CAPÍTOL SEGON

On Fandorin endega la investigació.

Erast Petrovitx va endegar la investigació de les circumstàncies de la mort del famós estrateg, venerat per tot el poble, d’una manera una mica insòlita. Després d’aconseguir esmunyir-se fins a l’hotel amb moltes dificultats passant entre el doble cordó de policies i de moscovites afligits que l’envoltaven (des de sempre les notícies tristes s’escampaven per l’antiga ciutat més ràpidament que els incendis insaciables de l’agost), el jove, sense mirar enlloc, va pujar a la seva habitació, la número vint, i va llançar el barret i l’espasa al criat, movent el cap com a resposta a les seves preguntes. Massa, que ja hi estava acostumat, el va saludar amb comprensió i destrament va estendre una estora de palla a terra. Després, va embolicar amb admiració l’atrotinada espasa amb una tela de seda i la va desar damunt l’armari i, sense badar boca, va sortir al passadís i es va palplantar d’esquena a la porta, imitant el posat del terrible déu Fudo-myoo, amo del foc. Quan algú passava per davant, Massa es duia el dit a la boca, fent ganyotes estranyes, i assenyalant amb el dit primer la porta tancada i tot seguit alguna part pròxima al seu melic. Com a resultat, per la planta de seguida va córrer el rumor que a l’habitació vint hi havia hostatjada una princesa xinesa a punt de parir; i potser, com aquell que diu, ja estava parint.

Mentrestant, Fandorin estava assegut a l’estora, absolutament immòbil. Els genolls separats simètricament, el cos relaxat, les mans amb els palmells cap amunt. La mirada del conseller de col·legi es concentrava en la seva panxa, més concretament en l’últim dels botons de la guerrera. Allí, per sota de l’àguila bicèfala d’or, hi havia el punt màgic del tanden, la deu i el centre de l’energia espiritual. Si aconseguia d’allunyar-se de tots els penjaments i lliurar-se amb totes les seves forces a l’autoconeixement, la llum li arribaria a l’ànima i el més complex dels problemes esdevindria clar, evident i de fàcil solució. Erast Petrovitx intentava, amb totes les seves forces, d’abstreure’s i il·luminar-se, la qual cosa només es pot aconseguir després de llargs entrenaments. La seva innata vivor de pensament i la impaciència que se’n derivava feien que l’exercici d’autoconcentració esdevingués d’allò més difícil. Però, com va dir Confuci, un home noble no va mai pel camí més fàcil, sinó pel més difícil, i és per això que Fandorin tenia la mirada fita tenaçment en el maleït botó, esperant-ne resultats.

De bon principi, els pensaments no volien cedir, sinó tor el contrari: xipollejaven i cuejaven com els peixos en un toll gairebé eixut. Després, tots els sons exteriors es van anar allunyant a poc a poc, fins a desaparèixer del tot; els peixos se’n van anar nedant fins al fons i el cap es va anar omplint de glopades de boira. Erast Petrovitx estava mirant la rodoneta metàl·lica daurada amb l’escut, sense pensar en res més. Un segon, un minut, o potser una hora més tard, de sobte, l’àguila imperial va moure clarament els dos caps, de la corona van saltar guspires, i Erast Petrovitx es va desvetllar. El pla d’acció havia pres forma per ell mateix.

Fandorin va cridar Massa, va ordenar que li portés la levita i, mentre s’anava canviant, va explicar al seu vassall de que anava el cas.

Els desplaçaments posteriors del conseller de col·legi es van limitar a l’hotel, d’acord amb el recorregut següent: vestíbul, habitació dels mossos, restaurant. Les converses amb el servei de l’hotel se li van endur moltes hores, per la qual cosa Erast Petrovitx no es va poder arribar a la porta de l’ala —que al Dusseaux ja havien batejat com a «sobolevski»— fins a la tarda, quan les ombres s’allargassen i la llum del sol esdevé densa i enganxosa com la mel de til·la.

