27

Se m’han eixugat les llàgrimes i m’he dutxat i estic més o menys mentalment serena quan la Steph torna del cinema.

—I què? Com ha anat la sortida amb en Hardin? —pregunta mentre treu el pijama de la calaixera.

—Bé, s’ha comportat com sempre… encantador —dic, i m’esforço per riure.

M’agradaria explicar-li el que hem fet, però em fa massa vergonya. Sé que no em jutjaria, i malgrat que voldria ser capaç d’explicar-ho, tampoc vull que ho sàpiga ningú.

La Steph em mira amb una evident preocupació als ulls i he d’apartar la mirada.

—Vés amb compte, sisplau. Ets massa bona persona per a algú com en Hardin.

M’agradaria abraçar-la i plorar sobre la seva espatlla, però no puc.

—I la pel·lícula què? —pregunto per canviar de tema.

M’explica que en Tristan li anava donant crispetes i que cada vegada li agrada més. Tinc ganes de vomitar, però sé que només estic gelosa perquè en Tristan la valora d’una manera que en Hardin no em valora a mi. Però em recordo que tinc una persona que m’estima i que el que haig de fer és començar a tractar-lo més bé i apartar-me d’en Hardin…, aquesta vegada seriosament.

L’endemà al matí estic esgotada. No tinc energia i em fa l’efecte que em podria posar a plorar en qualsevol moment. Tinc els ulls vermells i inflats de plorar la nit abans, i per això obro la calaixera de la Steph i li agafo el necesser de maquillatge. Trec el perfilador marró i em dibuixo una línia sota els ulls i a la parpella. Em millora molt la mirada. Em poso pólvores sota els ulls per donar una mica de color a la pell. Unes passades de rímel i semblo una altra. M’agrada com ha quedat i em poso els texans ajustats i una samarreta. Encara em sento despullada i agafo un càrdigan blanc de l’armari. No havia fet tants esforços per estar presentable en un dia de classe d’ençà del dia de les fotos de l’últim curs de l’institut.

En Landon m’envia un missatge dient que quedem directament a classe, o sigui que quan passo per la cafeteria demano un cafè també per a ell. Encara vaig amb molt de temps, així que camino més a poc a poc del normal.

—Ei, ets la Tessa, oi? —sento una veu de noi.

Em giro i veig un noi vestit de marca que camina cap a mi.

—Sí, Logan, oi? —pregunto, i ell assenteix.

—Aquest cap de setmana vindràs? —pregunta.

Deu ser de la fraternitat; segur que ho és, tan guapo i tan ben vestit.

—Ah no, aquest cap de setmana no —dic. Ric i ell s’hi afegeix.

—Quina pena, tan bé que ens ho vam passar. Però si canvies d’opinió ja saps on és. Me n’he d’anar. Ens anirem veient.

Es toca l’ala d’un barret imaginari i se’n va.

A classe, en Landon ja està assegut i em dóna les gràcies mil vegades pel cafè.

—Avui estàs diferent —diu quan m’assec.

—És que m’he maquillat una mica.

Somriu i no em pregunta què vaig fer amb en Hardin i li estic agraïda. No sé què li diria.

Quan el dia s’ha arreglat una mica i ja no penso en en Hardin, és l’hora de literatura.

En Hardin seu al seu seient de sempre a primera fila. Porta una samarreta blanca per variar i és tan fina que es veuen els tatuatges de sota. Em meravella que trobi tan atractius els tatuatges i pírcings quan mai no m’havien agradat. Miro ràpidament a una altra banda i m’assec al meu seient habitual al seu costat, i trec els apunts. No penso renunciar a un seient tan bo per un noi mal educat. Tanmateix, espero que en Landon arribi aviat per no sentir-me tan sola amb en Hardin.

—Tess? —em diu en Hardin a cau d’orella quan l’aula es comença a omplir.

«No. No contestis. No li facis cas», em repeteixo.

—Tess? —hi torna, aquesta vegada més fort.

—No em parlis, Hardin —dic amb les dents serrades.

Evito mirar-lo. No cauré a la trampa.

—Va, per favor —diu, i veig que ho troba divertit.

El meu to és agressiu, però tant se me’n dóna.

