CAPÍTOL 6

Per no arriscar-se i no perdre temps, Akhimas no va embolicar les violetes amb un bitllet de cent, sinó que hi va entaforar un anellet de maragdes comprat aquell mateix dia prop del pont Kuznetski. Els diners, una dona els pot refusar, però una bagatel·la cara, mai de la vida.

L’estratègia va funcionar a la perfecció. Vanda va observar encuriosida el regal i després, amb el mateix interès, va provar de localitzar el donant. Akhimas li va fer una lleu reverència. Aquell dia portava un esmòquing anglès i una corbata blanca amb una agulla de diamants. Aparentava una barreja de lord britànic i d’empresari modern, una nova raça cosmopolita que començava a marcar l’estil a Europa i a Rússia.

El ros desimbolt d’ahir, del qual Akhimas havia rebut una informació exhaustiva (i també digna de ressenyar), no era a la sala.

En acabar la cançó, Vanda es va asseure davant seu, va mirar Akhimas de dret a la cara i va dir de sobte:

—Quins ulls més transparents. Com un rierol.

Amb aquesta frase, qui sap per què, el cor d’Akhimas es va estremir per un moment. Li va venir a la memòria un record vague, evasiu, d’aquells que els francesos anomenen déja vu. Va arrufar una mica les celles. Quina mena de ximpleries! A Akhimas Welde no era possible d’enxampar-lo amb aquesta mena d’argúcies femenines.

—Mercader de primera categoria Nikolai Nikolaevitx Klonov, administrador de la Casa Comercial de Riazan —va presentar-se.

—Mercader? —es va sorprendre la dels ulls verds—. No ho sembleu pas. Més aviat hauria dit que sou un mariner. O tal vegada un bandoler.

Va deixar anar una rialla ronca, i Akhimas per segona vegada es va sentir incòmode. Encara ningú no li havia dit mai de la vida que s’assemblava a un bandoler. Havia de tenir un aspecte d’allò més ordinari i corrent: es tractava d’una condició obligatòria per a la seva professió.

I mentrestant la cantatriu continuava sorprenent-lo.

—I el vostre accent no és pas de Riazan —va deixar caure en to burlesc—. No deveu pas ser estranger?

De fet, en les paraules d’Akhimas es deixava notar un lleugeríssim accent, gairebé imperceptible, una espècie de timbre metàl·lic no propi dels russos que conservava des de la infantesa, però per poder apreciar-lo calia una agudesa d’oïda extraordinària. I encara sorprenia més sentir-ho dit per una alemanya.

—Vaig viure a Zuric durant molt de temps —va dir ell—. Allí la nostra companyia hi té una representació. Lli i percala russos.

—Bé, doncs, què voleu de mi, mercader suís riazanenc? —va continuar la dona com si no passés res—. Voleu tancar un tracte comercial amb mi? Ho he endevinat?

Akhimas es va tranquil·litzar: la cantatriu no sortia dels límits del flirteig.

—Exactament —va dir ell amb un to seriós i segur, que sempre feia servir per parlar amb aquesta mena de dones—. Us he de fer una proposta confidencial per a un negoci.

La dona va esclatar a riure; mostrava unes dents petites i arrenglerades.

—Confidencial? Parleu d’una manera ben bonica, Monsieur Klonov. D’habitud, tan sols acostumen a fer-me propostes confidencials.

D’això, Akhimas sí que se’n recordava: feia una setmana li havia contestat al «baró Von Steinitz» el mateix i, al capdavall, amb les mateixes paraules. Va esbossar un somriure involuntari, i tot d’una va començar a parlar amb seriositat:

—No és pas el que us imagineu, senyoreta. La Casa Comercial de Riazan, que tinc l’honor de representar, m’ha encarregat d’oferir un regal car, extraordinari, a un dels nostres paisans, un home benemèrit i famós. Puc escollir el regal jo mateix, però el nostre paisà n’ha de quedar del tot satisfet. Nosaltres, a Riazan, a aquest home l’estimem i l’admirem d’allò més. Volem fer-li un regal de manera delicada, sense ser inoportuns. Fins i tot, restant en l’anonimat. I ell no ha de saber mai que els diners han estat recaptats per subscripció entre els mercaders de la seva Riazan natal. M’he passat molt de temps barrinant què podríem regalar a aquest afortunat, a qui el destí ja pràcticament li ha donat de tot. Després, us he vist i he entès que el millor regal seria una dona com vós.

