55

En Landon calla durant gairebé tota la meva explicació de la ruptura amb en Noah i la meva dificultat sobre com anomenar la relació amb en Hardin, perquè crec que sortim però no n’hem parlat d’una manera clara.

—Sé que ja et vaig advertir o sigui que no hi tornaré. Però, sisplau, vés amb compte. Tanmateix reconec que sembla tan enamorat de tu com ho pot estar una persona com ell —diu en Landon quan seiem.

Significa molt per a mi que malgrat el poc que li agrada en Hardin faci un esforç per ser comprensiu i donar-me suport.

Quan entro a la tercera classe, la de sociologia, el professor em fa un gest perquè pugi a la tarima.

—He rebut un avís que havies de passar pel despatx del rector —diu.

Què? Per què? Em passen un milió de temors pel cap, però llavors recordo que el rector és el pare d’en Hardin. Em relaxo una mica, però de seguida em torno a posar nerviosa per diferents motius. Què pot voler de mi? Sé que la universitat no és com l’institut, però em sento com si em cridessin al despatx del director, però a sobre el director és el pare del meu… xicot?

Em penjo la bossa a l’espatlla i travesso el campus cap a l’edifici d’administració. És lluny i tardo mitja hora a arribar-hi. Dic el meu nom a la secretària de la recepció i ella agafa el telèfon ràpidament. Només sento «doctor Scott».

—De seguida et rebrà —diu amb un somriure professional, i m’assenyala la porta de fusta del fons.

Vaig cap allà, però abans que pugui trucar, en Ken obre la porta i em saluda amb un somriure.

—Tessa, gràcies per venir —diu, i em fa passar i m’indica una cadira.

Ell seu en una gran cadira amb rodetes darrere una taula enorme de fusta de cirerer. Em sento molt més intimidada per ell en aquest despatx que a casa seva.

—Perdona que t’hagi tret de la classe. No sabia com contactar amb tu i ja saps que contactar amb en Hardin pot ser… difícil.

—No t’hi amoïnis, de debò. Que passa res? —pregunto una mica nerviosa.

—No, i ara, res. Volia parlar amb tu d’algunes coses. Comencem per les pràctiques. —Es tira una mica endavant i repenja les mans a la taula—. M’alegra dir-te que he parlat amb el meu amic a Vance, i té moltes ganes de coneixe’t, i com més aviat millor. Si demà et va bé, seria un bon moment —diu.

—De debò? —xisclo, i m’aixeco de pura excitació. Ràpidament em torno a asseure, perquè em sento ximpleta—. Que bé, que bé, moltes gràcies! No saps com t’ho agraeixo! —dic.

És una notícia estupenda. No em puc creure que hagi fet això per mi.

—Ha estat un plaer, Tessa. —Alça una cella amb interès—. Així què…? Li dic que hi aniràs demà?

No m’agrada perdre classes, però això s’ho val i, a més, vaig avançada.

—Sí, és perfecte. Gràcies una altra vegada. Uau —dic, i riu.

—I ara l’altra cosa i, si em dius que no, no passa res. És més un favor personal que et demano que una altra cosa. Les teves pràctiques a Vance no es veuran afectades si dius que no —diu, i em poso nerviosa. Assenteixo i ell continua—: No sé si en Hardin et deu haver dit que la Karen i jo ens casem el cap de setmana que ve.

—Sabia que us casàveu. L’enhorabona —dic.

No sabia que fos tan aviat. Els meus pensaments tornen a la nit que en Hardin els va destrossar la casa i es va beure gairebé tota una ampolla de whisky escocès.

Somriu afectuosament.

—Moltes gràcies. Estava pensant si hi hauria alguna manera… si podries… convèncer en Hardin perquè vingués. —Deixa de mirar-me i observa la paret—. Sé que estic anant una mica massa lluny, però em parteix pel mig que no vingui i, sincerament, crec que ets l’única que el podria convèncer. L’hi he demanat diverses vegades i m’ha dit que no immediatament.

Deixa anar una bufada de frustració.

