95

—Que bé ser a casa! —proclamo, xisclant, quan entrem al pis, però llavors m’adono que està glaçat—. Menys quan tanques la calefacció. —M’esgarrifo i ell riu.

—Encara no he entès com funciona, massa tecnologia.

—Vaig a buscar mantes —dic, mentre en Hardin intenta posar en marxa el termòstat.

Agafo la del llit i dues de l’armari i les llanço en una pila al sofà i després em vaig a canviar de roba.

—Hardin! —crido.

—Ara vinc!

—Em pots descordar? —pregunto quan entra amb cara de frustració per la seva falta d’experiència.

M’encongeixo amb la fredor dels seus dits a la meva pell. Es disculpa i ràpidament abaixa la cremallera i el vestit cau a terra. Em trec les sabates i trobo que el terra de ciment també està congelat. Vaig corrent a la calaixera i agafo el pijama més gruixut que trobo.

—Té, agafa això —diu, i entra a l’armari i en surt amb una dessuadora grisa amb caputxa.

—Gràcies. —Somric.

No sé per què m’agrada tant portar la roba d’en Hardin; és com si això ens acostés encara més. Amb en Noah no ho havia fet mai, fora d’una vegada que vam acampar amb la seva família i em va deixar una dessuadora.

A en Hardin també sembla que li agradi que em posi la seva roba. Mira amb ulls lascius com em poso la dessuadora pel cap. Veig que es baralla amb la corbata i vaig a ajudar-lo. Em mira en silenci mentre li trec la fina roba del coll i la deixo a una banda. Vaig a agafar uns mitjons peluts morats que la meva mare em va regalar per Nadal l’any passat.

De cop sóc conscient que només falten tres setmanes per Nadal i començo a pensar si la meva mare voldrà que torni a casa. No he estat a casa des que me’n vaig anar a la universitat.

—Què és això? —En Hardin riu i toca les borles del turmell.

—Mitjons. Mitjons que abriguen, per ser més exactes. —Li trec la llengua.

—Que xulos —diu de broma, i es posa uns pantalons de xandall i una dessuadora.

Quan tornem a la sala ja no fa tant de fred al pis. En Hardin posa la tele i s’estira al sofà; em col·loca a sobre d’ell i ens tapa amb la muntanya de mantes.

—Què faràs per Nadal? —pregunto, una mica nerviosa.

No sé per què no goso preguntar-li això quan ja vivim junts.

—Ah, mira, pensava esperar a la setmana que ve per parlar-ne, perquè aquesta setmana ha estat un caos, però ja que ho has fet tu… —Somriu, però sembla tan nerviós com jo—. Aniré a casa per les vacances i m’agradaria que vinguessis amb mi.

—A casa! —xisclo.

—A Anglaterra… a casa la meva mare —sembla una mica escorregut—. Si no vols venir ho entendré. Sé que és demanar molt, i ja has vingut a viure amb mi.

—No és que no vulgui, és que… no ho sé…

La idea d’anar a un altre país amb en Hardin em fa il·lusió i, alhora, terror. No he sortit mai de Washington.

—No cal que em contestis avui, però digue-m’ho aviat, entesos? Me’n vull anar el vint —explica.

—És l’endemà del meu aniversari —dic.

De sobte, es mou i aixeca el cap.

—El teu aniversari? Per què no m’havies dit que era tan aviat?

Arronso les espatlles una mica.

—No ho sé. Suposo que no hi havia pensat. Mai he celebrat gaire els aniversaris. Abans la meva mare els celebrava molt, i feia que tots fossin especials, però ja fa anys que no ho fa.

—I què t’agradaria fer pel teu aniversari?

—Res. Potser podríem sortir a sopar? —No vull fer res extraordinari.

—A sopar… no ho sé. —Em pren el pèl—. És una mica extravagant, no trobes?

Ric i em fa un petó al front. L’obligo a veure el nou episodi de Pretty Little Liars i acabem adormint-nos molt aviat al sofà.

Em desperto suada en plena nit. Surto de sobre en Hardin, em trec la dessuadora i vaig a baixar la calefacció quan una llumeta que parpelleja al mòbil d’en Hardin em pica la curiositat. Agafo el mòbil del taulell i passo el dit de dalt a baix. Tres nous missatges.

«Deixa el mòbil, Tessa».

No tinc motius per mirar-li el mòbil, és una bogeria. El deixo i torno cap al sofà, però m’atura la vibració d’un altre missatge de text que arriba.

