83

En Hardin veu en Jace alhora que jo i em mira, després mira en Jace i es posa tens immediatament. Em penso que en Hardin ens farà girar cua, però llavors en Jace ens veu i sé que en Hardin no s’arriscarà a posar-se’l en contra girant-li l’esquena. Tot al voltant la festa està en plena marxa, però jo només veig el somriure maliciós d’en Jace, que em fa posar la pell de gallina.

Arribem a dalt i en Jace fa una cara exagerada de sorpresa.

—No em pensava que us veuria aquí. Com que heu dit que no podíeu anar als molls.

—Sí, perquè veníem aquí… —comença en Hardin.

—Ja, ja m’imagino per què veniu. —En Jace somriu i dóna copets a l’espatlla d’en Hardin. M’arronso quan els seus ulls marrons em miren—. És un plaer inesperat tornar-te a veure, Tessa —diu descaradament.

Miro en Hardin, però ell està massa pendent d’en Jace per adonar-se’n.

—Sí, igualment —dic.

—Mira, sort que no heu vingut als molls. Ha vingut la poli i ens ha esguerrat la festa, o sigui que hem vingut cap aquí.

Cosa que vol dir que els amics bavosos d’en Jace corren per aquí, més persones que no agraden a en Hardin. Tant de bo ens haguéssim quedat a la residència. Per l’expressió d’en Hardin dedueixo que pensa el mateix.

—Molt malament, tio —diu en Hardin, i intenta continuar caminant.

En Jace agafa en Hardin pel braç.

—Vosaltres dos hauríeu de baixar a prendre una copa amb nosaltres —diu.

—Ella no beu —bufa en Hardin, amb una veu clarament empipada.

Desgraciadament això sembla animar encara més en Jace.

—Oh, vaja. Però igualment podeu baixar a divertir-vos una mica. Hi insisteixo —diu.

En Hardin em mira i obro molt els ulls per dir que «no» en silenci. Però assenteix. No, home, no!

—Baixo de seguida. Quan l’hagi deixat… instal·lada —balbuceja en Hardin, i m’estira pel canell cap a l’habitació abans que en Jace pugui dir res.

Obre la porta de la seva habitació, m’hi fa entrar i la torna a tancar.

—No vull baixar —dic, tan bon punt deixa la meva bossa a terra.

—No baixaràs.

—Però tu sí? —pregunto.

—Sí, serà un moment. No tardaré. —Es frega el clatell amb la mà.

—Per què no li has dit que no? —pregunto.

Per molt que digui que no li fa por, en Hardin sembla molt intimidat per en Jace.

—Ja t’ho he dit, no és fàcil dir-li que no —diu.

—Té alguna cosa en contra teu o què?

—Què? —En Hardin es posa vermell—. No… és un imbècil. I no vull problemes. I menys amb tu pel mig —diu, i se m’acosta—. No tardaré gaire, però el conec, i si no baixo a prendre una copa amb ell tornarà i no vull que se t’acosti —diu, i em fa un petó a la galta.

—D’acord. —Sospiro.

—Però no vull que surtis de l’habitació. Sé que no és ideal amb la música a baix, però tampoc em vull arriscar a tornar a passar per baix per marxar.

—D’acord —repeteixo.

Tampoc vull baixar. Aquestes festes no m’agraden gens i no tinc cap ganes de veure la Molly si hi és.

—Ho dic seriosament. D’acord? —exigeix en veu baixa.

—He dit que d’acord. Però no em deixis sola aquí dalt gaire estona —suplico.

—No ho faré. Demà anirem a signar el contracte del pis. Tan bon punt surtis de Vance. No em vull tornar a preocupar per aquestes merdes.

No vull haver de suportar més aquestes festes ni la meva petita habitació. Vull menjar en una cuina en comptes d’una cantina i vull la llibertat d’un adult. Estudiar i viure al campus només em recorda que joves que som tots.

—Bé, tornaré de seguida. Tanca quan surti i no tornis a obrir. Tinc clau. —Em fa un petó ràpid i va cap a la porta.

—Ostres, et comportes com si algú m’hagués d’assassinar —dic de broma per rebaixar la tensió, però no riu abans de sortir.

Sospiro, però tanco amb clau igualment, perquè l’últim que vull és que uns borratxos entrin buscant un lavabo per muntar-s’ho.

