25

Entrem en un camí de grava i en Hardin apaga la música i l’únic soroll que sentim són les pedretes que cruixen sota els pneumàtics. De sobte, sóc conscient que som al mig del no-res. Em poso nerviosa. Ara estem sols, sols de debò. No hi ha cotxes, ni cases, res.

—No pateixis, no t’he portat aquí per matar-te —diu de broma, i m’empasso la saliva.

Dubto que sàpiga que em fa més por el que puc arribar a fer quan estiguem sols que si realment tenia intenció de matar-me.

Al cap d’un parell de quilòmetres atura el cotxe. Miro per la finestra i només veig herba i arbres. Hi ha flors silvestres grogues esquitxant el paisatge i la brisa és d’una calidesa perfecta. S’ha de reconèixer: és molt bonic i serè, però per què m’hi ha portat?

—Què farem aquí? —pregunto, després de baixar del cotxe.

—Doncs començarem caminant.

Sospiro. M’ha portat aquí per fer exercici?

—No caminarem gaire —afegeix quan veu la cara de pomes agres que faig.

Es posa a caminar per una part de l’herba que sembla aixafada perquè s’hi ha passat per sobre unes quantes vegades.

Tots dos callem la major part del trajecte, si no compten un parell de comentaris fora de lloc d’en Hardin criticant la meva lentitud. No li faig cas i admiro l’entorn. Començo a entendre per què li agrada aquest lloc que d’entrada no sembla especial. És silenciós. Plàcid. M’hi podria quedar tota la vida sempre que tingués un llibre. Surt del sender i es fica en una zona boscosa. La meva desconfiança natural es posa en alerta, però el segueixo. Uns minuts després surt del bosc a un rierol, o més aviat un riu. No tinc ni idea d’on som, però l’aigua sembla molt fonda.

En Hardin no diu res i es treu la samarreta negra pel cap. Escruto el seu tors tenyit. La manera com les branques nues de l’arbre mort estan dibuixades a la seva pell és més atractiva que anguniosa sota el sol brillant. Aleshores s’ajup per descordar-se les botes negres brutes i em mira i m’enxampa mirant el seu cos mig nu.

—Espera, per què et despulles? —pregunto, i miro el riu. Oh, no—. Et vols banyar? Aquí? —dic assenyalant l’aigua.

—Sí, i tu també et banyaràs. Ho faig moltes vegades. —Es descorda els pantalons i m’haig d’esforçar per no mirar com els músculs de l’esquena es mouen quan s’inclina per estirar-se els camals.

—Jo aquí no em banyo. —M’agrada banyar-me, però no a qualsevol lloc enmig del no-res.

—I per què no? —Fa un gest cap al riu—. Està tan net que es veu el fons.

—Perquè… hi deu haver peixos i tota mena de coses aquí dins. —Sóc conscient que semblo idiota, però tant se me’n dóna—. A més, no m’has dit que ens banyaríem i no he portat banyador. —Això no m’ho pot rebatre.

—No em diguis que ets la mena de noia que no porta roba interior. —Fa un somriure desdenyós i jo el miro amb la boca oberta, a ell i els seus clotets—. Sí que en portes, doncs banya’t amb calces i sostenidors.

O sigui que s’ha pensat que vindria aquí i em despullaria i em banyaria amb ell? Sento una coïssor a dins i m’agafa calor pensant que em puc banyar despullada amb en Hardin. Què em fa? Abans, mai, però mai havia tingut aquesta mena de pensaments.

—No em penso banyar en roba interior, pervertit. —M’assec a l’herba tova—. Miraré —dic.

Fa mala cara. Ara només porta calçotets i la roba negra està tibant sobre el seu cos. És la segona vegada que el veig sense camisa i encara està més bé així, a l’aire lliure.

—No ets divertida. I tu t’ho perds —diu tan fresc. I salta a l’aigua.

Miro l’herba i n’arrenco alguns brins i hi jugo amb els dits. Sento que en Hardin em crida des del riu.

—Tessa, l’aigua no està freda!

