CAPÍTOL 2

Aquell matí de setembre de 1872 havia començat com de costum. Akhimas havia esmorzat juntament amb Azalea. Era una xineseta esvelta i flexible amb una veu sorprenent, semblant a la d’una campaneta de cristall. En realitat, tenia un altre nom, però en xinès el seu nom significava «azalea», com li havien dit els de l’agencia. La hi havien enviat de prova, com una mostra de les mercaderies orientals que feia ben poc que havien començat a entrar en el mercat europeu. El preu era la meitat del normal, i si Monsieur Welde hagués volgut tornar la noia abans del termini, li haurien tornat els diners. A canvi d’aquestes condicions tan avantatjoses, l’agència demanava al seu client fix, un expert en la matèria, de donar-los el seu judici tant de les capacitats d’Azalea com de les perspectives de la mercaderia groga en general.

Akhimas era propici a donar la valoració més alta. Als matins, mentre Azalea cantussejava asseguda davant del mirall venecià, Akhimas sentia alguna cosa al pit que el feia estremir, i això no li feia cap gràcia. La xineta era massa bona. I si tot d’una t’hi acostumes i no vols separar-te’n mai més? Ja havia decidit que els l’enviaria abans no s’acabés el termini. Però no demanaria pas que li tornessin els diners i en donaria unes recomanacions excel·lents, per no perjudicar la carrera de la noia.

A un quart de tres, segons el costum de tots els dies, Akhimas va entrar al hall. Portava una jaqueta de color cacau amb llet, pantalons de quadres i guants grocs. Els criats es van precipitar a l’encontre de l’aventurer, li van agafar el bastó i el barret de copa. A les cases de joc de Ruletenburg estaven acostumats a Herr Welde. Al principi consideraven la seva manera de jugar un mal inevitable, tot i que després s’havien adonat que el fet de doblar l’aposta contínuament, practicat pel ros de poques paraules i de freds ulls clars, matava l’atzar dels altres jugadors. I Akhimas va esdevenir un hoste estimat a les sales de joc.

Va beure el seu habitual cafè amb licor, i va donar una ullada als diaris. Anglaterra i Rússia no aconseguien posar-se d’acord en l’afer dels aranzels duaners. França retardava el pagament de les reparacions de guerra, per la qual cosa Bismarck va enviar a París una nota amenaçadora. A Bèlgica poc faltava perquè comencés el procés contra el Caçador de Rates de Brussel·les.

Després de fumar-se un cigar, Akhimas es va acostar a la taula número dotze, on es jugava fort.

Hi jugaven tres persones, i hi havia un senyor canós que només seia i feia petar nerviosament la tapa del seu rellotge d’or. En veure Akhimas, li va clavar la mirada. L’experiència i la intuïció suggerien: un client. No havia vingut per casualitat, l’estava esperant. Però Akhimas va fer com si no se n’adonés: que fos ell mateix qui s’acostés.

Després de vuit minuts i mig es va fixar en un terç, el tercer, del 24 al 36. Hi va apostar un frederic d’or. En va guanyar tres. El canós continuava observant-lo, amb una cara pàl·lida. Akhimas va esperar uns altres onze minuts fins que no va decidir el sector següent. Va apostar una moneda al primer terç, de l’1 al 12. Va sortir el 13. El segon cop va apostar dues monedes d’or. Va sortir el zero. Va apostar-hi quatre monedes d’or. Va sortir el 8. Havia guanyat dotze frederics d’or. Cinc monedes de benefici. Tot anava com de costum, sense sorpreses.

En aquell moment, finalment, el canós es va aixecar. Va apropar-s’hi i va demanar en veu baixa:

—El senyor Welde? —Akhimas va assentir amb el cap, resseguint el gir de la roda—. M’heu estat recomanat pel baró de… —El canós va anomenar un intermediari de Brussel·les. Cada cop s’amoïnava més. Xiuxiuejant, va aclarir—: Tinc un assumpte molt important per tractar amb vós…

—No li ve de gust de sortir a fer una passejada? —el va interrompre Akhimas mentre desava les monedes d’or dins del portamonedes.

