91

No ens hem mogut del nostre lloc a la cadira des de fa mitja hora, quan finalment en Hardin aixeca el cap del meu pit.

—Ara puc menjar? —diu.

—Sí. —Li faig un petit somriure i intento baixar de la seva falda, però em reté.

—No he dit que te n’anessis. Passa’m el plat. —Somriu.

Estiro el seu plat per sobre la taula i agafo el meu. Encara estic atordida amb aquesta nova informació i ara el casament de demà em posa una mica neguitosa.

Pressentint que en Hardin no vol continuar parlant de la seva confessió, agafo una mica de menjar del plat.

—Ets més bon cuiner del que esperava —dic—. Ara que ho sé, espero que cuinis per mi més sovint.

—Ja ho veurem —diu, amb la boca plena, i mengem en un silenci tranquil.

Més tard, quan estic omplint el rentavaixella, es posa darrere meu.

—Encara estàs enfadada? —pregunta.

—No exactament —dic—. Encara em fa molt poca gràcia que hagis estat fora tota la nit i vull saber amb qui t’has barallat i per què. —Obre la boca per parlar però l’aturo—. Però aquesta nit, no. —No crec que cap dels dos tingui ànim per continuar parlant aquesta nit.

—D’acord —diu baixet. Els seus ulls s’omplen de preocupació però ho deixo passar.

—Ah, i tampoc em va agradar que em retraguessis les pràctiques. Allò em va doldre molt.

—Ho sé. Per això ho vaig dir —contesta, una mica massa sincerament.

—Ho sé. Per això no em va agradar, precisament.

—Ho sento.

—No hi tornis, entesos? —dic, i ell assenteix—. Estic esgotada —gemego, per canviar de tema.

—Jo també; estirem-nos. He fet instal·lar el cable.

—Ho havia de fer jo. —El miro empipada.

Ve a seure al meu costat al llit.

—Em pots donar els diners que ha costat…

Miro la paret.

—Demà a quina hora vols que sortim per anar al casament?

—A l’hora que vulguis.

—Comença a les tres o sigui que crec que hi hauríem de ser a les dues —dic.

—Una hora abans? —somica, i jo assenteixo—. No sé per què hi insisteixes… —comença, però el meu mòbil sona i l’interromp.

L’expressió de la cara d’en Hardin quan s’inclina i me l’agafa em diu immediatament qui és.

—Per què truca? —bufa.

—No ho sé, Hardin, però crec que l’he d’agafar.

Li prenc el mòbil de la mà.

—Noah?

La meva veu és baixa i tremolosa i la mirada d’en Hardin perfora el pis.

—Ei, Tessa, perdona que et truqui un divendres a la nit però… bé… —Sembla angoixat.

—Què? —burxo, perquè sempre li costa explicar-se en situacions estressants.

Quan miro en Hardin està articulant «mans lliures».

El miro amb cara de «sí, home», però acabo posant en Noah en mans lliures perquè en Hardin el pugui sentir.

—La teva mare ha rebut una trucada de la supervisora de la residència i li ha dit que l’última factura de l’habitació està pagada i, per tant, sap que t’has mudat. Li he dit que no sabia on vivies ara, que és veritat, però no m’ha volgut creure. I per això ve cap aquí.

—Ve a on? Al campus?

—Sí, suposo. No ho sé, però ha dit que et trobarà, i estava irracional i molt emprenyada. Només et volia avisar, perquè sabessis que ve.

—És increïble! —crido, però després dono les gràcies a en Noah i penjo.

M’estiro al llit.

—Que bé, tu… Quina bona manera de passar la nit.

En Hardin s’estira al meu costat repenjat en un colze.

—No et trobarà. Ningú no sap on vivim —m’assegura, i m’aparta el serrell del front.

—Potser no em trobarà, però farà la vida impossible a la Steph i a tothom que trobi a la residència i muntarà una escena de por. —Em tapo la cara amb les mans—. Hi hauria d’anar jo mateixa.

—O li podries trucar i donar-li la nostra adreça i convidar-la. Al teu territori, per tenir avantatge —proposa.

—Et semblaria bé? —Em trec les mans de la cara.

—I tant. És la teva mare, Tessa.

El miro dubtosa, tenint en compte l’abisme entre ell i el seu pare. Però quan veig que ho diu seriosament, recordo que està intentant arreglar les coses amb el seu pare, i jo també hauria de ser igual de valenta.

—Li trucaré —dic.

Em miro una estona el mòbil abans de respirar fondo i marcar el seu número. Pel telèfon està seca i parla molt ràpidament. Sóc conscient que es reserva tota l’energia negativa per quan em vegi en persona. No li dono cap detall sobre el pis ni li dic que visc aquí, només li dono l’adreça d’on sóc i penjo tan de pressa com puc.

Instintivament, m’aixeco del llit i em poso a endreçar.

