CAPÍTOL 3

Etienne Lycole tan sols es lamentava d’una cosa: que la mama no havia viscut prou per poder veure-ho. Com somiava que el seu fill acabés els estudis d’advocat i es posés la capa negra amb la corbata blanca rectangular! El pagament per als estudis a la universitat li devorava tota la pensió de viduïtat; la mama estalviava en metges i en medicines i ve’t aquí que no va arribar a veure-ho: havia mort la primavera anterior. Etienne havia serrat fort les dents, i no es va deixar enfonsar. Durant el dia anava d’una banda a l’altra per fer classes particulars; els manuals, els estudiava fil per randa de nit i, malgrat tot, va acabar la universitat, i va rebre l’anhelat diploma amb el segell reial. La mama es podia sentir orgullosa del seu fill.

La resta de la promoció, advocats nous de trinca, el van convidar a anar a un restaurant de la rodalia de la ciutat per «batejar la capa amb una copa», però Etienne va refusar la invitació. No tenia diners per gastar-los en gresques i, sobretot, en un dia com aquell li venia més de gust estar sol. Baixava lentament per l’ampla escala de marbre del Palau de Justícia, on s’havia esdevingut la solemne cerimònia. Tota la ciutat, amb les seves agulles, les torres i les estàtues dels terrats, era al seu dessota, als peus del turó. Etienne s’hi va aturar, gaudint del paisatge, que li semblava d’allò més acollidor i hospitalari. Brussel·les semblava com si obrís els braços a l’encontre del tot just nou de trinca maître Lycole i li prometés un munt de sorpreses —les més diverses, per bé que, per descomptat i sobretot, també agradables.

No hi havia dubte: el diploma només era la meitat de la feina. Sense contactes ni relacions útils no era possible trobar bons clients. I després, de totes maneres, tampoc no tenia prou mitjans per muntar el seu propi despatx. Hauria d’anar a fer d’assistent de maître Wiener o de maître Van Gelen. Però això no era gens greu; si més no li assignarien un sou.

Etienne Lycole es va prémer el pit amb la carpeta on duia el diploma amb el segell vermell, va alçar l’esguard cap al sol tebi de setembre i va tancar els ulls desbordat pels sentiments.

Justament en aquesta postura ridícula el va trobar Akhimas Welde. Havia clissat el jove ja a la sala, mentre ressonaven aquells discursos avorrits i ampul·losos. Tenia un aspecte que li anava d’allò més bé: maco, però no guapot. Finet i amb les espatlles estretes. Ulls honestos, oberts de bat a bat. Quan va sortir a pronunciar el seu jurament, la veu també va resultar adient: sonora, de noi, tremolant per l’emoció. Però el millor de tot destacava ràpidament: no era qualsevol senyoret, sinó un de sang plebea, de classe treballadora.

Mentre continuava la cerimònia inacabable, Akhimas havia tingut prou temps d’informar-se’n. Els darrers dubtes s’havien esvaït: un material ideal. Li mancaven només quatre detalls.

Es va apropar silenciós cap al jove esprimatxat i va estossegar.

Etienne es va estremir, va obrir els ulls i es va girar. Al davant, hi tenia un home aparegut qui sap d’on, amb levita de viatge i bastó. El desconegut tenia uns ulls seriosos, vigilants. I d’un color gens habitual, molt clars.

—Maître Lycole? —va demanar l’home amb un lleu accent. Era la primera vegada que a Etienne se li adreçaven amb el títol de «maître». Era ben agradable.

Tal com podia haver esperat, el noi en un primer moment es va posar contentíssim, en sentir que li oferien de portar un cas, però quan va sentir el nom del client es va aterrir. Mentre s’indignava, gesticulant a més no poder, tot repetint que aquell pocavergonya, aquell monstre, no el defensaria mai de la vida ni sota cap pretext, Akhimas guardava silenci. Només va començar a parlar després que Lycole, un cop esgotada la reserva de la indignació, va barbotejar:

—I a més, en un cas com aquest, no me’n sortiria. Mireu, Monsieur, encara sóc inexpert, tot just acabo de rebre el diploma.

Arribats a aquell punt, li va tocar el torn a Akhimas. Va dir:

—Voleu treballar vint o potser trenta anys per quatre cèntims, procurant diners i fama a uns altres advocats? Sí, possiblement cap al 1900, finalment haureu estalviat la quantitat de diners necessària per obrir el vostre propi despatx, però llavors ja sereu tot un desgraciat calb, esdentegat, amb el fetge destrossat però, per damunt de tot, sense ni una gota d’energia vital. Se us haurà escolat entre els dits, estimat maître…, a canvi de quatre cèntims estalviats. Mentre que jo us en proposo molts més, i just ara. Als vostres vint-i-tres anys ja podríeu rebre uns bons calerons i fer-vos un nom. Fins i tot, també, en el cas que perdem el procés. En la vostra professió, el nom és fins i tot més important que els diners. Sí, és cert que la vostra fama anirà acompanyada d’un cert escàndol, però fins i tot així és molt millor que passar-se tota la vida vegetant com un simple ordinari. I quant als diners, en rebreu prou per poder obrir el vostre propi despatx. Hi haurà molta gent que us odiarà, però també n’hi haurà que valoraran el coratge d’un jove advocat que no té por d’anar en contra de tota la societat. —Akhimas va fer una pausa perquè el jove tingués temps d’assimilar tot allò que li acabava de dir. Després va passar a la segona part, que, segons el seu parer, havia de tenir una influència decisiva sobre el noi—. O potser, fet i fet, passa que teniu por? Us he sentit tan sols fa un moment jurar «defensar la justícia i el dret de cada home a rebre una defensa judicial malgrat qualssevol obstacles i pressions». Sabeu per què d’entre tota la promoció us he escollit a vós? Perquè sou l’únic que heu pronunciat aquestes paraules amb un veritable sentiment. Si més no, així m’ho ha semblat. —Etienne callava, sentint aterrit com l’arrossegava un torrent vertiginós al qual era impossible de resistir-se—. I el més important de tot —el desconegut va abaixar la veu significativament— és que Pierre Fekhtel és innocent. No és cap Caçador de Rates, sinó que és la víctima d’un seguit de coincidències i d’un excessiu zel policíac. Si no hi interveniu, un home innocent acabarà al patíbul. Sí, no us serà gens fàcil. Us caurà al damunt tota una allau d’insults, ningú no voldrà testimoniar a favor del «monstre». Però no estareu sol. Jo us ajudaré. Des de l’ombra, seré els vostres ulls i les vostres orelles. Ja tinc alguna prova que, si bé no confirma rotundament la innocència de Pierre Fekhtel, com a mínim posa en dubte les proves de l’acusació. I n’aconseguiré més.

—Quines proves? —va demanar Etienne amb veu feble.