No sé què dir-li. M’encantaria que en Hardin anés al casament del seu pare, però dubto que m’escolti. Per què tothom sembla pensar que m’escoltarà? Recordo quan en Ken em va dir que creia que en Hardin estava enamorat de mi: una idea tan absurda com incerta.

—Parlaré amb ell, no pateixis. M’agradaria molt que hi anés —dic amb sinceritat.

—De veritat? T’ho agraeixo molt, Tessa. Espero que no et sentis pressionada per acceptar, però ens encantaria que vinguéssiu tots dos.

Un casament amb en Hardin? La idea m’encanta, però em costarà convèncer en Hardin.

—A la Karen li vas caure molt bé i li va agradar molt tenir-te a casa aquest cap de setmana. Ets benvinguda sempre que vulguis.

—M’ho vaig passar molt bé. Potser parlaré amb ella perquè em faci aquelles classes de pastisseria que em va oferir.

Ric i ell també somriu. S’assembla tant a en Hardin quan somriu que m’emociono. El pare d’en Hardin està tan desesperat per tenir una relació amb el seu fill irat i dolgut que em fa patir. Si puc fer alguna cosa per ajudar en Ken, la faré amb molt de gust.

—A ella li encantaria! Vine quan vulguis —fa amb entusiasme, i em poso dempeus.

—Gràcies de nou per ajudar-me amb les pràctiques. És molt important per a mi.

—M’he mirat la teva sol·licitud i el teu historial acadèmic i déu n’hi do. En Hardin podria aprendre molt de tu —diu amb esperança als ulls verds.

Se m’encenen les galtes, somric i m’acomiado. Després de travessar el campus, arribo a l’edifici de literatura cinc minuts abans que comenci la classe. En Hardin ocupa el seu seient d’abans i no puc evitar somriure-li.

—Vas complir la teva promesa, i jo també —diu, i em somriu.

Saludo en Landon i ocupo el meu seient entre tots dos.

—Per què véns tan tard? —em pregunta en Hardin a cau d’orella mentre el professor comença la classe.

—T’ho explicaré després. —Sé que si l’hi explico ara, muntarà una escena enmig de la classe.

—Explica-m’ho ara.

—He dit que després. No n’hi ha per tant —prometo.

Sospira però ho deixa córrer.

Quan s’acaba la classe, en Hardin i en Landon s’aixequen i no sé amb quin dels dos parlar. Normalment parlo amb en Landon després de classe i tornem junts caminant, però ara que en Hardin ha tornat, no sé què fer.

—Encara penses venir a la foguera d’aquest divendres amb la Dakota i amb mi? Havia pensat que primer podries venir a sopar. A la meva mare li faria molta il·lusió —diu en Landon abans que en Hardin pugui parlar.

—I tant que sí que vindré. I a sopar també; ja em diràs l’hora i tot plegat i hi seré.

Em moro de ganes de conèixer la Dakota. Fa feliç en Landon i només per això ja em cau bé.

—T’enviaré un missatge —diu, i se’n va.

—T’enviaré un missatge —repeteix en Hardin en to burleta.

—No te’n burlis —aviso.

—Ai, sí, no me’n recordava que et poses feta una fera. Recordo que gairebé saltes a la taula del costat sobre la Molly quan se’n va burlar. —Riu i li pego a l’espatlla.

—Ho dic de debò, Hardin, deixa’l en pau —dic, però afegeixo—: Sisplau —perquè es posi de bon humor.

—Viu amb el meu pare. M’he guanyat el dret de burlar-me’n.

Em mira i riu. Quan sortim de l’edifici, decideixo que és ara o mai.

—Parlant del teu pare… —El miro i veig que s’ha posat tens. Els seus ulls són desconfiats mentre espera què diré a continuació—. Això és el que he fet avui. He anat al seu despatx. M’ha preparat una entrevista a Vance per demà. Que bé, oi?

—Què ha fet? —bufa.

Ja hi som.

—M’ha preparat una entrevista. És una gran oportunitat, Hardin. —Imploro la seva comprensió.

