CAPÍTOL 11

Va penetrar a l’apartament de Vanda sense que ningú no se n’adonés. Com era d’esperar, la cantant encara no havia tornat de La Rosa Alpina. Entre l’alcova i el rebedor, hi havia un vestidor, tot atapeït de vestits i capses de sabates i barrets. La ubicació d’aquesta cambreta era senzillament ideal: una de les seves portetes duia a l’alcova, l’altra al rebedor.

«Si Vanda arriba tota sola, tot anirà sobre rodes, ràpid i sense entrebancs. Obrirà la porteta per canviar-se de roba i morirà en aquell mateix instant, sense ni tan sols tenir temps per esfereir-se’n». Akhimas no desitjava per res del món que abans de morir experimentés cap horror ni dolor.

Va pensar què fóra el més adient, si un accident o un suïcidi, i es va decantar finalment per aquesta darrera opció. No serà que no hi ha prou motius perquè una senyoreta mig mundana vulgui finir la seva vida?

El fet que Vanda no recorregués als serveis d’una cambrera facilitava molt la feina. Quan des de la infantesa hom s’acostuma a tenir cura d’un mateix resulta molt més senzill poder passar sense criats… Ho sabia per experiència personal. A l’illa de Santa Croce, els criats viuran a part, els construirà una casa allunyada dels apartaments del comte. Quan els necessiti, sempre els podrà cridar.

I si Vanda no torna tota sola?

Bé, llavors parlarem d’un doble suïcidi. Ara està molt de moda.

Va sentit el soroll del pany en obrir la porta. Unes passes lleugeres.

Sola.

Akhimas va tòrcer la boca en recordar la seva veu quan li havia demanat: «Kòlia, no em deus pas estar enganyant?». En aquell mateix instant, la porteta del vestidor es va entreobrir per la banda de l’alcova i un finet braç nu va agafar del penjador una bata de seda xinesa estampada amb dragons.

Havia perdut una oportunitat. Akhimas va mirar per l’escletxa. Vanda estava dempeus davant del mirall, sense arribar a treure’s encara el vestit, amb la bata a la mà. Tres passes silencioses i feina enllestida. A penes tindria temps d’adonar-se de la presència d’una figura al mirall apareguda al seu darrere.

Akhimas va entreobrir la porteta silenciosament i de seguida es va fer enrere: la campaneta elèctrica va dringar breument.

Vanda va sortir al rebedor, va intercanviar breument un parell de paraules amb algú i va tornar al saló examinant atentament un petit tros de cartró. Una targeta de visita?

Ara estava mig girada cap a Akhimas i ell va veure com la seva cara tremolava.

Gairebé al mateix moment, van tornar a trucar a la porta.

Aquest cop tampoc no va poder sentir de què parlaven al rebedor: d’aquella banda la porta estava ben tancada. Però Vanda i el visitant tardà de seguida van passar a l’habitació, de tal manera que Akhimas no tan sols els va poder sentir, sinó que també els va poder veure.

I en aquest punt, el destí li va reservar una sorpresa inesperada. Quan el visitant —un home jove, ben plantat, amb una levita moderna— va entrar al cercle il·luminat per la pantalla del llum, Akhimas de seguida va reconèixer la cara. Després de tants anys com havien passat, els canvis eren força notables: s’havia fet més viril, havia perdut la flonjor jovenívola, però sens cap mena de dubte es tractava del mateix home. L’aspecte dels seus «subjectes», Akhimas no l’oblidava pas mai de la vida; els recordava fins al més mínim detall, i aquest encara més.

Era una història de feia molts anys, d’aquell interessant període en què Akhimas treballava amb un contracte fix per a l’organització Azazel. Es tractava d’uns senyors molt seriosos, que pagaven sempre d’allò més bé, per bé que eren una mica romàntics. N’hi havia prou recordant l’exemple de la condició obligatòria de pronunciar la paraula «Azazel» abans de cada acció. Sentimentalismes! Però Akhimas sempre havia seguit aquesta condició ridícula, un contracte és un contracte.

