CAPÍTOL SISÈ

On apareix una dona de negre.

A l’hotel, l’esperava una sorpresa. Quan Erast Petrovitx es va apropar a la seva habitació —la número vint—, la porta es va obrir d’una revolada i una cambrera grassoneta va sortir a l’encontre de l’hoste. Fandorin no li va poder veure bé la cara, perquè estava girada cap a un costat, però de l’atenció de l’observador conseller de col·legi no es van poder escapar alguns detalls eloqüents: portava el davantal a l’inrevés, la còfia de puntes de gairell i el vestit cordat amb poca traça. Massa s’estava al llindar amb cara de felicitat, gens confós per l’aparició sobtada de l’amo.

—Les dones russes són maquíssimes —va pronunciar amb profunda convicció—. Abans ja m’ho imaginava, però ara n’estic convençut.

—N’estàs convençut? —va inquirir Fandorin, encuriosit, mentre observava la cara lluent del japonès.

—Sí, senyor. Són ardents i per fer l’amor no demanen cap regal, no pas com les habitants de la ciutat francesa de París.

—Però si ni tan sols saps rus —Fandorin va moure el cap—. Com t’hi has entès?

—De francès, tampoc no en sabia ni un borrall, però per relacionar-se amb les dones no calen paraules —va assegurar Massa, amb un posat de magnificència—. El més important és la respiració i la mirada. Si alenes fort i sovint, la dona entén que estàs enamorat d’ella, i amb els ulls has de fer així. —Va mig cloure els ulls, ja prou empetitits de natural, i, inexplicablement, va semblar com si de sobte en sortissin guspires. Fandorin es va limitar a arronsar les espatlles—. Després només cal flirtejar una mica i la dona ja no s’hi pot resistir.

—I tu, com has flirtejat?

—Cada dona necessita un apropament diferent, senyor. A les primes els agraden els dolços, i a les grosses, les flors. A aquesta preciositat, que ha marxat corrent en sentir les vostres passes, li he regalat un branquilló de magnòlia, i després li he fet un massatge al coll.

—D’on has tret la magnòlia?

—D’allà —Massa va fer un senyal cap a baix—. Creixen als testos.

—I el massatge al coll, a sant de què?

El criat va mirar el seu amo amb llàstima:

—El massatge al coll esdevé el massatge a les espatlles, després el de l’esquena i tot seguit…

—Entesos —va sospirar Erast Petrovitx—. No cal que continuïs, Millor que em portis el cofret amb tots els accessoris per al maquillatge.

Massa es va animar:

—Tindrem una aventura?

—No en tindrem cap; jo en tindré una. Ah, una altra cosa: aquest matí no he tingut temps de fer els meus exercicis de gimnàstica, i avui em cal estar en bona forma.

El japonès va començar a treure’s el barnús de cotó que portava habitualment quan era a casa.

—Senyor, correrem pel sostre o tornarem a lluitar? Millor pel sostre. Fixeu-vos quina paret més còmoda que tenim aquí.

Fandorin va revisar la paret folrada amb paper encolat, el sostre de motllures, i va dubtar:

—Massa alt. No fa menys de dotze syaku. Però tant és, ho intentarem.

Massa ja estava preparat amb el seu maluquer. Al front, s’hi va lligar un drap blanc ben net, en el qual, amb tinta vermella, hi havia dibuixat l’ideograma «aplicació». Erast Petrovitx ja s’havia posat el tricot de ratlles ajustat i s’havia calçat les xinel·les de cautxú; després va saltar una mica, va fer un parell de flexions de cames i va ordenar:

—Iti, ni, san!

Van arrencar tots dos alhora, van pujar corrent per la paret i, quan mancava ben poc per arribar al sostre, es van empènyer amb els peus. Després de fer una tombarella a l’aire, van aterrar damunt les cames.

—Senyor, jo he arribat més amunt, fins a aquella roseta, i vós, dues rosetes més avall —va presumir Massa mostrant-li el paper de la paret.

En lloc de respondre-li, Fandorin va tornar a cridar:

—Iti, ni, san!

El truc vertiginós es va repetir, per bé que aquest cop el criat, en fer la tombarella, va tocar el sostre amb el peu.

—Jo l’he tocat, i vós no! —va afirmar l’altre—. I això, senyor, que les vostres cames són molt més llargues que les meves.

—Ets de goma —va rondinar Fandorin una mica sufocat—. Vinga, ara lluitem.

El japonès va inclinar el cos fins a la cintura i, sense tenir-ne massa ganes, va adoptar un posat de lluita: les cames flexionades pels genolls, els peus oberts cap entorn, els braços relaxats. Erast Petrovitx va saltar, va fer un gir en l’aire i va fregar amb força amb la punta de la xinel·la el clatell del seu adversari, que no va tenir temps d’esquivar el cop.

—Primer encert! —va cridar ell—. Som-hi!

