69

Em desperto perquè en Hardin ronca suaument amb els llavis enganxats a la meva orella. Tinc l’esquena contra el seu pit i les seves cames estan entortolligades amb les meves. Records de la nit passada em fan somriure, abans que el sentiment d’eufòria quedi ofegat pel pànic.

Se sentirà així a la llum del dia? O em torturarà i es burlarà de mi per oferir-me a ell? Em giro a poc a poc per examinar les seves faccions perfectes mentre el son li allisa el front permanentment arrugat. Passo el dit índex sobre l’anella de la cella, i després l’abaixo cap al morat de la galta. El llavi està millor, com els artells, perquè finalment em va deixar que l’hi netegés.

Obre els ulls de cop quan el meu dit segueix goludament el seu llavi.

—Què fas? —pregunta.

No puc desxifrar el seu to i em poso nerviosa.

—Perdona… només… —No sé què dir. No sé de quin humor estarà després que ens hàgim adormit abraçats.

—No paris —murmura, i torna a tancar els ulls.

La meitat del pes que sentia al pit desapareix i somric abans de seguir la forma dels seus llavis plens una altra vegada, amb compte de no tocar-li la ferida.

—Quins plans tens avui? —pregunta uns minuts després, reobrint els ulls.

—He quedat amb la Karen que l’ajudaria a posar en marxa l’hivernacle —dic, i s’incorpora una mica.

—De debò?

Es deu haver enfadat. Sé que no li agrada la Karen encara que sigui una de les persones més bones que he conegut.

—Sí —balbucejo.

—Bé, ja veig que no m’haig de preocupar per si li caus bé a la meva família. Segurament els caus més bé tu que jo. —Riu i em passa el dit per la galta, cosa que em provoca una esgarrifança a la columna—. El problema amb això és que, si continuo venint, el meu pare es començarà a creure que l’aprecio —diu, en un to lleuger però amb els ulls durs.

—Potser tu i el teu pare podeu fer alguna cosa mentre la Karen i jo som fora —insinuo.

—No, això sí que no —gruny—. Tornaré a casa meva, a la meva casa de debò, i esperaré que acabis.

—Però m’agradaria que et quedessis; podem tardar una mica. L’hivernacle està molt malament —dic.

Sembla que no sàpiga què dir i m’emociono pensant que no vol estar separat de mi molt de temps.

—No… no ho sé, Tessa. El meu pare tampoc deu tenir ganes de fer res amb mi —balbuceja.

—I tant que en té ganes. Quan va ser l’última vegada que vosaltres dos vau estar ni que fos a la mateixa habitació sols?

Arronsa les espatlles.

—No ho sé… anys. No sé si és una bona idea —diu, passant-se les mans pel cap.

—Si no t’ho passes bé, sempre pots venir a ajudar-nos —dic.

Sincerament, em meravella que es plantegi passar una estona amb el seu pare.

—Bé… però només ho faig perquè la idea de deixar-te, ni que sigui una estona… —Calla; sé que no sap expressar el que sent, i per això no dic res i li deixo temps per posar ordre en les seves idees—. Doncs això, diguem que és pitjor que passar una estona amb el malparit del meu pare.

Somric, malgrat la duresa de les paraules. El pare que en Hardin coneix de la seva infància no és el mateix home que hi ha a baix, i espero que en Hardin ho acabi veient. Surto del llit i recordo que no tinc roba per canviar-me, ni raspall de dents, ni res.

—He de passar per la meva habitació i agafar coses —dic, i es posa tens.

—Per què?

—Perquè no tinc roba, i necessito rentar-me les dents —dic. Quan el miro té un petit somriure als llavis, però no li il·lumina els ulls—. Què passa? —pregunto, però la resposta em fa por.

—Res… Quant tardaràs a tornar?

—Home, em pensava que m’hi acompanyaries.

Tan bon punt ho dic, es relaxa. Es pot saber què li passa?

