28

—No està tan malament, suposo —diu en Noah quan es tanca la porta.

Ric de nervis.

—Què? —Quan em mira alçant la cella, continuo—: Res, que em sorprèn que diguis això.

Em torno a repenjar al seu pit. L’electricitat que omplia l’habitació fa un moment s’ha dissolt.

—No dic que m’agradaria ser amic seu, però semblava simpàtic.

—En Hardin no sap ni què vol dir ser simpàtic —dic, i en Noah riu i m’abraça.

Si sabés les coses que han passat entre en Hardin i jo, la manera com em va besar, com vaig gemegar el seu nom mentre em… «Prou, Tessa, para». Giro el cap i faig un petó a en Noah a la barbeta, i el faig somriure. Vull que en Noah em faci sentir com en Hardin em fa sentir. M’assec i el miro. Li agafo la cara entre les mans i premo els llavis contra els seus. Obre la boca i em torna el petó. Els seus llavis són tous… com el seu petó. No en tinc prou. Necessito el foc. Necessito la passió. Li penjo els braços al coll i m’assec a la seva falda.

—Uau, Tessa, què fas? —pregunta, i intenta treure-se’m de sobre amb suavitat.

—Què? Res, només m’agradaria… tinc ganes que ens ho muntem una mica, suposo —dic, i miro avall.

Normalment no m’avergonyeixo davant d’en Noah, però normalment tampoc parlem d’aquestes coses.

—Així? —diu, i em torna a fer un petó. Sento la seva escalfor, però no és foc. Començo a gronxar els malucs, esperant que la guspira s’encengui. Les seves mans baixen cap a la meva cintura però me l’agafa amb força, impedint el moviment. Sé que vam quedar que esperaríem al matrimoni, però només ens estem fent petons. Li agafo les mans, les aparto i em continuo gronxant. Per molt que intenti besar-lo amb més intensitat, la seva boca continua tova i tímida. Noto que s’està excitant, però no es deixa anar.

Sé que ho faig per una mala raó, però tant se me’n dóna en aquest moment: necessito saber que en Noah em pot fer el mateix que em fa en Hardin. No és pas en Hardin que vull, sinó la sensació… oi?

Paro de fer petons a en Noah i baixo de la seva falda.

—Ha estat molt maco, Tessa. —Somriu i jo li corresponc. Sí que ha estat «maco». És tan cautelós, massa cautelós, però l’estimo. Torno a posar la pel·lícula i al cap de pocs minuts m’endormisco.

«Val més que me’n vagi», diu en Hardin. Els seus ulls verds em miren amb intensitat. «On vas?». No vull que se’n vagi. «Em quedaré en un hotel proper i tornaré al matí», diu, i després d’una estona de mirar-lo la seva cara es converteix en la d’en Noah.

Em sobresalto i em frego els ulls. És en Noah, en Noah. No ha estat mai en Hardin.

—Ja es veu que tens molta son, i no puc passar la nit aquí —diu en Noah afectuosament, i m’acaricia la galta.

Vull que es quedi, però ara em fa por el que veuré o diré quan estigui adormida. En Noah tampoc creu que sigui decent quedar-se a dormir amb mi a l’habitació. En Hardin i en Noah són pols oposats. En tots els sentits.

—Molt bé, moltes gràcies per venir —murmuro, i ell em fa un petó lleuger a la galta abans de sortir de sota meu.

—T’estimo —diu.

Assenteixo, deixo caure el cap al coixí i m’enfonso en somnis que no recordo.

L’endemà, em desperta en Noah trucant-me per telèfon. Em diu que ve, o sigui que salto del llit i corro a la dutxa, pensant què podem fer en Noah i jo avui. Aquí no hi ha gran cosa per fer si no anem al centre; potser hauria d’enviar un missatge a en Landon preguntant-li què es pot fer per aquí que no sigui anar a festes en fraternitats. Crec que és l’únic amic que tinc que ho podria saber.

Un cop decidit que em posaré la faldilla grisa prisada amb una brusa blava llisa, ignoro la veu de fons d’en Hardin al meu cap dient-me que és lletja, i em vesteixo dins d’un vestidor.

En Noah és al passadís davant de la meva porta quan torno, encara amb la tovallola als cabells.

—Que maca que estàs —diu amb un somriure, i em passa un braç per les espatlles mentre obro la porta.