Fandorin es va anunciar al gendarme de guàrdia que controlava l’entrada al passadís i va ser immediatament admès al regne de la tristor, on només es parlava entre murmuris i es caminava de puntetes. L’habitació 47, on ahir mateix havia arribat el valent general, consistia en un saló i un dormitori. A la primera de les habitacions, s’hi va congregar molta gent. Erast Petrovitx hi va veure Karatxentsev amb altres oficials de la gendarmeria, els ajudants i els ordenances del finat, l’administrador de l’hotel… En un racó, amb el nas enganxat a la cortina, sanglotava a sota veu l’ajudant de cambra de Sobolev, Lukitx, conegut per tot Rússia. Tothom s’hi captenia com si estigués esperant alguna cosa, sense deixar de mirar cap a la porta tancada del dormitori. El cap suprem de la policia es va acostar cap a Fandorin i, a cau d’orella, li va dir:

—El professor de medicina legal Velling està fent l’autòpsia. Però triga molt. Tant de bo ja hagués acabat!

Com si fos una resposta al desig del general, la porta blanca, decorada amb musells de lleó modelats, es va obrir grinyolant. El silenci va envair tota la sala. Al llindar va aparèixer un senyor canós amb cara de descontent, galtacaigut, amb un davantal de pell, a sota del qual brillava l’esmalt de la creu de Santa Anna.

—Llestos, Sa Il·lustríssima Excel·lència —va pronunciar lúgubrement l’individu galtacaigut, que evidentment no podia ser ningú més que el professor Velling—. Ja tinc els resultats a punt.

El general va donar una ullada a l’estança i amb una veu més alegre va dir:

—Amb mi, hi entraran Fandorin, Gukmasov i vostè mateix —va assenyalar l’administrador amb el mentó despreocupadament—. La resta, els pregaria que s’esperessin aquí.

El primer que va veure Erast Petrovitx en entrar al regne de la mort va ser un mirall amb un marc de bronze més aviat frívol i una cinta negra en un dels marges. El cos del finat no era al llit, sinó damunt la taula, que probablement havien portat del saló. En observar el contorn que dibuixava el llençol blanc, Fandorin es va senyar i, durant un minut, es va oblidar de la investigació, tot recordant un home bell, valent i fort que havia conegut temps enrere i que, a hores d’ara, s’havia convertit en un objecte allargassat de contorns difusos.

—Tot és ben clar —va començar el professor amb indiferència—. No hi hem trobat res de sospitós. Encara ens manquen les anàlisis del laboratori, però estic del tot convençut que les constants vitals es van aturar conseqüència d’una paràlisi del múscul cardíac, també presenta una paràlisi del pulmó dret, però això n’estic convençut, no n’ha estat la caua, sinó una conseqüència. La mort ha estat immediata. Encara que a la vora hi hagués hagut un metge, no hi hauria hagut cap possibilitat de salvar-lo.

—Però era jove i fort, i n’havia vist de tots colors! —Karatxentsev es va apropar a la taula i va alçar una vora del llençol—. Com pot ser possible que així, de cop i volta, sigui mort!

Gukmasov es va tombar per no haver de veure la cara sense vida del seu cap, mentre que Erast Petrovitx i l’administrador, ben al contrari, s’hi van apropar encara més. La cara continuava tranquil·la i majestuosa. Fins i tot les famoses patilles sumptuoses, de les quals els liberals es mofaven i els caricaturistes estrangers feien broma, a l’hora de la mort feien el fet, emmarcant el rostre cerós i dotant-lo d’un aire més grandiloqüent.

—Ah, quin hegoi, un vegitable Aquil·les —va barbotejar l’administrador, arrossegant la lletra erra a la francesa.

—L’hora de la mort? —va demanar Karatxentsev.

—Entre la una i les dues de la matinada —va respondre Velling amb molta seguretat—. Ni abans ni gaire després.

El general es va tombar cap a l’esaül:

—Bé, doncs, ara que la causa de la mort ja ha estat determinada, podem entrar en detalls. Expliqueu-vos, Gukmasov. Amb el màxim de detalls que us sigui possible.

