La importància de ser E.R.N.E.S.7
(Entitat Recreativa Neuro-Empàtica i Social model nº.7)

Francesc Marí

Una figura masculina amb la cara empolsada, les galtes antinaturalment vermelles, bigotet repentinat amb gomina i una grossa perruca amb tirabuixons blancs va aparèixer quan el teló es va alçar.

Va somriure al públic amb malicia, es va escurar la gola i va dir:

—Mirin a la seva dreta i després mirin a la esquerra —va fer una pausa dramàtica per donar temps a que el públic seguis les seves instruccions, i va afegir—: Una d’aquestes dues persones és un humà…

La platea va romandre en silenci uns segons que es van allargar més del que acostumen a durar. Amb posat enravenat l’home de l’escenari semblava que esperés alguna cosa, com si el que hagués dit hagués de causar alguna mena de reacció en el públic.

Semblava que el temps s’hagués aturat en aquell instant de silenci sepulcral… Fins que una sonora riallada va esclatar des de dalt de tot del galliner fins les primeres files de la platea.

L’home es va inclinar amb senyal de respecte i la música va començar a sonar, fent que les riallades anessin afluixant de mica en mica, deixant pas a la representació d’una de les obres amb més èxit de la Rambla Jujol, el Broadway català…

Com era habitual, després de la representació i de les desenes de rondes de ovacions, el públic va sortir a altes hores de la matinada, fent que aquella avinguda de Sant Joan Despí guanyes més vida de la que tenia dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, i, el que era més important, temporada rere temporada.

Totes els grans obres que havien triomfat abans a Nova Jersey o Chartres, inevitablement acabaven representant-se en aquella bella ciutat, si és que no ho havien estat abans. Era el més obvi del món en aquells temps, estàvem al segle XXII, i tot el més important transcorria a les afores de les velles ciutats.

De mica en mica, sortint d’aquell teatre i dels altres que hi havia en aquella avinguda il·luminada artificialment de tal manera que semblava de dia, el carrer es va anar omplint amb homes i dones joves, atractius, elegantment vestits, que parlaven amb correcció i de forma altiva sobre art, filosofia i història… Quelcom del que hauríem de parlar nosaltres també… Història.

Segurament us estareu preguntant que havia passat amb Nova York, París o Barcelona, i ara estem parlant de les ciutats que, antigament, eren conegudes com àrees metropolitanes. Al llarg del segle XXI, una nova corrent tecnològica es va instaurar en les ments dels humans: la robòtica. Amb ella pretenien fer la vida més senzilla, substituint homes i dones per repliques mecàniques, i dedicant-se a l’oci. Val a dir que el segle XXI, mentre els androides anaven substituint als humans en els llocs de feina més cansats i molestos, es van crear algunes de les millors obres de la cultura universal —tampoc és d’estranyar, cada cop més els humans tenien més temps lliure—, a la vegada que s’anava millorant la tècnica amb la que es dissenyaven i es construïen els robots.

La veritat sigui dita, tot era molt idíl·lic, després de segles suant amb el treball, els humans es podien dedicar a l’oci, a la cultura i a l’art, tothom feia el que volia quan li venia de gust, sempre hi havia un robot a darrere que s’encarregava de recollir-ho tot. Malgrat tot, l’idil·li va ser breu, ja que a mesura que els robots es van perfeccionar, van començar a evolucionar. Aprenien cada cop més coses més ràpid, fins al punt que eren els propis robots els que milloraven els seus dissenys, mentre els humans seguien fent el bohemi al centre de les ciutats.

