ÚLTIM CAPÍTOL

ON TOT ENCAIXA A LA PERFECCIÓ.

La campaneta de l’estació del tren va sonar per segon cop i la locomotora Erikson va començar a treure fum amb impaciència, a punt per arrencar i córrer pels rails lluents a la percaça del sol. L’exprés transeuropeu Moscou-Varsòvia-Berlín-París es preparava per a la partida.

En un compartiment llit de primera classe (bronze, vellut i caoba) hi seia un jovenet tètric amb una americana de color crema, bruta i esquinçada, amb la mirada absent enllà de la finestra, observant, que mastegava un cigar i també en deixava anar glops de fum, però, a diferència de la màquina de vapor, sense cap mena d’entusiasme.

«Vint-i-sis anys i la vida s’havia acabat», pensava el viatger a punt de partir. Només feia quatre dies que havia arribat, ple d’esperança i força. I ve’t aquí que havia de deixar per sempre més la seva ciutat nadiua, sense la més mínima esperança de tornar-hi. Calumniat, perseguit, després de renunciar al càrrec, d’haver renegat del deure i de la pàtria. No, no havia estat ell qui havia renegat, sinó que havia estat la pàtria qui havia traït el seu fidel servidor! Quina mena d’interessos estatals són aquests que primer transformen un honest treballador en un petit cargol sense sentits i després es preparen per eliminar-lo del tot. Llegiu Confuci, guardians de l’ordre públic. Allí hi ha escrit: un home noble no pot ser una eina en mans de ningú.

I ara què? El difamaran, el faran passar per un lladre, ordenaran la seva recerca i captura per tot Europa.

Fet i fet, per un lladre no el faran passar: preferiran no haver d’esmentar la cartera.

Ni ordenaran la recerca i captura, no els cal tanta publicitat.

El cercaran, i tard o d’hora el trobaran i el mataran. Que potser és molt difícil, de trobar un viatger que va acompanyat d’un criat japonès?, que n’ha de fer, de Massa? Tot sol, a Europa, no se’n sortirà.

Per cert, on s’ha ficat?

Erast Petrovitx va treure el Breguet. Només dos minuts per a la sortida.

Havien arribat a temps a l’estació; el conseller de col·legi (en realitat, ja exconseller) fins i tot va tenir temps d’enviar a l’Anglaterra un paquet adreçat a la senyoreta Tolle, però a tres quarts de vuit, quan ja seien al compartiment, Massa es va amotinar; va declarar que estava afamegat, que rebutjava rotundament menjar al vagó restaurant ous de gallina, abominable mantega de vaca i carn de porc crua, impregnada de fum, i va marxar a cercar rosquilles calentes.

La campaneta va ressonar per tercera vegada, la locomotora va xiular enèrgica, plena de vida.

«Esperem que no s’hagi perdut, aquella bombolla sencallosa». Fandorin es va abocar inquiet per la finestra.

Aquí el tenim, corrent per l’andana amb una enorme paperina a les mans. El cap embolicat de blanc per ambdós costats: el bony del clatell encara no s’havia guarit, i ara a més tenia un hematoma a la templa.

Però amb qui va?

Erast Petrovitx es va protegir els ulls del sol amb el palmell.

Alt, prim, amb patilles canoses i ampul·loses, amb una lliurea.

Frol Grigorevitx Vedixev, ajudant de cambra personal del príncep Dolgorukoi! I aquest, què hi fa, aquí? Ostres, no volies una tassa i aquí en tens dues!

Vedixev va veure’l, va agitar la mà:

—Senyor Fandorin, Sa Eminència! He vingut a buscar-lo!

Erast Petrovitx es va apartar amb brusquedat de la finestra, però al mateix instant se’n va penedir. Era una ximpleria. I poc assenyat. I a més no estaria gens malament saber què passava, aquí.

Va baixar a l’andana, amb la cartera sota el braç.

—Uf, una mica més i no hi sóc a temps…

Vedixev esbufegava, eixugant-se la calba tota suada amb un mocador bigarrat.

—Som-hi, senyor, Sa Excel·lència us està esperant.

—Però com m’heu tro-trobat?

El jove es va girar cap al vagó, que arrencava lentament.

Bé, que se’n vagi. Quin sentit tenia fugir per via fèrria quan les autoritats en sabien l’itinerari? Enviarien un telegrama i l’arrestarien a l’estació següent.

Hauria d’escapar de Moscou d’una altra manera.

—No puc anar a veure Sa Excel·lència, Frol Grigorevitx. La meva situació és d’una tal magnitud que estic obligat a abandonar el servei… Jo… Jo he d’anar-me’n urgentment. I al príncep ja li ho explicaré tot en una ca-carta.