Massa va fer un moviment en fals, es va treure la banda blanca del front i la va llançar cap a un costat; mentre l’esguard de Fandorin, d’esma, resseguia l’objecte volant, el criat, amb un crit gutural, va rodar com una pilota elàstica per terra i va intentar fer-lo caure donant-li un cop fort al sec de la cama. Però Erast Petrovitx, en el darrer instant, va tenir temps de fer-se enrere d’un bot i, ja que hi era, va etzibar un cop lleuger amb el lateral de la mà a l’orella del rabassut.

—Segon encert!

El japonès va saltar sobre les cames amb agilitat i fent passetes curtes va dibuixar un cercle per tota la cambra, Fandorin anava donant copets de peus a terra, ara l’un ara l’altre, sense moure’s del lloc, amb els palmells de la mà oberts cap amunt a l’alçada de la cintura.

—Carai, senyor, me n’he oblidat del tot —va dir Massa, sense deixar de moure’s—. No tinc perdó de Déu. Fa una hora ha vingut a veure-us una dona. Tota de negre.

Erast Petrovitx va abaixar els braços.

—Quina dona?

I just en aquell moment va rebre un cop de peu al pit. Va sortir volant cap a la paret, i Massa va exclamar triomfalment:

—Primer encert! Ni jove ni maca. Anava tota de negre. No he entès què volia i se n’ha anat.

Fandorin romania dempeus mentre es fregava el pit acabat de colpejar.

—Ja és hora que comencis a aprendre rus. Quan no hi sigui, agafa el diccionari que et vaig regalar i aprèn-ne vuitanta paraules.

—Amb quaranta ja vaig prou servit! —Massa es va indignar—. Us voleu venjar de mi! I a més, avui ja he après dues paraules: «cuculullet meu», que vol dir «benvolgut senyor», i «sixinès», que en rus vol dir «japonès».

—Em puc imaginar qui te les ha ensenyades. Però no se t’acudeixi cridar-me «cucurutxet meu». Si t’he dit vuitanta, vull dir vuitanta. I la propera vegada aprendràs a lluitar amb més honestedat.

Erast Petrovitx va seure davant del mirall i es va començar a maquillar. Després de remenar diverses perruques, en va escollir una de color ros fosc, recta, amb ratlla al mig. Es va allisar els bigotis negres recargolats i, al damunt, se’n va enganxar uns de voluminosos i clars; a la barbeta, s’hi va enganxar una espessa barba en forma d’escombra. Es va tenyir les celles del mateix color. Les va moure de dalt a baix, va inflar els llavis, va apaivagar la lluentor dels ulls, es va fregar les galtes vermellenques, es va acomodar a la cadira i, tot d’una, com si hagués sacsejat una vareta màgica, ja s’havia convertit en un groller mercader d’Okhotni Riad.

Una mica després de les set del vespre, a la porta del restaurant alemany Alpenrose^[006], al moll de Sofiïka, va fer-hi cap un cotxer: el carruatge ben envernissat, damunt un xassís d’acer, les crines de la parella de cavalls gaietans engalanades amb unes cintes de color escarlata i els raigs de les rodes pintades de color ocre. El cotxer va fer «xo» perquè els cavalls s’aturessin i va fer espetegar el fuet intrèpidament.

—Aixequeu-vos, Sa Senyoria, ja hi hem arribat!

Al darrere, ajagut damunt el seient de vellut, hi roncava el client; es tractava d’un marxant jove, amb una levita llarga i tota blava, una armilla de color gerd i unes botes en forma d’ampolla. Al cap, el tabolaire hi duia un cilindre lluent de gairell.

El marxant va mig badar els ulls ensopits i va sanglotar:

—O-on som?

—On heu demanat, Sa Senyoria. Ja hem arribat a La Rosa.

A la vora del restaurant, conegut per tot Moscou, hi havia una filera de cotxers. Tots els aurigues miraven amb descontentament el sorollós conductor, que cridava i feia espetegar el fuet, cosa que espantava la resta de cavalls. Un dels cotxers, un noi jove vestit amb pells lluents, amb la cara afaitada i mòrbida, es va atansar al pertorbador i s’hi va encarar:

—Què coi fas amb el fuet? Això no és cap fira de gitanos! Posa’t a la fila com els altres! —I a cau d’orella va afegir—: Vés-te’n, Sinelnikov. Ja l’has dut, i ara marxa, que no et vegin. Aquí tinc un carruatge. Digues-li a Evgueni Ossipovitx que tot va d’acord amb els plans.

El marxant va saltar a la calçada, va vacil·lar, i va engegar el cotxer.

—Fot el camp! Em quedaré per aquí a dormir.

L’auriga va fer espetegar el fuet novament i, xiulant com un lladregot, es va anar allunyant mentre el marxant buidaampolles feia unes passes vacil·lants, gairebé a punt de caure. El caraafaitat va aparèixer tot d’una i el va agafar pel colze.