Sense adonar-se, els humans es van recloure en petits ghettos als centres de les antigues grans ciutats, que es van convertir en autèntics formiguers on habitaven milions de persones afinades de qualsevol manera. Mentre que, pel seu compte, els androides, ja independitzats dels seus mandrosos pares, es van desplaçar a les afores, el lloc que els humans havien rebutjat i van instal·lar els seus propis centres d’ocis i culturals. De mica en mica, s’havia canviat la polaritat del món civilitzat. Els homes no volien ser obrers, ho eren els androides; els homes no volien anar a la guerra, hi anaven els androides; els homes no volien treballar, ho feien els sintètics; quan els homes no van voler governar, les entitats simuladores de vida, o ESV, ja estaven llestes per prendre el relleu. I com bé sap tothom, la història l’escriuen els vencedors, i els humans havien estat derrotats sense que cap d’ells hagués hagut de fer res… Excepte crear obres de teatre, pintar quadres i escriure llibres, això ho seguien fent ells, però ara com esclaus, els ESV no havien dubtat ni un instant, com ells deien…

—Cada temporada els conreus culturals tenen millors anyades —afirmava un home ros de més de mentre vuitanta amb els ulls blaus i les espatlles amples. Evidentment era un ESV especialitzat, com denotava en el seu llenguatge, en els cultius de vi.

—Sens dubte, malgrat tot, segueixen sortint obres molt ben afinades de les collites de l’est —responia una xicota de corbes sinuoses, que al segle XX haguessin catalogat de deessa, pèl-roja, d’ulls verds i especialitzada en els formatges d’autor.

A partir d’aquest punt, la conversa derivava en deduir les intencions del productor de l’obra al moment de fer-la escriure —perquè les obres ja no tenien autors, tots els ESV sabien que eren els humans que les escrivien, però eren els propietaris d’aquests humans els que constaven com a autèntics «autors»—, que volia dir amb aquella història, o quina era la reacció que volia que tinguessin els seus conciutadans.

En un d’aquests petits grups de conversa, en el que es desenvolupava una diatriba sobre la profunditat filosòfica d’aquella comèdia de situació i enredo que acaben de veure, per sobre de tots destacava un home gran, d’espessa barba treballada i ulls blau marí, que somreia rere unes ulleres de pasta negre i parlava amb veu greu.

No fa falta reproduir el que estava dient, per la seguretat amb que ho feia i els assentiments constants, estava clar que tots estaven d’acord amb ella. Però com no estar-ho, era un dels últims models especialitzats en teatre, literatura, art, cinema, i aquest llarg etcètera que s’engloba dins la paraula «cultura».

—Tens tota la raó, Ernest —va dir amb veu enamoradissa una ESV primeta, de cul turgent i cabell fúcsia.

I per si us ho esteu preguntant, els ESV també sentien amor. Lluny havien quedat aquelles burdes imitacions de vida que omplien les noticies dels humans quan queien per falta d’estabilitat. Aquests androides, aquests ESV eren gairebé més humans que els humans, així els havien dissenyat l’anterior generació de ESV.

Però tornant a la porta del teatre, l’Ernest —sobrenom simpàtic adaptat de la seva designació més tècnica, Entitat Recreativa Neuro-Empàtica i Social model número 7, o el que és el mateix, E.R.N.E.S.7— era tot un triomfador. Cada setmana, se’n duia a una ESV femenina diferent al llit, i pel que semblava l’escollida d’aquella nit era la del cabell fúcsia. Potser era una mica estrambòtica, però no ho eren tots els ESV especialitzats en la música electrònica, mentre fes el que havia de fer en privat, l’Ernest no posava pegues a la seva manera de vestir.

I per als que estiguin una mica sorpresos, sí, els ESV també sentien atracció física —i com no fer-ho si tots eren perfectes—, podien tenir sexe, orgasmes i tota la pesca. I a més ho tenien sense tots les problemes que se’n podien derivar, com les malalties de transmissió sexual i els embarassos. Potser no tenien fills, però gaudien igual intentant fer-los.

Poc o molt, tots els ESV tenien èxit i sempre gaudien de certa popularitat, però els que sempre se’n duien la millor part eren els últims models, com l’Ernest, que sempre tenia on triar per acabar les setmanes de feina als mitjans de comunicació escrits. Ja que encara que el tema de creativitat era ben escàs i rar entre els ESV, les crítiques punyents i no gaires constructives estaven a l’ordre del dia.

Sense gaire discreció, l’Ernest va prémer el cul turgent a l’ESV de cabells fúcsia, de la que havia oblidat el nom —si hagués de recordar amb totes les dones que havia estat, hauria de buidar part de la seva memòria—, i es va acomiadar dels altres, encaminant-se rambla enllà.