Des de la meva posició sobre l’herba, veig les gotes d’aigua que li cauen dels cabells ara negres. Somriu i s’enretira els cabells xops de la cara i es treu l’excés d’aigua de la cara amb la mà.

De cop desitjo ser una altra persona, una de més valenta. Com la Steph. Si fos la Steph, em despullaria i saltaria a l’aigua amb en Hardin. L’esquitxaria i pujaria a la riba només per tornar a saltar al riu i deixar-lo xop. Seria divertida i despreocupada.

Però no sóc la Steph. Sóc la Tessa.

—De moment aquesta amistat és un avorriment… —exclama en Hardin, i neda cap a la riba. Li faig una ganyota i riu—. Almenys treu-te les sabates i fica-hi els peus. Ara està estupenda i aviat farà massa fred per banyar-se.

Ficar els peus a l’aigua no em farà cap mal. Així que em descalço i m’arromango els texans per poder mullar-me els peus. En Hardin tenia raó, l’aigua no està freda i és transparent. Bellugo els dits i se m’escapa un somriure.

—S’hi està bé, oi? —pregunta, i assenteixo sense poder-ho evitar—. Doncs banya’t.

Brando el cap i ell m’esquitxa amb l’aigua. M’hi torno i el miro amb cara d’enfadada.

—Si et banyes, contestaré una de les teves preguntes indiscretes. La que tu vulguis, però només una —avisa.

La curiositat em venç i decanto el cap per concentrar-me. L’envolten tants misteris i ara tinc l’oportunitat de resoldre’n un.

—Aquesta oferta expira en un minut —diu, i se submergeix sota l’aigua.

Veig el seu cos llarg nedant sota l’aigua transparent. Sí que sembla divertit, i en Hardin m’ha fet una bona oferta. Sap com utilitzar la meva curiositat en contra meu.

—Tessa —diu quan treu el cap a la superfície—, para de pensar tant les coses i llança’t.

—No tinc res per posar-me. Si em banyo amb la roba, hauré de tornar al cotxe tota xopa —somico.

Gairebé tinc ganes de banyar-me. Bé, sé que en tinc ganes.

—Posa’t la meva samarreta —ofereix, i em quedo tan parada que espero un moment que em digui que era broma, però no ho fa—. Va, posa’t la meva samarreta. És prou llarga perquè et puguis banyar i et pots deixar les calces i els sostenidors, si vols —diu amb un somriure.

Segueixo el seu consell i deixo de pensar.

—D’acord, però gira’t i no miris mentre em canvio. Ho dic de debò! —Faig el que puc per semblar autoritària, però se’n riu. Es gira i mira en direcció contrària, i jo em trec la meva samarreta pel cap i em poso la seva tan de pressa com puc. Quan me la poso, veig que té raó, perquè m’arriba a mitja cuixa. No puc evitar admirar l’olor de la seva samarreta, una mica de colònia i una olor que només puc descriure com en Hardin.

—O t’afanyes o em giro —diu, i desitjo tenir un pal per llançar-l’hi al cap.

Em descordo els texans i me’ls trec. Plego texans i samarreta i els deixo al costat de les sabates a l’herba. En Hardin es gira i jo estiro la vora de la seva samarreta perquè em baixi com més avall millor.

Obre molt els ulls i el veig repassant el meu cos. Es mossega l’anella del llavi amb les dents i noto que se li encenen les galtes. Deu tenir fred, perquè no pot ser que reaccioni així al meu cos.

—Mmm… fica’t a l’aigua, eh? —diu amb una veu més ronca del normal. Assenteixo i camino a poc a poc cap a l’aigua—. Salta de cop!

—Ja va! Ja va! —crido nerviosa, i ell riu.

—Agafa embranzida.

—D’acord. —Reculo una mica i començo a córrer.

Em sento ridícula però no penso permetre que la meva tendència a pensar massa les coses m’esguerri el moment. Quan faig l’última gambada, miro l’aigua i m’aturo amb els peus just a la vora.

—Au, va! Tan bé que anaves! —Tira enrere el cap, mort de riure, i està encantador.

En Hardin, encantador?

—No puc!

