79

—Ja et veus amb cor d’aixecar-te? —em pregunta en Hardin una hora després.

—M’hauria d’aixecar, però no vull —dic, i frego la galta contra el seu pit.

—No és que et vulgui donar pressa, però m’estic pixant —diu.

Ric, i em separo d’ell i baixo del llit.

—Au… —dic, sense poder-ho evitar.

—Estàs bé? —pregunta per enèsima vegada.

M’allarga la mà perquè m’hi repengi.

—Sí, una mica adolorida. —Arrufo el nas quan veig els llençols.

Ell també els mira.

—Sí, els llençaré. —Estira els llençols del llit.

—Aquí no. La Steph els veuria.

—Molt bé. A on? —Fa bots. Deu fer estona que s’aguanta el pipí.

—No ho sé… els pots tirar en un contenidor quan te’n vagis?

—Qui diu que me’n vaig? O sigui que dorms amb mi i després em fas fora?

Els ulls li brillen divertits. Agafa els texans i els calçotets de terra i se’ls posa. Agafo la seva samarreta i l’hi passo. Li pico el cul.

—Vés a pixar i endú-te’n els llençols, per si de cas.

No sé per què m’importa tant, però l’últim que vull és que la Steph m’interrogui sobre la pèrdua de la meva virginitat.

—Sí, dona. Semblaré un pervertit anant al cotxe de nit carregat amb llençols ensangonats.

El miro amb les celles arrufades i ell agafa els llençols i va cap a la porta.

—T’estimo —diu abans de sortir.

Ara que ha sortit de l’habitació tinc un moment per posar en ordre les meves idees. No sé si deu semblar que estic tan bé com em sento, que és tranquil·la i estranyament en pau. El record d’en Hardin a sobre i entrant a dins meu em fa una pessigada a la panxa. Ara sé per què la gent fa tant d’enrenou amb el sexe. Fins ara m’ho havia perdut, però sé que si la meva primera vegada no hagués estat amb en Hardin no hauria estat tan al·lucinant. Quan em miro al mirall, em pessigo les galtes i bellugo les mans, i alguna cosa sembla diferent. És un canvi molt petit, i no sé en què consisteix, però m’agrada. Em miro un moment els senyals vermells que tinc als pits. Ni tan sols recordo que me’ls hagi fet. El meu cap es posa a recordar com hem fet l’amor, la seva boca càlida i humida contra la meva carn. La porta s’obre i em treu del meu somieig i em sobresalta una mica.

—Què? Admirant-te? —En Hardin somriu i tanca la porta.

—No… és que… —No sé què dir, perquè estic davant del mirall completament nua, tenint fantasies sobre els seus llavis a la meva pell.

—No passa res, bonica, si tingués el teu cos també em miraria al mirall —diu, i em poso vermella.

—Crec que em vaig a dutxar —dic, mentre intento tapar-me com puc amb les mans.

No em vull treure la seva olor del cos, però necessito rentar-me.

—Jo també —diu. El miro arquejant les celles i ell aixeca les mans com si es defensés—. No, junts no. Ara, si visquéssim junts… podríem.

Ell també ha canviat, ho veig. El seu somriure és una mica més intens i els ulls més brillants. No crec que ningú més se n’adoni, però jo el conec més bé que ningú, malgrat els molts secrets que tinc pensat descobrir.

—Què? —Decanta el cap.

—Res, que t’estimo —dic, i se li envermelleixen una mica les galtes i la cara se li obre en un somriure, que és idèntic al meu.

Tots dos semblem atordits i col·locats l’un amb l’altre. M’encanta. Quan vaig a agafar la roba, es posa davant meu.

—Almenys t’has pensat això de viure amb mi? —pregunta.

—M’ho vas preguntar ahir. Només puc prendre decisions tan importants a la meva vida d’una en una —dic de broma.

Es frega les temples.

—És que m’agradaria signar el contracte aviat. He de sortir d’aquella punyetera fraternitat.

—El pots llogar per a tu —proposo una vegada més.

—Vull que sigui nostre.

—Per què?

—Perquè vull passar amb tu tant de temps com sigui possible. Per què tens tants dubtes? És pels diners? Ho pagaria tot jo, evidentment.

—De cap manera —bufo—. Si ho acceptés contribuiria. No busco una ganga. —No entenc per què estem parlant d’això.

—Aleshores què és?

—No ho sé… fa molt poc que ens coneixem. Sempre havia pensat que no viuria amb ningú fins que no em casés… —explico.

