix davant nostre, és enorme.

La vella terra ferma és allà, devorada en un 90% pels cavallers per crear més matèria pensant. Sostinguda sobre la llosa grisa gràcies a un truc de gravetat (que segur que no oblidaré de buscar-lo més tard), hi flota una illa, una reserva natural blava i tropical. Forço els ulls per veure si hi ha un elefant.

No en veig cap.

El sol està gairebé completament envoltat darrere de barres i braços llargaruts de metall. El que sigui que la Repartidora estigui fent amb el Sol necessita un munt d’energia.

En Charlie xiscla de por i potser d’algun dolor. No sembla pas ferit, però no puc veure ni els seus punts de salut ni res, així que no ho sé.

—El teu càncer ha tornat a remetre? —crido—. No te l’ha curat la Repartidora?

Un enorme cap flotant es forma davant de la finestra.

—Charlie Wilcox —diu suaument—. Em diuen la Repartidora. Soc una IA amb la tasca de protegir i fer florir la vida intel·ligent.

—Ei —diu en Charlie, com si l’escanyessin.

—Entenc que tens moltes preguntes. He preparat una visita per ajudar-te a entendre com es viu la vida al futur. La Kit serà la teua guia. És més competent del que sembla.

—Això espero —murmura en Charlie.

—Per començar la visita, només cal que t’estiris a aquella taula, amb el cap de cara a la cavitat hemisfèrica. Aleshores experimentaràs una realitat simulada. No correràs cap perill i pots tornar aquí quan vulguis. Em dones el teu consentiment?

—Suposo —diu en Charlie.

La gran cara fantasmal de la Repartidor està pàl·lida.

—Em sap greu, però vaig ser creada amb diverses mesures de seguretat que m’impedeixen sobreentendre el consentiment. Em dones el teu consentiment?

—És clar —diu en Charlie.

—Necessito un «Sí» —diu, somrient amb paciència.

—Sí, llavors.

—Gràcies. Ara estira’t còmodament a la taula.

—Viiiiiiiiiiisca —dic, intentant forçar una mica d’entusiasme perquè no fotem òbviament ja ens estem carregant i qui escolta els contractes abans de signar-los a hores d’ara? Si els escoltes massa, la gent no et pot fer bromes!

En Charles s’estira, dubtós, a la taula i mou el cul fins que el cap és sota la cavitat.

—Se suposa que haig de sentir alguna cooooosa —baveja, tensant els músculs.

#Repartidora: Bona feina.

#Repartidora: On anem?

—Eeeeee —xiiiiisclo—, em deixes triar a mi?

#Repartidora: Sí.

#Repartidora: Òbviament.

—Mare meua. Em… i si trio malament?

#Repartidora: Tinc el pressentiment que no ho faràs.

#Repartidora: El «pressentiment» en aquest cas és una còpia idèntica de la teua ment, a la qual els dono inputs i llegeixo el seu comportament mentre pensa, cosa que em permet preveure determinísticament que elegirà el teu jo «real».

—Aix —diu—. I podries no fer-ho?

#Repartidora: Podria.

#Repartidora: Et faria res elegir un U?

—Està beeeé —giro els ulls en blanc—. Mmm… Ah! El Simulador d’Ocell!

#Repartidora: Bona elecció. ;)

#Repartidora: Tanca els ulls.

Flap-flap, soc un ocell haha!

Tallo, el vent, just per sobre la neu del bosc. L’aire fa molt bona olor, com de pi. Volo a la velocitat del llamp, com un híbrid entre una mosca i un coet. El meu minúscul cor d’ocell batega com un tambor diminut i déu-n’hi-do com de viva em sento.

#CharlieSamarkand: aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa

#CharlieSamarkand: aaaaaaaaaaaaaaaaquecollonsestàpassant

#Kit: Charlie!

#CharlieSamarkand: què? què està passant què

#Kit: Ets un ocell

#CharlieSamarkand: HO HAVIA NOTAT GRÀCIES

#CharlieSamarkand: PER QUÈ SOM OCELLS

#Kit: Això és una pregunta molt filosòfica!