Sorprenentment, ella es va enrojolar.

—Com goseu! —Els seus ulls es van encendre de foc—. No sóc cap objecte per ser regalada a ningú!

—No pensava en vós, Mademoiselle, sinó només en el vostre temps i en la vostra mestria —va replicar amb severitat Akhimas—. O potser m’han informat malament i no comercieu amb el vostre temps i el vostre art?

L’observava amb odi.

—No sé si ho sabíeu, senyor mercader de primera categoria, però amb una sola paraula meva puc fer-vos fora.

Ell va somriure només amb els llavis.

—Encara mai ningú no m’ha fet fora d’enlloc, senyoreta. Us ho ben asseguro, és del tot impossible. —Es va inclinar cap endavant, i mirant directament aquells ulls dels quals brollaven guspires de foc va dir—: És del tot impossible ser cortesana només a mitges, Mademoiselle. Fóra molt millor ser-ne tan sols per als negocis: feina a canvi de diners, tal vegada practiqueu el vostre ofici per plaer?

Les guspires es van apagar, l’ampla boca sensual es va torçar dibuixant un somriure amarg.

—De quin plaer em parleu…? Ordeneu que em duguin una mica de xampany. Jo només bec xampany; en el meu «ofici» no pot ser de cap altra manera, acabaria tota borratxa. I per avui, ja en tinc prou, de cantar. —Vanda va fer un senyal al cambrer, que, coneixedor evident dels seus costums, va portar una ampolla de Veuve Clicquot—. Teniu tota la raó, senyor filòsof. Vendre’s només meitat és enganyar-se un mateix. —Va beure tota la copa d’un glop, però no va permetre que la hi tornessin a omplir. Tot anava perfectament, i a Akhimas només l’amoïnava una cosa: totes les mirades estaven en ell, l’escollit de Vanda. Però no li importava gens: marxaria del restaurant tot sol, i el prendrien per un nou refús; se n’oblidarien aviat—. Poques vegades em parlen d’aquesta manera. —Amb el xampany, la mirada de la cantatriu no va esdevenir pas més lluent, ans al contrari, es va entristir—. En la majoria dels casos m’afalaguen. Al principi. Després passen a tutejar-me i em proposen que sigui la seva mantinguda. Sabeu què és el que vull?

—Ho sé. Els diners. La llibertat que donen —va deixar caure Akhimas distretament, tot pensant en els darrers detalls de les properes accions.

Es va fixar en ell bocabadada.

—Com ho heu sabut?

—Jo mateix sóc així —va respondre amb brevetat—. Així, doncs, quants diners us calen per sentir-vos del tot lliure?

Vanda va sospirar.

—Cent mil rubles. Ja fa molt de temps que vaig fer els càlculs, quan encara era una ximpleta que em guanyava les garrofes amb les classes de música. Però ara no ve al cas… No és gens interessant. Durant molt de temps vaig viure en la pobresa, gairebé en la misèria. Fins als vint anys. I després vaig decidir: «Ja n’hi ha prou, s’ha acabat. Seré rica i lliure». D’aleshores ençà ja han passat tres anys.

—I què, ho heu aconseguit?

—Tres anys més i ho aconseguiré.

—Llavors, ja en teniu uns cinquanta mil, oi? —Akhimas va fer una rialleta. La cantatriu, comptat i debatut, li anava robant el cor.

—Els tinc —va riure, però sense cap amargor ni desafiament, sinó amb alegria, tal com cantava les seves cançonetes parisenques. Això també li va agradar, que no cerqués plaer en l’autocompassió.

