CAPÍTOL 14

A l’edifici de la seu de la gendarmeria, hi va arribar amb un carruatge de lloguer; va baixar abans que s’hi aturés i va demanar impacientment al guàrdia:

—Dos dels nostres acaben de dur aquí un home arrestat, on són?

El gendarme no es va sorprendre gens ni mica per l’exigència d’aquest home decidit, vestit amb parracs, però amb una brillantor autoritària als ulls.

—Han anat a veure directament Sa Excel·lència. No fa ni dos minuts. I a l’arrestat l’estan registrant, a la cambra de l’oficial de torn.

—Tant se me’n fot, l’arrestat —el disfressat va fer un gest d’irritació—. He de parlar amb Fandorin. Dius que és amb Sa Excel·lència, oi?

—Sí, senyor. Pujant les escales, i després pel passadís a l’esquerra.

—M’ho sé de memòria!

Del vestíbul, Akhimas va pujar corrent cap al primer pis per una escaleta. Va mirar a la dreta: a l’extrem final del corredor blanquejava una porta, darrere de la qual s’escoltava un so metàl·lic. És clar, era el gimnàs. Cap perill.

Va girar a l’esquerra. L’ample passadís estava desert, només de tant en tant de sobte eixien dels despatxos ordenances embotits dins un uniforme o de paisà, per després desaparèixer immediatament darrere una altra porta.

Akhimas es va quedar glaçat: després de tot un seguit d’absurds i de desgràcies, la Fortuna, finalment, tornava a somriure-li. Al davant d’una porta amb la plaqueta RECEPCIÓ, hi seia el japonès amb la cartera entre les mans.

Fandorin, evidentment, estava informant els seus caps sobre els esdeveniments nocturns. Per què havia entrat sense la cartera? Es volia fer una mica l’interessant, causar efecte. D’esdeveniments, durant la nit, n’hi havia hagut molts; el detectiu en tindria per una bona estona, per explicar-los tots, així que podia disposar tranquil·lament d’uns quants minuts.

Apropar-s’hi amb passes lentes. Enfonsar-li el ganivet per sota la clavícula. Prendre-li la cartera. Sortir tal com ha entrat. Era una feina d’uns pocs segons.

Akhimas va observar atentament el japonès. Aquest mirava fixament davant seu, subjectant la cartera amb totes dues mans, fent el mateix efecte que una molla comprimida. A Hong Kong, Akhimas va tenir la possibilitat de comprovar fins a quin punt els japonesos coneixen l’art de lluitar sense armes. Infinitament superiors als mestres de boxa anglesa o als de lluita francesa. Aquell rabassut, amb un sol cop, havia fet rodolar per terra el robust amo tàrtar. Una feina d’uns pocs segons?

No podia arriscar-s’hi. El mínim descuit, el mínim soroll, i apareixeria gent pertot arreu.

Calia pensar, pensar… El temps s’esfumava.

Es va girar i es va dirigir ràpidament cap al punt on els florets tentinejaven. Després d’obrir la porta de la plaqueta GIMNÀS DELS OFICIALS, Akhimas va veure una desena de figures amb màscares i vestits blancs d’esgrima. Guaita quins mosqueters!

Ah…, ve’t aquí l’entrada del guarda-roba.

Es va desfer dels parracs i de les espardenyes de bedoll, es va posar la primera guerrera que va trobar a mà i va escollir les botes escaients amb el seu número (això era important). Ràpid, ràpid.

Mentre trotava enèrgicament cap a l’altra banda, li va saltar a la vista la plaqueta EXPEDICIONS.

Darrere del taulell hi seia un funcionari que estava seleccionant els sobres.

—No hi ha correspondència per al capità Pevtsov? —Akhimas va dir el primer cognom que se li va acudir.

—No, senyor.

—Comproveu-ho, de totes maneres.