—Només m’he de pentinar i maquillar-me una mica —dic, i agafo el necesser de maquillatge de la Steph, que m’alegro que no s’hagi endut.

Me n’hauré de comprar, ara que sé que m’agrada com em queda.

En Noah espera amb paciència assegut al llit mentre m’eixugo els cabells i m’ondulo les puntes. Paro per fer-li un petó a la galta abans de maquillar-me.

—Què tens ganes de fer avui? —Acabo amb el rímel i m’estarrufo els cabells.

—La universitat t’escau, Tessa. No havies estat mai tan maca —diu en Noah—. No ho sé, vols que anem a un parc i després a sopar?

Miro el rellotge. Com pot ser que sigui la una? Escric un missatge a la Steph dient que seré fora gairebé tot el dia i ella respon que no tornarà fins demà. Els caps de setmana bàsicament viu a la casa de fraternitat d’en Hardin.

En Noah m’obre la porta del Toyota. Els seus pares van buscar el cotxe més segur que van trobar, el model més nou. L’interior està immaculat, sense piles de llibres ni roba bruta. Fem voltes buscant un parc, que no tardem gaire a trobar. És un espai petit i tranquil amb gespa mig groga mig verda i uns quants arbres.

—Escolta, quan començaràs a buscar cotxe? —pregunta en Noah mentre aparquem.

—Pensava fer-ho aquesta setmana. Aquesta setmana també començaré a sol·licitar feines. —No comento les pràctiques a Vance Publishing amb què en Hardin em va temptar. No sé si encara és una possibilitat, ni què en pensaria en Noah si ho fos.

—Em sembla molt bé. Ja em diràs si necessites ajuda amb alguna de les dues coses —diu.

Fem una volta al parc i després seiem en una taula de pícnic. En Noah parla gairebé tota l’estona i jo assenteixo. Estic i no estic per la conversa però no sembla que se n’adoni. Acabem passejant una estona més i arribem a un rierol. La ironia de la situació em fa riure i en Noah em mira interrogativament.

—Et vols banyar? —pregunto, sense saber ben bé per què allargo el moment.

—Aquí? Ni boig! —diu, rient, i mentre em desinflo, em bufetejo mentalment.

He de parar de comparar en Noah amb en Hardin.

—Era broma —menteixo, i l’estiro cap al camí.

Són les set quan sortim del parc, o sigui que decidim demanar una pizza i tornar a l’habitació i veure un clàssic: la Meg Ryan enamorant-se d’en Tom Hanks a través d’un programa de ràdio. Em moro de fam quan arriba la pizza i me’n menjo gairebé la meitat tota sola. En la meva defensa he de dir que no he menjat en tot el dia.

A mitja pel·lícula em sona el mòbil i en Noah l’agafa.

—Qui és en Landon? —pregunta.

No ho diu amb desconfiança, només amb curiositat. No ha estat mai gelós de mena; no li ha calgut.

«Fins ara», em recorda el meu subconscient.

—És un amic de la facultat —dic, i contesto.

Per què em deu trucar tan tard en Landon? No m’ha trucat mai per res que no fos comparar els apunts.

—Tessa? —diu en Landon fort.

—Sí, que passa res?

—Mmm, no, de fet, no. Sé que estàs amb en Noah, però… —Dubta.

—Què passa, Landon? —Se m’accelera el cor—. Estàs bé?

—Sí, no es tracta de mi. És en Hardin.

M’agafa pànic.

—En… en Hardin? —quequejo.

—Sí, si et dono una adreça podries venir, sisplau? —Sento alguna cosa que es trenca al fons. Salto del llit i em poso les sabates abans que el cap em comenci a funcionar. En Noah també s’aixeca, com per empatia.

—Landon, que et vol fer mal en Hardin? —El meu cap no es pot imaginar què més pot passar.

—No, no —diu.

—Dóna’m l’adreça —dic, i sento una altra cosa que es trenca.

Em giro.

—Noah, necessito el teu cotxe.

Decanta el cap.

—Què passa?

—No ho sé… és en Hardin. Dóna’m les claus —exigeixo.

Fica la mà a la butxaca i les treu.

—Vindré amb tu —insisteix.

Però li arrenco les claus de la mà i brando el cap.

—No, tu no… Necessito anar-hi sola.

Les meves paraules li fan mal. Li he fet mal. I sé que no està bé que el deixi aquí sol, però en aquest moment l’única cosa que m’importa és anar al costat d’en Hardin.