CAPÍTOL 3

La trobada amb el client es va esdevenir a Sant Petersburg, en un tranquil carreró, on Akhimas va ser conduït amb un faetó cobert. El carruatge va anar fent ziga-zagues pels carrers durant molta estona, les finestres estaven cobertes amb cortines que no deixaven entreveure res. Totes aquestes precaucions van provocar el somriure d’Akhimas.

No intentava de memoritzar el camí, per bé que coneixia perfectament la geografia de la capital russa: en els seus temps va haver d’acomplir aquí alguns contractes importants. Però no calia intentar d’esguardar per entre les escletxes ni de comptar tots els girs. Akhimas ja s’havia preocupat de la seva pròpia seguretat: primer, es va armar degudament, i segon, duia amb ell quatre ajudants.

Havien arribat a Rússia en un vagó contigu al seu i ara seguien de prop el faetó muntats en dos carruatges. Els ajudants eren professionals i Akhimas sabia que no el perdrien de vista ni es deixarien descobrir.

El faetó es va aturar. El cotxer taciturn que havia anat a recollir Akhimas a l’estació, que, a jutjar pel seu posat militar, no era pas un cotxer de debò, va obrir la porteta i amb un gest va demanar que el seguís.

Al carrer, no hi havia ni una ànima. Una mansió d’una sola planta. Modesta, però elegant. Només hi havia un detall curiós: malgrat ser estiu, totes les finestres estaven tancades amb les cortines corregudes. Una es va gronxar un xic, i sobre els fins llavis d’Akhimas novament es va dibuixar un somriure per uns segons. Aquests trucs diletants començaven a divertir-lo. Tot era clar: aristòcrates jugant a preparar una conxorxa.

L’acompanyant el va menar per una filera de cambres fosques. Es va aturar al davant de l’última i es va apartar per deixar-lo passar. Tot just Akhimas va entrar-hi, els batents es van tancar al darrere de la seva esquena, i es va sentir el soroll de la clau donant voltes al pany.

Akhimas va mirar al seu voltant amb curiositat. Una cambreta divertida: ni una sola finestra. De mobles només hi havia una taula rodona, no gaire gran, i al costat dues butaques amb uns alts respatllers. Fet i fet, poder arribar a examinar l’estança era ben difícil, atès que només hi cremava una espelma i la seva llum tènue no arribava fins als racons, que es perdien dins la foscor.

Després d’esperar que els ulls s’hi acostumessin, Akhimas va observar les parets amb la seva mirada d’expert. No hi va trobar res de sospitós: ni finestres secretes des de les quals podrien tenir-lo en el punt de mira ni portes annexes. Va resultar que al racó més allunyat també hi havia una altra cadira.

Akhimas es va acomodar a la butaca. Uns cinc minuts més tard, la porta es va obrir de bat a bat i va entrar un home alt. No va fer servir l’altra butaca, sinó que va travessar la cambra i, sense ni tan sols saludar-lo, va seure a la cadira.

Ve’t aquí que el client no era tan ingenu. Un giny perfecte. Akhimas era visible, il·luminat per l’espelma, mentre que el seu interlocutor es mantenia amagat dins una densa ombra. Ni tan sols la seva cara era visible, només la silueta.

Aquest, a diferència del «baró Von Steinitz», no va perdre el temps, sinó que va anar directament al gra.

—Us volíeu reunir amb l’interessat —va dir en rus l’home del racó—. Ho he acceptat. Intenteu no desil·lusionar-me, senyor Welde. No em presento; per a vós sóc el senyor NN.

A jutjar per la seva manera de parlar, era un home de l’alta societat. A l’oïda, uns quaranta anys. Però potser menys: era una veu acostumada a manar, i ja se sap que aquest tipus de veu sempre aparenta més edat. Pel seu capteniment, semblava un home seriós.

Conclusió: si de debò era una conxorxa de l’alta societat, calia prendre-s’ho seriosament.

—Expliqueu-me els detalls de l’assumpte —va dir Akhimas.

—Parleu bé el rus —l’ombra va assentir amb el cap—. M’han informat que en el passat éreu súbdit rus. Millor així. No caldran gaires explicacions. I en tot cas no us haurem d’explicar la importància que té la persona a la qual cal matar.

Akhimas va subratllar una sorprenent exactitud expressiva: cap ambigüitat, res d’«eliminar», «anihilar» o «neutralitzar».

Monsieur NN, sempre amb el mateix to impertorbable, sense la més mínima pausa, va avançar:

—Es tracta de Mikhail Sobolev.

—Aquell a qui anomenen el general Blanc? —va precisar Akhimas—. L’heroi de les darreres guerres, el comandant més popular de l’exèrcit rus?

—Sí, el general ajudant de camp Sobolev, comandant del quart cos de l’exèrcit —va confirmar sense amoïnar-se la silueta.

—Us demano disculpes, però us he de comunicar que refuso la feina —va pronunciar cortesament Akhimas, i va creuar els braços damunt el pit.