No sé ben bé què m’atura; l’aigua és prou fonda per saltar-hi a dins, però no massa. On s’està en Hardin l’aigua només li arriba al pit, cosa que vol dir que m’arribarà a la barbeta.

—Que tens por? —El seu to és tranquil però seriós.

—No… no ho sé. Una mica —reconec, i camina cap a mi.

—Seu a la vora i t’ajudaré.

M’assec i tanco les cames amb força perquè no em vegi les calces. Ho nota i s’acosta somrient. M’agafa amb les mans pels malucs i novament estic en flames. Per què el meu cos ha de reaccionar d’aquesta manera a ell? Intento que siguem amics, o sigui que necessito ignorar les flames. Puja les mans fins a la meva cintura.

—Preparada? —diu.

Tan bon punt faig que sí amb el cap, m’aixeca i em fica a l’aigua, una aigua que no està freda i que és una sensació meravellosa sobre la pell calenta. En Hardin em deixa anar massa aviat i em poso dreta. Som a prop de la riba i l’aigua només m’arriba sota el pit.

—No et quedis aquí —diu amb sornegueria, i jo no li faig cas però camino una mica. La samarreta s’omple de bombolles de l’aigua que es fica per sota i jo crido i me l’abaixo. Un cop col·locada, és possible que es quedi a lloc.

—Te la podries treure —diu amb una rialleta, i l’esquitxo—. M’has esquitxat?

Riu i assenteixo, i el torno a esquitxar. Sacseja el cap xop i se submergeix cap a mi. Els seus llargs braços m’agafen per la cintura i m’estiren sota l’aigua. Aixeco la mà per tapar-me el nas. No he après a nedar sota l’aigua sense tapar-me el nas. Quan sortim, en Hardin es trenca de riure i jo no puc evitar riure amb ell. M’ho estic passant bé de debò, no com quan t’ho passes bé mirant una bona pel·lícula.

—No sé què és més divertit: que t’ho estiguis passant bé o que t’hagis de tapar el nas sota l’aigua —diu, mort de riure.

Tinc un rampell de valor i vaig cap a ell, ignorant que la samarreta torna a flotar, i intento ficar-li el cap sota l’aigua. És massa fort per a mi, és clar, i no es belluga, i només riu més fort, ensenyant totes les dents blanques. Per què no pot ser així sempre?

—Crec que em deus una resposta a una pregunta —li recordo.

Mira cap a la riba.

—Sí, senyora, però només una.

No sé quina pregunta fer-li. En tinc moltes. Abans que em decideixi, però, sento que la meva veu ha pres la decisió per mi.

—A qui estimes més en aquest món?

Per què li he preguntat això? Vull saber coses més específiques, com per què és tan idiota? Per què viu als Estats Units?

Em mira amb desconfiança, com si no entengués la pregunta.

—A mi mateix —contesta, i es torna a submergir uns segons.

Torna a sortir i jo brando el cap.

—No m’ho crec —dic, en to de repte. Sé que és arrogant però ha d’estimar algú…, qui sigui—. I els teus pares? —pregunto, i me’n penedeixo immediatament.

La cara li canvia i els ulls perden la bondat que em començava a seduir.

—No parlis mai més dels meus pares —amolla, i tinc ganes de bufetejar-me per espatllar la bona estona que estàvem passant.

—Perdó, era curiositat. M’has dit que contestaries una pregunta —li recordo amb calma. S’estova una mica i ve cap a mi provocant petites onades—. Em sap greu, Hardin. No en tornaré a parlar —prometo.

No tinc ganes de discutir amb ell aquí; és capaç d’abandonar-me si el faig enfadar massa.

M’agafa per sorpresa quan em posa les mans a la cintura i m’alça. Bellugo les cames i els braços, i crido que em baixi, però només m’obeeix per llançar-me rient a l’aigua. Aterro a un parell de metres i quan surto a la superfície els seus ulls brillen d’alegria.

—Aquesta me la pagaràs! —crido.

Fingeix un badall i nedo cap a ell i em torna a agafar, però aquesta vegada m’arrapo amb les cames a la seva cintura sense ni ser-ne conscient. Un esbufec de sorpresa se li escapa dels llavis.

—Perdona —mussito, i aparto les cames.