—Deixeu-me que us ajudi, Sa Senyoria. Si no, caureu… —El va tornar a engrapar pel colze amb molta cura i va xiuxiuejar molt ràpidament—: L’agent Kliuev, Sa Eminència. Allí tinc el meu carruatge, el del cavall pèl-roig. Us esperaré assegut al pescant. A la porta de servei hi ha l’agent Neznamov. Porta un davantal de quadres, fingint que és un esmolet. L’objectiu fa deu minuts que ha arribat. Duu enganxada una barba panotxa. Sembla molt nerviós. I porta una arma, que li surt per sota de l’aixella. I aquesta cosa me l’ha donada Sa Excel·lència per a vós.

Gairebé davant mateix de les portes, el «cotxer», ben destre, va entaforar un paperet plegat vuit vegades dins la butxaca del marxant. En treure’s la gorra, va inclinar el cos molt avall, però no va rebre cap propina, i es va limitar a fer un gest de desil·lusió quan la porta es va tancar davant dels seus nassos. Amb el so de les burles dels col·legues de fons («Què, xaval, has fet l’agost?»), va tornar cap al carruatge amb l’ànima als peus i, abatut, es va enfilar al pescant.

El restaurant La Rosa Alpina era considerat un establiment decent i europeu. Si més no, de dia. Els alemanys moscovites, tant els mercaders com els funcionaris, s’hi arribaven per esmorzar o per dinar; hi menjaven cuixa de porc amb col agra, bevien cervesa importada de Baviera i llegien periòdics de Berlín, Viena i Riga. Però, cap al tard, els avorrits buidacerveses marxaven cap a casa seva per fer passar els comptes als seus llibres de comptabilitat, sopar i ajeure’s en el seu matalàs de plomes quan encara clarejava; mentrestant, La Rosa s’anava omplint de gent més alegre i menys gasiva. Hi predominaven els estrangers bon vivants de mena, d’aquells que prefereixen passar-s’ho bé a l’europea i no pas a la russa; això és: sense crits ni escàndols de borratxo. Si hi feia cap un o altre rus, era més aviat per curiositat, tot i que darrerament també hi anaven per escoltar com cantava Mademoiselle Vanda.

El marxant d’Okhotni Riad es va aturar a l’entrada de marbre blanc, sanglotant, va estudiar les columnes i l’escala emmoquetada, va llançar amb força el seu cilindre enlluernador al lacai i va fer un gest amb el dit al maître de l’hotel perquè se li acostés.

Abans de res, li va allargar un bitllet. Després, desprenent una forta olor a conyac, va exigir:

—Tu, alemanyet-pebret-fuet, aconsegueix-me una taula i que no sigui pas una qualsevol, que tinguis solta i buida per allí, sinó la que jo esculli.

—Hi ha molta gent… —va separar els braços el maître de l’hotel, que tot i ser alemany parlava un rus molt moscovita.

—Aconsegueix-me-la —el mercader el va amenaçar amb el dit—. Si no, muntaré un sidral! I on teniu el cagador?

El maître va cridar amb el dit un lacai perquè acompanyés, amb totes les cerimònies que calguessin, el client escandalós al servei, d’uns acabats acordants amb les darreres tècniques europees: vàters de porcellana, descàrrega automàtica i lavabos emmirallats. No obstant això, el ricàs no va fer cap cas de les novetats alemanyes, sinó que va ordenar al lacai que l’esperés a fora, es va treure de la butxaca el paperet plegat i, arrufant les celles amb concentració, va començar a llegir.

Era la descodificació d’una conversa telefònica.

El marxant va sortir del servei molt més fresc. Acompanyat pel maître de l’hotel, va entrar a la sala. Va repassar amb una mirada boirosa les taules guarnides amb estovalles increïblement blanques, resplendents per la lluïssor de la plata i el cristall. Va escopir al terra del parquet lluent (el maître de l’hotel es va estremir) i per fi va assenyalar una taula amb el dit (gràcies a Déu, era lliure) al costat de la paret. A l’esquerra, hi seien dos estudiants ben afalagats per la companyia de dues modistes que feien unes riallades molt cridaneres; a la dreta, un senyor de barba panotxa, amb una americana de quadres. Seia, mirava cap a l’escenari i xarrupava un vi de Mosella.

Si no hagués estat per l’avís de l’agent Kliuev, Fandorin mai no hauria reconegut Herr Knabe. Era també tot un mestre de les disfresses, per bé que, tenint en compte la seva professió, tampoc no volia dir res de l’altre món.

A la sala, s’hi van sentir no gaires aplaudiments, però entusiastes. En un escenari poc elevat, va sortir-hi Vanda: prima, veloç, amb un vestit ple de lluentons que li donava un aire de serp màgica.

—Si sembla un sac d’ossos —va esbufegar una modista grassoneta de la taula veïna, ofesa perquè els dos estudiants s’havien quedat bocabadats davant la cantant.

Vanda va repassar la sala amb els seus ulls enormes i lluents, i sense deixar anar ni un sol mot previ ni sense cap entrada musical va començar a cantar amb una veu fluixa. Uns instants després, el pianista s’hi va afegir iniciant la melodia i, tot seguit, va començar a teixir la finíssima randa dels acords al voltant d’una veu baixa, que arribava fins ben endins del cor.