Segons la ciència dels gestos, aquest posat significa tranquil·litat i fermesa inflexible. I a més, els dits de la mà dreta es van recolzar damunt l’empunyadura d’un petit revòlver que guardava en una butxaca especial de l’armilla. El revòlver era un Velodog, un model inventat per als ciclistes a qui emprenyaven els gossos dardaires. Quatre baletes amb les puntes arrodonides del calibre vint-i-dos. Una bagatel·la, és cert, però en una situació com aquella podia resultar molt útil.

El fet de rebutjar l’acompliment d’una comanda després d’haver-ne descobert el subjecte és d’allò més perillós. En cas de complicacions, Akhimas tenia planejat actuar de la manera següent: clavar una bala al front de l’interlocutor i saltar cap al racó més fosc. Enxampar-lo allí no els seria gens fàcil.

En entrar, no l’havien escorcollat, per la qual cosa tot l’arsenal encara estava intacte: un Colt fabricat a mida, un ganivet per llançar i una navalla amb molla espanyola. Podria resistir un parell de minuts, i després, en sentir el soroll dels trets, vindrien a auxiliar-lo els seus ajudants. Per tot això, Akhimas estava tens, però tranquil.

—No em digueu que també sou un dels partidaris de Sobolev? —va demanar irritat el client.

—No tinc res a veure amb Sobolev, únicament sóc partidari del sentit comú. I el sentit comú em diu que no he de prendre part en operacions que impliquin l’eliminació posterior de l’executor, que en aquest cas sóc jo mateix. Després d’una acció d’aquesta volada, els testimonis han de desaparèixer. Us aconsello que busqueu algun principiant. Un homicidi polític normal i corrent, no hi ha res de dificultós.

Akhimas es va alçar i va començar a retrocedir cap a la porta amb precaució, preparat per disparar en qualsevol moment.

—Seieu —l’home del racó li va mostrar la butaca amb un gest imperiós—. No necessito cap novell, sinó que em cal el millor del vostre ofici, perquè aquest assumpte sí que és molt difícil. Vós mateix ho heu vist. Però abans us confessaré algunes circumstàncies que us alliberaran de qualsevol sospita. —S’intuïa que Monsieur NN no estava acostumat a donar explicacions i es reprimia per no enfadar-se—. No és cap homicidi polític, ni cap conxorxa. Ans al contrari, el conxorxat i el criminal d’estat és Sobolev, a qui no deixen viure en pau els llorers del Cors. El nostre heroi ha planejat ni més ni menys que un cop d’estat militar. En la conxorxa, hi prenen part oficials del seu cos, així com exveterans del general, molts dels quals presten servei a la guàrdia imperial. El més perillós de tot plegat és que Sobolev és popular no únicament entre l’exèrcit, sinó també en totes les capes de la societat, mentre que nosaltres, la cort i el govern, en alguns casos suscitem descontentament, i en d’altres, fins i tot, un odi declarat. El prestigi de la casa regnant ha davallat molt després que la vergonyosa cacera de l’autòcrata acabés amb el seu assassinat. Han encerclat l’ungit per Déu com si es tractés d’una llebre caçada per gossos!

La veu de l’interlocutor es va omplir d’una força maliciosa i, darrere l’esquena d’Akhimas, de seguida va grinyolar la porta. Aquell per a qui la cort i el govern s’encabien dins la categoria dels «nosaltres» va fer un gest d’impaciència amb la mà, coberta per un guant blanc, i la porta es va tornar a tancar. Tot seguit, el misteriós senyor va continuar parlant, ara més tranquil, sense ràbia.

—Coneixem el pla dels conxorxats. A hores d’ara, Sobolev està duent a terme unes maniobres que, en el fons, no són res més que l’assaig general del cop d’estat. Desprès, acompanyat dels seus còmplices, anirà cap a Moscou per reunir-se, lluny de Petersburg, amb alguns generals de la guàrdia imperial, assegurar-se el seu suport i elaborar el pla d’acció definitiu. El cop es durà a terme a principis de juliol, durant la desfilada a Tsarskoe Selo. Sobolev té planejat prendre els membres de la família reial sota la seva «tutela provisional’», per al seu propi bé i en nom de la salvació de la pàtria. —En la seva veu va ressonar un sarcasme pesat—. S’anunciarà que la pàtria es troba en perill i, per tant, hauran d’instal·lar una dictadura militar. Hi ha raons fundades per suposar que aquest projecte foll tindrà el suport de bona part de l’exèrcit, la noblesa, els mercaders i, fins i tot, els pagesos. El general Blanc s’adiu perfectament amb el paper de salvador de la pàtria! —Monsieur NN es va alçar, va passejar al llarg de la paret, enfurismat i fent petar els dits. Fet i fet, es mantenia en tot moment a l’ombra, sense mostrar la cara. Akhimas només li va poder veure el nas aristocràtic i les patilles ampul·loses—. Sapigueu, a més, senyor Welde, que en aquest cas no cometríeu cap crim, perquè Sobolev ha estat condemnat a mort per un tribunal en el qual han pres part els més alts funcionaris de l’imperi. Dels vint jutges nomenats per l’emperador, disset han votat a favor de la pena capital. I la sentència ja ha estat aprovada per l’emperador. El procés ha estat secret, però no per això menys legal. Aquell senyor que vau confondre amb un intermediari era un dels jutges que actuava en nom dels interessos de la seguretat internacional i la pau a Europa. Com probablement ja deveu saber, Sobolev és el cap de files del bel·licós partit eslavista, i la seva ascensió al poder ens menaria irremeiablement a una guerra amb Alemanya i l’imperi austrohongarès. —L’home d’estat es va aturar i va fixar la mirada en el seu oient impertorbable—. Per això no heu de témer per la vostra vida. No esteu tractant pas amb delinqüents, sinó amb les autoritats supremes d’un gran imperi. Us estem oferint no pas un paper d’assassí, sinó de botxí. Us ha satisfet la meva explicació?