—Ho dic seriosament, Hardin, deixa’m en pau.

—Molt bé, com vulguis —diu amb la mateixa agressivitat, i sospira.

Entra en Landon i respiro alleujada. Nota la tensió entre en Hardin i jo.

—Va tot bé? —em pregunta amb afecte.

—Sí, tot va bé —menteixo, i comença la classe.

En Hardin i jo ens continuem ignorant tota la setmana i cada dia que passa sense parlar amb ell se’m fa més fàcil no pensar-hi tota l’estona. La Steph i en Tristan han sortit junts tota la setmana, o sigui que he tingut l’habitació gairebé sempre per a mi sola, que és alhora una cosa bona i dolenta. És bona perquè estudio molt, però és dolenta perquè em deixa sola amb els meus pensaments sobre en Hardin. Tota la setmana m’he posat una mica més de maquillatge del compte, però amb la meva roba ampla i conservadora. Divendres al matí sento que he superat aquesta situació confusa amb en Hardin. Però només fins que tothom comença a parlar de la festa a la fraternitat. Francament si fan una festa cada divendres i normalment els dissabtes també, quina necessitat hi ha d’emocionar-se tant? No ho entenc.

Després que almenys deu persones em preguntin si aniré a la festa, decideixo fer l’única cosa que sé que m’impedirà anar-hi. Telefono a en Noah.

—Ei, Tessa! —diu alegrement.

Fa dies que no parlem una estona i enyoro la seva veu.

—Ei, et sembla que em podries venir a veure? —pregunto.

—I tant que sí! Potser el cap de setmana vinent?

Gemego.

—No, volia dir avui. Ara; podries sortir ara? —Sé que li agrada planificar les coses amb temps, com a mi, però necessito que vingui ara.

—Tessa, tinc entrenament després de classe. Encara sóc a l’institut, acabo de dinar —explica.

—Per favor, Noah, t’enyoro molt. No podries marxar ara i venir a passar el cap de setmana? Sisplau! Sé que estic suplicant, però no m’importa.

—Mmm… sí, és clar que sí, Tessa, vindré ara. Va tot bé?

M’inunda una sensació de felicitat. Em sorprèn molt que en Noah, que és tan formal, accepti fer això, però me n’alegro.

—Sí, però et trobo molt a faltar. Fa gairebé dues setmanes que no et veig —li recordo.

—Jo també et trobo a faltar —diu, rient—. M’escaparé d’aquí a uns minuts i tardaré unes tres hores a arribar. T’estimo, Tessa.

—Jo també t’estimo —dic, i penjo.

Bé, una cosa solucionada. Ara sí que no hi ha cap possibilitat que acabi anant a la festa.

Una nova sensació d’alleujament m’omple quan vaig a la classe de literatura i entro al magnífic edifici de pedra on hi ha l’aula. Aquesta sensació de pau s’esvaeix quan entro a l’aula i veig en Hardin abraonant-se sobre la taula d’en Landon.

Què passa?

Corro i veig que en Hardin pica amb la mà a la taula.

—No tornis a repetir una cosa així, malparit —gruny.

En Landon intenta aixecar-se, però seria una bogeria que es pegués amb en Hardin. En Landon està en forma, però és un bon jan i no me l’imagino pegant-se amb ningú.

Agafo en Hardin pel braç i l’aparto d’en Landon. La seva altra mà s’aixeca i m’arronso, però quan se n’adona l’abaixa i renega baixet.

—Deixa’l en pau, Hardin! —crido, i miro en Landon.

Sembla igual de furiós que en Hardin, però continua assegut.

—No et fiquis on no et demanen, Theresa —diu en Hardin despectivament, i se’n va a seure.

Tant de bo se n’anés al fons.

M’assec entre ells i m’inclino per parlar a en Landon a cau d’orella.

—Estàs bé? Què ha passat?

Mira en Hardin i sospira.

—És un imbècil. Amb això està tot dit —diu en veu alta, i somriu alegrement.

Ric una mica i m’incorporo. Sento la respiració forçada d’en Hardin al meu costat i tinc una idea. Una idea infantil, però ho faré igualment.

—Tinc bones notícies —dic amb la meva millor veu falsament alegre.

—Ah, sí? Quines?