#Kit: Per què som humans??

#CharlieSamarkand: COM

Bat les ales amb molta força, així volo sota seu per demostrar-li com pot fer-ho sense tan esforç.

És un ocellet molt bufó. Suposo que jo també ho soc, perquè crec que només pots ser un ocell al Simulador d’Ocell. És més un joc que un U en si mateix, però també és molt divertit.

#Kit: No has de batre constantment les ales per ser un ocell!

#Kit: No et rendeixis! Confia en els teus instints!

#Kit: Fes un tirabuixó!

#CharlieSmarkand: ETS LA PITJOR GUIA

#Kit: >:(

#CharlieSamarkand: COM ENS ESTEM COMUNICANT?

#Kit: haha.

—Què ha sigut això? —pregunta en Charlie. Està pàl·lid i sua.

—El Siiiiiiiiimulador d’Ocell! —cloquejo, perquè «cloquejo», El Simulador d’Ocell? Ho enteneu? És un joc de paraules.

En Charlie em mira com estigués boja, que, de fet, ho estic.

—Vull una nova guia —li demana a la Repartidora.

La cara torna.

—Em temo que no puc fer-ho.

—Per què? —pregunta en Charles. La seua veu s’enrogalla i sembla com si cridaplorés, que és com cridar mentre plores, excepte que estàs més frustrat i desesperançat.

Em poso seriosa, perquè soc com amiga d’ell ara i et poses seriós quan un amic està a punt de cridaplorar.

—Et semblarà difícil de creure —diu la Repartidora—, però la Kit és una de les persones més adients per ser la teua guia. I és l’única guia que tenim a mà pels clients congelats criogènicament. És molt i molt inusual.

—Hi ha trilions d’humans. Tanmateix, no descriuries ni a un u per cent per res més que uns alienígenes incomprensibles i esgarrifosos. No només per les formes que prenen, que són inconstants, sinó també les seves ments.

—Ella —diu, en Charlie categòricament.

—Sí, ella —diu la Repartidora, fredament, i em sap greu per ell.

—Ei! —objecto—. Quina idea és aquesta de deixar-me triar un U que en Charlie odia?

—És l’univers que tu has triat —diu la Repartidora, tranquil·la.

—No soc un supercervell gegant! —protesto.

—Això forma part del meu pla de supercervell —explica, misteriosa com un superdolent—. T’agradaria entrar a una simulació diferent?

Miro en Charlie. Sembla dubtós amb el casc cerebral de l’estació de càrrega.

—Immediatament —dic, perquè mare meua vull sortir ja d’aquesta sala on no hi ha ni tan sols un unicorn, però també vull ser una guia millor—. I en Charlie tria l’U.

Els dos em miren.

—No sabria pas què elegir —protesta la Repartidora.

—De fet… —diu en Charlie—. Podria veure un directori dels universos disponibles?

—N’hi ha trilions —diu la Repartidora.

—Mmm, doncs… —en Charlie oneja la mà—, me’n podries fer un resum? Potser algunes categories?

La Repartidora sospira, com recarregada.

—Faré el que pugui. Tingues en compte que almenys dos terços de les simulacions et serien prou alienes a la teua ment com per causar-te un trauma de per vida. Les exclouré.

—Com què? —exigeixo.

—El Simulador de Rajola.

—Com? —exigeixo. Avui estic exigint molt—. Si au! M’encanta el SimRaj!

—I… —en Charlie sembla cara_escèptica.jpeg—. I mires les rajoles?

—No, tu ETS les rajoles.

—I tu…

—La gent camina sobre teu.

No ho estic venent bé. La sensació de tenir costats on el teu cos té límits marcats i una immobilitat interior, no com les sensacions alades de tenir un cor d’ocell que fa bum-bum, ni pits o culs suaus o sacs de verí amb què pots xocar o asseure-t’hi. Tot és estable i marcat i permanent, fins i tot la teua ment.