Poso la tele, per sufocar una mica el soroll que ve de baix, però no paro de pensar en el que deu estar passant. Per què està en Hardin tan intimidat per en Jace?, i per què és tan fastigós en Jace? Pensen jugar al seu immadur joc de Veritat o penyora una altra vegada? I si la penyora d’en Hardin consisteix a fer un petó a la Molly? I si torna a estar asseguda a la seva falda? Detesto la gelosia que em provoca, em fa parar boja. Sé que en Hardin ha anat al llit i ha lligat amb moltes noies, com ara la Steph, però la Molly em treu de polleguera. Potser és perquè sé que no li caic bé i intenta refregar-me el seu rotllo amb en Hardin.

«I la vas enxampar encavallada a sobre en Hardin ficant-li la llengua al coll la primera vegada que la vas veure», em recorda el meu subconscient.

I finalment aquests pensament s’imposen; sé que m’hauria de quedar i tenir la porta tancada, però els meus peus tenen altres plans i sense ni adonar-me’n baixo els graons de dos en dos per trobar en Hardin.

Quan arribo a baix veig els horribles cabells rosa de la Molly i la seva escassa roba. Sortosament, en Hardin no es veu enlloc.

—Mira, mira, mira —diu una veu darrere meu.

Em giro i veig en Jace a menys de mig metre.

—En Hardin ha dit que no et trobaves bé. Quin mentider que està fet.

Somriu i treu un encenedor de la butxaca. L’encén amb el polze i acosta la flama a la vora de la seva armilla texana per cremar una mica de serrell.

Decideixo mantenir la mentida d’en Hardin.

—No em trobava bé, però ja estic millor.

—Tan de pressa… —Riu, com si fos molt divertit.

La sala sembla molt més petita ara i que hi hagi molta més gent. Assenteixo i escruto la sala buscant en Hardin desesperadament.

—Vine. Et presentaré els meus amics —diu en Jace.

La seva veu em provoca una esgarrifança a l’espinada.

—Mmm… crec… q-que hauria de trobar en Hardin —quequejo.

—Vinga, dona. En Hardin és amb ells —diu, i fa com si anés a passar-me el braç per les espatlles.

M’aparto com si no me n’hagués adonat. Em plantejo tornar a dalt perquè en Hardin no sàpiga que he baixat, però sospito que en Jace em seguirà o ho explicarà a en Hardin. Segurament totes dues coses.

—D’acord —dic.

En rendeixo i segueixo en Jace entre la gent, i em porta al jardí. És fosc, només il·luminat pels llums del porxo. Em posa nerviosa seguir en Jace a aquest jardí fosc fins que els meus ulls troben els d’en Hardin. Primer expressen sorpresa i després ira, i fa com si s’anés a aixecar però s’ho repensa.

—Mireu qui he trobat voltant tota sola —diu en Jace, i m’assenyala.

—Ja ho veig —murmura en Hardin. Està enfadat.

Em trobo davant d’una petita rotllana de persones desconegudes assegudes al voltant del que sembla un foc a terra envoltat de pedres grosses però sense foc. També hi ha noies, però majoritàriament són nois amb molt mala pinta.

—Vine —diu en Hardin, i s’enretira perquè pugui seure a la mateixa pedra que ell.

Sec i en Hardin em mira d’una manera que vol dir que si no hi hagués tanta gent m’estaria escridassant. En Jace diu alguna cosa a cau d’orella a un noi que té els cabells foscos i porta una camisa blanca estripada.

—Per què no t’has quedat a l’habitació? —diu en Hardin baixet, però amb intensitat.

—No… no ho sé. He pensat que potser la Molly… —començo, però m’adono de l’estupidesa que estic dient.

—No m’ho puc creure —diu amb exasperació, i es passa la mà pels cabells. L’atenció de tots se centra en nosaltres quan el noi dels cabells foscos em passa una ampolla de vodka—. No beu —diu en Hardin, i me la treu de les mans.

—Hòstia, Scott, deixa-la parlar —diu un altre noi.

Té un somriure simpàtic i no sembla tan fastigós com en Jace o el noi dels cabells foscos.

En Hardin riu, però sé que és un riure fals.

—Tu no t’hi fiquis, Ronnie —diu sense duresa.

—A què podem jugar? —pregunta en Jace, i miro en Hardin.

—Digueu-me que vosaltres no jugueu a Veritat o penyora, sisplau. Francament, quina mania amb els jocs —protesto.

—Ah, mi-te-la. L’alegria de la festa —diu en Ronnie, i ric.

—Quin mal hi ha a jugar de tant en tant? —diu en Jace, i en Hardin es posa tens al meu costat.