Això mateix! Li ho hauria d’explicar tot a Dolgorukoi. Que si més no algú sabés la realitat d’aquesta horrible i lletja història.

—Per què malbaratar paper? —Vedixev va arronsar les espatlles afablement—. La seva situació, Sa Excel·lència ja la coneix amb escreix. Som-hi, li ho explicareu tot fil per randa en persona. Tant lo de l’assassí, que a l’infern cremi, com lo d’aquell judes del cap de la policia que us ha enganyat.

Erast Petrovitx va sentir com li mancava l’aire:

—Però…, de quina manera? Com és que ho heu sabut tot?

—Tenim els nostres mitjans —va respondre l’ajudant de cambra de manera vaga—. Aquesta operació vostra d’avui, l’hem coneguda ben abans. Jo mateix hi he enviat un dels meus nois…, a veure què passava. No l’heu vist per allí? Un que duia una visera, que fingia que anava begut. En realitat, és del tot abstemi, mai aixeca el colze, fins i tot per Pasqua segueix el dejuni. Per això el tinc amb mi. Ha estat ell qui m’ha xerrat que havíeu ordenat al cotxer que us portés fins a Briansk. Oh, hi he arribat pels pèls. Us he trobat gràcies a la Providència divina. Per sort, he vist el vostre amic dels ulls de llimona al bar, si no…, hauria hagut de córrer per tots els vagons. Ja no tinc vint anys com vostè, senyor.

—Però, Sa Excel·lència està al corrent que…, es tracta d’un assumpte especialment delicat?

—Però de quin assumpte delicat m’esteu parlant, és una cosa d’allò més senzilla, cosa de policies —el va tallar Vedixev—. Vau acordar amb el cap de la policia d’arrestar un sospitós, un engalipador que es feia passar per un mercader de Riazan. Diuen que el veritable Klonov, un home molt respectable, pesa més de cent quilos. Karatxentsev, aquell capsigrany, va confondre l’hora i vós vau haver d’arriscar la vida. És una llàstima que no hagueu pogut enxampar el malfactor amb vida. Ara mai no podrem saber quina en duia de cap. Bé, com a mínim vós, senyor meu, esteu sa i estalvi. Sa Excel·lència ja ho ha escrit tot a Petersburg, directament a l’emperador. I el que passarà, ja se sap: per la seva estupidesa, el cap de la policia es trobarà al carrer, en designaran un altre, i a vós, Eminència, us tocarà un premi. I així de fàcil.

—Així de fà-fàcil? —va demanar Erast Petrovitx, escrutant els ullets destenyits del vellet.

—No hi ha res de més senzill… O potser ha passat alguna altra cosa?

—… No, no ha passat res més —va respondre Fandorin, després de rumiar-s’ho una mica.

—Ho veieu, doncs? Ve’t aquí quina cartereta que teniu. De bona qualitat. Juraria que és de fora, oi?

—La cartera no és meva —es va animar el conseller de col·legi (res d’ex, més efectiu que mai)—. Tinc pensat d’enviar-la a la Duma municipal. Un important donatiu d’un donant anònim per a l’acabament de la construcció del Temple.

—Força important? —l’ajudant de cambra va esguardar atentament el jove.

—Gairebé un milió de rubles.

Vedixev va assentir amb aprovació.

—Ves quina alegria per a Vladimir Andreevitx. Finalment acabarem aquest Temple, que la terra se l’empassi. Ja n’hi ha prou de xuclar els diners de l’erari municipal —es va senyar amb fervor—. Oh, a Rússia encara ens queden bones ànimes… Que Déu els doni salut i que quan morin els aculli als seus braços. —Sense acabar de senyar-se, Frol Grigorevitx de sobte es va agitar, i va gesticular—. Vinga, som-hi, Erast Petrovitx, anem-hi, senyor meu. Sa Excel·lència ha dit que sense vós no començaria a esmorzar. I ell té el seu horari: a dos quarts de nou s’ha de menjar unes farinetes. A la plaça ens espera la calessa del governador, hi arribarem volant, i del vostre asiàtic, no us en preocupeu, me l’emportaré amb mi, que tampoc he esmorzat, encara. Tinc una marmita plena de sopa de col amb budells d’ahir…, per llepar-se’n els dits. I aquestes rosquilles, les llençarem a la brossa…, no s’han de menjar tantes porqueries, perquè la pasta fa que la panxa s’infli.

Fandorin va observar compassiu Massa, que, inhalant amb el nas, es delia ensumant l’aroma procedent de la paperina. Al pobrissó l’esperava una prova ben dura.