No és l’única raó, la meva mare pesa molt, a més de la por d’haver de dependre d’una altra persona. Ni que sigui en Hardin. És el que va fer la meva mare. Va dependre dels ingressos del meu pare fins que ell se’n va anar i després va dependre de la minsa possibilitat que tornés. Sempre va tenir l’esperança que tornaria amb nosaltres, però no ho va fer.

—Casada? Quina idea més antiquada, Tessa. —Riu i s’asseu a la cadira.

—Quin mal hi ha a casar-se? —pregunto—. No nosaltres. En general —afegeixo.

Arronsa les espatlles.

—No té res de mal. Però no és per a mi.

Aquesta conversa s’ha tornat massa seriosa. No vull parlar de matrimoni amb en Hardin, però m’amoïna que digui que el matrimoni no és per a ell. No m’havia plantejat casar-me amb ell, és massa aviat. Falten molts anys per a això. Però voldria tenir-ne la possibilitat, i quan tingui vint-i-cinc anys m’agradaria estar casada i després tenir almenys dos fills. Tinc tot el meu futur planificat.

«Tenia», em recorda el meu subconscient. Ho tenia tot planificat fins que vaig conèixer en Hardin i ara el meu futur no para de canviar i desviar-se.

—Això t’amoïna, oi? —pregunta, interrompent els meus pensaments.

Que en Hardin i jo hàgim fet l’amor ha creat un lligam invisible entre nosaltres, ha unit els nostres cossos i les nostres ments. Els canvis als meus plans són a fi de bé… oi?

—No. —Intento dissimular l’emoció a la veu però em surt forta—. Però no havia sentit mai a ningú que digués clarament que no es vol casar. Em pensava que era el que volia tothom. És l’objectiu essencial de la vida, oi?

—No exactament. Crec que les persones només volen ser felices. Pensa en la Catherine; ja veus el que els va fer el matrimoni, a ella i a en Heathcliff.

M’agrada que parlem el mateix llenguatge narratiu. Ningú més no em parlaria així, de la manera que entenc millor.

—Perquè no es casen l’un amb l’altre; aquest era el problema —dic rient.

Recordo el temps en què hi havia tants paral·lelismes entre la meva relació amb en Hardin i la de la Catherine amb en Heathcliff.

—En Rochester i la Jane? —proposa.

L’esment de Jane Eyre em sorprèn gratament.

—Em prens el pèl, oi? Ell era fred i distant. Fins i tot es va declarar a la Jane sense dir-li que ja estava casat amb aquella dona boja que tenia tancada a les golfes. No estàs posant gaires bons exemples —dic.

—Ja. Però m’agrada sentir com t’esplaies amb els herois de la literatura. —Es treu els cabells del front i en un moment pueril li trec la llengua.

—O sigui que el que m’estàs dient és que et vols casar amb mi? Et prometo que no tinc cap dona boja amagada a casa. —Fa un pas cap a mi.

De dona, segur que no en té, però són les altres coses que amaga les que em fan por.

El cor em batega bojament al pit quan se m’acosta més.

—Què? No, és clar que no. Només parlava en termes generals del matrimoni. No de nosaltres, concretament. —Estic despullada i parlant amb en Hardin de matrimoni. Què carai passa a la meva vida?

—O sigui que dius que no?

—No. Bé, no ho sé. Però per què parlem d’això?

Amago la cara al seu pit i el sento tremolar de riure.

—Per curiositat. Però ara que m’has presentat un argument vàlid, hauré de reconsiderar la meva posició antimatrimoni. Podries fer de mi un home decent.

Sembla seriós, però és impossible que ho sigui. Oi? Quan em començo a plantejar si no hi és tot, riu i em fa un petó a la templa.

—Podem parlar d’una altra cosa? —gemego.

Perdre la virginitat i parlar de matrimoni és una mica massa per al meu cervell pastós.

—I tant. Però el tema del pis no el penso deixar córrer; tens fins demà per contestar-me. No esperaré sempre —diu.

—Quin detall! —dic irònicament, i ve a fer-me una abraçada.

—Ja em coneixes, romanticisme personificat —diu, i em fa un petó al front—. Au, anem a la dutxa. Veient-te despullada m’agafen ganes de tornar-te a tirar al llit i follar-te una altra vegada.

Brando el cap i em desfaig de la seva abraçada per posar-me la bata.

—Corre! Véns o què? —dic, i agafo el necesser.

—Em correria amb molt de gust, però amb una dutxa em conformo.

Em pica l’ullet i li pego al braç mentre sortim al passadís.