—No, de fet pensàvem jugar a estrip pòquer —diu un altre noi.

—Doncs amb mi no hi compteu —dic.

—I si juguem a Xuclar i bufar? —diu en Jace, i m’arronso i em poso vermella.

No sé com s’hi juga, però no em sona gens bé i no hi vull jugar amb aquest grup.

—Ni idea. Però no, gràcies —dic.

Veig el somriure d’en Hardin de cua d’ull.

—És divertit, i encara més quan has begut una mica —diu una veu d’home no sé on.

Tinc ganes d’agafar l’ampolla que té en Hardin i fer un glop, però demà m’he de llevar d’hora i no vull tenir mal de cap.

—No tenim prou noies per jugar a Xuclar i bufar —diu en Ronnie.

—N’aniré a buscar —diu en Jace, i se’n va cap a la casa abans que ningú pugui dir res.

—Torna a dalt, sisplau —diu en Hardin baixet perquè només el senti jo.

—Si véns amb mi —responc.

—D’acord, anem.

Però tan bon punt ens aixequem, tots es posen a protestar.

—On vas, Scott? —pregunta un dels nois.

—A dalt —contesta ell.

—Va, feia mesos que no et vèiem. Queda’t una estona més.

En Hardin em mira i arronso les espatlles.

—Va, una mica més —diu en Hardin, i tornem a la pedra—. Torno de seguida. Aquesta vegada no et moguis, ho dic seriosament —diu, i faig cara d’exasperació, perquè trobo irònic que em deixi sola amb el que se suposa que és el pitjor grup de persones de la festa.

—On vas? —pregunto abans que se’n vagi.

—A buscar una beguda. Tu també en necessitaràs una. —Somriu i entra a la casa.

Miro el cel i el foc a terra alternativament per evitar haver de conversar. No em serveix de res.

—Quant temps fa que us coneixeu amb en Hardin? —pregunta en Ronnie, i fa un glop d’alguna beguda.

—Uns mesos —responc educadament.

En Ronnie té alguna cosa tranquil·litzadora; amb ell no estic alerta com amb en Jace.

—No gaire, doncs —diu.

—No, suposo que no. No gaire. Tu quant temps fa que el coneixes? —pregunto i penso que puc aprofitar aquesta oportunitat per treure més informació d’en Hardin.

—Des de l’any passat.

—On el vas conèixer? —intento semblar informal.

—En una festa. Bé, en moltes festes. —Riu.

—Llavors sou amics?

—Ets tafanera, eh? —intervé el noi dels cabells foscos.

—Sí que ho sóc —contesto, i ric.

No són tan dolents, tan dolents com en Hardin els havia pintat. I on s’ha ficat?

Al cap de poc en Hardin torna amb en Jace i tres noies. Ara què passa? En Jace i en Hardin xerren i en Jace dóna un copet a l’esquena d’en Hardin i tots dos riuen.

En Hardin té les mans ocupades amb dos vasos vermells. M’alegra que la Molly no sigui una de les noies del grupet que va darrere d’ells. S’asseu a la pedra al meu costat i em fa una mirada de complicitat. Sembla més relaxat que quan se n’ha anat.

—Té —diu, i em dóna un vas.

Me’l miro un moment abans d’agafar-lo. Una copa no em farà cap mal. Reconec el gust immediatament; la nit que en Zed i jo ens vam fer un petó havíem begut això. En Hardin em mira i em llepo els llavis amb el gust de la beguda.

—Ja tenim prou noies —diu en Jace, i assenyala les nouvingudes.

Les miro i faig un esforç per no ser crítica. Porten poca roba: faldilles i samarretes idèntiques però de diferent color. La de la samarreta rosa em somriu i decideixo que és la que em cau més bé.

—Tu no jugues —em diu en Hardin a cau d’orella.

Tinc ganes de dir-li que faré el que em doni la gana, però em passa el braç per la cintura. El miro, sorpresa, però em somriu.

—T’estimo —diu baixet.

Sento els seus llavis freds a l’orella i m’esgarrifo.

—Va, tothom sap com s’hi juga —diu en Jace en veu alta—. Ens posarem en una rotllana més petita. Però primer, que comenci la festa.

Fa un somriure sobrat i treu alguna cosa de la butxaca. Torna a aparèixer l’encenedor i encén la coseta blanca.

—És maria —diu en Hardin baixet.

Ja m’ho imaginava encara que sigui la primera vegada que veig marihuana.