—Puc rebaixar els vostres treballs forçats sis mesos pel cap baix —va dir ell, punxant una ostra amb una forquilla de plata—. La comunitat ha recaptat per al regal deu mil rubles. —Per l’expressió de la cara de Vanda, Akhimas va entendre que ara no estava pas en condicions de pensar amb sang freda, i que l’engegaria a pastar fang juntament amb els deu mil rubles, i per això mateix es va afanyar a afegir—: No ho refuseu, després us en penediríeu. I a més, no sabeu de qui es tracta. Oh, Mademoiselle Vanda, és un gran home, un home que, per passar una nit amb ell, moltes dones, fins i tot de l’alta societat, pagarien molts diners.

Va deixar de parlar, amb la certesa que ara no se n’aniria. Encara no ha nascut la dona que tingui l’orgull més fort que la curiositat.

Vanda l’observava de reüll, aïrada. Després no es va poder contenir més i va esbufegar:

—Endavant, parleu, no em deixeu a les brases, escurçó de Riazan.

—Ni més ni menys que el general Sobolev, l’incomparable Aquil·les, un terratinent de Riazan —va dir Akhimas amb aires d’importància—. És ell qui us proposo, i no pas qualsevol negociant amb la panxa fins als genolls. Més endavant, quan sigueu lliure, fins i tot podreu escriure unes memòries. Deu mil més Aquil·les: a mi em sembla que no està pas gens malament, oi? —Per la cara de la cantatriu, era evident que vacil·lava—. I encara us puc proposar una cosa més —va dir Akhimas amb veu molt apagada, gairebé xiuxiuejant-ho—. Us puc alliberar d’una vegada per sempre de la companyia de Herr Knabe. Sempre que ho desitgeu, és clar.

Vanda es va estremir. Va demanar esporuguida:

—Qui ets, Nikolai Klonov? No ets cap mercader, oi?

—I tant, que sóc un mercader. De tota la vida. —Va fer petar els dits per demanar el compte—. Lli, percala, lona. No us sorprengueu perquè sé aquesta informació. La comunitat m’ha confiat un assumpte important i a mi m’agrada ser molt minuciós en tots els negocis.

—Ja m’estranyava a mi que ahir al vespre em miressis tan fixament quan jo seia amb Knabe —va dir ella inesperadament.

«Observadora», va pensar Akhimas, sense haver resolt encara si això era bo o dolent. Fins i tot el fet d’haver passat a tractar-lo de tu demanava una reflexió —un aprofundiment. Què era més còmode: la confidencialitat o la distància?

—I com podràs desfer-te’n, d’ell? —va demanar àvidament Vanda—. Ni tan sols saps qui és… —I, com si tingués por d’haver xerrat massa, es va interrompre ella mateixa—. I, més encara, què t’ha fet pensar que vull desfer-me d’ell?

—Això és assumpte vostre, Mademoiselle. —Akhimas va arronsar les espatlles i va decidir que en aquest cas la distància era més eficaç—. Llavors, què, hi esteu d’acord?

—Sí —va sospirar ella—. Alguna cosa em diu que, de totes maneres, de tu és molt difícil desempallegar-se’n.

Akhimas va assentir amb el cap:

—Sou una dona molt intel·ligent. Demà no vingueu aquí. Al vespre, cap a les cinc, sigueu a casa. Vindré a veure-us a l’Anglaterra, i ens posarem definitivament d’acord. I mireu de ser-hi tota sola.

—Hi seré, sola. —L’observava d’una manera una mica estranya; ell no comprenia què devia voler dir aquella mirada.

De sobte, ella va preguntar:

—Kòlia, no em deus pas estar enganyant?

No va ser tant per aquestes paraules, sinó per l’entonació amb què havien estat pronunciades, que a Akhimas li havia semblat tan familiar que fins i tot el cor se li va encongir.

I va recordar-se’n. Un déjà vu real. Això ja havia passat abans.

El mateix li havia dit abans Evguènia, ara feia uns vint anys, just abans del robatori de la cambra de ferro. I dels ulls transparents, també li n’havia parlat ella, la nena Gènia, a l’orfenat de Skirovsk.

Akhimas es va descordar el coll emmidonat… Qui sap per què, tenia dificultats per respirar.

Amb una veu uniforme va proclamar:

—Paraula de mercader. Així, doncs, Mademoiselle, ens veurem demà.