«Un repertori una mica estrany per a un restaurant», va pensar Fandorin, escoltant la lletra en alemany de la cançó. Sembla Heine.

A la sala, s’hi va fer el silenci, i després tothom va aplaudir com un sol home, fins i tot la gelosa modista va deixar anar un «Bravo!». Erast Petrovitx es va adonar que havia abandonat el paper que feia, tot i que semblava que ningú no hagués parat compte en l’expressió inadequadament seriosa que es dibuixava en el rostre de borratxo del marxant d’Okhotni Riad. Si més no, l’home de la barba panotxa que seia a la taula de la dreta només mirava cap a l’escenari.

Encara estaven sonant els darrers acords de la trista balada quan Vanda ja havia començat a fer petar els dits marcant un ritme ràpid. El pianista, sacsejant el cap pelut, va passar per alt el final de la cançó i va deixar caure tots els deu dits damunt del teclat; el públic es va començar a gronxar, tothom assegut a la seva cadira, al ritme d’una esbojarrada chançonnette parisenca.

Un senyor rus, que semblava un fabricant, va fer un joc de mans estrany: va cridar la florista, va agafar un pom de violetes de la cistella i, embolicant-lo amb un bitllet de cent rubles, el va enviar a Vanda. Aquesta, sense deixar de cantar, va olorar el ram i va ordenar de tornar-l’hi juntament amb els cent rubles. El fabricant, que fins llavors s’havia comportat com un rei, es va ofuscar i va engolir dues copes de vodka plenes a vessar d’un sol cop. Fos per això o per algun altre motiu, la gent se’l mirava burlant-se’n.

Erast Petrovitx no va tornar a deixar de banda el seu paper. Va fer, això sí, un parell de ximpleries: es va servir xampany a la tassa del te, i d’aquí al plateret. Omplint les galtes, se’l va beure sonorament com si fos te, però només un glopet, per poder mantenir el cap despert. Va ordenar al cambrer que li portés més xampany («I que no sigui de la casa Laninski, sinó un Moët autèntic») i que li rostís un garrí, que fos viu i que l’hi ensenyessin abans («Perquè ja us conec, alemanyets, que em portareu un cadàver del pou de gel»). Fandorin comptava amb el fet que trigarien molt a trobar un garrí viu i que mentrestant, tot plegat, per bé o per mal, acabaria per resoldre’s.

El Knabe disfressat mirava de reüll el seu veí sorollós amb descontentament, però sense mostrar-hi gaire interès. L’espia es va treure quatre vegades el seu Breguet per mirar l’hora, i es notava que estava nerviós. Quan faltaven cinc minuts per a les vuit, Vanda va anunciar que interpretaria la darrera cançó abans de la pausa i va començar a cantar una balada romàntica irlandesa sobre una tal Molly, que no es va arribar a retrobar amb el seu amoret, mort a la guerra. Alguns dels assistents a la sala s’eixugaven les llàgrimes.

«Ara acabarà de cantar i seurà amb Knabe», va suposar Fandorin, i es va preparar: va deixar caure el front damunt del colze com si estigués molt abatut, però es va apartar els cabells de l’orella dreta i, seguint fil per randa les normes de l’art de la concentració, va desendollar tots els sentits tret del de l’oïda. És a dir, tot ell va esdevenir l’orella dreta. El cant de Vanda ara li arribava des de la llunyania, però, en canvi, el més mínim moviment de Herr Knabe ressonava amb una claredat especial. L’alemany estava intranquil: feia cruixir la cadira, refregava els peus; després, de sobte, va començar a donar copets a terra amb els talons. Erast Petrovitx, pel que pogués ser, va tombar el cap i va entreobrir un ull just a temps: va tenir temps d’observar com el de la barba panotxa s’esmunyia silenciosament cap a la porta lateral.

A la sala va esclatar una gran ovació.

—Divina! —va cridar un dels estudiants, commogut. Les modistes aplaudien a rebentar.

La retirada silenciosa de Herr Knabe, al conseller de col·legi no li va fer cap gràcia. Això, afegit a la disfressa i al nom fals, li resultava molt sospitós.

El ricàs es va aixecar amb brusquedat, va fer caure la cadira i va comunicar amb confiança a l’alegre companyia de la taula veïna:

—Me’n vaig a fer un riuet. —I, vacil·lant una mica, es va dirigir cap a la porta lateral.

—Senyor! —Va abraonar-s’hi de seguida un dels cambrers—. Els serveis no són cap allà.

—Fot el camp. —Sense ni tan sols girar-se, el bàrbar el va empènyer—. Pixarem on voldrem.

El cambrer, atemorit, va restar petrificat, i el marxant, a grans passes, va fer el seu camí. «Ui, la cosa no va bé. Cal afanyar-se. Vanda també ha volat de l’escenari per darrere del teló».