Semblava que a l’esaül el fet de procedir amb el màxim de detalls li era del tot impossible. La seva explicació va resultar breu, però malgrat això, va acabar sent exhaustiva:

—Vam arribar de l’estació de Briansk passades les cinc. Mikhail Dimitrevitx va descansar fins a la tarda. A les nou vam sopar aquí mateix, al restaurant. Després vam anar a fer un tomb en carruatge pel Moscou nocturn. No ens vam aturar enlloc. Mitjanit tocada, Mikhail Dimitrevitx va dir que volia tornar cap a l’hotel. Volia escriure algunes notes; estava treballant en un nou codi per a la guerra…

Gukmasov va mirar de reüll cap a l’escriptori que hi havia prop de la finestra. Damunt la tapa oberta hi havia papers i, una mica més lluny, una butaca arraconada sense gaires miraments. Evgueni Ossipovitx s’hi va apropar, va agafar-ne un full escrit i va fer un senyal respectuós d’aprovació amb el cap.

—Ordenaré que ho recullin tot i que li ho enviïn al sobirà. Continueu, esaül.

—Als senyors oficials, Mikhail Dimitrevitx, els va donar solta. Va dir que tornaria a peu perquè volia estirar les cames.

Karatxentsev es va posar en guàrdia:

—I vosaltres vau deixar el general tot sol? De nit? Ja és ben estrany, això!

Va desviar l’esguard cap a Fandorin amb una ullada significativa, però aquest no semblava gens ni mica interessat en el detall. El conseller de col·legi es va acostar a l’escriptori i qui sap per què va passar el dit per un canelobre de bronze.

—Provar de portar-li la contrària… —va somriure entristit Gukmasov—. Ho vaig intentar, però em va llançar una mirada… I a més, Sa Excel·lència passejava tot sol no només per Moscou de nit, sinó també per les muntanyes turques i les estepes del Turquestan… —L’esaül es va cargolar el bigoti lúgubrement—. A l’hotel, hi va tornar, això sí. Però no va arribar al matí…

—Com vau trobar el cos? —li va demanar el cap suprem de la policia.

—Era aquí, assegut —Gukmasov va assenyalar la butaca—. Amb el cos contra el respatller. I la ploma a terra…

Karatxentsev es va ajupir, va tocar les taques de tinta de la catifa i va sospirar:

—Els camins de Déu són…

Aquesta trista pausa, la va trencar sense cerimònies Fandorin. Mig tombant-se cap a l’administrador i sense deixar de fregar el maleït canelobre, li va demanar amb un xiuxiueig ben clar:

—I vostès aquí no tenen electricitat, o què? Ahir ja me’n vaig estranyar. Com pot ser que en un ho-hotel tan modern com aquest encara no hagi arribat el gas i que les habitacions les hagueu d’il·luminar amb espelmes?

El francès va començar a explicar que les candeles feien més bon ton que no pas el gas, i quant a la il·luminació elèctrica, ja n’hi havia al restaurant, i a la tardor, sens falta, també n’hi hauria a les plantes. Però Karatxentsev va interrompre aquesta xerrameca, que no tenia res a veure amb l’assumpte, amb una tos enfadosa.

—I vostè, esaül, com va passar la nit? —va reprendre l’interrogatori.

—Vaig passar per casa d’un camarada de guerra, el coronel Dadaixev. Vam seure, la vam fer petar… A l’hotel, hi vaig arribar de matinada i de seguida vaig caure rodó al llit.

—Sí, sí —hi va intervenir Erast Petrovitx—, el porter de la nit m’ha dit que vostè va tornar quan començava a clarejar. I també que li va demanar que anés a buscar-li una ampolla d’aigua mineral.

—És cert. La veritat sigui dita, vaig beure més del compte. Tenia la gola seca. Sempre m’aixeco d’hora i, justament avui, m’he adormit. Vaig intentar presentar l’informe al general i Lukitx va i em diu que encara no s’havia llevat. I jo que penso que Mikhail Dimitrevitx n’havia fet un gra massa treballant tant anit. Després, quan ja eren dos quarts de nou, li dic: «Lukitx, anem a espavilar-lo, si no s’emprenyarà». I això no era gens habitual en ell. Entrem aquí i ell estava estirat així (Gukmasov va aixecar el cap enrere, va tancar els ulls i va entreobrir la boca) i ja era fred. Hem cridat el metge, hem enviat un despatx al quarter… I just llavors és quan m’heu vist, Erast Petrovitx. Perdoneu-me per no saludar un vell company. Entendreu que no estava per compliments.