Però les agafa i se les torna a enllaçar a la cintura. Aquella electricitat entre nosaltres torna a aparèixer, aquesta vegada més forta que mai. Per què em passa sempre això amb ell? Desconnecto la ment dels meus pensaments i m’agafo al seu coll per no caure.

—Què m’estàs fent, Tess? —diu en veu baixa, i frega el polze sobre el meu llavi de dalt.

—No ho sé… —contesto sincerament al seu polze, que encara ressegueix la meva boca.

—Aquests llavis… les coses que pots fer amb ells —diu lentament, seductorament. Sento aquella cremor al fons de l’estómac que em torna d’argila a les seves mans—. Vols que pari? —Em mira als ulls, amb les pupil·les tan dilatades que només hi ha una fina anella al voltant dels seus ulls verds ara foscos.

Abans que el meu cervell pugui reaccionar, faig que no amb el cap i premo el cos contra el seu sota l’aigua.

—No podem ser només amics, ho saps, oi?

Els seus llavis em toquen la barbeta i em fan tremolar. Segueix fent petons a la meva mandíbula i assenteixo. Sé que té raó. No tinc ni idea de què som, però sé que no seré mai capaç de ser només amiga d’en Hardin. Quan els llavis toquen el punt just a sota la meva orella, gemego, instant en Hardin a fer-ho una altra vegada, aquest cop xuclant-me la pell.

—Oh, Hardin —gemego, i l’estrenyo fort amb les cames.

Baixo les mans per la seva esquena i l’esgarrapo amb les ungles. Em sembla que explotaré només amb els petons que em fa al coll.

—Vull fer que gemeguis el meu nom, Tessa, mil vegades. Em deixes, sisplau? —La seva veu desprèn desesperació.

I en el fons sé que no seré capaç de dir que no.

—Digue-ho, Tessa. —Agafa el lòbul de la meva orella entre les dents. Torno a assentir, més fort—. Necessito que ho diguis, bonica, fort, perquè sàpiga que realment ho vols.

La seva mà baixa i es fica per sota la seva samarreta, que porto jo.

—Ho vull… —dic de pressa, i somriu contra el meu coll mentre continuant l’assalt amb la boca.

No diu res i m’agafa fort les cuixes i m’aixeca més amunt sobre el seu pit i es posa caminar cap a fora de l’aigua. Quan arriba a la riba, em deixa anar i puja. Somico, el que segurament inflama encara més el seu ego, però ara mateix m’és igual. L’únic que sé és que el desitjo, el necessito. Estira les mans i em puja a la riba amb ell.

No sé ben bé què fer i em quedo dreta, sentint la samarreta d’en Hardin pesant i molla a les espatlles i a ell massa lluny.

Des del seu lloc, s’inclina una mica per mirar-me als ulls.

—Vols que sigui aquí o a la meva habitació?

Arronso les espatlles nerviosa. No vull anar a la seva habitació perquè està massa lluny; el trajecte em donarà massa temps per repensar el que estic a punt de fer.

—Aquí —dic, i miro al voltant. No es veu ningú i prego perquè no vingui ningú.

—En tens ganes?

Somriu i intento fer cara de desesperació, però segurament sembla una ganyota. L’escalfor del meu cos s’està consumint sense el tacte d’en Hardin sobre meu.

—Vine —diu amb una veu baixa, i l’escalfor torna.

Els meus peus caminen a poc a poc per l’herba tova fins que sóc a pocs centímetres d’en Hardin. Les seves mans immediatament busquen la vora de la samarreta i me la treu. Només la manera com em mira ja em torna boja, les meves hormones estan fora de control. El pols se m’accelera mentre mira el meu cos amunt i avall una vegada més abans d’agafar-me la mà.

Estira la seva samarreta sobre l’herba com si fos una manta.

—Estira’t —diu, ajudant-me. M’estira sobre la roba molla i es repenja sobre un colze, de costat, mirant-me. Ningú no m’ha vist mai tan exposada i en Hardin ha vist tantes noies, noies molt més maques que jo. Intento tapar-me el cos amb les mans, però en Hardin s’asseu i m’agafa els canells i me’ls immobilitza als costats.