Assenteixo i observo en Jace que s’acosta el porro als llavis i deixa anar una fumerada abans de passar-lo a en Hardin. Ell branda el cap i en Ronnie l’agafa i inspira amb força i tus sorollosament.

—Tessa? —diu en Ronnie oferint-me’l.

—No, no gràcies —dic, i em repenjo en en Hardin.

—Va, doncs, juguem —diu una de les noies, i treu alguna cosa de la bossa mentre tothom s’aixeca i seu a terra en rotllana.

—Va, Hardin! —crida en Jace, però en Hardin branda el cap.

—No, tio —diu.

—Llavors necessitem una altra noia, si no vols que en Dan et fiqui la llengua al coll —diu en Ronnie rient.

En Dan deu ser el noi dels cabells foscos. Un pèl-roig silenciós amb molt de pèl facial fa una xuclada al porro i el torna a en Jace. M’acabo la beguda i agafo la d’en Hardin. Em mira amb les celles arquejades però em deixa fer.

—Aniré a buscar la Molly. Segur que s’hi apunta —diu la noia de la samarreta rosa.

Sentir el nom de la Molly em fa perdre el seny.

—Ja jugo jo —se m’escapa.

—Sí? —pregunta en Jace.

—Pot jugar? —pregunta en Dan amb un somriure arrogant i mirant en Hardin.

—Faig el que vull, gràcies —dic, i li somric amb innocència malgrat el meu to sec.

Prefereixo no mirar en Hardin; m’acaba de dir que no jugui i no he pogut estar callada. M’acabo el que queda al seu vas i m’assec al costat de la noia de la samarreta rosa.

—Has de seure entre dos nois —em diu la noia.

—Ah, d’acord —dic, i m’aixeco.

—Jo també jugo —remuga en Hardin, i s’asseu.

Instintivament m’assec al seu costat, però continuo evitant mirar-lo. En Jace es col·loca a l’altre costat.

—Crec que en Hardin hauria de seure aquí per fer-ho més interessant —diu en Dan, i el pèl-roig assenteix.

En Hardin sospira i s’aixeca. No entenc aquests canvis de lloc, quina importància té qui seu al costat de qui? Quan en Dan s’asseu al meu costat em començo a posar nerviosa. Seure entre ell i en Jace és d’allò més incòmode.

—Comencem o què? —somica la noia de verd.

Està asseguda entre en Hardin i el pèl-roig.

En Jace agafa una cosa que sembla un paper d’una de les noies i se’l posa davant de la boca.

Què?

—Preparada? —pregunta.

—No sé com es juga —confesso, i sento que una de les noies riu dissimuladament.

—Has de posar la boca a l’altre costat del paper i xuclar; la qüestió és que no caigui el paper. Si et cau, et toca fer un petó —explica.

Oh, no. Miro en Hardin, però està pendent d’en Jace.

—Comencem cap a aquest cantó i així ho veurà —diu la noia asseguda a l’altre costat d’en Jace.

No m’agrada gens aquest joc. Espero que s’acabi miraculosament abans que em toqui. O que li toqui a en Hardin. Semblen molt grans per jugar a aquests jocs estúpids. Què els passa als universitaris que tot el dia estan fent petons al primer que troben? Observo com el paper passa entre la boca d’en Jace i la de la noia; no cau. Continc la respiració quan en Hardin agafa el paper de la noia i el passa a l’altra. Si fa un petó a una de les dues… Deixo anar l’aire quan no cau. El paper cau entre el pèl-roig i la noia de la samarreta groga i els seus llavis es troben. La noia obre la boca i es besen amb llengua, cosa que em fa arrufar el nas i no mirar. Em vull aixecar i sortir de la rotllana, però el meu cos es manté quiet. Sóc la següent.

Oh, no, sóc la següent. M’empasso la saliva quan en Dan es gira cap a mi amb el paper als llavis. Encara no tinc del tot clar què he de fer, així que tanco els ulls i poso la boca a l’altre cantó i xuclo. Sento aire calent a través del paper quan en Dan bufa, però veig que ho fa massa fort i que el paper no s’aguantarà de cap manera. Tan bon punt sento el paper a la cama, tinc l’alè calent d’en Dan a sobre i la seva boca es prem contra la meva. No he tingut temps de reaccionar, que sento que en Dan cau enrere.

Obro els ulls però, quan entenc el que està passant, en Hardin és a sobre en Dan i li estreny el coll amb les mans.