En lloc d’acceptar-ne les disculpes, que, en tals circumstàncies, de fet, no calien, Erast Petrovitx va torçar el cap una mica i amb les mans al darrere va dir:

—Llavors, com podeu explicar que al restaurant de sota m’hagin dit que ahir a la nit una dama va cantar per a Sa Il·lustríssima Excel·lència i que fins i tot s’assegués amb vostès a la mateixa taula? M’equivoco si dic que es tractava d’una persona coneguda de tot Moscou? Si no m’erro, es diu Vanda. I pot ser que tots vostès, incloent-hi el general, se n’anessin amb ella?

—Sí, sí que hi havia una cantatriu —va respondre asprament l’esaül—. La vam acompanyar fins a casa i la hi vam deixar. I nosaltres vam continuar.

—On la van portar? A l’Anglaterra, al carreró Stoleixnikov? —va demanar el conseller de col·legi, demostrant un sorprenent grau d’informació—. M’han dit que la senyora Vanda s’hostatja justament allí.

Gukmasov va arrufar les seves temibles celles i la seva veu va esdevenir tan feréstega que gairebé cruixia:

—No conec gaire Moscou. No és gaire lluny, perquè en cinc minuts ja hi érem.

Fandorin va assentir amb el cap i aparentment va semblar que perdia tot l’interès per l’esaül: es va adonar que, a prop del llit, hi havia una caixa forta de paret. S’hi va apropar, va girar la maneta i la porta es va obrir.

—Què hi ha a dins? És buida? —va demanar el cap suprem de la policia.

Erast Petrovitx va assentir amb el cap:

—Sí, Sa Eminència. Veu, la clau és al pany.

—Bé, doncs —Karatxentsev va inclinar el seu cap panotxa—. Tots els papers que trobem, els guardarem sota vigilància. Després, ja decidirem quins donem als familiars, quins aniran al ministeri i quins presentarem al sobirà en persona. Vós, professor, crideu els vostres ajudants i encarregueu-vos de l’embalsamament.

—Com, aquí mateix? —es va indignar Velling—. Un embalsamament no és el mateix que fermentar la col a casa, senyor general!

—I preteneu que passegi el cos per tota la ciutat fins a la seva acadèmia? Mireu per la finestra, no hi cap ni una agulla. No senyor, apanyeu-vos aquí mateix. Mercès, senyor esaül, ja us en podeu anar. I vós —es va adreçar a l’administrador—, obeïu tots els desitjos del senyor professor.

Quan Karatxentsev i Fandorin es van quedar sols, el general panotxa va agafar el jove pel colze, el va allunyar del cos cobert pel llençol i, a mitja veu, com si el difunt pogués sentir-los, li va demanar:

—Bé, doncs, què me’n dieu? Pel que jo he pogut deduir de les vostres preguntes i del vostre capteniment, les explicacions de Gukmasov no us han acabat de fer el pes. En quin moment creieu que no ha estat sincer? El fet de no haver-se afaitat en llevar-se, l’ha explicat d’una manera del tot convincent. No us sembla? S’ha adormit després d’una nit de gresca, un fet d’allò més normal.

—Gukmasov no s’ha pogut adormir —va arronsar les espatlles Fandorin—. Està fet d’una altra pasta. I encara menys gosaria, tal com ha afirmat, portar l’informe a Sobolev sense anar polit. L’esaül menteix, això és evident. Però el fet, Sa Eminència…

—Per a vós, Evgueni Ossipovitx —va interrompre el general, que estava escoltant molt atentament.

—El fet, Evgueni Ossipovitx —va continuar dient Fandorin, inclinant el cos—, encara és molt més seriós que no em pensava. Sobolev no va morir pas aquí.

—Com que «no pas aquí»? —va exclamar el cap suprem de la policia—. I on, doncs?

—No ho sé pas. Però permeteu-me una pregunta: per què el porter de nit, amb qui vaig parlar, no va veure tornar Sobolev?

—És possible que hagués sortit una estona i que no ho vulgui reconèixer —s’hi va oposar Karatxentsev, més per crear polèmica que no pas per convenciment.