El funcionari va arronsar les espatlles, va enfonsar el nas al llibre de registres i va començar a fullejar les pàgines.

Akhimas, sense que el veiés, va agafar un plec oficial segellat del taulell i se’l va amagar a la bocamàniga.

—Està bé, no us molesteu. Tornaré més tard.

Es va apropar al japonès amb passos cadenciosos i el va saludar militarment.

—El senyor Massa?

L’asiàtic es va alçar i va fer una profunda inclinació.

—Us vinc a veure de part del senyor Fandorin. Fandorin, m’enteneu? —El japonès va fer una inclinació encara molt més pregona. Perfecte: segons semblava, no sabia ni un borrall de rus—. Ve’t aquí la disposició escrita que m’autoritza a agafar-vos la cartera.

Akhimas va agafar el plec i al mateix temps va assenyalar la cartera.

El japonès va començar a vacil·lar. Akhimas s’esperava, comptant els segons. A la mà esquerra, amagada al darrere, hi subjectava un ganivet. Cinc segons més i l’hauria de colpejar. No es podia esperar més.

Cinc, quatre, tres, dos…

El japonès es va inclinar una altra vegada, li va lliurar la cartera, després va agafar el plec amb les dues mans i se’l va enganxar al front. Era evident que encara no li havia arribat l’hora.

Akhimas el va saludar militarment, es va girar i va entrar a la recepció. Pel passadís, no podia anar-se’n: al japonès li hauria semblat estrany.

Una estança ampla. Al davant, el despatx del cap… Fandorin de ben segur que era allí. A l’esquerra, una finestra. A la dreta, la plaqueta DEPARTAMENT SECRET.

L’ajudant rondinava prop de la porta del cap, la qual cosa li anava d’allò més bé. Akhimas li va fer un gest tranquil·litzador i es va esmunyir darrere la porta de la dreta. Un altre cop de sort… La Fortuna cada cop es mostrava més i més generosa. No era cap despatx, on sí que hauria hagut d’improvisar, sinó un passadís amb les finestres que donaven al pati.

Adéu, senyors gendarmes.

Akhimas Welde passava al tercer —i darrer— punt del seu programa.

A la planta oberta al públic del palau del governador general, hi va entrar un brau capità de gendarmes, va demanar amb severitat a l’ajudant on era el despatx del conseller de la cort Khurtinski i es va dirigir cap a la direcció indicada brandant una pesada cartera.

Khurtinski va rebre el «correu urgent de Sant Petersburg» amb un somriure falsament cortès. Akhimas també va somriure, però sense hipocresia, sincer, del temps que feia que esperava aquella trobada.

—Bon dia, canalla —va dir, mirant els opacs ulls grisencs del senyor Nemo, l’astut esclau de Monsieur NN—. Jo sóc Klonov. Aquesta és la cartera de Sobolev. I aquesta és la teva mort. —I va fer saltar la navalla.

La cara del conseller de la cort es va tornar blanca, blanca, i els ulls negres, negres, perquè les pupil·les dilatades s’havien cruspit tot l’iris.

—Ho puc explicar tot —va mormolar gairebé sense veu el cap de la cancelleria secreta—. Però no em mateu!

—Si t’hagués volgut matar, ja estaries estès amb la gola esquinçada. De moment, encara em pots fer servei. —Akhimas va aixecar la veu, simulant una ràbia glaçada.

—Tot el que vulgueu! Però, us ho suplico, no crideu!

Khurtinski va treure el cap a la recepció i va ordenar al secretari que no deixés passar ningú.

—Escolteu-me, us ho explicaré tot… —va començar a barbotejar ell, un cop va tornar.

—Li ho explicaràs al gran príncep, Judes! —el va interrompre Akhimas—. Seu, i escriu. Escriu d’una vegada! —Li va alçar el ganivet i Khurtinski, aterrit, es va fer enrere.

—D’acord, d’acord. Què voleu que escrigui?