—Diguem que sí —Akhimas va posar les mans sobre la taula. Semblava que no calia esperar cap tiroteig—. Però, en quin punt veieu la dificultat de l’operació? Per què no podeu senzillament enverinar el general, o en el pitjor dels casos, disparar-li?

—Ah, això significa que hi esteu d’acord. —Monsieur NN va assentir amb satisfacció i va seure a la seva cadira—. Ara us explicaré per què ens cal un especialista tan acreditat. Comencem pel fet que no és tan fàcil com sembla poder acostar-se fins a Sobolev. Dia i nit està envoltat pels seus ajudants i ordenances, que senten una devoció fanàtica per ell. I després, no pot ser mort com si res: tot Rússia s’encabritaria. Ha de morir d’una manera natural, sense cap mena d’ambigüitats ni sospites. Però amb això no n’hi ha prou. Això d’eliminar el malfactor amb l’ajut del verí ho podríem fer nosaltres mateixos. Tanmateix, la conxorxa ha arribat molt lluny. Fins i tot és possible que la mort del cap de files no pogués aturar els conspiradors. Portaran la seva causa fins al final de tot, convençuts que actuen segons els dictàmens de Sobolev. El més probable és que sense el líder no se’n surtin, però Rússia se submergiria en un caos sangonós i el poder suprem quedaria definitivament compromès. En comparació amb els sobolevistes, els decabristes semblaran nens trapelles. I ara us plantejaré l’objectiu en tota la seva intricada complexitat. —Ho va resumir amb energia, tallant l’obscuritat amb els gestos del seu guant blanc—: Sobolev ha de ser eliminat amb un mètode que faci que, a la majoria de la societat, la seva mort li sembli del tot natural i no susciti indignació. Li organitzarem un funeral sumptuós, li aixecarem un monument i fins i tot posarem el seu nom a algun vaixell. No podem privar Rússia del seu únic heroi nacional. Malgrat això, Sobolev ha de morir d’una tal manera que els seus còmplices es desmoralitzin i, doncs, vegin que han perdut el seu estendard. Tot continuant intacte com a heroi als ulls de la massa, entre els conxorxats n’hauria de perdre l’aurèola. Així que, com veieu, cap principiant no podria dur a terme una feina com aquesta. Digueu-me, creieu que tot plegat és factible?

Per primera vegada, en la veu de l’emissor va ressonar un accent que denotava una certa incertesa.

Akhimas va demanar.

—Com i quan rebré la resta de l’import?

Monsieur NN va deixar anar un sospir d’alleujament.

—Quan Sobolev marxi cap a Moscou, portarà amb ell tots els fons per a la conxorxa: prop d’un milió de rubles. La preparació d’un cop d’estat demana moltes despeses. En matar Sobolev, quedeu-vos els diners. Espero que aquesta feina la pugueu fer sense entrebancs!

—Avui, segons el calendari rus, som a 21 de juny. M’heu dit que el cop d’estat ha estat fixat per a començaments de juliol. Quan marxarà Sobolev cap a Moscou?

—Demà. A tot estirar, demà passat. I s’hi estarà fins al 27. Després passarà per la seva hisenda de Riazan i, des d’allí, anirà fredament cap a Petersburg. Estem al corrent que les seves trobades amb els generals han estat fixades per als dies 25, 26 i 27. Vindran a posta a Moscou des de Petersburg… Fet i fet, no vull dir gaires noms. Sense Sobolev, aquestes persones deixen de ser perilloses. Amb el temps i sense fer soroll ni cap publicitat, els retirarem. Però de totes maneres, seria molt millor si Sobolev ni tan sols tingués temps de veure’s amb ells. No volem que els generals benemèrits es taquin traint l’Estat.

—En les vostres circumstàncies, aquesta mena de subtileses són inadmissibles —va dir Akhimas amb brusquedat, sense poder aturar-se. La tasca ja era prou difícil per si mateixa per afegir-hi uns terminis de temps massa estrictes—. Voleu que faci tota la feina abans del 25 de juny, és a dir que només em doneu tres dies. Una mica massa poc. Ho intentaré, però no puc prometre res.

El mateix dia, Akhimas va passar comptes amb els seus ajudants i els va deixar marxar: els seus serveis ja no li calien més.

Tot seguit, va marxar cap a Moscou amb un tren nocturn.