—És impossible i més endavant us explicaré per què. Però ve’t aquí un misteri que se-segurament no em podreu explicar. Si Sobolev hagués tornat a l’habitació anit i a més s’hagués assegut a la taula per escriure alguna cosa, amb total seguretat hauria encès les espelmes. I fixeu-vos en aquests canelobres, les candeles estan senceretes!

—És cert! —El general es va colpejar la cuixa embotida dins uns pantalons de muntar molt cenyits—. Però, vós, Erast Petrovitx, sou una fura. I jo, quina mena de policia que dec ser! —Va somriure sense malícia—. A mi, fa ben poc que m’han adjudicat el cos de gendarmeria. Abans servia a la infanteria de la guàrdia. Així, doncs, segons vós, què ha pogut passar?

Fandorin, concentrat, va moure les seves celles de visó de dalt a baix.

—No voldria fer co-conjectures, però resulta ben clar que, havent sopat, Mikhail Dimitrevitx no va tornar a l’habitació, perquè en aquell moment ja havia enfosquit i, com ja sabem, no va pas encendre les espelmes. I els cambrers també han confirmat que Sobolev i la seva cort se’n van anar de seguida després del banquet. No crec pas que el porter de nit, una persona seriosa i que s’estima moltíssim la seva feina, hagi pogut sortir i no adonar-se de la tornada del general.

—«Crec, no crec»…, això no són arguments —Evgueni Ossipovitx va provocar encara més el conseller de col·legi—. Doneu-me fets.

—D’acord —va somriure Fandorin—. Passada la mitjanit, les portes de l’hotel es tanquen amb pestell. Sortir-ne, pot sortir qui vulgui, però per entrar-hi, cal fer dringar la campaneta.

—Això sí que ja és un fet —va reconèixer el general—. Però continueu.

—L’únic moment en què Sobolev podria haver tornat és quan el nostre va-valent esaül va manar al porter anar a buscar l’aigua mineral. Però, com ja sabem, això va passar ben entrada la matinada, o sigui, no pas abans de les quatre. Si ens creiem el senyor Velling (i per què hauríem de dubtar de les conclusions d’aquest ve-venerable professor?), a aquesta hora Sobolev ja feia hores que era mort. La conclusió de tot això?

Els ulls de Karatxentsev es van il·luminar amb una brillantor maligna.

—I quina és aquesta conclusió?

—Gukmasov va enviar el porter a fora perquè ells poguessin entrar, passant desapercebuts, el cos se-sense alè de Sobolev. Sospito que la resta d’oficials de la cort en aquell moment eren fora.

—Quins canalles! Ara sabran què és un interrogatori de debò! —va bramar el cap suprem de la policia amb tanta ira que se’l sentia des de l’habitació del costat. El murmuri difús que venia d’allí va cessar de cop.

—És inútil. Estan conxorxats. Per això van avisar de la mort amb tant de retard. Es van prendre el seu temps. —Erast Petrovitx va donar al seu interlocutor un minut perquè es calmés i s’adonés del sentit de les seves paraules, i tot seguit va menar la conversa per altres camins—. Qui és aquesta Vanda que tothom coneix?

—No tothom, però és molt coneguda en segons quins cercles. Una alemanyeta de Riga. Cantant, maquissíma, no del tot cortesana, però alguna cosa per l’estil. Una mena de dame aux camélias. —Karatxentsev va abaixar el cap enèrgicament—. El curs dels vostres pensaments, el veig ben clar. Aquesta Vanda és qui ens ho aclarirà tot. Ordenaré que la facin venir immediatament.

I el general es va dirigir cap a la porta amb decisió.

—No us ho aconsello —li va dir Fandorin a l’esquena—. Sigui com sigui, aquesta dona no xerrarà res a la policia. I segurament també està conxorxada amb els oficials. Això, si és que té res a veure amb tot aquest assumpte. Vinga, Evgueni Ossipovitx, deixeu-me que m’encarregui de parlar-hi jo mateix. Com si fos un afer privat, eh? On és l’Anglaterra? Cantonada Stoleixnikov amb Petrovka?

—Sí, a cinc minuts —el cap suprem de la policia va mirar cap al jove amb una evident aprovació—. Esperaré les vostres notícies, Erast Petrovitx. Aneu amb Déu.

I el conseller de col·legi, rebent la benedicció del seu alt cap, se’n va anar.