21

L’esmorzar amb en Noah i la meva mare és un martiri de lentitud. La mare no para de treure a la conversa la meva «nit de bogeria» i de trobar l’ocasió per preguntar-me si estic cansada o tinc mal de cap. És cert que aquesta nit ha estat molt poc pròpia de mi, però no cal que m’ho repeteixin mil vegades. Sempre ha estat així, la meva mare? Sé que només vol el millor per a mi, però ara que sóc a la universitat sembla pitjor, o potser és que després d’una setmana lluny d’ella la veig des d’una nova perspectiva.

—On hauríem d’anar a comprar? —pregunta en Noah entre queixalades de panqueque, i jo arronso les espatlles.

Tant de bo hagués vingut ell sol. M’agradaria molt estar amb ell. Necessito que entengui que no ha d’explicar a la meva mare tots els detalls de la meva vida, sobretot els dolents i, si estiguéssim sols, això també seria més fàcil.

—Potser podríem anar al centre comercial que hi ha aquí a prop. Encara no conec bé la zona —dic, tallant els últims trossos de torrada de santa Teresa en bocinets.

—Ja has pensat on t’agradaria treballar? —pregunta en Noah.

—Encara no ho sé. Una llibreria potser? Tant de bo trobés unes pràctiques o el que sigui relacionades amb l’edició o l’escriptura —explico, i arrenco a la meva mare un somriure cofoi de guanyadora d’un premi.

—Estaria molt bé que trobessis un lloc per treballar fins que acabis la universitat i que llavors et contractessin a jornada completa —diu, somrient de nou.

—Sí, seria ideal.

Intento dissimular el sarcasme però en Noah el copsa i m’agafa la mà per sota la taula i la prem amb complicitat.

Quan em fico la forquilla a la boca, el metall em recorda l’anella del llavi d’en Hardin. I m’aturo un moment. En Noah també ho copsa, i em mira inquisitivament.

He de parar de pensar en en Hardin. Somric a en Noah i li aixeco la mà per fer-hi un petó.

Després d’esmorzar, la mare ens porta en cotxe al Brenton Mall, que és immens i està ple a vessar.

—Em ficaré a Nordstrom’s, o sigui que ja us trucaré quan acabi —diu, gràcies a Déu.

En Noah m’agafa la mà una altra vegada i tafanegem en unes quantes botigues. Em parla del seu partit de futbol del divendres, i que va fer el gol de la victòria. L’escolto amb atenció i el felicito.

—Avui fas molt de goig —dic, i em somriu.

El seu somriure perfecte de dents blanques és adorable. Porta un càrdigan granat, pantalons de cotó i sabates de vestir. Sí que porta mocassins, però són macos i s’adiuen amb la seva manera de ser.

—Tu també, Tess —diu, i m’esgarrifo.

Sé que estic horrorosa, però és massa bona persona per dir-ho. No com en Hardin, que m’ho diria sense pensar-s’ho dues vegades. Uf, en Hardin. Desesperada per treure’m del cap el rei de la mala educació, estiro en Noah cap a mi pel coll del càrdigan. Quan li faig un petó, somriu, però s’aparta.

—Què fas, Tessa? Tothom ens mira. —Assenyala un grup de gent gran que s’emprova ulleres de sol en una parada.

Arronso les espatlles enjogassadament.

—No, que no ens miren. I si ens miressin, què? —Sincerament, tant se me’n dóna; normalment m’importaria però necessito que em faci un petó—. Fes-me un petó, va —suplico gairebé.

Deu veure la desesperació als meus ulls perquè m’aixeca la barbeta i em fa un petó. És suau i lent, sense cap pressa. La seva llengua amb prou feines toca la meva però és bonic. Conegut i càlid. Espero que s’encengui un foc dintre meu, però no s’encén.

No puc comparar en Noah amb en Hardin. En Noah és el meu xicot i l’estimo, i en Hardin és un imbècil que surt amb una alineació sencera de noies.

—Què t’agafa? —diu en Noah de broma quan intento atraure’l cap a mi.

Em poso vermella i brando el cap.

—Res, és que t’he trobat a faltar —dic. «Ah, sí, i ahir et vaig enganyar», afegeix el meu subconscient. No li faig cas i continuo—: Però, Noah, podries parar de dir a la meva mare el que faig? Em fa sentir molt incòmoda. M’agrada que tingueu bona relació, però em sento com una criatura quan li xerres coses de mi. —Em sento millor després de treure-m’ho de sobre.

—Tessa, em sap molt de greu. Estava preocupat per tu. Et prometo que no ho faré més. T’ho juro. —Em passa el braç per les espatlles i em fa un petó al front, i el crec.

La resta del dia és millor que el matí, més que res perquè la meva mare em porta a una perruqueria i em faig tallar les puntes i m’escalo una mica els cabells. Encara em cauen per l’esquena però amb el nou tall tenen més volum i queden molt més bé. En Noah m’aclapara amb compliments tot el trajecte de tornada a la residència, i tot sembla anar bé. Els acomiado a la porta principal, i torno a prometre que no m’acostaré a ningú amb tatuatges i en un radi de cent cinquanta quilòmetres. Quan entro a la meva habitació i la trobo buida sento una fiblada de decepció, però no sé si esperava veure la Steph o una altra persona.

No em prenc la molèstia de treure’m les sabates abans d’estirar-me al llit. Estic massa esgotada i necessitada de son. Dormo tota la nit i no em desperto fins l’endemà al migdia. Quan obro els ulls, la Steph dorm al seu llit. Surto a dinar i, quan torno, ella ja no hi és. Dilluns al matí encara no ha tornat, i començo a sentir unes ganes irrefrenables de veure-la perquè m’expliqui què ha fet tot el cap de setmana.