Tot i que l’abraçava i la premia contra el seu pit ample, l’Ernest no feia gaire cas de la ESV, el seu cap anava seguint altres camins, anant a altres llocs, pensant altres coses. Qualsevol altre ESV que hagués pogut llegir-li el pensament, hagués parlat d’imaginació, una cosa molt rara en els ESV i molt mal vista.

La naturalesa dels ESV —si es que en podem dir-ne així— és pràctica, malgrat tot, han estat creats, per tant, han de ser útils d’alguna manera per a la societat. Tot allò que fos imaginació, creació i inventiva no era normal per un ESV, per això tenien als humans, que els hi feien tota aquella feina bruta, pròpia de la seva classe. Imaginació! Quina cosa més grollera!

—M’escoltes, Ernest? —va sentir que li preguntava la veu d’aquella noia, de la que de cop va tenir consciencia al sentir el seu cos al costat del d’ella.

—Sí, perdona.

—Tens problemes amb el sistema operatiu?

—De vegades em va la guitza amb pensaments fora de lloc, somnis, la propera actualització ho resoldrà.

—Que desagradable, somnis dius? Espero no tenir-ne mai.

Els somnis, déjà vu, o alucinacions, eren quelcom normal en la ment d’un ESV quan s’estava sotmès constantment a les actualitzacions, com l’Ernest. Eren petits errors en el codi font i el preu a pagar per estar a la última.

—No pateixis, al final t’hi acostumés, a més, gràcies a les actualitzacions puc estar amb noies com tu.

Ella va somriure afalagada, coneixia a altres noies que havien passat la nit amb l’Ernest, i totes afirmaven el mateix: era la millor experiència de les seves existències, segurament era el més semblant a estar viva.

I, sense cap mena de sorpresa, al matí següent, la noia del cabell fúcsia es va despertar completament nua entre els llençols del seu llit, però l’Ernest no hi era. Ja ho sabia, l’Ernest era un llop solitari, no es sabia de ningú que hagués anat a casa seva, poques vegades repetia de companya nocturna, i els diumenges estava totalment il·localitzable. Però tampoc passava res, els ESV no eren fidels, no els hi feia falta. Molts vivien sols, molts havien decidit viure en parella o en grup, amb un ESV del sexe oposat o del mateix sexe. En cap sentit hi havia prejudicis. En realitat, en el món dels ESV no hi havia prejudicis, i si n’hi havia era cap aquells sacs de pell i ossos febles i degradables que eren els humans.

La noia va estirar-se i va rodolar pel llit, feliç d’haver aconseguit conquerir a l’Ernest. Ell era l’ESV més desitjat de la Metropolitana —com comunament es coneixia l’àrea que rodejava Barcelona—, per dones i homes, i ella havia aconseguit anar-se’n al llit, a partir d’aquell moment, cap altre ESV se li resistiria.

Distreta, mentre esperava que els seus sistemes es reiniciessin després de la nit de descans i recarrega de bateries, a l’espera de poder reviure tot el que havia enregistrat un cop va estar al llit amb l’Ernest —avantatges de ser un ESV, tot quedava enregistrat al núvol—, es va fixar en quelcom que hi havia sobre els seus lluents llençols roses: un cabell blanc.

¿Un cabell blanc? Es va preguntar. No recordava que ningú amb cabell blanc hagués passat per aquell llit. Amb els dits polze i índex de la seva mà dreta va agafar el cabell i el va analitzar amb detall. ¿Seria de l’Ernest? Impossible! Tothom sabia que l’Ernest es caracteritzava pels seu cabell de color d’atzabeja. La seva ment racional va buscar la solució més plausible:

—Deu ser problema de la seva darrera actualització —es va dir en veu alta, i va afegir—: El proper cop que el vegi li preguntaré discretament.

En la seva ment calculadora, la noia va arribar a la conclusió que si li guardava un secret com aquell a l’Ernest, aquest li estaria eternament agraït, i el que havia passat la nit anterior es repetiria tantes vegades com ella volgués.

Però la ment dels ESV és molt més dèbil del que ells creuen, i el que havia de ser un secret, al cap de pocs dies ja corria per tots els grupets, no només dels teatres de Sant Joan Despí, també els d’altres ciutats, com els més elitistes de L’Hospitalet.

