CAPÍTOL 4

Hassan i Akhimas van arribar a peu fins a casa de Medvedev; per no crear alarma entre els sentinelles amb el soroll dels cascs. Els cavalls, els van deixar sota el penya-segat, en un bosquet. A tota la vall, hi resplendien alguns llumets… Semigorsk ja dormia. Núvols transparents solcaven el cel verd i negre amb lleugeresa, il·luminant o enfosquint la nit alternativament.

El pla l’havia dissenyat Akhimas. Evguènia, al senyal acordat, obriria la porteta del jardí. El travessarien sense fer gens de soroll fins a arribar al pati, estabornirien els dos sentinelles i baixarien al soterrani. Evguènia obriria la porta blindada, perquè el marit li havia ensenyat com es feia i el número de la combinació l’escrivia en un paperet que tenia amagat al seu dormitori, darrere la icona. Tenia por d’oblidar-se de la combinació, perquè llavors hauria hagut d’aixecar el terra de pedra; altrament, no era possible d’entrar a la cambra de ferro. No ho robarien tot, només allò que es poguessin endur. Akhimas s’enduria Evguènia amb ell.

Mentre es posaven d’acord, ella de sobte l’havia mirat als ulls i li havia demanat:

—Lia, no m’enganyaràs, oi?

No sabia què fer amb ella. L’oncle no li havia donat cap consell. «Quan arribi el moment de decidir, serà el cor qui t’ho dirà», li havia dit Hassan. Però havia agafat tres cavalls. Un per a ell, un altre per a Akhimas, i el tercer per al botí. El nebot havia observat en silenci com l’oncle sortia de la quadra només amb el panotxa, el negre i el bai, però no va dir res.

Mentre avançava en silenci al llarg de la paret blanca, Akhimas pensava: «De quina manera m’ho dirà el cor?…». El cor, de moment, callava.

La porteta es va obrir de seguida, sense que les frontisses, ben untades, fessin soroll. Al llindar l’esperava Evguènia. Portava una papakha i una burca. S’havia preparat per al camí.

—Vine al darrere, dona —va xiuxiuejar Hassan, i ella va apartar-se per deixar-lo passar.

Els soldats veterans de Medvedev eren sis. Feien la guàrdia en parelles de dos, i es rellevaven cada quatre hores.

Akhimas es va amagar darrere una pomera i va començar a observar què passava al pati. Un dels sentinelles dormitava, assegut damunt un guardacantons al costat de la porta, amb el fusell entre els braços. L’altre anava rítmicament cap endavant i cap enrere, de la porta a la casa: trenta passes d’anada, trenta passes de tornada.

Naturalment, els sentinelles caldria matar-los: Akhimas, en parlar-ho amb Evguènia i acordar-hi només d’estabornir-los i lligar-los, ja sabia per endavant que era una promesa que no podria mantenir.

Akhimas va esperar que el sentinella despert s’aturés per encendre la pipa; sense fer soroll s’hi va apropar per darrere amb les seves botes toves i el va colpejar amb un puny de ferro una mica per sobre de l’orella. El puny de ferro és una eina insubstituïble quan cal matar algú amb molta rapidesa. Millor que el ganivet, perquè el ganivet cal extreure’l de la ferida, i et fa perdre uns segons.

El soldat no va cridar; Akhimas va deixar caure el pes del cos a sobre de les seves mans, però l’altre sentinella tenia el son lleuger: en sentir el cruixit dels ossos trencats es va començar a moure i va girar el cap.

Llavors, Akhimas va llençar cap a una banda el cadàver i amb tres gambades enormes va fer cap al costat de la porta. El soldat va obrir la boca ennegrida, però no va ser a temps de xisclar. Del cop a la templa, el seu cap es va fer enrere i va picar amb un cop sord contra les fustes massisses de roure.

Akhimas es va endur cap a la fosca un dels cadàvers, i l’altre el va asseure tal com estava abans.

Va fer un gest amb la mà i, al pati il·luminat per la lluna, hi van aparèixer Hassan i Evguènia. La dona va observar sense dir res el cadàver assegut i es va posar les mans creuades a les espatlles. Les dents li petaven ràpidament, sense descans. Ara, a la llum de la lluna, Akhimas va veure que a sota de la burca portava una txerkeska amb les cartutxeres i un punyal a la cintura.

—Dona, vés i obre la cambra de ferro —Hassan la va empènyer.

