CAPÍTOL 12

Quan va marxar a trenc d’alba, Vanda dormia profundament, amb la boca entreoberta, com si fos una nena.

Akhimas va estar dempeus durant un minut observant-la, sentint un pessigolleig estrany a la part esquerra del pit. Després va sortir sense fer soroll.

«No parlarà», pensava mentre sortia cap al carrer Petrovka. «Si no li va dir res ahir a Fandorin, ara encara menys. No hi ha motius per matar-la».

Però tenia l’ànima inquieta: era inadmissible barrejar la feina amb els assumptes personals. Abans mai no s’hauria permès una llibertat com aquesta.

«I Evguènia?», li va recordar la veu que es trobava justament al mateix lloc on sentia el preocupant pessigolleig. Probablement li havia arribat l’hora de retirar-se.

Allò que havia passat aquella nit no es tornaria a repetir. Cap més contacte amb Vanda.

Qui podria relacionar el mercader Klonov, que fins ahir s’hostatjava al Metropol, amb la cantant del restaurant La Rosa Alpina? Ningú. Potser només el kellner Timofei. Era poc probable, però era millor no arriscar-s’hi. Així la feina seria més polida i tampoc no trigaria tant de temps.

La veu li va xiuxiuejar: «El kellner morirà perquè Vanda pugui viure».

En canvi, però, amb Knabe la cosa quadrava d’allò més bé. El senyor Fandorin, ahir a la nit, amb total seguretat, va ensopegar amb l’espia quan marxava de casa de Vanda. Essent un detectiu meticulós i despert, no podia sinó sentir interès pel visitant nocturn. També era lògic de suposar que el veritable sentit de l’activitat de Herr Knabe fos conegut a bastament per les autoritats russes. Un espia dels serveis secrets no passa així com així.

S’anava perfilant una maniobra perfecta que permetria desviar la investigació cap a un vessant innocu.

«I Vanda s’evitarà de ser escanyada», va afegir despietadament la perspicaç veu interior.

Akhimas es va atrinxerar a les golfes, davant per davant de la casa de Knabe. Era un punt còmode amb una perfecta visió de les finestres de la segona planta, on s’hostatjava l’espia.

Per sort, el dia era calorós. Fet i fet, cap a les vuit del matí la teulada sobre les golfes ja s’havia escalfat, i el dia va començar a ser xafogós, però Akhimas es mostrava del tot insensible als petits entrebancs diaris. Les finestres de Knabe, en canvi, estaven totes obertes de bat a bat.

Tots els moviments de l’espia mentre anava d’una cambra a l’altra els tenia a l’abast de la mà: ara s’afaita davant del mirall, ara beu un cafè, ara fulleja els diaris, en subratlla algunes parts amb el llapis. A jutjar per l’energia dels moviments i per l’expressió de la cara (l’observació es feia amb l’ajut d’uns binocles que augmentaven dotze vegades la imatge), el senyor Knabe estava d’un humor esplèndid.

Passades les deu, va sortir de casa i va començar a caminar cap a la porta Petrovskie. Akhimas se li va enganxar al darrere. Pel seu aspecte, bé podia passar per un escrivent o un dependent: gorra amb visera lluent, esquerdada, una levita de falda llarga de bona qualitat i barbeta de segall grisenca.

Brandant els braços amb energia, Knabe, si fa no fa en un quart d’hora, va arribar a la central de correus. A l’interior de l’edifici, Akhimas va reduir la distància i, just quan l’espia es va acostar a la taquilla del telègraf, se li va plantar darrere.

L’espia va intercanviar una alegre salutació amb l’empleat, que, pel que semblava, no era la primera vegada que rebia d’ell telegrames, i li va fer a mans un full petit:

—Com sempre, per a Berlín, a l’empresa Kerbel und Schmidt. Cotitzacions de borsa. Ara, que… —va dir somrient—, feu-me un favor, Panteleimon Kuzmitx, no l’hi lliureu a Serdiuk, com el darrer cop. Resulta que Serdiuk em va canviar dues xifres de lloc, i després me les vaig haver amb el meu cap. No pas per favor, sinó per amor, doneu-li a Semenov, que les enviï ell mateix.

