CAPÍTOL 10

Akhimas es va passar tot el divendres ajagut al llit, deliberant-hi concentrat del tot. Ho sabia per experiència: quan et fiques en un embolic, és millor no deixar-se dur pel primer impuls, sinó que cal quedar-se immòbil, petrificat, tal com fa la cobra abans d’un salt fulminant, mortífer. Comptant que, naturalment, les circumstàncies permetin fer una pausa. En aquest cas, li ho permetien, perquè ja havia pres les principals mesures de precaució. La nit abans, Akhimas havia abandonat el Metropol, i s’havia mudat a la Posada Trinitat, unes habitacions barates al costat de l’església de la Santíssima Trinitat. La Khitrovka era a tocar dels carrerons corbats i bruts de la Pokrovka i, la cartera, calia buscar-la justament allí.

En marxar del Metropol, Akhimas no va voler pujar a cap carruatge. Durant una bona estona va avançar zigzaguejant entre carrers nocturns, assegurant-se que ningú no el seguia, i a la Trinitat es va registrar sota un altre nom.

L’habitació estava bruta i buida, però ubicada en una posició còmoda, amb entrada independent i una bona vista del pati.

Necessitava reflexionar molt a fons sobre tot el que havia passat.

La nit abans havia inspeccionat amb molta cura els apartaments de Sobolev, però, tanmateix, no hi havia trobat la cartera. En canvi, a l’ampit d’una finestra del dormitori, la darrera, tancada hermèticament, hi va descobrir una boleta de fang. Va alçar el cap: la finestreta estava entreoberta. No feia gaire estona que algú havia marxat.

Akhimas va observar la finestreta, concentrat, va pensar un moment i va extreure les seves conclusions.

Va netejar el fang de l’ampit. Va tancar la finestra per la qual havia entrat.

Va sortir de l’habitació per la porta, que després va tancar des de fora amb el rossinyol.

Al hall tot estava quiet i fosc. Només una espelma fumejava damunt l’escriptori del porter de nit. El porter estava fent una capcinadeta i no es va adonar de l’aparició sigil·losa d’una figura fosca que s’escolava des del passadís. En sonar la campaneta, el porter es va sobresaltar, però el client ja era al carrer. «Déu n’hi do, aquesta gent no troben mai l’hora d’anar-se’n a dormir», va badallar el criat, es va senyar a la boca i va anar a passar el forrellat.

Akhimas caminava amb passes ràpides cap al Metropol calculant què hauria de fer d’ara endavant. El cel començava a grisejar: les nits, a les acaballes de juny, són ben curtes.

Del darrere d’una cantonada va aparèixer un carruatge. Akhimas hi va reconèixer la silueta de l’esaül de Sobolev. Estava assegut, abraçant una figura vestida de blanc. Des de l’altra banda, un altre oficial subjectava la figura, el cap de la qual anava de banda a banda, inerta, al ritme del trontoll dels cascos. Tot seguit, van passar dues calesses més.

«M’agradaria saber com s’ho faran per passar-lo per davant del porter», va pensar Akhimas distretament. «Ben segur que se’ls acudirà alguna cosa, no debades són militars».

El camí més curt per arribar al Metropol travessava un passatge interior, pel qual Akhimas havia passat més d’una vegada durant els darrers dos dies.

Mentre creuava un fosc arc i les seves passes ressonaven contra les llambordes, tot d’una va advertir una presència aliena. Akhimas no la va percebre ni amb la vista ni tan sols amb l’oïda, sinó amb un inexplicable sentit perifèric que ja li havia salvat la vida més d’un cop. Era com si la pell del clatell sentís un moviment per darrere, un lleugeríssim desplaçament de l’aire. Es podia tractar d’un gat que passava rabent o d’una rata que corria cap a un munt de deixalles, però Akhimas en aquests casos no tenia por de semblar-se ridícul a ell mateix: sense pensar-ho dues vegades, es va fer cap a un costat.

Era com si a tocar de la galta li hagués passat un corrent d’aire que bufava de dalt a baix. De reüll, Akhimas va veure com prop de la seva orella una fulla d’acer tallava l’aire, brillant opaca com era. Amb un ràpid moviment, expert, va treure el Velodog i va disparar sense apuntar.

Amb un crit sord, una ombra es va apartar cap a una vora.

Akhimas va encalçar el fugitiu amb dues gambades i, amb precisió i força, el va colpejar de dalt a baix amb el bastó.

Va il·luminar amb la lot la figura que jeia a terra. Una cara ruda, de bèstia. Pels cabells greixosos, enrullats, en gotejava una sang negra. Els dits curts i forts amb què es premia el costat també estaven xops de sang.

L’assaltant vestia a la russa: camisa cordada al contat, armilla de roba, pantalons de vellut, botes greixades. A terra hi havia una destral amb un mànec insòlitament curt.