—La veritat.

Akhimas es va col·locar darrere l’esquena del funcionari tremolós.

El conseller de la cort va girar el cap esporuguit, però els seus ulls, de negres van esdevenir novament grisos. Evidentment, l’espavilat senyor Nemo s’estava escalfant el cap per veure com podia sortir-se’n.

—Escriu: «Jo, Piotr Khurtinski, sóc culpable d’haver comès, per avidesa, un delicte contra el meu propi deure i d’haver traït aquell a qui hauria hagut de servir fidelment i d’ajudar amb tots els mitjans en la seva dificultosa activitat. Que Déu em jutgi. Informo Sa Altesa Imperial que…».

Quan Khurtinski tot just acabava d’escriure la paraula «jutgi», Akhimas amb un cop de palmell li va trencar les vèrtebres del coll.

Va penjar el cadàver d’un cordó de la vidriera corredissa. Va mirar amb satisfacció la cara sorpresa del cadàver. Provar de prendre-li el pèl a Akhimas Welde és una ocupació poc gratificant.

Som-hi, la feina a Moscou ja s’ha acabat.

De la central de correus estant i sense treure’s la guerrera de gendarme, Akhimas va enviar un telegrama a Monsieur NN a una adreça reservada. Pels diaris se sabia que Kiril Aleksandrovitx havia marxat cap a Petersburg el dia abans.

El despatx contenia el text següent:

Després d’una certa vacil·lació, va donar l’adreça de la Trinitat. Això, per descomptat, suposava un cert risc, però, tanmateix, entrava dins dels límits permesos. Ara que sabia qui era NN, la probabilitat d’un doble joc per part seva semblava irrellevant. Era un personatge massa important per buscar raons.

En canvi, l’assistència del gran príncep era realment imprescindible. L’operació s’havia acabat, però Déu no ho volgués d’endur-se cap a Europa una cua d’investigacions policíaques. Al futur comte de Santa Croce això no li calia gens. El senyor Fandorin era massa despert i ràpid. Que el lliguin de més a prop.

Després va passar per l’estació de trens de Briansk, va comprar un bitllet per al tren de París. L’endemà, a les vuit del matí, Akhimas Welde deixaria la ciutat on havia acomplert el seu darrer encàrrec. La seva brillant carrera professional havia conclòs amb tots els merescuts honors.

De sobte, li van venir ganes de fer-se un regal. Un home lliure, que a més s’acaba de retirar de la feina, pot tenir les seves debilitats.

Va escriure una carta:

La va enviar des de l’estació amb el correu urbà, indicant al sobre: «Per lliurar personalment a la senyoreta Tolle. Apartaments Anglaterra, cantonada Petrovka amb Stoleixnikov».

Ja no es pot fer res més. Ja està tot ben net. A l’Anglaterra, per descomptat, era millor no anar-hi personalment, perquè era possible que a Vanda l’estiguessin sotmetent a una vigilància secreta. Però aviat el seguiment seria cancel·lat i el cas tancat, d’això se n’ocuparia Monsieur NN.

Havia de fer un regal de comiat a Vanda: donar-li els maleïts cinquanta mil rubles, perquè se sentís lliure i visques com li vingués de gust.

I qui sap si quedar per veure’s una altra vegada… En una altra vida lliure.

La veu que des de feia temps s’havia instal·lat a la part esquerra del pit d’Akhimas, fins ara sufocada per consideracions de feina, ara s’havia desfermat del tot. «I per què separar-se’n?», li va xiuxiuejar la veu. «El comte de Santa Croce no té res a veure amb Akhimas Welde. Sa Il·lustríssima no té cap motiu per estar-se sol».

La veu va rebre l’ordre de tancar la boca, però Akhimas, de totes totes, va anar a les taquilles: hi va tornar el bitllet i en bescanvi va agafar un compartiment reservat per a dos. Cent vint rubles de més són una fotesa, i viatjar sense cap altre passatger al costat resultaria més agradable. «I tant, i tant», va comentar la veu.