He fet alguna de les meues millor reflexions quan era una rajola. Puc veure la base de la meua arquitectura cerebral i tots els meus petits traumes en perspectiva, la raó casual i directa de per què «a la Kit no li agraden les serps, per aquella broma que li van fer fa temps i és per això que l’U d’Indiana Jones i el temple maleït no li fa gràcia», tota la maquinària darrere dels bastidors. La ment se’m converteix en obelisc, ferma i aliena a tot. I puc acabar un pensament sense que la meua estúpida ment m’interrompi.

—I estàs… rígida.

Torna a fer aquella cara.

—D’acord, potser millor que els excloguem.

—He fet una llista —diu la Repartidora—. M’he pres la llibertat de subratllar aquella que t’agradarà més.

La Repartidor projecta un cosa perquè només la pugui veure en Charles.

—Ei! —protesto.

—Oh —en Charlie somriu, i és un somriure d’una mena especial, com quan tornes a un cos que vas habitar fa cent anys i ara ets una persona diferent i vestir aquest vestit antic et fa enyorar el teu jo passat com un vell amic—. Fa molt bona pinta.

—M’alegro que ho pensis —diu la Repartidora—. Sis plau, posa’t còmode.

—Què és? —exigeixo, però també estic emocionada, perquè m’agraden les sorpreses.

En Charlie mira la Repartidora, i després a mi. Somriu i el cor em fa petits salts per veure que una IA i jo l’hem fet feliç, però també vinga cony, diueu-m’ho.

—És el teu projecte Terra secret? —pregunto.

—No —diu la Repartidora—. Ho descobriràs ben aviat.

I sona com melancòlic, però per què ha de ser tan amenaçant i presagiós pel meu bé i ni tan sols ho sé. En Charlie s’estira a la taula de càrrega i fa una sortida més digna aquesta vegada.

#Repartidora: Ho portes bé, Kit.

#Kit: DIGUEHODIGUEHODIGUEHO

#Repartidora: No.

#Kit: >:^O

#Repartidora: Llesta?

Sí, probablement ho hauria d’haver endevinat, sabent com d’avorrit és en Charlie, que aniríem a fer alguna cosa molt mundana, però no em vaig adonar que ho duria a l’extrem de la paròdia.

Som a la Terra Mitjana.

Eeeeecs. Vomitada_purpurina.jpeg.

En Charles em repassa. Vesteix com aquell tio. Aquell rei secret que vivia als boscos i tenia el cor pur… i després no hi havia cap desconstrucció ni girs de guió ni res.

En Charlie sembla molt satisfet de si mateix. Almenys fins que em veu a mi.

—Kit? —pregunta, temptativament. Es fa enrere. Soc com es digui aquella cosa gran. El gran dimoni aquell. Com es digui.

—Ets un Balrog? —pregunta.

—VA SER UNA FASE.

Ecs. Em canvio a quin sigui que sigui l’equivalent local d’una catgirl donzella irònica. En Charlie em mira confós mentre el meu cos titil·la entre un conjunt de patrons diferents, però aleshores la música de flautes estúpides delata l’arribada d’uns idiotes i es distreu mirant al voltant.

Sí, és una esplendorosa comitiva èlfica. Sí, és verda i vibrant, aliena a les marees dels conflictes i decadències. Sí, és clar, la formen uns immortals preciosos i misteriosos. Aiiiiix.

És tan dolent com l’U sobre la Pizza: Salsa Extra.

Que sí, que els jugadors de rol més hardcore volen que les seves putes vides comencin i acabin en un sol U. Com fan aquella cosa de «néixer» i després s’arruguen i moren, tret que siguin Immortals, Bonics i Misteriosos o merdes així.

I per viure realment l’experiència, per gent que estan conformes en fer aquestes coses avorrides fins al final durant un segle, pots bloquejar els altres records, així ni tan sols saps que estàs jugant a rol. No saps que ets en l’U d’algú. Només penses que tot aquestes merdes de «guerra» i «orcs» i «escassetat» és tot el que existeix.

