72

En Hardin tanca la porta de la seva habitació de cop quan arribo al replà. Giro la maneta mig esperant que estigui tancada, però està oberta.

—Hardin, que estàs bé? —pregunto, sense saber massa què dir.

Em respon agafant el llum de la tauleta de nit i esclafant-lo contra la paret. El peu de vidre s’esmicola amb l’impacte. Reculo sobresaltada i xisclo sense voler. Va cap a la taula, agafa el teclat i l’arrenca de l’ordinador i el llança.

—Hardin, para, sisplau! —crido.

No em mira, però tira el monitor a terra i es posa a cridar.

—Per què? Per què, Tessa? No és que no es pugui comprar un ordinador nou, collons!

—Tens raó —dic, i trepitjo el teclat i l’acabo d’aixafar.

—Què? Què fas? —pregunta, mentre jo recullo el teclat i el torno a tirar a terra.

No estic segura del que faig, però el teclat ja està trencat, i això sembla una bona idea ara mateix.

—T’ajudo —dic, i li veig als seus ulls que està confós però de seguida ho troba divertit.

Agafo el monitor i el llenço a terra. Se m’acosta amb un petit somriure als llavis mentre el recullo, però les seves mans aturen les meves i em treu el monitor i el deixa sobre la taula.

—No estàs enfadada amb mi per cridar el meu pare d’aquesta manera? —pregunta, i em posa les mans a les galtes, i m’acaricia amb els polzes mentre em perfora amb els seus ulls verds.

—No, tens tot el dret a expressar-te. No m’enfadaria mai per això. —S’acaba de barallar amb el seu pare, però el preocupa que estigui enfadada amb ell?—. Si no és que ets mesquí perquè sí, però aquest no és el cas.

—Uau… —diu.

Però el reduït espai entre els nostres llavis és massa temptador. M’inclino i premo els meus contra els seus, i ell obre la boca immediatament, embolicant-se en el petó. Enredo els dits en els seus cabells i gemega i ho faig més fort. La ràbia li marxa com una onada de la marea. L’empenyo una mica i ell em gira de manera que tinc el cul contra la taula. M’agafa pels malucs i m’asseu a la taula. Sóc la seva distracció. La sensació de ser el que en Hardin necessita em fa sentir imprescindible d’una manera que no coneixia. Em sento més sòlida, més necessària en la seva vida, i tiro el cap enrere mentre ell continua empenyent la seva llengua contra la meva, col·locat entre les meves cames.

—Més a prop —gemega la meva boca.

M’agafa els genolls per darrere i m’estira cap al caire de la taula. M’aferro als seus texans amb les mans i ell aparta la boca de la meva.

—Què…? —Em mira arquejant una cella.

Es deu pensar que estic sonada, primer l’ajudo a trencar coses i ara intento despullar-lo. I potser ho estic. Ara mateix no em preocupa. L’únic que em preocupa és com les corbes de les clavícules d’en Hardin estan il·luminades per la llum de la lluna que entra per la finestra voladissa, la manera com les seves mans m’agafen la cara com si fos fràgil, malgrat que fa un minut estava intentant trencar-ho tot.

Li responc sense parlar, encerclant-lo amb les meves cames i acostant-lo més a mi.

—Estava convençut que entraries feta una fúria i m’engegaries. —Somriu i repenja el front contra el meu.

—T’equivocaves —li recordo amb un somriure arrogant.

—Molt. No vull tornar a baixar aquesta nit —diu, amb els ulls fixos en els meus.

—Com vulguis. No cal que baixis.

Es relaxa i posa el cap contra el meu coll. Em sorprèn que hagi estat tan fàcil. Em pensava que m’escridassaria, que fins i tot intentaria fer-me marxar quan entrés a l’habitació, però el que fa és repenjar-se en mi. Veig que realment intenta formar part d’aquesta relació tant com sap, malgrat que sigui una muntanya russa d’estats d’ànim.

—T’estimo —dic, i sento l’anella del llavi contra el coll quan somriu.

—T’estimo —contesta.

—Vols parlar-ne? —pregunto, però branda el cap, encara amagat al meu coll—. Vols que veiem una pel·li, doncs? Potser una de divertida —proposo.

Al cap d’una estona, mira cap al llit.

—Has portat el portàtil? —Quan faig que sí, continua—: Tornem a veure Tots els dies de la nostra vida —proposa, i ric.

—Vols dir aquella pel·lícula que trobaves horrorosa?

—Sí… però horrorosa és una mica fort. Només trobo que és una història d’amor ploranera i mediocre —em corregeix.

—Aleshores per què la vols veure?

—Perquè et vull mirar mirar-la —respon pensarosament.