Al davant de la porta, hi va aparèixer un nou obstacle. En el camí del capriciós client, hi aparegué un garrí que xisclava amb desesperació.

—Aquí el teniu, tal com l’heu demanat! —el cuiner va mostrar-li el seu trofeu amb orgull, gairebé perdent l’alè—. Està ben viu. Ordeneu que el rosteixi?

Erast Petrovitx es va fixar en els ulls rosats i esporuguits del garrí i, de sobte, va sentir llàstima d’aquella pobra criatura, arribada al món només per acabar a la panxa d’un golut.

El marxant va vociferar:

—Massa petit, que continuï criant greix!

El cuiner, perplex, va estrènyer l’artiodàctil contra el seu pit mentre el guillat, després d’obrir-se el cap contra el marc de la porta, feia cap al passadís.

«Bé», va pensar Fandorin febrilment. «A la dreta hi ha el vestíbul. Això vol dir que els serveis i el camerino de Vanda són a la dreta».

Va arrencar a córrer pel passadís. A la cantonada, en un traster mig obscur, s’hi va sentir un crit; a dins hi havia un gran xivarri.

Erast Petrovitx es va precipitar cap al lloc d’on venia el soroll i hi va veure com el de la barba panotxa tenia Vanda subjectada per darrere mentre amb el palmell li tapava la boca i li acostava una estreta fulla d’acer a la gola.

Vanda es va aferrar amb totes dues mans al canell gruixut, cobert de pèls panotxa, però la distància entre la fulla i el coll fi es reduïa amb rapidesa.

—Alto! Policia! —va cridar Fandorin amb una veu ronca per l’emoció. Herr Knabe va demostrar una rapidesa extraordinària en la reacció: va empènyer Vanda, que es regirava, de dret cap al damunt d’Erast Petrovitx, que involuntàriament va abraçar la senyoreta per les espatlles primes; aquesta, tremolant, es va aferrar al seu salvador engrapant-lo com unes tenalles… Mentrestant, l’alemany els va esquivar amb un parell de salts i va marxar corrent pel passadís mentre cercava alguna cosa sota l’aixella. Fandorin va notar com la mà del corredor emergia amb alguna cosa negra, pesada, i només va tenir temps de fer caure Vanda a terra i llançar-se damunt seu. Una mica més i la bala els hauria foradat tots dos. Durant uns instants, el conseller de col·legi va ensordir pel soroll, que va omplir l’estret passadís. Vanda va xisclar desesperadament i es va regirar per sota del jove.

—Sóc jo, Fandorin! —va panteixar mentre s’aixecava—. Deixeu-me anar.

Intentava posar-se dret, però Vanda, ajaguda a terra, l’agafava amb força pel turmell, sanglotant amb histèria:

—Per què, per què ho ha fet? Ai, no em deixeu!

Intentar alliberar el peu resultava del tot inútil, perquè la cantant hi continuava aferrada sense deixar-lo anar. Llavors, Erast Petrovitx, amb una veu volgudament tranquil·la, va dir:

—Vós mateixa sabreu per què. Però, gràcies a la misericòrdia de Nostre Senyor, ja ha passat tot.

Li va obrir els dits delicadament, però amb fermesa, i va sortir corrent per mirar d’encalçar l’espia. «No passa res, a l’entrada hi ha Kliuev. És un agent assenyat, no el deixarà escapar. Si més no, el retindrà».

Però, quan Fandorin va sortir saltant des de les portes del restaurant fins al moll, la cosa ja anava de mal borràs. Knabe s’havia assegut en un carro anglès d’una sola plaça, anomenat «egoista», i fuetejava un cavall fornit de color blanc grogós. El cavall va fer uns cops en l’aire amb les peülles de davant i va arrencar amb tanta brusquedat que l’alemany va anar a parar contra el respatller del seient.

L’assenyat agent Kliuev estava assegut a la vorera, amb el cap entre les mans; entre els seus dits s’escorria la sang.

—Ha estat culpa meva, se m’ha escapat —va dir gemegant i amb veu somorta—. Li dic: «Alto!», i em deixa anar un cop amb la culata al front…

—Aixeca’t! —Erast Petrovitx va estirar el ferit per l’espatlla i el va aixecar—. Se’ns escapa!

Amb un gran esforç, Kliuev es va eixugar el líquid bordeus de la cara i, coixejant de costat, es va arribar fins al carruatge.

—Estic bé, només que tot em dóna voltes —va barbotejar mentre s’enfilava al pescant.

Fandorin, d’un bot, es va asseure al darrere. Kliuev va fer espetegar les xurriaques i el cavall panotxa va arrencar a trotar per les llambordes, agafant velocitat a poc a poc. Però massa a poc a poc. L’egoista ja era a més de cent passes.

—Afanya’t! —va cridar Erast Petrovitx al marcit Kliuev—. Afanya’t!

