CAPÍTOL 7

A l’hotel, a Akhimas l’esperava un missatger que portava un despatx de Petersburg.

El 24 de juny, dijous, Akhimas, mudat amb el vestit ratllat de visita, amb els cabells clenxinats i engominats i un barret de palla, de bon matí ja donava tombs pel vestíbul del Dusseaux. Va haver d’establir relacions comercials amb l’adjunt de recepció, el porter i el noi de la neteja que s’encarregava de l’ala destinada a hostatjar l’il·lustre hoste. Hi havia dues circumstàncies que van ajudar d’allò més a poder establir-hi relacions: en primer lloc, la targeta de visita de corresponsal del Noticiari de la província moscovita que li va fer arribar el senyor Nemo, i en segon lloc, el generós regal (l’ajudant de la recepció es va embutxacar un bitllet de vint-i-cinc; el porter, un de deu, i el noi de la neteja, un de tres rubles). La inversió més rendible, però, ve’t aquí que va ser la dels tres rubles: el noi de la neteja, d’amagatotis, va acompanyar el reporter fins a l’habitació 47.

Akhimas va expressar la seva admiració per la decoració luxosa, va observar on donaven les finestres (al pati, cap a la banda del bulevard Rojdestvenski —immillorable) i es va fixar en la caixa de seguretat encastada a la paret del dormitori—. En això també hi va haver sort: no caldria capgirar-ho tot per cercar els diners. La cartera, per descomptat, la guardarà dins de la caixa forta, i el pany és un dels més corrents —un Van Lippen belga—; tot plegat, una feineta d’uns cinc minuts. Com a mostra de la seva gratitud, el corresponsal del Noticiari de la província moscovita va allargar cinquanta kopeks més al noi de la neteja, però d’una manera tan maldestra que la moneda li va caure de la mà i va anar a parar sota el sofà. Mentre el noi es posava de quatre grapes, Akhimas va manipular una mica el pestell de la fulla lateral de la finestra: el va deixar de tal manera que s’aguantés només pels pèls. Una lleugera empenta des de fora i la finestra s’obriria.

A dos quarts de sis, Akhimas, amb una llibreta d’apunts de reporter a la mà, ja era al davant de l’entrada, barrejat entre una multitud de corresponsals i curiosos, per veure l’arribada del gran home. Quan Sobolev, amb guerrera blanca, va baixar de la carrossa, entre la multitud van provar de cridar un «visca», però l’heroi va llançar als moscovites una mirada tan irada —i els ajudants de camp van gesticular amb tanta obstinació— que l’ovació, fins i tot abans de començar, ja s’havia fos com la neu.

A Akhimas, el general Blanc li recordava moltíssim un silur: front afusat, els ulls una mica eixits, bigotis llargs i patilles amples i ampul·loses, a tall de ganyes. Però no, un silur és mandrós i bon jan, mentre que aquest llançava arreu una llambregada d’acer tan intensa que Akhimas va canviar immediatament la classificació del subjecte a la classe dels grans predadors marins. Fet i fet, un peix martell.

Al capdavant, hi nedava un peix pilot, el temible esaül, que s’obria pas entre la multitud movent frenèticament els seus guants blancs. A ambdós costats del general, hi caminaven tres oficials per banda. Tancava el seguici l’ajudant de cambra, que un cop a la porta va tornar a la carrossa per dirigir l’operació de descàrrega de l’equipatge.

Akhimas va tenir temps d’adonar-se que Sobolev duia a la mà una gran i, semblava, prou pesant cartera de pell de vedella. Fins i tot resultava còmic: el mateix subjecte portava els honoraris per a la seva eliminació.

Els corresponsals es van llançar darrere de l’heroi vestíbul enllà, esperant d’aconseguir-ne una o altra cosa: fer-li alguna pregunteta, apuntar qualsevol —encara que fos mínim— detall. Akhimas, en canvi, es va captenir d’una manera diferent. Es va apropar sense presses cap a l’ajudant de cambra i va estossegar respectuosament, com si volgués anunciar la seva presència. Però sense tafanejar ni fer preguntes…, tan sols n’esperava que li parés atenció.

L’ajudant de cambra, vell, demacrat, amb celles d’emprenyat (Akhimas en coneixia tota la vida, costums i debilitats, incloent-hi la funesta predisposició a trascolar des de bon matí), es va mirar de reüll, malcontent, el xitxarel·lo amb el barret de palla, però en va apreciar la delicadesa i amb bona fe es va girar cap a ell.

—Corresponsal del Noticiari de la província moscovita —Akhimas va aprofitar immediatament l’escletxa concedida—. No goso molestar Sa Il·lustríssima Excel·lència amb preguntes inoportunes; de totes maneres m’agradaria, en nom dels moscovites, d’informar-me de les intencions del general Blanc en ocasió de la seva visita a la Ciutat Mare. Qui millor que vostè per saber-ho, Anton Lukitx?

—Saber-ho, ho sabem, però no ho expliquem al primer que passa —va respondre amb severitat l’ajudant de cambra, per bé que se’l veia afalagat.

Akhimas va obrir la llibreta i li va fer creure que estava preparat per transcriure amb veneració totes i cadascuna de les seves precioses paraules. Lukitx es va redreçar, i va passar a un to discursiu elevat:

—Per avui hi ha previst repòs tot el dia. El senyor està cansat després de les maniobres i del viatge en tren. Cap visita, cap festa amb convidats i, Deu ho vulgui, prohibit del tot deixar que passi gent de la vostra estofa. Ni visitants ni delegacions. Ha ordenat de tenir preparat el sopar al restaurant de l’hotel a dos quarts de nou. Si hi voleu donar un cop d’ull, reserveu una tauleta abans que no sigui massa tard. Però amb la condició que només mireu des de lluny, i no l’emprenyeu amb preguntes.