Era desagradable haver de reveure aquest morenàs guapot. Sobretot, perquè encara continuava alenant i fent tombs per la Terra. Al llarg de tota la seva carrera professional, Akhimas només havia comès tres errades, i ara tenia davant seu el viu record d’una d’aquelles espifiades. Queixar-se’n seria tot un pecat… Només tres errades durant vint anys de feina representava una eficàcia gens menyspreable. Però l’humor, ja de per si pèssim, se li va espatllar del tot.

Com en deien, d’aquest galifardeu? Alguna cosa amb F.

—En la vostra targeta, senyor Fandorin, hi ha escrit: «Ho sé tot». Què vol dir «tot»? Qui diantre sou? —va demanar Vanda amb hostilitat.

Sí, sí, Fandorin, així li deien, Erast Petrovitx Fandorin. Ah, ves per on, i resulta que ara ja és funcionari per als encàrrecs especials a les ordres del governador general…

Escoltant amb atenció la conversa que s’esdevenia a l’habitació, Akhimas provava d’entendre què significava aquella trobada inesperada. Sabia perfectament que coincidències com aquesta no podien ser fortuïtes, són una mena de senyal del destí. Bo o dolent?

El sentit de la polidesa l’exhortava a assassinar el morenàs, tot i que el termini de l’ordre havia caducat ja feia molt de temps i els mateixos clients havien desaparegut sense deixar rastre. No era gens bonic deixar una feina a mig fer. Però, d’altra banda, cedir davant les emocions fóra ben poc professional. Que el senyor Fandorin continués el seu camí. Comptat i debatut, llavors, ara feia sis anys, Akhimas no havia tingut res de personal contra ell.

El funcionari va menar la conversa cap al vessant més perillós, cap al Château d’Ykem, i Akhimas ja estava decidit a canviar la decisió: el senyor Fandorin no sortiria d’allí amb vida. Però arribats a aquell punt, li tocava a Vanda de sorprendre’l: no va amollar ni una sola paraula sobre el mercader de Riazan ni de la seva sorprenent informació sobre els costums de l’heroi finat. Va desviar la conversa. Què volia dir un allò?

Ben aviat, el morenàs es va acomiadar.

Vanda seia davant la taula, tapant-se la cara amb les mans. Matar-la just en aquell moment fóra com bufar i fer ampolles, però Akhimas trigava.

Per què calia matar-la? Havia superat l’interrogatori sense dir ni una sola paraula de més. Atès que les autoritats havien estat tan perspicaces que havien descobert la conxorxa casolana del seguici de Sobolev i havien arribat fins a Mademoiselle Vanda, millor no tocar-la, per ara. El sobtat suïcidi de la testimoni podria arribar a semblar sospitós.

Akhimas va sacsejar el cap enutjat. No s’havia d’enganyar a ell mateix, no era escaient amb els seus principis. Tan sols eren excuses per deixar-la amb vida. Justament ara, el suïcidi de la culpable involuntària de la tragèdia nacional semblaria d’allò més convincent: penediment, atac de nervis, por de les possibles conseqüències. Ja n’hi havia prou de malbaratar el temps, calia anar per feina!

Un altre cop el timbre.

Aquell dia, a ca la Mademoiselle Vanda, les localitats s’havien exhaurit.

I un altre cop el visitant era un conegut, tot i que, a diferència de Fandorin, no pas de feia massa temps, sinó que era una nova coneixença. L’espia alemany Hans-Georg Knabe.

Només de sentir les primeres paraules de l’espia, Akhimas es va posar en guàrdia.

—Els seus serveis no són prou bons, Fräulein Tolle.

Déu n’hi do! Akhimas escoltava i no s’acabava de creure el que estava sentint amb les seves pròpies orelles. De quin «preparat» parlava? Vanda havia rebut l’encàrrec d’enverinar Sobolev? «Déu salvi Alemanya»? Quin deliri! O potser una insòlita coincidència de la qual podia treure algun profit.