—D’acord, Ivan Egoritx —va respondre igual de content l’empleat—. Ho faré com cal.

—Espero rebre una resposta aviat, o sigui que tornaré un altre cop —va dir Knabe, i després de fer lliscar l’esguard per la cara d’Akhimas, va anar cap a la sortida.

Ara, el pas de l’espia era molt més tranquil, de passeig. Caminava per la vorera xiulant despreocupadament. Només un sol cop es va girar per controlar d’una manera molt professional si algú el seguia, segurament per costum. No semblava pas que sospités que l’havien de seguir.

I mentrestant, el seguiment sí que s’anava fent, i de manera prou hàbil. Akhimas se’n va adonar amb un cert retard. Va notar com un artesà de l’altra banda del carrer examinava massa fixament els aparadors de les botigues cares, que certament no eren a l’abast de la seva butxaca. La cosa era ben clara: el seguia a traves del reflex dels vidres. I al darrere, a una cinquantena de passes, el seguia un cotxer a pas de tortuga. L’havien cridat una vedada i havia rebutjat el client; la segona vegada, igual. Un cotxer d’allò més interessant.

Semblava que el senyor Fandorin, el dia abans, no havia pas perdut el temps, segur que no.

Akhimas va prendre mesures de seguretat per no cridar l’atenció. Va entrar en una galeria arcada i d’una estrebada es va arrencar la barbeta, es va posar unes ulleres amb vidres sense graduar, es va desfer del barret i va girar la levita de l’inrevés. I ve’t aquí que el revés de la levita va resultar no gens corrent: un uniforme de funcionari amb els galons arrencats. Al passatge, hi havia entrat un escrivent i deu segons més tard en va sortir un funcionari retirat.

Mentrestant, Knabe no va arribar a allunyar-se pas massa. Es va quedar palplantat durant una estona al davant de les portes de mirall d’una pastisseria francesa i hi va entrar.

Akhimas, al darrere.

L’espia menjava amb golafreria un gelat de crème-brulée i bevia una aigua mineral. Sense saber d’on havia sortit, a la taula del costat va aparèixer un jovenet amb vestit d’estiu i una mirada una mica massa desperta. Es va ocultar darrere d’una revista de moda, però de tant en tant feia una llambregada per damunt dels fulls. El cotxer d’abans es va aturar a la vorera. L’artesà, tot d’una, havia desaparegut. Déu n’hi do, quin control més sever que li estaven fent, a Herr Knabe, entre tots plegats! Però tant és, fins i tot és millor així. Resem perquè no l’arrestin. Però a jutjar per tot plegat, no ho faran, si no, per què l’estan seguint? Volen descobrir-ne els contactes. Però Knabe no té cap contacte, altrament no es comunicaria amb Berlín mitjançant despatxos.

L’espia es va estar durant una bona estona a la pastisseria. Després del gelat, va menjar un massapà, va beure un batut de cacau i en acabat va demanar un tutti frutti. Tenia una gana excepcional. A l’espieta el va substituir un altre de més vell. Al lloc del primer cotxer, hi va estacionar un altre, a tocar de la vorera, que mostrava la mateixa tossuderia a l’hora de no acceptar dignis.

Akhimas va decidir que ja n’hi havia prou, de desfilar davant la policia, i va sortir el primer. Va demanar tanda a la central de correus i va començar a esperar. Pel carrer havia abaixat el seu estatus social: va llançar la levita, es va treure la camisa per fora dels pantalons i se la va lligar a la cintura, es va treure les ulleres i es va posar un barret de tela al cap.

Quan va arribar Knabe, Akhimas es trobava justament al costat de la taquilla del telègraf i, movent aplicadament els llavis, feia anar el llapis per l’imprès.