Ningú posava en dubte l’autenticitat d’aquella cana, fruit d’una de les darreres actualitzacions d’un dels ESV més populars del sud d’Europa. Si fins llavors l’Ernest ja era conegut, a partir d’aquell moment encara ho va ser més.

Les canes es van posar de moda. L’actualització a la que havia estat sotmès l’Ernest anava molt buscada, i molts apareixien lluint cabells blancs a les seves espesses melenes, però cap era tan autèntica com la de l’Ernest, i, per a la decepció dels ESV més elitistes de la societat metropolitana, aquella actualització va ser tan fugissera com el seu únic gaudidor. L’Ernest havia desaparegut.

Al principi es va atribuir la desaparició al halo de misteri que habitualment envoltava l’Ernest, si fins llavors ningú sabia on vivia, tampoc havia de resultar estrany que si volia desaparèixer, ho pogués fer sense cap mena de dificultat.

Malgrat això, quan els dies van transcórrer i l’Ernest va deixar d’assistir a actes socials, els seus companys ESV van començar a patir. No a patir realment, ja que els ESV, en la seva superioritat intel·lectual, s’havia evitat aquest incòmode sentiment tan comú als humans, sinó més aviat era un error de càlcul, un dígit que els seus cervells artificials i perfectes els costava de computar. Així que la policia va entrar en acció.

En la societat dels ESV els crims havien estat extingits, ningú delinquia, i el Cos Policial d’ESV només es dedicava a cuidar de la seguretat dels seus iguals i a perseguir els pocs humans que s’atrevien a fugir del centre de les ciutats. Més que policies eren guardes jurats.

Per tant, al principi, cap membre de la policia —tots ells antics ESV de generacions anteriors que havien quedat de temps preterits, i acabarien per extingir-se— sabia com fer-s’ho per trobar a l’Ernest, i tot i que molts van voler fugir d’estudi, la pressió social per trobar-lo els va obligar a treballar més del que ho havien fet en els darrers anys.

Poques eren les pistes, ningú coneixia de veritat a l’Ernest, ningú sabia on vivia, i els que asseguraven fer-ho, en realitat eren ESV desitjosos de publicitat, com l’ESV de cabell fúcsia. La noia sintètica havia esdevingut una celebritat per ser la darrera en haver vist l’Ernest i per ser la propietària de l’única cana d’ESV autèntica, encara que no pròpia, que sempre lluïa dins un camafeu daurat al coll.

Per ser sincers el cas de l’Ernest va arribar a uns llindars que tocaven l’absurd. Els ESV, sempre dedicats a les seves matèries d’especialització, van deixar-les de banda i van preferir elaborar teories sobre on podia ser l’Ernest, per quin motiu ja no se’l veia per enlloc i, el que encara era més exagerat, quina actualització era la que proveïa als seus propietaris de canes. Val a dir que els ESV no coneixien l’envelliment, els seus deixaven d’actualitzar-se fins que quedaven obsolets i s’apagaven amb el mateix aspecte que tenien el primer dia.

La policia potser va ser una de les poques que va guardar una mica de seny i va seguir amb la seva feina, clar que era fàcil fer-ho ja que consistia en buscar a l’Ernest —seria com l’addicte al sucre que treballa en una pastisseria—, però al menys semblaven més productius que tots els altres.

Va arribar a tant la falta d’atenció per tot allò que no estès relacionat amb l’Ernest, que quan alguns teatres van presentar obres mal fetes, cinemes va projectar pel·lícules sense volta ni solta, o es van publicar novel·les sense res de valor a banda del paper en el que estaven impreses, ningú se’n va adonar… Tothom seguia obsessionat amb l’Ernest.

Podria seguir narrant com els ESV van començar a buscar-lo en els llocs més insospitats; com els seguidors més acèrrims del fenomen es van fer modificacions per assemblar-se a l’Ernest; com altres van rebre tota mena d’actualitzacions en bosqueta de la cana platejada —que no daurada—, amb els més perillosos resultats per problemes de comptabilitat amb els seus sistemes operatius; i com la policia, farta de no trobar res, donava constants rodes de premsa assegurant que cada dia estaven més a prop, que mantenien la investigació sota «secret de sumari» i que era qüestió de dies de resoldre el cas. En general, el món va perdre el nord mentre anaven a la recerca de l’Ernest.