Els dos carruatges, a una velocitat tan vertiginosa que feia que les cases, els rètols i els transeünts estupefactes apareguessin i desapareguessin volant, van sortir des del curt moll de Sofiïka cap a l’ampla Lubianka, i aquí la persecució va anar de veres. El policia local que estava de guàrdia al davant de la botiga de fotos Moebius va fer sonar el xiulet tot indignat i va amenaçar amb el puny tancat els infractors, però no va fer res més. «No estaria gens malament tenir un aparell telefònic al carruatges», va situar despert Fandorin, «i trucar Karatxentsev perquè enviï des de la central de la gendarmeria un parell de carruatges per tallar-li el pas». Una fantasia ximple i inoportuna, perquè ara totes les esperances estaven centrades en el cavall panotxa que, pobrissó s’hi escarrassava: llançava les fortes potes amb desesperació, sacsejava el cap a banda i banda, mirava cap a darrere amb els ulls fora d’òrbita, com si volgués demanar si ho feia bé així o si calia fer un esforç suplementari. «Vinga, una mica més, estimats», va suplicar Erast Petrovitx. Kliuev semblava haver-se recuperat una mica i, dempeus, feia espetegar el fuet i deixava anar uns crits com si pel carrer tranquil, a la tarda, hi desfilessin les hordes tàrtares de Mamai.

La distancia fins a l’egoista de mica en mica s’anava reduint. Knabe girava el cap una vegada i una altra amoïnat, i finalment va entendre que no es podria escapar. Quan els separaven unes trenta passes, l’espia es va girar, va estirar cap a darrere el braç esquerre amb el revòlver i va disparar. Kliuev es va ajupir.

—Maleït dimoni, quina precisió! M’ha passat fregant l’orella. Dispara amb un reichsrevolver! Dispareu, Sa Eminència! Al cavall! Se’ns escapa!

—Quina culpa té el cavall? —va remugar Erast Petrovitx, recordant el garrí d’abans. Per descomptat que, si fos necessari, no sentiria cap llàstima per un cavall quan pel mig hi ha els interessos de la pàtria, però hi havia un impediment: la Herstal Agent no servia per encertar ningú a una distància tan gran. Déu no volgués que disparant al cavall es carregués el mateix Herr Knabe i tota l’operació se n’anés en orris.

A la cantonada del bulevard Sretenski, l’alemany es va tombar novament i, apuntant ara amb més temps, va fer sortir fum del canó. En aquest mateix moment, Kliuev va caure de morros, just al damunt d’Erast Petrovitx. Un ull esguardava esporuguidament la cara del conseller de col·legi, mentre que l’altre va esdevenir un forat vermell.

—Sa Emin… —va moure els llavis sense poder acabar la frase.

El carruatge es va desviar cap a un costat i Fandorin va haver d’empènyer el cos del mort sense miraments. Va agafar les regnes a temps, perquè el carruatge estava a punt d’estavellar-se contra la tanca de ferro colat del bulevard. El cavall panotxa, tot suat, intentava continuar corrent, però la roda esquerra de davant es va enganxar al guardacantó.

Erast Petrovitx es va inclinar sobre l’agent i va veure que l’únic ull que li quedava ja no semblava esporuguit, sinó que més aviat presentava una gran concentració, com si Kliuev s’estigués fixant en una cosa molt interessant que passava cap amunt, molt més interessant que no ho eren el cel i els núvols.

Fandorin, automàticament, es va voler treure el barret, però ja no hi era, perquè el preciós cilindre se l’havia deixat al guarda-roba de La Rosa Alpina.

El resultat va ser excel·lent: l’agent mort i Knabe fugit. I cap a on ha fugit? A banda de la casa al carreró Karetni, de moment no tenia cap lloc més on anar. Amb total seguretat hi haurà de passar, tot i que només siguin cinc minuts per agafar els documents de reserva, diners, i eliminar els objectes comprometedors.

No hi havia temps per a afliccions. Erast Petrovitx va agafar el mort per les aixelles, el va treure del carruatge i el va asseure amb l’esquena contra la tanca.

—De moment, queda’t aquí assegut, Kliuev —va barbotejar el conseller de col·legi, i sense fer cas dels transeünts petrificats pel terror o la curiositat es va enfilar al pescant.

Al portal d’una preciosa casa de lloguer on s’estava, al tercer pis, el representant de la casa bancària Kerbel und Schmidt, hi havia la coneguda egoista. El cavall blanc grogós, xop de suor, remenava les potes nerviosament i sacsejava el cap mullat. Fandorin va córrer cap a l’entrada.

—Alto, on vas? —el va engrapar pel braç el conserge morrut, però immediatament, sense cap tipus d’explicació, va rebre un cop de puny al pòmul i va volar cap a un costat.

A dalt, una porta va petar. Sembla que justament és al tercer! Erast Petrovitx pujava els esglaons de dos en dos. Tenia la Herstal a punt. Calia disparar dos cops: al braç dret i a l’esquerre. Amb el dret es disposava a tallar-li el coll a Vanda, i amb l’esquerre disparava. Això vol dir que és ambidextre.