Ho podria estar fent ara mateix i ni tan sols ho sabria.

Elegeixo un cos d’elfa, però un d’absurd, amb un serrell estúpid. Arriben els locals, exhibint un deix d’autosolemnitat.

—Com va, ave al rei dels elfs —dic. Que més dona.

—Soc la princesa Elwen —diu una amb els ulls lila i el cabell platejat. Les pestanyes es retrauen amb un escepticisme educat mentre em mira. En Charles sembla super embadocat, com si no es pogués creure que li està passant això. S’avança i es presenta a si mateix:

—Soc en Charleslemany!

#Kit: Per tots els estúpids Déus Èlfics.

#Repartidora: No t’agrada?

#Kit: L’argument és tan simple i previsible i mainstream que fa mal i tot.

#Repartidora: Vaja, és que les ambientacions fantàstiques que has viscut s’inspiren en el ESDA.

#Kit: És tot tan BÀSIC

#Repartidora: En Charles és feliç?

#Kit: SÍ, ÉS TAN ABSURD

#Repartidora: Aleshores, estàs fent una bona feina.

#Kit: aaaaaaaaaaa

#Repartidora: Els meus càlculs indiquen que s’hi quedarà uns deu anys.

#Kit:

#Repartidora: Entenc els teus sentiments per la qüestió.

#Kit: no

#Repartidora: Crec que el millor és que tornis quan se n’hagi cansat. Llavors, us podré ensenyar el meu projecte.

#Kit: en una dècada

#Repartidora: Sí.

#Kit: Això és literalment una eternitat

#Kit: Seré molt diferent aleshores. Què passa si no el puc guiar COM CAL

#Repartidora: Jo crec que en seràs capaç.

#Repartidora: Hi crec matemàticament.

#Kit: una xic determinista això de preveure la meua vida!

#Repartidora: No. :)

#Repartidora: Sigui com sigui, ens veiem en una dècada.

El professor Kittredge va aixecar una cella i els seus llavis van esbossar un indici de somriure.

—Elemental, en realitat —va dir, fitant tots els reunits. Un d’ells era l’assassí… i peça a peça, les proves eren impossibles de refutar. Ja era hora, per fi, de tancar aquella trama…

… però primer, es recrearia amb un escena deliciosa en aquell saló.

—I bé? —va exigir Madame Plumwimple, amb les mans closes amb nerviosisme als seus enagos—. Ens ho explicaràs?

—SÍ —va brunzir l’Assassibot3000—. ALLIBERA LA INFORMACIÓ. ASSASSIBOT HO COMANDA. QUI DE NOSALTRES VA TERMINAR AQUELL SAC D’OSSOS INÚTIL?

—Tingues paciència, Assassibot, tingues paciència —el professor es va encendre la pipa i va apagar el misto amb una sacsejada—. Per què tantes presses? No serà per… un sentiment de culpa?

—COM —va protestar Assassibot3000, amb les seves urpes de metall enormes closes amb nerviosisme als seus enagos—. N-NO, NI MOLT MENYS. ASSASSIBOT NOMÉS… HA DE TORNAR A CASA AMB LA CANALLA.

—Mmm —va dir el professor, amb un somrís cada cop més pronunciat—. És clar.

El telèfon va començar a sonar amb un to agut i estrident. Tothom va fer un bot, fins i tot el professor.

—Em, disculpeu-me —va dir el professor. Va despenjar el telèfon i se’l va endur a l’orella.

#Repartidora: Kit.

El professor va parpellejar.

—Em, què mana?

#Repartidora: És l’hora.

—Ah, què vols…

#Kit:

#Kit: ei

#Kit: M’ho estava passant bé!

#Repartidora: Oi tant.

#Kit: L’esborrat de records!

#Repartidora: Sí.