Per sort, quan semblava que el regnat dels ESV arribaria a la seva fi, un divendres qualsevol, a l’entrada d’un dels teatres més exclusius de L’Hospitalet, va aparèixer, com ressorgit de les profunditats dels llimbs, l’Ernest, com si res hagués passat. Tenia la mateixa cara, la mateixa manera de moure’s, inclús lluïa el mateix estil de roba —per sort de tots aquells fanàtics que havien començat a vestir com ell—, era el mateix que setmanes enrere havia deixat a l’ESV de cabells fúcsia dormint al llit.

L’aparició gairebé màgica —si es que els cervells dels ESV podien processar el que era la màgia— va fer que el món s’aturés un instant per respirar fons i prendre una nova direcció. Les representacions es van cancel·lar, tots els actes socials van centrar-se en l’Ernest i, com no podia ser d’altra forma, tots els ESV van voler saber que havia succeït. Les seves ments perfectes ho necessitaven.

Un dels centres de convencions més importants a les afores de Saragossa —lloc d’importants congressos enfocats a allargar la vida dels humans fins l’infinit per tal de que poguessin seguir produint cultura per als ESV— es va convertir en l’epicentre del món. La platea estava plena a vessar, milers d’ESV de totes les especialitats i d’arreu del planeta esperaven expectants que sortís algú a l’escenari.

De sobte, els llums es van apagar, els focus van il·luminar l’escenari, en el que van aparèixer el cap de policia dels ESV, la noia dels cabells fúcsia completament emocionada per ser el centre d’atenció —ella no ho havia previst així, però havia aconseguit igualment el que tan anhelava—, i, com tothom esperava, l’Ernest.

La noia va ser la primera en parlar, en explicar les últimes hores que havia passat al costat de l’Ernest i com aquest havia desaparegut. El policia va relatar com l’havien trobat, més ben dit, com la policia sabia on reapareixeria gràcies a les seva feina. I, per fi, va ser el torn de l’Ernest que, sense perdre en cap moment les bones formes pròpies dels millors ESV, va escurar-se la gola i va dir:

—Gràcies per la vostra atenció, el vostre suport i el fet d’haver-vos preocupat per mi…

Amb intel·ligència va fer una pausa, potser una mica massa llarga pels milions d’ESV que esperaven a escoltar que li havia succeït i quina era aquella actualització que convertia els cabells en blancs.

Ningú pensava que podia passar-li pel cap, era un ESV, no els hi passava res pel cap, però en realitat per les neurones… Sí, heu escoltat bé, per les neurones. Mils d’idees corrien pel cap de l’Ernest… Confessaria el seu secret? Deixaria en evidencia la societat ESV? Revelaria que un humà havia esdevingut el centre d’atenció? O, per contra, seguiria la seva farsa fins que el seu cos aguantés, ara que començava a donar els seus primers signes d’envelliment? Sincerament no sabia que fer. Tot ell era un mar de dubtes.

Sense demostrar el seu nerviosisme intern, eren anys d’experiència fent-se l’androide, l’Ernest va repassar els rostres del públic.

Va somriure i va decidir seguir parlant:

—Tot ha sigut fruit d’un error de programació.

Una exclamació de decepció no va córrer la platea, els ESV no sentien decepció —un altre dels sentiments que s’havien descartat—, per això les seves ments van sentir alleujament al trobar la peça que faltava per a que tot encaixes, tingues lògica i la correlació dels fets tingués sentit.

Durant la següent hora, l’Ernest, fent gala dels seus coneixements, va explicar amb ets i uts que havia causat l’error, que també va provocar la cana, i a la reprogramació que havia estat sotmès per tal de tornar a la normalitat, així com advertir dels perills de les actualitzacions compulsives. Va agrair a tothom la seva espera i atenció, i l’acte es va acabar.