I aquí tenim la porta amb la placa de coure «Hans-Georg Knabe». Fandorin va estirar el pany de coure amb brusquedat: no estava tancat amb clau. Va avançar pel passadís ràpidament, però amb cura. Cap endavant, el braç amb el revòlver, el fiador tret.

El llarg passadís era gairebé fosc; només hi entrava la llum a través d’una finestra oberta que hi havia a l’altre extrem. És per això que Fandorin, que s’esperava el perill del darrere i dels costats, però no pas de sota, no es va adonar que sota els peus hi tenia un objecte allargassat, hi va ensopegar i va anar de poc que no s’estampa a terra. Es va girar àgilment preparat per disparar, però finalment no va caldre.

Bocaterrosa, amb un braç estirat cap al davant, a terra jeia la coneguda figura amb l’americana de quadres i els faldons aixecats. Un misteri —això va ser el primer que va pensar Erast Petrovitx—. Va girar el cos ajagut cap amunt i de seguida va veure el mànec de fusta d’un ganivet de carnisser que li sobresortia del costat dret. Resulta que no es tractava de cap misteri. L’agent havia estat assassinat, i a jutjar pel broll de sang que li sortia de la ferida, l’havien acabat de matar feia uns segons.

Fandorin va entreobrir els ulls amb entusiasme i va recórrer les habitacions. Hi havia un gran desordre, tot de cap per avall: els llibres llençats per terra; al dormitori, talment bufés un ventijol, hi voleiaven les plomes de l’edredó esquinçat. I ni una ànima.

Erast Petrovitx es va abocar per la finestra, pensada per il·luminar el passadís, i va veure que just al seu davant hi havia el terrat d’un annex. Tot era més clar!

En saltar-hi, el detectiu va fer tronar el ferro del terrat. D’allí estant, la vista era esplèndida: la posta del sol escarlata sobre els campanars i les torres de Moscou, i sobre el fons escarlata, uns estols negres de corbs. Però el conseller de col·legi, habitualment molt sensible a la bellesa, ni tan sols es va fixar en aquest magnífic quadre.

Passava alguna cosa estranya. L’assassí havia desaparegut, però des del terrat no hi havia cap escapatòria possible. S’havia esfumat volant pel cel?

Dues hores més tard, el pis del carreró Karetni estava irreconeixible. Per les estretes habitacions, hi desfilaven detectius criminalistes, els empleats del departament de desxifratge numeraven i repartien en carpetes de cartró tots els paperets que havien trobat, el fotògraf de la gendarmeria feia els daguerreotips del cos des de diversos angles. La direcció, el cap suprem de la polida, el cap del departament d’afers secrets de la cancelleria del governador i el funcionari d’encàrrecs especials estaven reunits a la cuina, perquè ja l’havien escorcollat.

—Què en pensen, els senyors detectius, de tot això? —va demanar Khurtinski mentre es ficava al nariu un pessic de tabac.

—La situació és ben clara —va arronsar les espatlles Karatxentsev—. La imitació d’un robatori. Pensat per a idiotes. Ho han remenat tot, però no s’han endut res de valor. I els amagatalls, sense tocar: armes, el llibre de xifratge, els mitjans tècnics…, tot és al seu lloc. Es pensaven que ens havien ensarronat.

—Atxim! —va esternudar ensordidorament el conseller de la cort, sense rebre cap desig de salut per part dels presents.

El general se li va girar d’esquena i va continuar, adreçant-se a Fandorin:

—El detall «versemblant» de debò és l’arma del crim. El ganivet, el van agafar d’allí —va assenyalar uns ganxos dels quals penjaven ganivets de diverses mides. En un dels ganxos, no n’hi havia cap—. Volia que ens creguéssim que l’atracador ha agafat el primer que ha trobat. Una astúcia grollera, típicament alemanya. El cop que li han donat al fetge és molt professional. Al passadís fosc hi havia algú esperant el nostre Herr Knabe.

—Qui pot ser? —va inquirir Piotr Parmenovitx, carregant minuciosament l’altre nariu.

El cap suprem de la policia no es va rebaixar a explicar-li-ho i va ser Erast Petrovitx qui li va haver de respondre:

—Probablement un dels seus. No ha po-pogut ser ningú més.

—Als capquadrats els han entrat cagarrines perquè tenen por d’un conflicte diplomàtic —va assentir amb el cap Evgueni Ossipovitx—. Per descomptat, l’atracament ha estat una farsa. Però, per què nassos han esquinçat l’edredó? És per amagar pistes. No està bé, meine Herren, això de matar un agent propi com si fos un porc a l’escorxador; no és propi de cristians. Però entenc perfectament els motius del seu pànic. Si s’arriba a descobrir tot, no serà pas únicament un escàndol, sinó tota una declaració de guerra. El capità del quarter general va esforçar-s’hi massa. El zel excessiu és molt perillós. Ja li està bé, arribista. Doncs bé, senyors, ja hem fet la nostra feina. Les circumstàncies de la mort del general Sobolev s’han resolt. A partir d’aquí, que decideixi l’alta direcció. Què en farem, de Vanda?