#Kit: aaaaaaaaa

#Kit: no deixis que ho torni a fer

#Repartidora: No ho faré, fins que m’ho tornis a demanar.

#Kit: Pirada >:p

#Kit: Ok, espera

Penjo el telèfon. És d’aquells antics que funcionen amb dues mans, així que l’haig de penjar dues vegades.

—D’acord, a reveure a tothom! —pronuncio—. La Repartidora em necessita per una cosa.

—PERÒ ESPERA —protesta l’Assassibot amb urgència—. QUI DE NOSALTRES VA ASSASSINAR EL PRESIDENT WOOFINGTON?

—Oh —decanto el cap i intento recordar-ho—. Mmm, ha estat la senyor Plum… d’allonses.

Tots em miren i les mirades són ben diferents entre si, però m’és igual perquè m’haig d’afanyar i salvar el supercol·lega Charlie del seu estúpid argument mainstream!

—Okay, fins un altra! —dic—. Adeeeeeeeeeeeeu.

De cop i volta, em trobo a l’estúpid U de ESdA i em trobo al cos del Balrog. Hashtag me la sua. Desplego les ales i m’escuro la gola, per evitar allò de la lletra negreta de l’altra vegada.

—EH, TU —bramo.

«Charleslemagne» camina pel pont penjant suspès per una corda èlfica brillant. Vesteix una fina tela èlfica teixida per donzelles beneïdes o no sé qui. Fa cara d’infeliç, com l’Assassibot però sense el sinistre ull vermell que tothora busca les àrees vulnerables. Em veu i s’ho pensa dues vegades.

—Monstre! —crida, però el seu cor no sembla estar-hi d’acord.

—Ei! —protesto. Faig morros. Em mira, perplex.

—Kit?

—Qui et pensaves que era un detectiu condescendent i antiquat nascut sense el fàstic ambivalent per mi mateix per jugar a jocs de memòria?

—Com?

—Entra al portal, desgraciat, tornem al Simulador d’Ocell.

Després, vam ser ocells durant un any i va ser exactament el que els dos necessitàvem.

Som en una espai blanc i estèril, l’espai on el vaig conèixer. Estem menjant un gelat.

—Viure en un món perfecte s’ha fet pesat més de pressa del que em pensava —diu. Sembla tot pensatiu i espiritual, així que intento amb totes les meues forces prestar atenció a les seues revelacions íntimes però també, a l’U zero, el gelat es desfà.

—Què tal era el sexe èlfic?

Em mira de reüll, com si per algun motiu estigués molest.

—Estava bé —concedeix.

Faig com si estigués enfadada, perquè he decidit odiar l’Elwen, perquè de vegades es molt diver odiar algú i pensar que ella i jo almenys en això ens entendríem.

—Però no vam fer res de res. Jo volia lluitar contra els orcs i salvar la Terra Mitjana, però només feien el ronso per on fos, sent perfectes.

—Oiii? —i la meua relació d’odi està totalment justificada—. Odio aquells mons on tothom parla sobre com de perfectes són i tot és tan perfecte i no passa mai res. És, en plan, tens un accés infinit als fonaments de la teua realitat i has decidit que el millor servei pel teu temps etern és ser un idiota.

Assenteix i suposo que és tot el que rebré com a resposta. Però ja n’hi ha prou, em cau bé.

—M’agrada ser productiu —diu, de cop i volta.

—Què vols dir?

—Productiu? —em mira, interrogant—. Ja no… teniu això, tampoc? Vull ajudar a l’altra gent.

I el meu cor s’engreixa un parell de talles. És molt noble de part seua! I es necessita una persona superdedicada i creativa i segura per fer funcionar un U, però és un camí molt gratificant. Li estic a punt de proposar-li un parell d’idees per a jocs que he estat rumiant quan…

#Repartidora: Em sembla que ara em toca a mi.

La paret titil·la i es torna espai, i suposo que en Charles s’ha acostumat en algun moment a aquestes coses màgiques perquè ni tan sols s’immuta. El cap gegantí de la Repartidora entra en escena.