«Només un. Només en miraré un. No és tanta bogeria, oi?». Sé que és de bojos llegir els missatges d’en Hardin, però no me’n puc estar.

«Truca’m, malparit», diu el missatge. El nom d’en Jace tapa la part de dalt de la petita pantalla.

Aix, llegir això ha estat una idea horrorosa. No n’he tret res i ara em sento culpable per regirar el mòbil d’en Hardin com una trastocada…, però per què envia missatges en Jace a en Hardin, si es pot saber?

—Tessa? —sento la veu d’en Hardin, em sobresalta i el mòbil em rellisca de la mà. Cau a terra i se sent un crec.

—Què ha passat? Què fas? —pregunta des de l’habitació a les fosques, amb l’única llum de la tele.

—Ha sonat el teu mòbil… i l’he agafat —menteixo a mitges, i busco per terra per recollir-lo. La pantalla té una petita esquerda al costat—. I he esquerdat la pantalla —afegeixo.

Gemega fatigadament.

—Vine a dormir.

Deixo el mòbil al taulell i m’estiro al sofà amb ell. Tardo molta estona a adormir-me.

L’endemà em desperto perquè en Hardin intenta sortir de sota meu. Em moc cap al respatller del sofà per deixar-lo aixecar i ell agafa el mòbil del taulell abans d’entrar al lavabo. Espero que no estigui gaire enfadat amb mi per trencar-li la pantalla. Si no fos tan tafanera, això no hauria passat. M’aixeco del sofà i poso una cafetera.

No paro de pensar en la proposta d’en Hardin d’anar a Anglaterra. Ja hem avançat tan de pressa en la nostra relació anant-nos-en a viure junts tan joves… Tot i això, m’encantaria conèixer la seva mare i veure Anglaterra amb en Hardin.

—Meditant? —La veu d’en Hardin que entra a la cuina m’interromp.

—No… bé, una mica sí. —Ric.

—Sobre què?

—El Nadal.

—Què passa? No saps què em regalaràs?

—Em sembla que telefonaré a la meva mare per veure si em vol a casa per Nadal. Em sentiria malament si almenys no ho intentés. Estarà sola.

No sembla entusiasmat, però manté la calma.

—Ho comprenc.

—Em sap greu això del mòbil.

—Tranquil·la —diu, i s’asseu a la taula de la cuina.

Però llavors se m’escapa.

—He llegit un missatge d’en Jace.

No vull amagar-li coses, per molta vergonya que em faci confessar-ho.

—Què has fet?

—Ha vibrat i l’he mirat. Per què t’escrivia missatges tan tard?

—Què has llegit? —pregunta ignorant el que dic.

—Un missatge d’en Jace —repeteixo.

—Què deia? —pregunta amb les dents serrades.

—Que li truquessis… —Per què s’està posant així? Sabia que no li faria il·lusió que mirés el seu missatge, però això és una exageració.

—Ja està? —etziba, i em començo a enfadar.

—Sí, Hardin… què més volies que digués?

—Res… —Es posa a beure cafè com si de cop ja no tingués importància—. Però no m’agrada que em miris les coses.

—Entesos, no ho faré més.

—Bé. Avui tinc coses per fer o sigui que suposo que tu et pots entretenir sola una estona.

—Què has de fer? —pregunto, i me’n penedeixo immediatament.

—Ostres, Tessa —diu amb veu forta—. Per què m’estàs sempre a sobre?

—No t’estic sempre a sobre. Només volia saber què feies. Som parella, Hardin, tenim una relació seriosa, o sigui que per què no t’hauria de preguntar on vas?

Aparta la tassa i es posa dempeus.

—No saps mai quan has de parar, aquest és el problema. No t’ho he de dir tot, tant si vivim junts com si no! Si hagués sabut que avui et posaries a fer-me la punyeta, me n’hauria anat sense despertar-te.

—Uau —és l’únic que puc dir abans d’anar-me’n a l’habitació feta una fúria.

Però em ve al darrere.

—Uau què?

—Hauria d’haver sabut que ahir va ser massa bonic per ser veritat.

—Amb què em surts? —bufa.

—Ens ho vam passar tan bé, per una vegada a la vida no vas ser un cabronàs, però avui et despertes i pam! Ja tornes a ser un imbècil! —Vaig d’un cantó a l’altre recollint roba bruta d’en Hardin de terra.