—Ella no té res a ve-veure amb la mort de Sobolev —va dir Fandorin—. I amb els seus contactes amb l’espia alemany, ja ha rebut prou. Gairebé hi perd la vida.

—No toquem la cantant —li va donar suport Khurtinski—. Si no, veuran la llum moltes coses que no ens faran cap favor.

—O sigui —va resumir el cap suprem de la policia, que semblava estar pensant com n’informaria les altes esferes—, la investigació, en només dos dies, ha reconstruït del tot la seqüència dels fets. L’espia alemany Knabe, desitjant fer-se notar davant dels seus caps, pel seu propi risc i compte, va pensar d’eliminar el millor estrateg rus, conegut pel seu antigermanisme agressiu i pel fet de ser el cap reconegut del partit nacionalista rus. En adonar-se de l’arribada immediata de Sobolev a Moscou, Knabe li va encolomar al general una senyoreta quasimundana, a la qual li va lliurar un flascó amb un verí molt potent que l’agent no va voler o no va tenir prou temps de fer servir. Ara com ara, el flascó, segellat, li ha estat requisat i és al centre de gendarmes del governador de Moscou. La mort del general s’ha esdevingut per causes naturals; tanmateix, Knabe no n’estava al corrent i va afanyar-se a informar Berlín sobre l’acció duta a terme, esperant una recompensa. Els seus caps a Berlín es van atemorir i, preveient les possibles conseqüències d’aquest assassinat polític, van decidir immediatament de desfer-se d’un agent massa zelós, la qual cosa van executar. No hi ha cap raó de pes per emprendre una protesta diplomàtica adreçada al govern alemany, i encara menys quan no hi hagut cap mena d’atemptat. —I Evgueni Ossipovitx va concloure el seu discurs en un to més informal—. El ràpid Hauptmann ha estat mort per una fatal coincidència de les circumstàncies. Ja li ha estat bé, a aquest canalla.

Khurtinski es va alçar:

—Amén. Bé, senyors, vostès vagin enllestint per aquí, que jo, amb permís, em vaig acomiadant. Sa Excel·lència espera el meu informe.

Erast Petrovitx no va arribar a l’hotel fins ben passada la mitjanit. Al passadís, davant de la porta, hi havia Massa, immòbil.

—Senyor, torna a ser aquí! —va comunicar lacònicament el japonès.

—Qui?

—La dona de negre. Ha arribat i no se’n va. He mirat al diccionari i li he dit que no sabia quan tornaríeu: «El senyol no ser ala. Ser desplés». S’ha assegut i encara seu. Fa tres hores que seu, i jo aquí, dempeus.

Erast Petrovitx va sospirar, va entreobrir la porta i va mirar per l’escletxa. Davant de la taula, amb les mans plegades al damunt dels genolls, hi seia una noia de cabells daurats, vestida de dol, amb un barret d’ales amples i un vel negre. N’eren ben visibles les pestanyes llargues i aplanades, un nas subtil i un xic corbat, l’oval de la cara ben cisellat. En sentir el grinyol de la porta, la desconeguda va alçar els ulls i Fandorin va restar petrificat de tan perfectes com eren. Apartant-se instintivament de la porta, el conseller de col·legi va xiuxiuejar:

—Massa, però no m’havies dit que no era jove? Si no deu tenir més de vint-i-cinc anys!

—Les dones europees semblen tan velles —Massa va remenar el cap—. I per a vós, senyor, vint-i-cinc anys vol dir que encara és jove?

—Però m’havies dit que no era gens maca!

—De fet no n’és gens, pobrissona. Cabells grocs, nas enorme i ulls aigualits…, clavats als vostres, senyor.

—Sí, i tant —va mormolar ferit Erast Petrovitx—. L’única bellesa que hi ha aquí ets tu.

I, després de sospirar de nou ben a fons, però aquest cop per un altre motiu, va entrar a l’habitació.

—El senyor Fandorin? —va demanar la noia, aixecant-se com un llampec—. Vostè és qui dirigeix la investigació de les circumstàncies de la mort de Mikhail Dimitrevitx Sobolev, oi? M’ho ha dit Gukmasov.

Erast Petrovitx, inclinant-se en silenci, va escrutar la cara de la desconeguda. Una combinació de voluntat i fragilitat, d’intel·ligència i feminitat, no massa habitual de veure en les faccions d’una joveneta. Es podria dir que la senyoreta s’assemblava, segons com, a Vanda, per bé que a la línia de la boca no hi havia ni el més mínim senyal de crueltat ni de burla cínica.

La visitant nocturna es va apropar molt a la vora del jove, el va mirar als ulls i amb una veu tremolosa, bé per les llàgrimes contingudes bé per la ira, li va demanar:

—Sabeu que Mikhail Dimitrevitx ha estat assassinat? —Fandorin va arrufar el front—. Sí, sí, ha estat assassinat —els ulls de la noia lluïen febrilment—. Per culpa d’aquesta maleïda cartera!