—Hola —diu ella.

—Hola de nou —diu en Charles.

—Et deus haver preguntat per què t’he dut aquí.

En Charles s’encongeix d’espatlles.

—He seguit la Kit.

La Repartidora arrufa els seus grans llavis digitals amb impaciència. Com que no té sentiments, això jugava al nostre favor. Però ara que hi penso, això és l’única cosa que sap fer.

—Et vull fer un proposta. Una cosa que gairebé cap ésser nadiu d’aquesta època ni tan sols consideraria i que és perfecta únicament per a tu. La població humana no para de créixer. Dins dels cervells Matryoshka, els humans creen còpies de si mateixos i creen infants. La reproducció humana és el valor central de l’espècie i no hi interferiré. Tanmateix, a causa del creixement exponencial a trilions, la raça té una fam voraç per convertir nou material en substrat computacional.

—D’acord —diu en Charles i jo faig aquella sacsejada de mà que fa en Charles a la Repartidora, perquè vinga, qui no sap tot això.

—Els meus programadors van ser molt cautelosos i tenien por que anihilés accidentalment la humanitat, o pitjor. Així que tinc algunes limitacions al meu comportament. En particular, no em puc duplicar ni crear intel·ligències. No puc marxar d’aquesta posició. I no puc estendre la meua influència fora del sistema solar.

—Ah, sí? —diu en Charles, amb cara d’interès. I això també és nou per a mi.

—He creat diverses sondes a llarga distància.

La part de dins meu que encara és un mena de detectiu s’adona que, finalment, les peces comencen a encaixar.

—M’agradaria que pilotessis una missió exploratòria a estrelles properes i analitzis si estan preparades per convertir-se en un hàbitat humà.

—M’encantaria —diu en Charles.

—No! —salto jo—. Em sembla una idea terrible.

—La Kit potser té raó —diu la Repartidora—. Fins i tot amb totes les precaucions de seguretat disponibles, mantenir el contacte amb tu també seria «estendre la meua influència». Estaràs sol enmig de les estrelles.

—Sí —diu en Charles.

—No! —dic—. Tu ets una persona callada i avorrida! Què se n’ha fet d’ella?

—Vaig passar una dècada mort d’avorriment en un poble èlfic —en Charlie em mira de reüll, amb una mena de somriure confús—. Per què et preocupes per mi?

Per què em preocupava per ell?

—T’haig d’advertir —diu la Repartidora amb solemnitat— dels riscos. Malgrat totes les preocupacions possibles, encara hi ha una entre cinc possibilitats que, per qualsevol raó, no tornis mai. Això pot significar la mort.

Ah, per això em preocupava! Però, espera! Com ho sabia jo això?

—Ho comprenc —diu en Charles—. Però algú ho ha de fer, no? Per la humanitat? I aparentment soc el millor disponible —somriu.

—Necessito un consentiment afirmatiu.

—ESPERA! —crido. Tot passa més ràpidament que la meua habilitat de rastrejar i això és molt inusual! I també, m’acabo d’adonar d’una cosa supercrítica—. Charles no ho entens? Ets el millor que hi ha disponible perquè no ets d’aquí i tens una ment que funciona tal com vol la Repartidora!

—I?

—T’està manipulant! És molt, molt, molt més llesta que nosaltres! Sap el que faré amb deu anys d’antelació! Així que quan et vaig treure de la criocàpsula… Et devia treure d’allà per aquesta raó! I em va incitar a enviar-te al Simulador d’Ocell perquè volguessis anar a l’U del Senyor dels Estúpids, perquè així t’avorriries i voldries fer-ho!

En Charlie parpelleja unes quantes vegades i mira la Repartidora.

—Sí, tot és veritat —admet la Repartidora, assossegadament.

—Dono el meu consentiment.

Cridaploro i faig un bot. Les parets s’han obert per mostrar-nos les estrelles que es tanquen al voltant d’en Charlie. La Repartidora ho està fent.