—Escolta’m, company —es va adreçar a l’empleat—. De debò que arribarà demà?

—Ja t’ho he dit, arribarà de totes totes avui mateix —va respondre l’altre, condescendent—. I no escriguis gaire, que això no és cap carta, si no et costarà un ronyó. Ivan Egoritx, hi ha un telegrama per a vostè!

Akhimas va fer veure que mirava emprenyat l’alemany galta-vermell, mentre que en realitat ho va aprofitar per donar un cop d’ull al full que sortia de la taquilla.

Una mica de text i columnes amb xifres: semblaven cotitzacions d’unes accions. Hum…, i tant, els de Berlín treballen cada dia pitjor. Menyspreen els gendarmes russos, Knabe va donar una ullada ràpida al despatx i se’l va embutxacar. No hi ha dubte, és un missatge xifrat. Ara ben segur que se’n tornarà a casa per desxifrar-lo.

Akhimas va deixar estar el seguiment i va tornar al seu punt d’observació a les golfes.

L’espia ja era a casa; evidentment, havia cridat un cotxer (vés a saber si fins i tot no és el mateix d’abans?). Seia davant de la taula, fullejava un llibre i transcrivia alguna cosa en un full.

Després va començar la part interessant. Els moviments de Knabe es van accelerar. Es va fregar nerviosament el front alguns cops. Va rebregar el llibre per terra, i es va endur les mans al cap. Es va alçar i va començar a córrer d’una banda a l’altra de l’habitació. Va rellegir les seves notes un darrer cop.

Semblava que el missatge que havia rebut no era gens agradable.

Tot seguit, l’assumpte va esdevenir encara més interessant. L’espia va arrencar a córrer cap a alguna banda dins mateix de l’apartament, i va tornar amb un revòlver a la mà.

Va seure davant del mirall. Tres vegades es va acostar el revòlver a la templa, i un cop es va ficar el canó a la boca.

Akhimas va assentir amb el cap. Allò anava com oli en un llum. Ni fet a posta. Vinga, dispara.

Què diantre li havien comunicat des de Berlín? Fet i fet, tot era ben clar. La iniciativa presa per l’espia no havia rebut el vistiplau esperat. Diguem-ho així. La carrera de l’imaginari assassí del general Sobolev s’havia estroncat sense remei.

No, no es va disparar. Va abaixar la mà amb el revòlver. Va arrencar a córrer novament cap aquí i cap allà per l’habitació. Es va ficar el revòlver dins la butxaca. Quina llàstima!

Tot el que va passar després, Akhimas no ho va veure, perquè Knabe va tancar les finestres.

Durant prop de tres hores es va haver d’acontentar amb la contemplació dels reflexos de llum que lluïen damunt els vidres de les finestres. Akhimas de tant en tant donava una ullada a un dels espietes que rondava per sota i s’imaginava quin aspecte tindria el castell que d’aquí a no res apareixeria a la roca més alta de l’illa de Santa Croce. El castell semblaria una torre d’aquelles que procuraven la pau de les aldees muntanyenques del Caucas. Les palmeres, evidentment, s’hauran de plantar dins grans testos, però els arbustos es podrien arribar a plantar en una clapa amb gespa artificial.

Akhimas tot just estava resolent el problema del reg per al jardí penjant quan Knabe va sortir de casa. Primer de tot, va veure com l’espieta es començava a agitar: es va allunyar d’un salt de la porta i es va amagar darrere la cantonada, i un segon després va aparèixer l’espia en persona. Es va quedar al costat de l’entrada, esperant alguna cosa. Ben aviat va quedar clar què estava esperant.

D’un pati intern, en va sortir una calessa d’un sol seient, enganxada a un cavall blanc grogós. El cotxer va saltar del pescant i va allargar les regnes a Knabe, que va pujar destrament a la calessa. El cavall blanc grogós es va allunyar al trot.