—T’oblides de la part en què m’has mirat el mòbil.

—D’acord, i em disculpo per haver fet això, però sincerament no n’hi ha per tant. Si hi ha alguna cosa al mòbil que no vols que vegi, sí que tenim un problema gros! —crido, i ho entaforo tot al cove.

M’assenyala amb un dit furiós.

—No, Tessa, el problema ets tu. Sempre fas una muntanya de res!

—Per què et vas barallar amb en Zed? —contraataco.

—Ara no parlarem d’això —diu en un to fred.

—Quan, doncs, Hardin? Per què no m’ho dius? Com vols que confiï en tu si m’amagues coses? Té alguna cosa a veure amb en Jace? —pregunto, i se li dilaten els narius.

Es passa la mà per la cara i després pels cabells, que li queden en punta.

—No sé per què no pots deixar de ficar-te on no et demanen —rondina, i surt de l’habitació.

Uns segons després sento un cop de porta i m’eixugo les llàgrimes de ràbia de la cara. La reacció d’en Hardin a la meva pregunta sobre en Jace em mortifica mentre netejo el pis. Ha exagerat, hi ha alguna cosa que no em diu, i no entenc per què. Estic gairebé segura que no té res a veure amb mi, però no s’entén que en Hardin s’hagi posat d’aquesta manera. Des del moment que vaig conèixer en Jace sé que és un niu de problemes. Si en Hardin no em vol donar explicacions, hauré d’agafar una altra via. Miro per la finestra i observo com el cotxe d’en Hardin surt de l’aparcament abans d’agafar el meu mòbil. La meva nova font respon al primer timbre.

—Zed? Sóc la Tessa —dic.

—Sí… ja ho sé.

—Escolta… daixò, m’agradaria preguntar-te una cosa. —Em surt una veueta més fluixa del que pretenia.

—Mmm… i en Hardin on és? —pregunta, i pel seu to sospito que està ressentit perquè vaig desaparèixer després que ell es portés tan bé amb mi.

—No hi és.

—No crec que sigui una bona idea…

—Per què et va pegar en Hardin? —pregunto, sense deixar-lo acabar.

—Ho sento, Tessa, però he de penjar —diu, i penja.

Però què carai passa? No estava del tot segura que m’ho digués, però no esperava aquesta reacció. Ara encara tinc més curiositat que abans i estic més enfadada que mai.

Intento telefonar a en Hardin, però és evident que no l’agafa. Per què s’ha comportat així en Zed? Com si gairebé… li fes por dir-m’ho. Potser m’equivoco i sí que té a veure amb mi? No sé què passa, però no entenc res de res. Faig un pas enrere i avaluo la situació. Estic exagerant? Tinc ficada al cap l’expressió frenètica d’en Hardin quan li he preguntat per en Jace i estic segura que no són imaginacions meves.

Quan surto del pis, tinc un garbuix al cap i em descuido el mòbil sobre el taulell de la cuina. Es posa a nevar tan bon punt surto a l’autovia, i per això tardo més de mitja hora a arribar a la residència. Està tot com ho recordo… és clar que ho està. Només fa una setmana que la vaig deixar, encara que sembli molt més temps.

Al passadís, ignoro la mirada antipàtica de la rossa tenyida que va escridassar en Hardin per vessar vodka davant de la seva porta. La primera nit que en Hardin es va quedar a dormir amb mi a l’habitació sembla molt llunyana; d’ençà que el conec he perdut la noció del temps. Quan pico a la porta de la meva antiga habitació, no em contesta ningú. No hi és, és clar; no hi és mai. Es passa la vida al pis d’en Tristan i en Nate, i no tinc ni idea d’on és. Encara que ho sabés, hi aniria?

Pujo al cotxe i intento pensar en un pla nou mentre dono voltes. Tot plegat seria més fàcil si no m’hagués oblidat el mòbil, però quan estic a punt de deixar córrer la meva decisió radical de gairebé assetjar la meva antiga companya d’habitació, passo per davant de Blind Bob’s, el bar de motoristes on vaig anar amb la Steph. Reconec el cotxe d’en Nate a l’aparcament i paro. Respiro fondo abans de baixar del cotxe, i quan finalment ho faig, l’aire fred em crema els narius. La dona de la barra em somriu quan entro i veig amb alleujament els cabells rogencs de la Steph al fons.

Si hagués sabut el que m’esperava…