—No et tapis mai davant meu —diu, i em mira als ulls.

—És que… —intento explicar, però em talla.

—No, no et taparàs mai, perquè no t’has d’avergonyir de res, Tess. —Ho diu de debò—. No t’has vist o què? —continua, com si em llegís el pensament.

—Has estat amb tantes noies —se m’escapa, i arrufa les celles.

—Cap com tu.

Sé que em podria prendre la seva resposta de moltes maneres, però ho deixo córrer.

—Tens un preservatiu? —pregunto, intentant recordar les poques coses que sé sobre el sexe.

—Un preservatiu? —Riu fluixet—. Avui no tindrem relacions sexuals —diu, i m’agafa el pànic.

Això és un joc per humiliar-me?

—Oh —és l’únic que dic, i començo a aixecar-me.

Però m’agafa per les espatlles i m’obliga a estirar-me una altra vegada. Estic segura que m’he posat vermella i no vull estar exposada als seus ulls sarcàstics així.

—On vas… —comença, però llavors ho entén—. Oh… No, Tess, no volia dir això. Volia dir que no havies fet mai res… res de res, i per això no tindré relacions sexuals amb tu. —Em mira un moment—. Avui —afegeix, i sento que una mica de la tensió al pit es desfà—. Hi ha moltes altres coses que et vull fer primer.

Es col·loca sobre meu, aguantant tot el pes sobre les mans. Està en posició de fer flexions. Els cabells molls gotegen sobre la meva cara i em remoc.

—No em puc creure que no t’hagi follat ningú —murmura, i mou el cos per tornar-se a posar de costat. Puja la mà al meu coll i la baixa, tocant-me només amb la punta dels dits, a la vall dels pits, a l’estómac, fins que s’atura per sobre la roba interior. De debò que ho farem, en Hardin i jo. Què em farà? Em farà mal? Cent pensaments s’atropellen al meu cap, però desapareixen tan bon punt la seva mà es fica dins de les meves calces. Sento que agafa aire entre les dents i acosta la boca a la meva.

Els seus dits es mouen una mica i em trasbalsen.

—T’agrada? —pregunta amb la boca enganxada a la meva.

Si amb prou feines em frega, per què m’agrada tant? Assenteixo i abaixa una mica els dits.

—T’agrada més que quan t’ho fas tu?

Què?

—T’agrada més? —torna a preguntar.

—Q-què? —faig, tot i que no tinc control sobre el cos o la ment ara mateix.

—Quan et toques tu. T’agrada més que això?

No sé què dir, i quan el miro, alguna cosa s’il·lumina als seus ulls.

—Ei… tampoc ho has fet mai, oi? —La seva veu desprèn sorpresa i alguna cosa més… Luxúria? Em torna a besar i els seus dits es continuen movent amunt i avall—. Reacciones tan de pressa a mi… estàs tan humida… —diu, i gemego.

Per què aquest llenguatge indecent és tan excitant quan l’utilitza en Hardin? Sento una pessigada que em provoca una descàrrega per tot el cos.

—Què? Què ha passat? —mig pregunto, mig gemego.

Riu fluixet i no contesta, però sento que ho torna a fer i la meva esquena s’arqueja sobre l’herba. La seva boca viatja pel meu coll i després pel pit. La llengua s’enfonsa sota la copa dels sostenidors i la mà m’acaricia l’altre pit. Sento una pressió que augmenta a la panxa, i és un plaer immens. Tanco els ulls amb força i em mossego el llavi; l’esquena se m’aixeca un altre cop de l’herba i les cames em comencen a tremolar.

—Sí, Tessa, sí, escorre’t —diu, i em sento com si donés voltes fora de control—. Mira’m, bonica —murmura.

Obro els ulls. La visió de la seva boca pessigant-me la pell del pit em porta al límit i la meva visió es torna blanca uns segons.

—Hardin —dic, i després ho repeteixo, i per la manera com se li encenen les galtes sé que li encanta. Lentament treu la mà i la posa sobre la meva panxa mentre jo intento recuperar la respiració. No havia sentit mai el cos tan ple d’energia, i mai havia estat tan relaxada com ara.