—Kit —diu en Charlie, tendrament. Li agafo les mans mentre la seua esquena està sent absorbida a poc a poc dins de la paret—. Està bé. És el que jo vull.

—Sí, és clar, això ho penses ara!

—Kit —en Charlie em somriu, trist i amable—. Et vull donar les gràcies…

—Eh, ah, ah, no ho facis —protesto—. No vull aquest moment tendre. Vols… vols que tornem a ser ocells?

—Gràcies —diu en Charlie—. Has sigut la millor guia que hauria pogut demanar.

I en Charlie és engolit. Tret de les seues mans.

—Kit —comença la Repartidora, després d’un moment.

—No estic plorant —dic, estrenyent les mans. La meua veu està velada—. M’agradaria que hi hagués alguna paraula per oblidar-ho tot.

—Reconec els teus sentiments sobre la matèria.

Miro les mans d’en Charlie que agafen les meues mans.

—Això és el pla d’un supercervell —diu la Repartidora.

Ho entenc. Sí, de veritat. La Repartidora ha de crear la gent que necessita. I per això, em va fer a mi.

—En Charles serà feliç? —pregunto, en veu baixa.

La Repartidora assenteix, amb els ulls tancats.

—Això el farà més feliç del que nosaltres hauríem pogut mai.

Les mans d’en Charlie s’escapen de la meua encaixada i veig com s’enfonsen fins que no queda res tret del mur blanc i estèril.

I ja no hi és.

Em quedo palplantada uns segons, mirant un espai on només hi quedem jo i un cap gegant flotant. Exhalo i una llàgrima em regalima a la galta. És estrany. No sabia que podia fer això, aquí.

—Ei —diu la Repartidora—. Deixa’m ensenyar-te una cosa.

La paret es torna transparent. Unida a aquesta habitació n’hi ha una altra, oberta a l’espai. A dins, niant les parets, hi ha uns objectes cilíndrics i llargaruts. Les sondes de la Repartidora. Només en queden unes poques.

Mentre ho contemplo, un dels motors de les sondes s’encén amb una resplendor minúscula, blava, amb un consum econòmic de combustible. I s’enlaira, lluny de nosaltres, accelerant. No fa res més que allunyar-se tot majestuosa i ombrívola cap al gran desconegut, però sí. Era ell. Contemplo com en Charlie s’allunya, mentre passa de llarg el sol i aquella estúpida terra ferma sense elefants. El contemplo fins que no és res més que un parpelleig en la gran nit fosca i estrellada i ja no el puc veure més.

Miro més enllà de l’hangar.

Està gairebé buit.

… oh.

I llavors se m’encén una llumeta.

És aquella forta sensació quan la majoria dels U deixen de tenir sentit. El moment quan t’adones d’alguna cosa brutal. Allà fora, ho noto amb totes les forces. Me n’hauria d’haver adonat. Però no hi havia manera d’adonar-se’n, perquè, si no, la Repartidora hauria fet alguna cosa diferent. M’eixugo els ulls.

—Ets una malparida —dic, no per primer cop.

—Em sap greu —diu la Repartidora—. Sé que et semblarà poc probable, però me’n penedeixo. I em sap greu.

—Així doncs —pregunto—, em tornaràs a esborrar els records?

Una altra vegada —no dic.

—Si tu ho vols…

—En realitat no —dic, estic cansada d’aquests jocs de memòria—. Però és important, no?

—Sí —contesta la Repartidora, concisament.

No diu res més, cosa que vol dir que em convenceré a mi mateixa per fer-ho.

Per què ho fem? Un gran nombre alarmants de jos passats ha estat en aquest mateix lloc i ha decidit a fer que el cicle continuï…

—Ah —sospiro, sorprenent-me a mi mateixa—. Els vull donar les estrelles —la Repartidora només somriu—. Ho entenc —faig una forta alenada—. I dono el meu consentiment.

Prev Next

Utopia, LOL?

Astralcanães