—Entesos —sospira.

—Hi ha més coses.

—Segur que sí…

—M’ha convidat al seu casament el cap de setmana que ve… Bé, ens hi ha convidat. Ens ha convidat al casament. —Gairebé no ho acabo de dir davant de la seva mirada fulminant.

—No, no hi aniré. Final de la conversa. —Es gira per allunyar-se de mi.

—Espera, escolta’m un moment. Sisplau. —Li agafo el canell però es desfà de la meva mà.

—No. No t’hi fiquis, Tessa. Ho dic seriosament. No et fiquis on no et demanen una vegada a la vida —etziba.

—Hardin… —dic un cop més, però no em fa cas.

Entra a l’aparcament. Els peus se m’han tornat de ciment i m’impedeixen seguir-lo. Veig com el seu cotxe blanc surt de l’aparcament. Està exagerant i no penso donar-li peixet. Necessita temps per calmar-se abans que tornem a enraonar. Sabia que no hi voldria anar, però esperava que almenys en poguéssim parlar.

Estic boja o què? Fa només dos dies que vam començar aquesta cosa «més». No sé per què sempre espero que les coses siguin diferents. Ho són, en molts sentits: en Hardin es porta bé amb mi en general, i m’ha fet un petó en públic, que ha estat realment sorprenent. Tanmateix, en Hardin és essencialment en Hardin i és cabut i té mal caràcter. Sospirant, em penjo la bossa a l’espatlla i torno caminant a la residència.

La Steph està asseguda a terra amb les cames encreuades mirant la tele quan entro a l’habitació.

—On eres ahir a la nit? No et pensis que pots dormir fora de casa quan hi ha classe l’endemà, senyoreta. —Em pren el pèl i jo faig una ganyota divertida.

—Era… fora —dic.

No sé si li hauria de dir que he passat la nit amb en Hardin.

—Amb en Hardin —afegeix ella mateixa, i jo miro a una altra banda—. Sé que estàveu junts; em va demanar el teu telèfon i se’n va anar de la sala de bitlles i no va tornar.

Somriu d’orella a orella i està contentíssima per mi.

—No ho diguis a ningú. Ni jo mateixa sé què passa —dic.

La Steph promet callar i ens passem la tarda parlant d’ella i en Tristan abans que ell passi a buscar-la per portar-la a sopar. En Tristan li fa un petó tan bon punt obre la porta, li agafa la mà mentre recull les seves coses i li somriu tota l’estona. Per què en Hardin no pot ser així amb mi?

Fa hores que no sé res d’en Hardin, però no vull ser la primera a enviar un missatge. És una criaturada, ho sé, però tant me fa. Quan la Steph i en Tristan se’n van, estudio i he acabat de recollir les coses per anar a dutxar-me quan sona el meu mòbil. El cor em fa un salt tan bon punt veig el nom d’en Hardin.

«Dorms amb mi aquesta nit?», diu el missatge. Fa hores que no em parla, però vol que passi la nit amb ell? Una altra vegada?

«Per què? Perquè em puguis tornar a tractar com un drap brut?», responc. Tinc ganes de veure’l però encara estic empipada.

«Ara surto, estigues a punt». Em desespera el seu to dominant, però no puc evitar que em faci il·lusió veure’l.

Em dutxo de pressa per no haver-ho de fer a la fraternitat una altra vegada. Quan he acabat, amb prou feines tinc temps d’agafar la roba de l’endemà. No em fa cap gràcia agafar l’autobús per anar a Vance, quan només és a mitja hora amb cotxe, i per això decideixo tornar a buscar cotxe. Estic plegant la roba a la bossa quan en Hardin obre la porta, sense trucar, per descomptat.

—A punt? —pregunta, i agafa la meva bossa de mà de la calaixera.

Assenteixo i em penjo la bossa a l’espatlla i el segueixo. Anem fins al cotxe en silenci i sense adonar-me’n em poso a resar perquè la resta de la nit no tingui aquest to.