CAPÍTOL 1

Als vint anys, Akhimas Welde era un jove cortès i taciturn que semblava més gran que els de la seva edat. Per a la gent que venia a guarir-se a les famoses fonts de Solenovodsk i també per als habitants del poble, no era cap altra cosa que un noi ben educat d’una rica família de mercaders, estudiant a la universitat de Kharkov, que hi havia vingut amb un permís de baixa estudiantil per millorar la salut. Però entre la «gent assabentada», que no solien compartir els seus coneixements amb ningú més, Akhimas Welde passava per ser una persona de confiança i seriosa que sempre complia amb allò que prometia. La «gent assabentada», d’amagat seu, l’anomenava «Aksakhir», que significa «bruixot blanc». Akhimas acceptava el sobrenom com si res: si li deien «bruixot», doncs bruixot. Tot i que la bruixeria no hi tenia res a veure: tot ho decidia el càlcul, la sang freda i la psicologia.

El carnet d’estudiant de la universitat imperial de Kharkov, l’oncle l’hi havia comprat per tres-cents cinquanta rubles en paper moneda: gens car. El títol del gimnàs, amb el segell estatal i firmes autèntiques, li va costar una mica més car.

Després dels fets de Txanakh, Hassan va ingressar el seu nebot en una escola de la tranquil·la ciutat de Solenovodsk, va pagar un any per endavant i se’n va tornar cap a les muntanyes. Akhimas vivia en un pensió amb altres nois, els pares dels quals prestaven servei en guarnicions llunyanes o bé conduïen caravanes des d’Occident cap a Orient, de la mar Negra a la Càspia, i del nord al sud, de Rostov a Erzerum. Akhimas no es va entendre amb els seus coetanis, no hi tenia res en comú. Sabia allò que ells no sabien i que difícilment haurien pogut saber mai. Per aquest motiu, ja durant el primer any en què Akhimas estudiava a la classe preparatòria, va sorgir una dificultat. Un noi fort, ample d’espatlles, que de cognom es deia Kikin, que tenia aterrida i sotmesa tota la pensió, va agafar mania al «finès» i, seguint el seu exemple, la resta també es van apuntar a la persecució. Akhimas va intentar d’aguantar-ho, perquè sol no podia amb tots, però la situació no feia sinó empitjorar. Un vespre, al dormitori, va descobrir que li havien embrutat la coixinera amb fems de vaca i va entendre que calia fer-hi alguna cosa.

Akhimas va sospesar totes les variants possibles.

Podia esperar que tornés l’oncle i demanar-li ajut. Però, quan tornaria Hassan? No ho sabia pas… I per damunt de tot, no volia que en els ulls de l’oncle s’apagués aquell interès respectuós que hi va aparèixer després dels fets de Txanakh.

Podia intentar pegar a Kikin, però difícilment se’n sortiria: l’altre era més gran, més fort, i no voldria lluitar un contra un.

Podia anar a queixar-se a l’ecònom. Però el pare de Kikin era coronel, mentre que Akhimas no quedava gaire clar qui era, nebot d’un muntanyenc salvatge que havia pagat la pensió i el gimnàs amb monedes d’or turques que es va treure d’una bosseta de pell.

La solució més senzilla i encertada era aquesta: que Kikin deixés d’existir. Akhimas es va escalfar el cap durant una estona i a la fi va concloure com ho podria organitzar tot de manera neta i acurada.

Kikin clavava puntades de peu al «finès», li feia empassar clauets coll avall i li escopia boletes de paper mastegat amb un canonet. Mentrestant, Akhimas esperava que arribés el mes de maig. Al maig va arribar l’estiu i els interns van començar a córrer cap al Kumka per banyar-s’hi. Des de primers d’abril, quan l’aigua encara era tan freda que cremava, Akhimas havia començat a aprendre a bussejar. Cap al maig, ja era capaç de nedar sota l’aigua amb els ulls oberts, havia estudiat el fons del riu i retenia la respiració sense dificultats durant tot un minut. Ho tenia tot a punt.

Tot plegat va ser bufar i fer ampolles, segons el pla dissenyat. Tothom va anar cap al riu. Akhimas va capbussar-s’hi, des de sota va estirar Kikin pel peu i el va arrossegar dins l’aigua. Duia a la mà corda, l’altre cap de la qual estava lligat amb força en un tros de tronc submergit. Una vegada Hassan li havia ensenyat al seu nebot el nus de Kabardia: s’estreny en un segon, i si no en coneixes el secret no hi ha manera de desfer-te’n.

