6

Més tard, quan tinc els cabells perfectament arrissats i solts sobre l’esquena, em poso dos passadors perquè no em caiguin a la cara.

—Vols posar-te una mica de maquillatge? —pregunta la Steph, i em torno a mirar al mirall.

Els meus ulls sempre semblen grossos per a la meva cara, però prefereixo portar un maquillatge mínim i normalment només em poso una mica de rímel i bàlsam labial.

—Una mica de perfilador d’ulls? —dic, encara insegura.

Amb un somriure, em passa tres llapis: un de morat, un de negre i un de marró. Els agafo, intentant decidir-me entre el negre i el marró.

—El morat et quedarà molt bé amb els teus ulls —diu, i jo somric però brando el cap—. Tens uns ulls increïbles… me’ls canvies? —diu de broma.

Però la Steph té uns ulls verds preciosos; no sé per què insinua que els canviaria pels meus ni que sigui de broma. Agafo el llapis negre i em pinto la ratlla més fina possible al voltant dels ulls, i em guanyo un somriure cofoi de la Steph.

Li sona el mòbil i agafa la bossa de mà.

—Ha arribat en Nate —diu.

Agafo la meva bossa, m’alliso el vestit i em poso les espardenyes blanques, que ella mira però no fa cap comentari.

En Nate ens espera davant de la residència, amb música de rock a tot volum al cotxe amb les finestres abaixades. No puc evitar mirar al voltant com ens observa tothom. Acoto el cap i, just quan l’aixeco, veig en Hardin que s’incorpora al seient de davant. Devia estar ajupit. Uf.

—Senyoretes —saluda en Nate.

En Hardin em mira malament quan pujo amb la Steph i acabo asseguda darrere d’ell.

—Saps que anem a una festa, no a missa, oi, Theresa? —diu, i miro el retrovisor lateral i li veig un somriure pedant a la cara.

—Sisplau, no em diguis Theresa. Prefereixo Tessa —dic en to d’advertència.

Com sap que em dic així? Theresa em recorda el meu pare i prefereixo no sentir-ho.

—Com vulguis, Theresa.

Em tiro enrere al seient i miro al sostre exasperada. Decideixo no insistir i deixar-ho córrer. És una pèrdua de temps.

Miro per la finestra, intentant ignorar el xivarri de la música mentre en Nate condueix. Finalment aparca en un carrer amb molta circulació de cases grans i aparentment idèntiques. En lletres negres està pintat el nom de la fraternitat, però no el distingeixo per culpa de la parra massa crescuda que s’enfila per un costat de la casa immensa que tenim davant. Tot de tires de paper higiènic pengen per fora de la casa i el soroll que ve de dins s’afegeix al concepte estereotipat de casa de fraternitat.

—Que gran! Quanta gent hi deu haver? —dic, empassant saliva.

La gespa està plena de persones amb vasos vermells, algunes que ballen, allà mateix. Sobre la gespa. Estic totalment fora de lloc.

—Plena de gom a gom, afanya’t —contesta en Hardin, i baixa del cotxe, donant un cop de porta.

Des del seient de darrere, veig moltes persones que toquen en Nate o li estrenyen la mà, i no fan cas d’en Hardin. El que em sorprèn és que no hi ha ningú més ple de tatuatges, com ell, en Nate i la Steph. Potser aquesta nit podré fer algun amic i tot.

—Que no véns? —La Steph somriu, obre la porta i baixa.

Faig que sí, més per mi que per ella, baixo del cotxe i em torno a allisar el vestit.