—Et deixo un minut perquè et recuperis —riu, i s’aparta.

Arrufo les celles. Vull que es quedi a prop, però estranyament sóc incapaç de parlar. Després dels millors minuts de la meva vida, m’assec i miro en Hardin. Ja s’ha posat els texans i les sabates.

—Ja ens en anem?

Es nota que estic avergonyida. Em pensava que voldria que el toqués; encara que no sàpiga què haig de fer, m’ho podria explicar.

—Sí, que et volies quedar més?

—No ho sé… Em pensava… em pensava que potser voldries alguna cosa…

No tinc ni idea de com dir-ho. Per sort m’entén de seguida.

—Oh, no, de moment estic bé —diu, i em fa un petit somriure.

Pensa tornar a ser mesquí? Espero que després d’això, no. Acabo de compartir amb ell l’experiència més íntima que he tingut. No suportaré que em torni a tractar malament. Ha dit «de moment», o sigui que més tard voldrà alguna cosa? Ja me’n començo a penedir. Em poso la roba sobre els sostenidors i les calces molles i intento ignorar la humitat entre les cuixes. En Hardin recull la seva samarreta mullada i me la dóna.

Interpreta la meva expressió desconcentrada i em diu que la faci servir de tovallola. Els seus ulls se’n van al final de les meves cuixes.

Oh. Em descordo els texans i ell no es pren la molèstia de girar-se mentre m’eixugo amb la samarreta la pell sensible de la zona. No em passa per alt la manera com la llengua li frega el llavi de dalt mentre em mira. Treu el mòbil de la butxaca dels texans i el polze corre per la pantalla repetidament. Acabo de fer el que m’ha recomanat i li torno la samarreta. Quan em poso les sabates, l’ambient entre nosaltres ha canviat d’apassionat a distant, i em trobo desitjant ser el més lluny possible d’ell.

Espero que em parli mentre caminem cap al cotxe, però no diu res. Al meu cap ja imagino els pitjors escenaris possibles per al que passarà a continuació. M’obre la porta del cotxe i l’hi agraeixo amb un cop de cap.

—Què et passa? —pregunta, mentre condueix pel camí de grava.

—No ho sé. Per què estàs tan estrany ara? —pregunto, tot i que em fa por la seva resposta i no el puc mirar a la cara.

—No és veritat, tu sí que estàs estranya.

—No, no m’has dit ni ase ni bèstia des que… allò.

—Des que t’he fet tenir el teu primer orgasme?

Se m’obre la boca i se m’encenen les galtes. Per què em sorprèn encara la seva manera descarada de parlar?

—Doncs, sí. Des d’allò, no m’has dit res. T’has vestit i hem marxat. —Sincerament ara mateix sembla la millor decisió, i per això afegeixo—: Em fa sentir com si m’estiguessis utilitzant.

—Què? És clar que no t’estic utilitzant. Per utilitzar algú n’hauria d’obtenir alguna cosa —diu, amb tanta naturalitat, que de cop sento que em surten les llàgrimes.

M’esforço per reprimir-les, però se me n’escapa una.

—Que plores? Què he dit? —Allarga una mà i la posa sobre la meva cuixa. És sorprenent però em calma—. No volia dir res… perdona. No sé com comportar-me amb les noies després d’enrotllar-me amb elles, i tampoc és que et pensés deixar a la residència i cadascú pel seu cantó. Pensava que podríem sopar, si vols. Segur que estàs morta de gana. —Em prem afectuosament la cuixa.

Li somric, alleujada pels seus mots. M’eixugo la llàgrima que s’ha escapat prematurament i amb ella se’n va la meva preocupació.

No sé per què en Hardin em torna tan emotiva, en tots els sentits possibles. La idea que em pugui utilitzar em trasbalsa més del que seria normal. Els meus sentiments per en Hardin són molt confusos. Ara el detesto i al cap d’un moment li vull fer petons. Em fa sentir coses que no pensava que pogués sentir, i no sols sexualment. Em fa riure i em fa plorar, cridar i xisclar, però per sobre de tot em fa sentir viva.