—En Noah em ve a veure avui i es quedarà tot el cap de setmana! —dic, i somric i pico de mans.

Sé que estic exagerant, però sento els ulls d’en Hardin a sobre i sé que m’ha sentit.

—Que bé! Me n’alegro molt —diu en Landon sincerament.

La classe comença i s’acaba sense que en Hardin em dirigeixi la paraula. Així és com seran les coses a partir d’ara i a mi ja m’està bé. Desitjo un bon cap de setmana a en Landon i vaig a la meva habitació a retocar-me el maquillatge i a menjar alguna cosa abans que arribi en Noah. Ric sola una mica mentre em maquillo. Des de quan sóc la mena de noia que necessita «retocar-se el maquillatge» abans que arribi el seu xicot? Pressento que és des d’aquell dia al riu amb en Hardin, una experiència que m’ha canviat, si bé el mal que em va fer després em va canviar encara més. El maquillatge només és un petit canvi, però sé que hi és.

Menjo i endreço una mica l’habitació, plego la roba de la Steph i la deso; espero que no s’enfadi amb mi. Finalment en Noah m’envia un missatge dient que ha arribat i salto del llit on estava llegint i corro a rebre’l. Està més maco que mai amb pantalons blau marí, un càrdigan color crema i una camisa blanca a sota. Sí que porta un munt de càrdigans, però a mi m’agraden. El seu somriure de benvinguda m’esponja el cor i ell m’abraça i em diu que s’alegra molt de veure’m.

Tot tornant a la meva habitació, em mira un moment amb atenció.

—Que portes maquillatge?

—Sí, una mica. Estic experimentant, a veure com em queda —explico.

—Et queda molt bé —diu somrient, i em fa un petó al front.

A la meva habitació, ens posem a buscar per la secció de comèdies romàntiques de Netflix per triar una pel·lícula. La Steph m’envia un missatge dient que es queda amb en Tristan aquesta nit i que no tornarà, o sigui que apago els llums i seiem al meu llit. En Noah em passa un braç per les espatlles i jo repenjo el cap al seu pit.

«Aquesta sí que sóc jo», penso, «i no una noia esbojarrada que es banya amb la samarreta d’un punk».

Posem una pel·lícula que no conec de res, i no han passat ni cinc minuts que s’obre la porta de cop. De seguida em penso que és la Steph que s’ha descuidat alguna cosa que necessita.

Però evidentment és en Hardin. Els seus ulls se’n van directament al llit on en Noah i jo estem abraçats, il·luminats per la pantalla de l’ordinador. Em poso vermella; ha vingut a explicar-ho tot a en Noah, n’estic segura. M’agafa terror i m’aparto del meu xicot, fent veure que he tingut un sobresalt.

—Què fas aquí? —pregunto—. No pots entrar quan et doni la gana!

En Hardin somriu.

—He quedat amb la Steph —respon, i s’asseu—. Hola, Noah, m’alegro de veure’t.

Fa un somriure pedant i en Noah sembla incòmode. Segurament es pregunta per què en Hardin té clau de l’habitació i no es pren la molèstia de trucar.

—És amb en Tristan i segurament ja deuen ser a casa teva —explico a poc a poc, suplicant-li en silenci que se’n vagi.

Si ho explica tot a en Noah ara, no sé com em recuperaré.

—Ah —diu. Pel seu somriure suficient sé que ha vingut només per turmentar-me. Segurament es quedarà fins que ho confessi tot jo mateixa a en Noah—. Vindreu a la festa?

—No… no vindrem. Estàvem intentant veure una pel·li —dic, i en Noah m’agafa la mà.

Fins i tot en la foscor, veig que els ulls d’en Hardin se centren en la mà d’en Noah que agafa la meva.

—Llàstima. Val més que me’n vagi… —Va cap a la porta i em tranquil·litzo una mica. Però llavors es gira—. Escolta, Noah —comença, i se m’encongeix el cor—, aquest càrdigan que portes m’agrada.

Deixo anar l’aire que no sabia que havia estat reprimint.

—Gràcies. És de Gap —diu en Noah.

No sap que en Hardin li està prenent el pèl.

—Ja ho veig. Que us ho passeu bé —diu en Hardin, i se’n va.