«Ho decidiré demà, durant la trobada», va sentenciar Akhimas. «O bé rebrà cinquanta mil rubles o bé vindrà amb mi».

De sobte se’n va recordar: tot això ja havia passat abans. Feia vint anys, amb Evguènia. Només que llavors, sense encara haver decidit res, no va agafar cap cavall per a ella. Mentre que ara tenia el cavall preparat.

Tota la resta del dia Akhimas se la va passar ocupat en aquests pensaments. A la nit estava estirat a la seva habitació i no aconseguia d’adormir-se, cosa que fins aleshores mai no li havia passat.

Finalment, els pensaments van començar a barrejar-se, substituïts per unes imatges incoherents, passatgeres. Va aparèixer Vanda, la seva cara es va bellugar una mica i, canviant imperceptiblement, es va transformar en la cara d’Evguènia. Era estrany, ell pensava que les seves faccions feia temps que se li havien esborrat de la memòria. Vanda-Evguènia va observar-lo amb tendresa i li va dir: «Quins ulls més transparents que tens, Lia. Com l’aigua».

Un lleuger tust a la porta va fer seure Akhimas d’un bot damunt el llit encara no s’havia desvetllat del tot. Va treure el revòlver de sota el coixí. Enllà de la finestra despuntava la claror grisenca de l’alba.

Van tustar un altre cop, tot seguit, sense intervals.

Va baixar l’escaleta, trepitjant sense fer soroll.

—Senyor Klonov! —va sonar una veu—. Un despatx urgent per a vostè! Del senyor NN!

Akhimas va obrir, amagant la mà amb el revòlver darrere seu.

Va veure un home alt amb impermeable. Amagava la cara sota la llarga visera del barret. Només s’hi dibuixaven els bigotis recargolats a la manera militar. Després de lliurar-li el plec, el missatger es va allunyar silenciosament, i va desaparèixer dins del boirós crepuscle matinal.

Akhimas va experimentar dues sensacions: una d’agradable, una altra d’horrible.

En l’agradable, tot era clar. Matar Fandorin és un preciós punt final per concloure la seva carrera professional. És imprescindible per a la feina i també serviria per saldar un compte pendent de feia temps. Tot plegat seria molt acurat i net.

Però la segona sensació era més complicada. Com havia aconseguit Fandorin l’adreça? De NN, segur que no. I a més, les sis és l’hora fixada per Vanda. Potser l’ha traït? Això ho canviava tot.

Va observar el rellotge. Eren dos quarts de cinc. Tenia temps de sobres per preparar-se. De riscos, per descomptat, no n’hi havia cap. Akhimas tenia tots els avantatges, però el senyor Fandorin era un home seriós, amb el qual qualsevol negligència era inadmissible.

A més, va sorgir una dificultat afegida. Matar algú que no espera ser atacat és ben senzill, però abans calia que Fandorin confessés d’on havia tret l’adreça.

Tant de bo no hagués estat de Vanda.

En aquell moment per a Akhimas no hi havia res al món més important que això.

Des de dos quarts de sis, es va col·locar al costat de la finestra, darrere la cortina.

A les sis i tres minuts un home amb una elegantíssima jaqueta de color crema i pantalons estrets a la moda va entrar al pati il·luminat per la tènue llum del matí. Ara Akhimas tenia la possibilitat de veure amb més detalls la cara del seu vell conegut. La cara li va agradar: enèrgica, intel·ligent. Un digne adversari. Però no havia tingut sort amb els aliats.

Fandorin es va aturar davant la porta, va inspirar aire a plens pulmons. Qui sap per què, va inflar les galtes, va expirar amb emissions breus. Què feia, gimnàstica o què?

Va aixecar la mà i va tustar suaument.

Dos cops, tres, i després dos més.