El senyor canós va resultar ser Leon Fekhtel, propietari del grup bancari belga Fekhtel & Fekhtel, conegut per tot Europa. El banquer tenia un problema molt seriós:

—Heu llegit això del Caçador de Rates de Brussel·les? —va preguntar tan bon punt van seure en un dels bancs del parc.

Tots els diaris escrivien que a la fi havia estat detingut el maníac que segrestava nenes. Al Petit Parisien publicaven que la policia havia arrestat el «senyor F.», propietari d’una vil·la als afores de Brussel·les. El jardiner havia denunciat que a la nit havia sentit gemecs infantils apaivagats que provenien del soterrani. La policia va entrar en secret a la casa, hi va fer una inspecció i va descobrir una porta secreta al soterrani, que amagava una cosa que, segons afirma el diari, «ni el paper no podria suportar la descripció d’una escena tan monstruosa». L’escena, tanmateix, ja s’explicava en el paràgraf següent, i a més amb tot luxe de detalls. La policia havia trobat dins d’unes bótes de roure les parts marinades dels cossos de set menors desaparegudes a Brussel·les i rodalia en el transcurs dels dos anys anteriors. Un dels cadàvers encara estava fresc, amb senyals de tortura indescriptibles. En total, durant els darrers anys havien desaparegut sense deixar rastre catorze noietes d’edats compreses entre els sis i els tretze anys. Algunes vegades havien vist com un senyor molt ben vestit, amb unes patilles negres i poblades, feia entrar a la seva carrossa petites venedores ambulants de flors i cigarretes. Un cop, un dels testimonis havia sentit com l’home de les patilles convencia la florista d’onze anys Lucille Lanout per portar-li tota la cistella fins a casa seva, prometent d’ensenyar-li a canvi un piano mecànic que tocava, tot sol, meravelloses melodies. Després d’aquell cas, els diaris van deixar d’anomenar el monstre «Barba Blava» i el van rebatejar amb el nom de «Caçador de Rates de Brussel·les», per analogia amb el conte del flautista Caçador de Rates que atreia els nens amb el so de la seva música màgica.

Quant a l’arrestat senyor F., explicaven que es tractava d’un senyor de l’alta societat, representant de la joventut daurada. Era del tot cert que tenia unes poblades patilles negres, i a la seva vil·la hi havia un piano mecànic. El motiu dels delictes era clar, escrivia l’Evening Standard: perversa luxúria a l’estil del marquès de Sade. La data i el lloc del procés judicial ja havien estat fixats: el 24 de setembre a la petita ciutat de Merlen, situada a una mitja hora de camí de la capital belga.

—Alguna cosa n’he llegit, del Caçador de Rates de Brussel·les —va dir Akhimas, incitant amb la mirada l’interlocutor, mut durant una bona estona, perquè continués. L’altre, doblegant les mans grassonetes, farcides d’anells, va exclamar:

—El senyor F. és el meu únic fill, Pierre Fekhtel! L’espera el cadafal! Salvi’l!

—No us han informat correctament sobre el tipus d’activitats que faig. Jo no salvo vides, les prenc —va somriure, amb la subtilitat dels seus llavis, Akhimas. El banquer va començar a xiuxiuejar amb fervor:

—M’han dit que feu miracles. Que si vós no accepteu, vol dir que no tinc esperances. Us ho suplico. Us pagaré. Sóc un home molt i molt ric, senyor Welde.

Després d’una pausa, Akhimas va demanar:

—Esteu convençut que us cal, un fill com aquest? —Fekhtel pare va respondre sense vacil·lar; es notava que aquesta pregunta ja se l’havia feta:

—No tinc ni tindré cap altre fill. Sempre ha estat un noi una mica inútil, però té una bona ànima. Si aconsegueixo treure’l d’aquesta història, li servirà de lliçó per a tota la vida. L’he visitat a la presó. Estava tan aterrit!