Van baixar els esglaons que conduïen fins al soterrani. Evguènia va obrir la porta amb la clau. A sota, en un habitacle quadrat, amb una paret tota d’acer, Evguènia va encendre el llum. Va agafar la roda de la porta blindada i la va començar a girar, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, tal com llegia al paper. Hassan mirava amb curiositat i remenava el cap. La porta va fer un clic. Evguènia va estirar el batent cap a ella, però l’acer era massa pesat per a les seves forces.

Hassan va apartar la dona cap a un costat, va fer un esforç, i la fulla, primer amb dificultats, però després cada vegada més fàcilment, es va començar a moure cap enfora.

Akhimas va agafar el llum i va entrar-hi. La cambra era més petita del que s’havia imaginat: unes deu passes d’ample per unes quinze de llarg. Hi havia cofres, saquets i carpetes amb arxivadors.

Hassan va obrir un dels cofres i el va tancar de cop ràpidament: hi havia lingots de plata. No se’n podrien endur gaires: pesaven massa. En sacsejar els saquets, en canvi, se sentia el dring d’unes monedes d’or i l’oncle va començar a llançar petons cap enlaire en senyal d’aprovació. Es va començar a ficar els saquets pel pit i després a omplir-se’n la burca.

Akhimas va mostrar molt més interès en les carpetes. Va descobrir que a dins hi havia accions i obligacions. Va començar a escollir les que tenien una tirada massiva i un valor més alt. Les accions de Rotschild, de Krupp i de les fàbriques de Kludov valien més que no pas l’or, però Hassan era un home de la vella escola i no s’ho hauria cregut per res del món.

Amb esforços, es va carregar a sobre de l’esquena un fardell pesat, va girar el cap per donar una darrera ullada de llàstima —encara en quedaven molts, de saquets—, va sospirar i es va dirigir cap a la sortida. Akhimas, a dins del pit, hi portava un gran feix de títols de valor. Evguènia no va agafar res de res.

Just quan l’oncle va començar a pujar cap al pati per l’escaleta, va sonar un tret. Hassan es va fer enrere i va relliscar pels esglaons amb el cap cot. La seva cara tenia la mateixa expressió que la d’un home atrapat per una mort sobtada. De la burca deslligada, tot resplendent i dringant, va caure’n l’or.

Akhimas es va posar de quatre grapes, va grimpar per l’escala i va treure el cap amb cautela. A la mà duia un revòlver americà de canó llarg —un Colt— carregat amb sis bales.

Al pati no hi havia ningú. Els enemics s’havien amagat a la terrassa de la casa… Des de sota, no hi havia manera de veure’ls. Tot i que ells difícilment veurien Akhimas, perquè els esglaons de l’escala eren a l’ombra espessa.

—Un dels vostres és mort! —es va sentir la veu de Lazar Medvedev—. Qui, Hassan o Akhimas? —Akhimas va apuntar en direcció cap a la veu, però no va voler disparar: mai no li havia agradat errar el tret—. Hassan, era Hassan —va cridar segur d’ell mateix el convers—. Vós, senyor Welde, teniu una figura més esprimatxada. Sortiu, jovenet. No teniu escapatòria. Sabeu què és l’electricitat? Quan s’obre la porta del dipòsit, al meu dormitori sona un senyal d’alarma. Aquí som quatre: jo i tres dels meus veterans. I el quart l’he enviat a buscar el comissari. Sortiu, no ho allarguem més, encara! Ja és molt tard!

Van deixar anar una ràfega de trets, probablement per espantar-lo. Les bales van començar a rebotar pels murs de pedra.

Evguènia li va xiuxiuejar al darrere:

—Surto jo. És fosc, i porto la burca, no em reconeixeran. Es pensaran que ets tu. Sortiran del seu amagatall i tu te’ls carregaràs a tots.

Akhimas va rumiar la proposta. Ara sí que es podria emportar Evguènia amb ell: hi havia un cavall sobrer. Llàstima, però, que ara com ara no podien arribar fins al bosquet.

—No —va dir ell—. Em tenen massa por i de seguida començaran a disparar.

—No ho faran —va respondre Evguènia—. Alçaré els braços molt amunt.

Va passar fàcilment per sobre d’Akhimas, que jeia a terra, i va sortir al pati, amb els braços estesos, com si tingués por de perdre l’equilibri. Encara no havia fet ni cinc passes que van sonar uns trets dispersos.

Evguènia es va fer enrere. De la fosca galeria van sortir amb cautela quatre ombres que es van apropar cap al cos immòbil. «Tenia raó jo», va pensar Akhimas, «han disparat». I els va matar tots quatre.

En els anys venidors, rarament va pensar en Evguènia. Només si, de passada, un o altre detall la hi duia a la memòria.

O bé somiant.