Això no era esperable. Knabe fugia de l’observació, sense deixar cap possibilitat de ser seguit. Akhimas es va enganxar els binocles als ulls i encara va tenir temps de veure com l’espia s’encolava una barba panotxa. Quina una devia barrinar?

Així i tot, l’espieta es captenia amb tranquil·litat. Va seguir la calessa amb la mirada, va apuntar alguna cosa al bloc de notes i se’n va anar. Segurament, sabia cap a on anava Knabe i per què.

Bé, doncs, atès que l’espia se n’havia anat amb les mans buides, volia dir que tornaria. Havia arribat l’hora de preparar l’operació.

Cinc minuts després, Akhimas ja era dins l’apartament. Va mirar al seu voltant sense presses. Va trobar dos amagatalls. En un hi havia un petit laboratori químic: tinta simpàtica, verins, una ampolla sencera de nitroglicerina (que pensava fer volar el Kremlin per l’aire?). En l’altre, uns quants revòlvers i diners —a primer cop d’ull, uns trenta mil rubles—, un llibre amb taules logarítmiques… Possiblement, la clau per al codi xifrat.

Akhimas no va tocar res dels amagatalls, ja ho farien els gendarmes. Malauradament, Knabe havia cremat el despatx xifrat; a la pica del lavabo encara hi havia restes de cendra.

Llàstima que l’apartament no tingués cap entrada de servei. La finestra del passadís donava a la teulada de l’ala. Akhimas hi va sortir, va fer algunes passes per sobre del ferro retronador i es va convèncer que no hi havia cap possibilitat d’escapatòria per la teulada. La canal estava totalment oxidada, per la qual cosa era del tot impossible escolar-s’hi. Què hi farem!

Es va asseure a la finestra, preparant-se per a una llarga espera.

A les nou tocades, quan la llum del llarg dia estiuenc ja es començava a apaivagar, des de darrere de la cantonada va aparèixer corrent la coneguda calessa. El cavall blanc grogós corria a tot drap, deixant caure floquets d’escuma. Knabe conduïa dret i agitava el fuet amb desesperació.

El perseguien?

Semblava que no, no se sentia res.

L’espia va deixar anar les regnes i va desaparèixer a l’entrada.

Era l’hora.

Akhimas va ocupar el lloc escollit d’antuvi, al rebedor, al darrere del penjador. A la mà, hi duia un esmolat ganivet que havia agafat de la cuina.

L’apartament ja estava tot preparat: tot de cap per avall, tota la roba dels armaris escampada, i fins i tot havia esquinçat el matalàs. Una tosca imitació de furt. El senyor Fandorin hauria d’arribar a la conclusió que a Herr Knabe se l’havien carregat els seus, imitant un delicte criminal normal i corrent.

La feina només va durar un segon.

Va sentir la clau com carrisquejava. Knabe només va tenir temps de fer algunes passes corrent al llarg del fosc passadís que ja era mort, sense adonar-se de res del que havia succeït.

Akhimas va mirar al seu voltant amb atenció per comprovar que tot era al seu lloc i va sortir al replà.

A sota, la porta va petar i van ressonar unes veus ben sonores. Algú pujava cap amunt. Malament rai.

Va tornar enrere cap a l’apartament. Li va semblar que havia tancat la porta fent massa soroll.

Només tenia un quart de minut, ni un segon de més.

Va obrir la finestra del final del passadís i es va tornar a amagar darrere del penjador.

Literalment un moment després, va irrompre a l’apartament un home. Per l’aspecte, un mercader.

A la mà, el «mercader» hi duia un revòlver, una Herstal Agent. Una bona màquina, Akhimas també n’havia tingut una ja feia temps. El «mercader» es va quedar glaçat damunt el cos immòbil, i després, com era d’esperar, va córrer frenètic per totes les habitacions i va sortir a la teulada per la finestra.

A l’escala tot estava en calma. Akhimas es va esmunyir de l’apartament silenciosament.

Només li restava per tancar l’afer del kellner del Metropol i el primer punt del pla es podria considerar enllestit.