Tot just la porta es va tancar darrere l’alemany, Akhimas va sortir del seu amagatall. Vanda, havent tornat a l’habitació, no es va adonar de seguida que al racó hi havia algú, i quan ho va veure es va posar la mà al cor i va deixar anar un crit agut.

—Sou una agent alemanya? —va demanar amb curiositat Akhimas, preparat per tapar-li la boca si se li acudia de fer brogit—. M’estàveu aixecant la camisa?

—Kòlia… —va barbotejar ella, posant-se el palmell de la mà davant de la boca—. Estaves espiant? Qui ets? Qui sou?

Ell va sacsejar el cap amb impaciència, com si estigués esbarrant una mosca.

—On és el preparat?

—Com ho heu fet per entrar? Per què? —va murmurar Vanda, que semblava que ni tan sols havia sentit les seves preguntes.

Akhimas la va agafar per les espatlles i la va fer seure. Ella l’observava amb les pupil·les dilatades, on es reflectien dues pantalles minúscules.

—La nostra conversa és ben estranya, Mademoiselle —va dir ell mentre seia al seu davant—. Només preguntes i cap resposta. Algú ha de començar primer. Doncs bé, jo mateix. M’heu fet tres preguntes: qui sóc, com he entrat aquí i per què. Responc. Sóc Nikolai Nikolaevitx Klonov. He entrat per la porta. I el perquè…, em sembla que ho teniu clar. Us vaig encarregar un servei l’objectiu del qual era complaure el nostre famós paisà Mikhail Dimitrevitx Sobolev, que no només no ha gaudit de cap plaer, sinó que a més l’ha dinyat. He d’esbrinar el que ha passat sigui com sigui. Si no ho fes, seria poc responsable, impropi d’un mercader. Què li explicaré, a la comunitat? I a sobre, ens ha costat uns bons calerons.

—Els diners, us els tornaré —va dir Vanda amb llestesa, alçant-se tot d’una.

—Ja no es tracta només dels diners —la va aturar Akhimas—. He estat aquí escoltant de què parlàveu amb els convidats i veig que tot plegat són figues d’un altre paner. Resulta que vós i el senyor Knabe teníeu el vostre propi joc. Voldria que em diguéssiu, Mademoiselle, què li heu fet al nostre heroi nacional.

—Res. Us ho juro! —es va llançar corrent cap un armariet i en va treure alguna cosa—. Aquest és el flascó que em va donar Knabe. Ho veieu, és ple. Jo no jugo al joc dels altres.

Per la cara li regalimaven les llàgrimes, però amb la mirada no feia la impressió que implorés res, ni en la seva expressió hi havia cap indici de plany. Al cap i a la fi, era una dona extraordinària. No va defallir, malgrat trobar-se en una situació veritablement enrevessada: d’una banda la policia russa, de l’altra els serveis secrets alemanys, i en darrer lloc, ell mateix, Akhimas Welde, que era molt pitjor que tota la policia i els serveis secrets junts. Fet i fet, ella d’això no se n’adonava. Li va esguardar la cara tensa. O potser sí?

Akhimas va sacsejar el flascó, el va observar a contrallum, en va olorar el tap. Semblava un cianur vulgar i corrent.

—Mademoiselle, expliqueu-m’ho tot amb pèls i senyals. Des de quan teniu relacions amb els serveis secrets alemanys? Quin encàrrec us va fer Knabe?

En Vanda, s’hi va produir un canvi no gaire comprensible. Va deixar de tremolar, les llàgrimes es van assecar i en els seus ulls va aparèixer una expressió especial, que Akhimas ja havia vist abans…, ahir a la nit, quan ella li havia demanat si no li feia pena lliurar-la a un altre.

Va seure més a prop, damunt l’avantbraç de la butaca, va recolzar la mà damunt l’espatlla d’Akhimas. Ara la seva veu era tènue, cansada.