Amb un únic moviment, Akhimas va lligar el nus al turmell de l’enemic, va emergir a la superfície i va sortir per la riba. Va comptar fins a cinc-cents i es va capbussar novament, Kikin jeia al fons. Tenia la boca oberta i els ulls també, Akhimas el va auscultar i no va experimentar cap altra cosa que una tranquil·la satisfacció per la feina ben feta. Va deslligar la corda i va emergir. Els nois estaven cridant i esquitxant-se els uns als altres. A Kikin el van trobar hores més tard.

Després de resoldre aquesta dificultat, la vida a la pensió va ser força més fàcil. Sense el capitost Kikin, ningú no va continuar perseguint el «finès». Akhimas anava de classe a classe. No estudiava ni poc ni massa. Sentia que molt poques d’aquelles disciplines li servirien per a la vida. Hassan venia rarament, però cada cop s’enduia el nebot amb ell a les muntanyes durant una o dues setmanes, per caçar una mica i passar alguna nit al ras sota el cel estelat.

Quan Akhimas estava a punt d’acabar la sisena classe, va aparèixer una nova dificultat. Als afores de la ciutat, al tercer quilòmetre del camí cap a Stavropol, hi havia una casa alegre, a la qual als vespres hi anaven els homes que descansaven al balneari. Des de feia un temps, també Akhimas havia començat a freqüentar el tercer quilòmetre; amb setze anys ja fets s’havia estirat, s’havia eixamplat d’espatlles i podia perfectament passar per un noi de vint. Això si que era real, i no pas allò d’haver d’aprendre’s de memòria fragments de la Ilíada en grec antic!

Un dia Akhimas no va tenir gens de sort. A sota, a la sala comuna on les meuques pintades bevien llimonada i esperaven que se les enduguessin cap amunt, va topar amb l’inspector del gimnàs; l’assessor de col·legi Tenetov, amb levita i barba postissa. Tenetov va entendre, per l’esguard, que havia estat descobert; no va dir res a Akhimas, però des d’aquell dia va congriar un odi visceral a l’alumne ros de la sisena classe. Aviat va quedar clar què tramava l’inspector: sens dubte, se’l carregaria als exàmens d’estiu.

Haver de repetir un any fóra vergonyós i avorrit. Akhimas va començar a rumiar què hauria de fer.

Si no hagués estat Tenetov, sinó algun altre dels professors, Hassan l’hauria untat. Però Tenetov no acceptava suborns, i ben orgullós que n’estava. No li calia cap suborn, perquè dos anys abans l’assessor de col·legi s’havia casat amb la vídua d’un mercader i n’havia tret un dot de cent quaranta mil rubles i la millor casa de tota la ciutat.

Mirar d’adobar la relació amb Tenetov semblava del tot impossible: tan bon punt clavava els ulls damunt d’Akhimas, l’inspector començava a irritar-se.

Després de sospesar totes les variants possibles, Akhimas es va decidir per la més segura.

Aquella primavera, a Solenovodsk, ningú no estava per orgues: els bandolers s’apropaven als transeünts tocatardans, els apunyalaven al cor i els prenien els rellotges, les carteres i, si en duien, els anells. Deien que havia arribat de gira, des de Rostov, la famosa banda dels Escorxadors.

Un vespre, mentre l’inspector tornava cap a casa des del restaurant Cal Petrosov per un carrer fosc i desert, Akhimas va apropar-se-li i li va traspassar el cor. Un cop caigut, li va treure el rellotge amb cadena d’or, i li va prendre la cartera. El rellotge i la cartera els va llençar al riu; els diners —vint-i-set rubles en paper moneda—, se’ls va quedar.

Pensava que ja havia superat totes les maltempsades, però ve’t aquí que la cosa no havia sortit del tot bé. La criada d’una casa veïna va veure Akhimas quan aquest s’allunyava ràpidament del lloc de l’assassinat netejant el ganivet amb un grapat d’herba. La criada ho va denunciar a la policia i a Akhimas el van tancar en un calabós.

Per sort seva, durant aquells dies el seu oncle era a la ciutat.

L’oncle va amenaçar la criada de tallar-li el nas i les orelles, i aquesta va anar a veure el comissari del barri i li va dir que s’havia errat de persona. Després, el mateix Hassan va anar a veure el comissari, li va pagar cinc mil rubles de plata —tot el que havia guanyat amb el contraban— i van deixar marxar l’arrestat.

Akhimas se sentia avergonyit. Quan l’oncle el va fer seure al seu davant, Akhimas no podia ni mirar-lo als ulls. Després li va explicar tota la veritat, tant pel que fa a Kikin com pel que fa a l’inspector.

Després d’un llarg silenci, Hassan va sospirar. Va dir:

—Al·là troba el destí adequat per a cada ésser. Ja n’hi ha prou d’estudiar, noi, és hora d’anar per feina.

I va començar una altra vida.