—Ah.

—M’explicaràs per què et comportes d’aquesta manera tan estranya? —pregunto amb les mans als malucs.

—No… és que em pensava que te’n volies anar. Que em volies deixar.

Ho diu amb una veueta tan poc pròpia d’ell, que m’agafen ganes de bressolar-lo. Però li faig un gest perquè s’acosti i ell s’aixeca i ve.

—No me’n vaig enlloc. Només necessito roba —repeteixo.

—Ho sé… em costarà una mica acostumar-m’hi. Estic acostumat que fugis de mi, que em deixis i no tornis.

—I jo estic acostumada que m’engeguis o sigui que tots dos ens hem d’adaptar a la nova situació. —Somric i repenjo el cap al seu pit.

La seva preocupació em reconforta. Tenia una por horrorosa que canviés d’opinió al matí i em tranquil·litza veure que ell en té tanta com jo.

—Sí, suposo que sí. T’estimo —diu, i em fa el mateix efecte que la primera vegada i que la vintena, ahir a la nit.

—I jo també t’estimo —dic, i fa mala cara.

—No diguis també.

—Què? Per què? —Tornen els dubtes, i espero que em rebutgi encara que tingui l’esperança que no ho faci.

—No ho sé… em fa sentir com si només em donessis la raó.

Mira a terra. Em recordo la promesa que em vaig fer a mi mateixa anit que faria el que pogués per ajudar-lo a superar el menyspreu que sent per si mateix.

—T’estimo —dic, i em mira.

Se li estova l’expressió dels ulls i prem delicadament els llavis sobre els meus.

—Gràcies —diu, quan se separa.

M’admiro una vegada més que estigui tan atractiu només amb una samarreta blanca i uns texans negres. No porta mai res que no siguin samarretes blanques o negres i texans negres cada dia, però està perfecte, sempre. No necessita seguir la tendència del moment; el seu estil simple li escau d’allò més bé. Em poso la roba de la nit abans i ell m’agafa la bossa abans que baixem.

La Karen i en Ken són a la sala.

—He preparat l’esmorzar —diu la Karen alegrement.

Em fa sentir una mica incòmoda que la Karen i en Ken sàpiguen que he dormit amb en Hardin una altra vegada. Sé que semblen acceptar-ho, i que som adults, però se’m posen vermelles les galtes igualment.

—Gràcies. —Somric, i em mira d’una manera estranya.

Sé que a l’hivernacle hauré de contestar algunes preguntes. Vaig a la cuina i en Hardin em segueix. Ens omplim els plats de menjar i seiem a taula.

—En Landon i la Dakota no hi són? —pregunto a la Karen quan entra.

La Dakota no entendrà res quan em vegi amb en Hardin una altra vegada després d’estar amb en Zed ahir a la nit, però foragito el pensament negatiu.

—No, se n’han anat a Seattle a passar el dia i fer una mica de turisme. Encara tens ganes de treballar a l’hivernacle, avui?

—Sí, és clar que sí. Només he de passar per l’habitació i canviar-me de roba —explico.

—Excel·lent. Mentre ets fora demanaré a en Ken que tregui els sacs de terra del cobert.

—Si espereu que tornem, en Hardin el pot ajudar —mig demano, mig ofereixo mirant en Hardin.

—Ah, tu també et quedaràs? —pregunta, amb un somriure encara més gran.

Com pot no veure en Hardin com l’estimen els altres?

—Ah… sí. Pensava estar per aquí avui… crec. Si et sembla bé —quequeja.

—Tu diràs! Ken! Has sentit que en Hardin es quedarà aquí tot el dia?

Està tan emocionada que em fa somriure i en Hardin fa cara d’exasperació.

—Porta’t bé —li dic a cau d’orella mentre ell es plantifica a la cara el somriure més fals que he vist en la meva vida.

Ric i li dono un copet al peu amb el meu.