—D’acord, Kòlia. T’ho explicaré tot. No t’amagaré res de res. Knabe és un espia alemany. Ja fa gairebé tres anys que em freqüenta. Llavors era una ximpleta, volia fer diners de pressa i ell pagava molt bé. No pas per l’amor, per la informació. Perquè a mi em freqüenten tota mena d’homes, però la majoria són comodins. De vegades, fins i tot, reis i asos. Com ara el teu Sobolev. I, un cop al llit, els homes afluixen massa la llengua. —Va passar-li el dit per la galta—. Un com tu no se n’hi aniria; però d’aquests, n’hi ha molt pocs. Et penses que he guanyat cinquanta mil rubles només al llit? No, estimat meu, sóc molt exigent, el client m’ha d’agradar. De vegades, és cert, Knabe feia que em trobés amb algú a propòsit. Com tu has fet amb Sobolev. Vaig intentar rebel·lar-m’hi, però em tenia lligada de mans i peus. Al principi em prometia el món i la bolla. Em deia: «Per què us quedeu a viure a Rússia, Fräulein? Vós sou alemanya, teniu una pàtria que no oblidarà els vostres serveis; allí us espera l’estima i la seguretat. Aquí sereu per sempre més una cortesana, tot i que tingueu molts diners, mentre que a Alemanya ningú no en sabrà ni un borrall, del vostre passat. Quan ho desitgeu, us ajudarem a aconseguir un allotjament còmode i respectable». Després va canviar el discurs: em parlava constantment d’uns braços llargs i del fet que calia guanyar-me tothora el dret de ser ciutadana alemanya. A mi ja no em calia per a res del món aquesta maleïda ciutadania, però no tenia escapatòria. Em va fer sentir com si tingués una corda al voltant del coll. Fins i tot podria matar-me. I molt fàcilment Com una lliçó per als altres. Jo no sóc pas l’única que treballa per a ell. —Vanda es va encongir una mica, però tot seguit va sacsejar despreocupadament la seva cabellera vaporosa—. Abans-d’ahir, quan Knabe es va assabentar d’això de Sobolev —li ho vaig explicar jo mateixa, estúpida de mi, volia fanfarronejar-hi—, hi va insistir sense que res el pogués aturar. Em va començar a dir que Sobolev era l’enemic a mort d’Alemanya. Balbucejava no té pas quina cosa sobre una conxorxa dels militars. Em deia que si no ens carregàvem Sobolev, hi hauria una gran guerra, per a la qual Alemanya encara no estava preparada. Va dir: «M’estic trencant el cap per trobar una manera d’aturar aquest escita, i ve’t aquí aquesta oportunitat d’or! És la providència!». Em va portar el flascó amb el verí. Em prometia la lluna en un cove, però jo m’hi resistia. Llavors va començar a amenaçar-me. I es va enfurismar moltíssim. Vaig decidir de no discutir-hi i li vaig dir que sí. Però a Sobolev no li he donat cap verí, paraula d’honor. Ha mort tot sol, pel cor. Kòlia, creu-me. Sóc malvada, cínica, una mercenària, però no sóc cap assassina.

Ara sí que als seus ulls verds s’hi dibuixava una certa súplica, però tampoc no hi havia cap signe evident d’humiliació. Una dona orgullosa. Tanmateix, no podia deixar-la viva. Tota una llàstima.

Akhimas va sospirar i li va posar la mà dreta sobre el coll nu. Va col·locar el polze sobre l’artèria, el del mig sobre la quarta vèrtebra, per sota de la base del crani. Només li mancava prémer-los amb força perquè aquells ulls brillants, que l’esguardaven confiadament de dalt a baix, s’ofusquessin, s’apaguessin.

Però arribats a aquest punt, s’esdevingué una cosa inesperada: la mateixa Vanda va abraçar Akhimas pel coll, se’l va apropar i li va enganxar la galta ardent contra el front.

—Ets tu? —va xiuxiuejar-li ella—. Ets tu qui fa tant de temps que espero?

Akhimas observava la pell blanca, delicada. Li estava passant alguna cosa estranya.