Amb les mans a tocar del pit, en posició de pregària, Akhimas va demanar amb veu melosa:

—I què ha pensat de fer Sa Il·lustríssima Excel·lència a la nit? L’ajudant de cambra va arrufar el front:

—Això no és assumpte meu, i encara molt menys seu.

«Perfecte», va pensar Akhimas. «Les trobades de negocis del subjecte començaran demà, i aquest vespre, segons tot sembla indicar, el dedicarà realment al “repòs”. Aquí els nostres interessos coincideixen».

Ara només calia acabar de posar Vanda a punt.

I no li va fallar: l’estava esperant al seu apartament i estava tota sola. Va esguardar Akhimas d’una manera una mica estranya, com si n’esperés alguna cosa, però quan el convidat va començar a parlar del negoci la mirada de la senyoreta va tornar a ser avorrida.

—Entesos en tot, oi? —Li va deixar anar ella amb desgana—. Per que esmerçar-hi més saliva? Jo, Kòlia, el meu ofici me’l conec a la perfecció.

Akhimas va examinar la cambra, que alhora feia les funcions de saló i alcova. Tot era com havia de ser: flors, espelmes, fruita… Per a ella, la cantatriu havia preparat una mica de xampany, per bé que no s’havia oblidat pas de l’ampolla de Château d’Ykem, sobre la qual ja estava previnguda des d’ahir.

Amb un vestit d’escot obert, la cintura molt ajustada i les corbes excitant la imaginació, Vanda estava increïblement seductora. Tot semblava perfecte, però, el peix picaria l’ham?

D’acord amb els càlculs d’Akhimas, hauria de picar de totes totes.

Comptat i debatut, la pólvora de la bomba ja era a punt. Per a més seguretat, però, també caldria una guspira.

—Què passa, Kòlia, per què arrufes el front? Tens por que no li agradi al teu paisà? —va demanar Vanda aparentment amb un to desafiant, per bé que Akhimas hi va copsar una preocupació soterrada. Per més bonica i experta que sigui una dona a l’hora de trencar els cors dels homes, sempre li caldrà la confirmació permanent de la seva infal·libilitat. Al cor de tota dona fatal, sempre hi ha un cuquet que es belluga i que tothora li xiuxiueja: i si tot d’una l’encís desapareix i la màgia deixa de funcionar per sempre més?

En funció del caràcter de la dona, o bé cal assegurar-li que és la més bonica de totes —la més atractiva i la més càndida—, o bé tot el contrari: desvetllar-li l’esperit de competència. Akhimas estava del tot segur que Vanda pertanyia a la segona categoria.

—L’he vist avui —va sospirar, observant la cantatriu amb un cert deix de dubte—. No ho sé, tinc por de no haver-la encertat amb el regal. A Riazan, a Mikhail Dimitrevitx el tenim considerat un Don Joan, però a mi, fet i fet, m’ha semblat massa seriós. I si no funciona? I si el nostre regal no li interessa gens?

—Bé, això no és assumpte teu. —Dels ulls de Vanda en van sortir guspires—. L’única cosa en què has de pensar és a pagar-me els diners. Els has portat?

En silenci, va deixar un feix de diners damunt la taula.

Vanda va agafar els diners i, amb tota la intenció, va fer veure que els comptava.

—Aquí hi ha els deu mil? Et felicito. —Va colpejar el nas d’Akhimas amb el dit—. Kòlia, no t’amoïnis. Vosaltres, els homes, sou gent molt senzilla. El teu heroi no se m’escaparà. Digues, li agraden les cançons? Em sembla que al restaurant Dusseaux hi tenen un piano.

«Ja la tenim», va pensar Akhimas. «La guspira que ens calia per a la bomba».

—Sí que li agraden. Sobretot, el romanç La servera. El coneixes?

Vanda es va quedar pensarosa, i va negar amb el cap.

—No, canto molt poques cançons russes; la majoria són europees. Però això no és cap problema, ara mateix la busco.

Va agafar el cançoner del piano, el va fullejar per sobre i la va trobar.

—És aquesta?

Va fer córrer els dits per sobre les tecles, va cantussejar la melodia sense pronunciar la lletra, i després va cantar a mitja veu:

—Quina ximpleria més ensopida. Els herois són gent ben sentimental. —Va fer una llambregada fugissera cap a Akhimas—. Ara vés-te’n. Pots estar ben segur que el general acceptarà el vostre regal riazanenc, s’hi aferrarà amb totes dues mans.

Akhimas no se n’anava.

—No està gens ben vist que una senyora vagi tota sola al restaurant. Com ho farem?

Vanda va alçar els ulls amb aires de patiment.

—Kòlia, jo no m’immisceixo en el teu negoci de la lona… Per tant, fes-me el favor de no ficar el nas en la meva professió.

Encara hi va estar una estoneta més, escoltant com aquella veu baixeta i apassionada vessava del desig d’apropar-se al roure. Després es va girar en silenci i va marxar cap a la porta.

La melodia es va interrompre. Vanda li va demanar al seu darrere:

—I no et fa pena, Kòlia? Lliurar-me a un altre! —Akhimas es va tombar—. D’acord, vés-te’n. —Ella va fer un gest perquè desaparegués—. La feina és la feina.