Akhimas es va inclinar encara més, apuntant el raig de llum directament a la cara. Hi van brillar uns ulls rodons, amb les pupil·les dilatades d’una manera gens natural.

Des del carrer Neglinkaia va ressonar un xiulet; des del passatge Teatralni, un altre. Tenia poc temps.

Es va ajupir, va agafar el caigut amb dos dits ficats per sota dels pòmuls i va prémer amb força. Va apartar la destral cap a un costat.

—Qui t’ha enviat?

—És la pobresa, senyor —va panteixar el ferit—. Us demano perdó.

Akhimas va prémer amb el dit el nervi facial. Va deixar que l’home es rebolqués del dolor durant un moment i li va repetir la pregunta:

—Qui?

—Deixa…, deixa’m, esparver —va exhalar el ferit, picant amb els talons contra la pedra—. L’estic dinyant…

—Qui? —va demanar per tercera vegada Akhimas, i li va prémer el bulb ocular.

De la boca del moribund, junt amb el gemec, en va sortir un ample doll de sang.

—Mixa —va fer gloc-gloc la veu, gairebé imperceptible—, Mixa el Menut… Deixa’m! Em fa mal!

—Qui és aquest Mixa? —Akhimas va prémer encara amb més força.

I això va ser un error. L’assassí fallit ja estava vivint els seus darrers moments. El gemec va esdevenir un estretor. La sang va brollar com si fos un torrent per la barba. Era clar que ja no podria dir res més. Akhimas es va redreçar. El xiulet del guàrdia municipal, refilant, ja ressonava ben a prop.

Cap al migdia havia sospesat totes les opcions, i la decisió havia pres la seva forma definitiva.

En resum, al principi, a Akhimas havien intentat robar-li, i després havien intentat assassinar-lo. Aquests dos esdeveniments tenien algun lligam entre si? Sens dubte. L’home que l’estava aguaitant des de la galeria sabia quan i per quin camí havia de passar Akhimas.

Per tant: 1: l’havien estat seguint des del dia abans, quan intentava comprovar el trajecte, i ho havien fet amb molta habilitat, atès que ell no se n’havia adonat, 2: algú sabia perfectament què havia fet Akhimas la nit passada; 3: la cartera l’havia agafat algú que estava del tot convençut que Sobolev no havia de tornar mai més a la seva habitació. Altrament, per quin motiu va tancar la caixa forta amb tanta cura després del furt i va sortir a través de la finestreta? De totes maneres, el general hauria descobert la desaparició.

Pregunta: qui estava al cas tant de l’operació com de la cartera?

Resposta: tan sols Monsieur NN i els seus homes.

Si haguessin intentat senzillament eliminar Akhimas, hauria estat enutjós, però del tot comprensible.

Enutjós perquè ell, un professional de la categoria més alta, no havia avaluat correctament la situació, havia errat en els càlculs i s’havia deixat enganyar.

Comprensible perquè, en un cas de tanta importància i tan complicat com aquest, per descomptat que l’executor havia de ser eliminat. Si Akhimas es posava en el lloc del client, hauria fet justament això. És molt probable que el procés imperial secret sigui una invenció. Però ha estat una bona pensada, gràcies a la qual fins i tot l’expert senyor Welde ha picat l’ham.

En fi, tot això hauria estat del tot explicable i fins i tot gens sorprenent si no hagués estat per la desaparició de la cartera.

Monsieur NN i un robatori amb forçament? Absurd. Agafen el milió i deixen l’arxiu dels conxorxats? Inversemblant. Era del tot impossible d’imaginar-se que l’assassí amb cara de fera de la galeria estigués relacionat d’una manera o altra amb NN o amb el «baró Von Steinitz».

«Esparver», així havia batejat Akhimas el mestre de la destral. Sembla que en l’argot criminal aquest insult suposava el màxim grau de menyspreu: no pas un lladre, ni un assaltant, sinó un burgès pacífic.

Així doncs, havia estat un criminal? Un personatge de la famosa Khitrovka?

A jutjar per les seves maneres i per la seva parla, sens dubte que sí. En canvi, fins i tot el cotxer de NN es comportava com si fos un oficial. Hi havia alguna cosa que no quadrava.

Akhimas va intentar de regirar el problema, perquè no disposava de prou informació per poder fer-ne un examen analític. Si les dades de sortida no són prou clares, és més fàcil començar per definir els objectius.

Què calia fer?

Just per aquest ordre. Primer de tot, protegir-se; després, recuperar allò que era seu, i de postres, la venjança. Tanmateix, les postres no se les podia saltar de cap de les maneres: era una qüestió de principis i d’ètica professional.

Pel que feia a les passes més pragmàtiques, les fases del pla es reduïen al que segueix:

Després d’elaborar el pla d’acció, Akhimas es va girar de costat i es va adormir en un tres i no res.

L’execució del punt número 1 havia estat fixada per al vespre.