Recordo com em va observar tota l’estona mentre la miràvem a la meva habitació, aquella nit que sembla tan llunyana. No tenia ni idea del que passaria entre nosaltres. No m’hauria imaginat mai que acabaríem així.

El meu somriure és l’única resposta que necessita per agafar-me per la cintura.

—Agafa’m amb les cames —ordena, i em porta al llit.

Uns minuts després, el tinc arraulit al costat mirant-me la cara mentre miro la pel·lícula. Cap a la meitat se’m comencen a tancar els ulls.

—M’adormo —dic, fent un badall.

—Es moren tots dos; no et perds res.

Li clavo un cop de colze.

—T’ho has de fer mirar.

—I tu ets encantadora quan t’agafa son.

Tanca el portàtil i em puja cap a la part de dalt del llit amb ell.

—I tu ets inesperadament simpàtic quan m’agafa son —dic.

—No, ho sóc perquè t’estimo —xiuxiueja, i jo estic extasiada—. Dorm, preciosa.

Em fa un petonet al front i estic massa cansada per buscar-ne més.

L’endemà al matí, la llum és intensa, massa intensa. Quan em giro per repenjar el cap a l’espatlla d’en Hardin, ell sospira adormit i m’acosta més. Quan em torno a despertar, està mirant el sostre. Té els ulls entretancats i la seva expressió és indesxifrable.

—Estàs bé? —pregunto, arraulint-me més contra ell.

—Sí, estic bé —respon, però veig que em menteix.

—Hardin, si et passa alguna cosa… —començo.

—No em passa res, estic bé.

Decideixo no insistir. Ens hem entès bé tot el cap de setmana; és un rècord per a nosaltres. No ho vull esguerrar. Aixeco el cap i li faig un petó a la mandíbula i m’abraça més fort.

—Avui tinc coses per fer, o sigui que quan et vagi bé em podries acompanyar a casa meva? —pregunta.

Em cau l’ànima als peus en detectar la distància a la seva veu.

—És clar —murmuro, i em separo de la seva abraçada.

Intenta agafar-me el canell però sóc massa ràpida. Agafo la meva bossa i vaig al lavabo a canviar-me i a rentar-me les dents. Hem estat en la nostra bombolla tot el cap de setmana i temo que sense la protecció d’aquestes parets, no serà el mateix.

M’alegro de no trobar-me en Landon o la Dakota al replà, i més que en Hardin estigui vestit quan torno a l’habitació. Tinc ganes d’acabar d’una vegada. Ha escombrat els vidres de terra i el teclat és a la paperera, amb el llum i la pantalla col·locats al costat.

A baix, m’acomiado d’en Ken i la Karen, però en Hardin surt sense dir ni ase ni bèstia a cap dels dos. Els asseguro que en Hardin anirà al casament, malgrat el drama d’ahir a la nit. Els explico el que ha passat amb l’ordinador i el llum, però no sembla que els importi gaire.

—Estàs enfadada o què? —pregunta en Hardin després de deu minuts de silenci.

—No. No és que estigui enfadada. Només estic… nerviosa, suposo. He notat el canvi entre nosaltres i no esperava que les coses canviessin després d’estar tan bé tot el cap de setmana.

—Sembla que estiguis enfadada.

—Doncs, no.

—M’ho has de dir si estàs enfadada.

—Et sento distant i ara vols que et deixi a casa teva. Em pensava que tot anava bé entre nosaltres —dic.

—Estàs enfadada perquè avui tinc coses per fer?

Quan ho diu així, m’adono que sona ridícul i obsessiu. És per això que estic amoïnada? Perquè no estarà amb mi tot el dia?

—Potser sí. —Ric de la meva estupidesa—. És que no vull que estiguis distant amb mi.

—No ho estic… o no ho estic expressament. Ho sento si t’he fet sentir així. —Em posa una mà a la cuixa—. No canviarà res, Tessa.

Els seus mots em calmen, però encara hi ha un resquill d’incertesa en el meu somriure.

—Vols venir amb mi? —pregunta.

—No, tranquil. Igualment hauria d’estudiar.

—Molt bé. Tess, tingues present que això és nou per a mi. No estic acostumat a tenir en compte els altres quan faig plans.

—Ho sé.

—Puc passar per la teva habitació quan acabi i podem anar a sopar o el que vulguis.

Li poso la mà a la galta i després pels cabells embullats.

—No passa res, Hardin. Quan acabis em truques i ja en parlarem.

Quan parem davant de casa seva, em fa un petó ràpid abans de baixar del cotxe.

—T’enviaré un missatge —diu, i puja els graons d’aquella punyetera casa.