—El pis ja està net. Amb prou feines hem tocat res —diu en Hardin.

—Ja ho sé —dic—. Però em fa sentir millor.

Després de plegar i desar les poques peces de roba que hi havia per terra, encenc una espelma a la sala i espero a taula amb en Hardin que es presenti la meva mare. No hauria d’estar tan nerviosa, sóc gran i prenc les meves decisions, però la conec i sé que es posarà feta una fera. Ja estic amb les emocions desbordades arran de la breu ullada en el passat d’en Hardin que he pogut fer fa una hora, i no sé si em veig amb cor d’entrar en batalla amb ella aquesta nit. Miro el rellotge i veig que són les vuit. Amb una mica de sort no es quedarà gaire i en Hardin i jo podrem anar al llit aviat i abraçar-nos mentre cada un intenta portar tan bé com pot el llegat familiar que li ha tocat.

—Prefereixes que em quedi aquí o que us deixi sols perquè parleu de tot? —pregunta en Hardin al cap d’una estona.

—Crec que hauríem de tenir una estona a soles —dic.

Per molt que el vulgui al meu costat, sé que la seva presència provocarà més antagonisme en la meva mare.

—Un moment… Acabo de recordar una cosa que ha dit en Noah. Ha dit que s’havia pagat la factura de la meva residència. —El miro atentament.

—Sí… i què?

—L’has pagat tu, oi? —dic, mig cridant.

Malgrat la meva energia, no crido de ràbia, més aviat de sorpresa i consternació.

—I què? —Arronsa les espatlles.

—Hardin! Has de parar de gastar-te diners en mi; em fa sentir malament.

—No n’hi ha per tant. No eren tants diners —argumenta.

—Què passa? Que ets ric i no m’ho has dit? Vens drogues?

—No, només vaig estalviar molts diners i no me’ls gasto. Vaig viure sense pagar lloguer tot l’any passat quan treballava i els diners que cobrava es van anar acumulant. No he tingut mai res en què gastar-me’ls… però ara sí que ho tinc. —Somriu encantat—. I m’agrada gastar-me’ls en tu, o sigui que no t’hi posis de cul.

—Tens sort que la meva mare vingui i només tingui forces per barallar-me amb un —dic de broma, i ell deixa anar una rialleta llarga que es va morint fins que només esperem agafats de la mà.

Uns minuts després truquen… bé, piquen a la porta com si la volguessin esbotzar.

En Hardin es posa dret.

—Vaig a l’altra habitació. T’estimo. —Em fa un petó ràpid abans de marxar.

M’omplo els pulmons amb la respiració més fonda que sóc capaç de fer i obro la porta. La meva mare està misteriosament perfecta, com sempre. Ni una petita empastifada als ulls molt maquillats, el llapis de llavis uniforme i sedós, els cabells rossos formant gairebé una aurèola al voltant del cap.

—Què t’has cregut que fas anant-te’n de la residència sense dir-m’ho! —crida sense introducció, i entra al pis.

—No em vas deixar gaires opcions —contraataco, però després miro de respirar i tranquil·litzar-me.

Es gira de cop per mirar-me enfadada.

—Dispensa? Que no t’he deixat opcions?

—Em vas amenaçar que no m’ajudaries a pagar la residència —li recordo, i plego els braços.

—O sigui que sí que et vaig donar una opció, però tu vas escollir l’equivocada —etziba.

—No, ets tu la que s’equivoca.

—Que no et sents? Que no et veus? No ets la mateixa Tessa que vaig deixar a la universitat fa tres mesos. —Gesticula assenyalant el meu cos—. Em desafies, fins i tot em crides! Tens molta barra! Ho he fet tot per tu i tu… ho llences tot per la borda!

—No llenço res per la borda! Tinc unes pràctiques excel·lents i me les paguen molt bé; tinc un cotxe, i unes notes molt bones. Què més vols de mi? —crido.

Els seus ulls s’il·luminen i la veu se li omple de verí amb el desafiament.

—Mira, per començar, et podies haver canviat de roba abans que arribés. Sincerament, Tessa, estàs horrorosa. —Em miro el pijama i ella passa a una nova crítica—. I això què és… ara et maquilles? Qui ets? No ets la meva Theresa, això segur. La meva Theresa no seria al pis d’un adorador del dimoni en pijama un divendres al vespre.

—No parlis d’ell així —dic, amb les dents serrades—. Ja t’ho havia avisat.

La meva mare entretanca els ulls i riu. Tira el cap enrere rient i haig d’esforçar-me per no girar-li la cara perfectament pintada d’un revés. Immediatament m’esgarrifo dels meus pensaments violents, però m’està traient de polleguera.

—I una altra cosa —dic lentament, amb calma, per assegurar-me que el meu missatge arriba—. Aquest pis no és seu. És el nostre pis.

I, així de fàcilment, la faig parar de riure de cop.