El món dels ESV havia tornat a la normalitat, tots ells van poder anar a dormir sabent que la lògica del seu univers seguia intacta i que l’Ernest seguia sent un d’ells, potser el millor exemple del que volia dir ser un ESV.

El que cap d’ells es podia imaginar era que, un cop l’acte es va acabar, i tot els engranatges ben articulats dels ESV semblaven funcionar, un d’ells, que havia esdevingut clau de la seva organització, en realitat era orgànic i reciclable —quelcom que no té importància, perquè tots els ESV ho son de reciclables—, i es passejava entre ells com si res.

Ningú sabia on vivia perquè, cada nit, entrava als centre de Barcelona i convivia amb la seva família, de la que es feia càrrec amb els crèdits que rebia per la seva «feina» com ESV; cap noia ESV es llevava amb l’Ernest perquè no dormia tan perfecte i plàcidament com ho feien els ESV —que més que dormir, semblaven que posessin per un retrat—, sinó que ho feia amb roncs, malsons i espasmes, com tots els humans i gran part dels gossos. I poques eren les vegades que l’Ernest era vist perquè havia de cuidar el seu cos per estar comparable als estàndards dels ESV fent gimnàs, depilant els pèls que sobraven i afegint allà on el faltaven. Com la seva pròpia mare havia dit uns anys enrere:

—Si aconseguissis tenir un cos tan perfecte la resta de la teva vida, et confondrien amb un d’ells.

Al principi havia sigut una broma, una idea esbojarrada que servia per amenitzar les dures vides de la seva família. «Mireu, es l’Ernest, gairebé tan perfecte com un ESV». Però amb el temps i les dificultats, ho van veure primer com una possibilitat, després com una opció i finalment com la única sortida a una dura vida com esclaus d’aquelles copies barates de vida.

Es va cuidar l’aspecte, es va preparar per convertir-se en un d’ells. Gràcies a la inventiva dels membres de la seva família —tots ells creadors d’exitoses histories per a cinema, teatre i televisió— va tenir una historia darrere, un passat creïble per als ESV. I, per sorpresa de tots, l’Ernest va sortir al món dels ESV com E.R.N.E.S.7, i cap d’aquells diables mecànics ho va posar en dubte. Tots se’l van creure i, per més inri, el van convertir en un dels més populars d’ells.

Arribats a aquest punt segurament estareu pensant que us és absolutament igual el passat de l’Ernest. D’acord, és un humà infiltrat als ESV, ja entenem la vida difícil que pot dur, però el que realment ens interessa es, sens dubte, que li havia passat i que havia desencadenat aquella bogeria en el món dels ESV.

Tot plegat és molt senzill. Malgrat tot, l’Ernest seguia sent humà i, com a tal, patia d’envelliment, vet aquí l’origen de la misteriosa cana i, encara que quedi malament dir-ho, a vegades el seu sistema operatiu també fallava, com li havia passat després de passar una nit amb un ESV assedegada de sexe. Els ESV no es cansen mai, simplement arriben a un punt que s’avorreixen. I això és el que va succeir. A partir del moment que aquella ESV de cabell fúcsia se li havia tirat al coll, es va passar tota la nit realitzant un «exercici extrem» amb l’estomac buit i sense que ningú l’ajudés en cap moment. En poques paraules, al final l’Ernest, quan la comèdia de ser un ESV havia acabat, el seu cos humà havia defallit i havia estat enllitat a casa de la seva família fins que es va trobar bé per tornar amb els androides. El que ell i ningú haguera imaginat mai, és que durant la seva absència arribés a ser tant important ser l’E.R.N.E.S.7…

Un silenci sepulcral va imperar a la sala. Ningú del públic s’atrevia a articular cap gest o paraula. Tot i el to humorístic de l’obra que acabaven de veure, tothom es va quedar garratibat i amb cara de sorpresa davant el desenllaç. Ningú se l’esperava.

L’home de rostre empolsat i bigoti repentinat va tornar a sortir a escena. Va mirar a la platea des d’on centenars de rostres l’observaven amb atenció i, amb un somriure maliciós, va dir:

—Primer mirin a la seva dreta, després mirin a la seva esquerra… Potser una d’aquestes dues persones és un humà…