Llavors Akhimas li va demanar que li expliqués el procés imminent.

L’«inútil» hereu havia de ser defensat per dos advocats dels més cars. La línia de la defensa es basava en la prova de la incapacitat mental de l’acusat. Tanmateix, pel que deia el banquer, les possibilitats d’un veredicte favorable per part dels analistes mèdics eren escasses; estaven tan irritats amb el noi que fins i tot van refusar «uns honoraris sense precedents». Aquesta darrera circumstància, semblava, havia trasbalsat el senyor Fekhtel pare més que cap altra cosa.

El primer dia del procés, els advocats havien de declarar si el seu representat es considerava culpable. Si la resposta era que sí, seria el jutge qui dictaria la sentència; sí la resposta era que no, prendria la decisió el jurat. En el cas que el reconeixement psiquiàtric determinés que Pierre Fekhtel era responsable de les seves accions, els defensors recomanaven de seguir la primera via.

El fet era que —explicava enardint-se el pare inconsolable— els botxins del Ministeri de Justícia havien escollit Merlen premeditadament: tres de les nenes desaparegudes vivien precisament en aquella petita ciutat. «A Merlen no hi haurà cap judici equitatiu», així s’expressava el banquer. La població de la petita ciutat estava totalment exaltada. Al voltant de l’edifici del tribunal, a la nit, hi cremaven fogueres. Dos dies abans, la multitud havia intentat d’irrompre dins la presó per linxar l’arrestat. Van haver de triplicar la guàrdia.

El senyor Fekhtel havia tingut unes converses secretes amb el jutge i aquest havia demostrat que era un home raonable. Si la decisió depengués d’ell, el noi hauria estat condemnat a cadena perpètua. Però això canviaria molt poca cosa. El prejudici de la gent contra el Caçador de Rates de Brussel·les era tan gran que el procurador segurament impugnaria aquesta sentència i apel·laria contra el judici.

—Totes les esperances estan dipositades només en vós, senyor Welde —va dir el banquer per concloure—. Jo sempre m’he considerat un home per al qual no existeixen els impossibles. Però en aquest cas em sento impotent, i aquí estem parlant de la vida del meu fill.

Akhimas observava encuriosit la cara lívida del milionari. Es notava que aquell home no estava acostumat a manifestar emocions. Per exemple, ara, en un moment de trasbals, els seus llavis molsuts desdibuixaven un somriure absurd, alhora que des d’un ull rajava una única llàgrima. Això era interessant: una cara no acostumada a la mímica expressiva tampoc no sabia expressar una ganyota de condol.

—Quant? —va demanar Akhimas. Fekhtel es va empassar convulsament la saliva—. Sí el nen continua amb vida, mig milió de francs. No pas francs belgues, francesos —es va apressar a afegir, atès que l’interlocutor no havia dir res.

Akhimas va assentir amb el cap i, als ulls del banquer, hi va calar una llum folla. La mateixa llum que s’encenia i cremava als ulls d’aquells excèntrics que apostaven a la ruleta tots els seus diners al zero. Aquesta llum s’anomenava «i cas que…?». Amb l’única diferència que aquells diners no eren evidentment els darrers de què disposava el senyor Fekhtel.

—I cas que… —la veu del banquer va tremolar—. Si aconseguiu no tan sols salvar la vida a Pierre, sinó també tornar-li la llibertat, rebreu un milió.

A Akhimas mai no li havien ofert uns honoraris com aquests. Com de costum, va convertir l’import en lliures esterlines angleses (una mica menys de trenta mil), en dòlars americans (setanta-cinc mil) i en rubles (en van resultar més de tres-cents mil). Molt, moltíssim.

Entretancant els ulls, Akhimas va dir lentament:

—El vostre fill ha de renunciar al reconeixement psiquiàtric, declarar-se innocent i exigir ser jutjat pel jurat. Pel que fa als vostres advocats cars, desfeu-vos-en. Jo mateix us en trobaré un.