19

No tinc ni idea del que faig, però no puc parar. Quan els meus llavis toquen els d’en Hardin sento com aguanta la respiració. La boca d’en Hardin té el gust que m’havia imaginat. Tasto la mica de gust de menta a la seva llengua quan obre la boca i em besa. Em besa de debò. La seva llengua càlida ressegueix la meva i sento el metall fred de l’anella en una punta de la boca. Sembla que m’hagin calat foc a tot el cos; no m’havia sentit mai així. Em toca la cara, m’agafa les galtes enceses, abans que les dues mans vagin als meus malucs. S’enretira una mica i em planta un petó als llavis.

—Tess —esbufega, i ràpidament torna a ajuntar la boca a la meva, i la seva llengua torna a lliscar sobre la meva. El meu cap ja no mana; la sensació s’ha apoderat de cada centímetre de mi. En Hardin m’estira pels malucs cap a ell i es posa panxa enlaire al llit, sense trencar el nostre petó. Insegura del que he de fer amb les mans, les poso sobre el seu pit i després m’estiro sobre el seu tors. La seva pell està calenta i el pit puja i baixa amb respiracions ràpides. Separa la boca de la meva i somico per la pèrdua del contacte, però abans que pugui protestar el tinc al coll. Sento cada frec i llepada que em fa la seva llengua. La seva respiració es mou per sobre meu. M’agafa els cabells per mantenir-me el cap just per sobre el seu mentre em continua petonejant el coll. Les seves dents em roseguen la clavícula i gemego, la sensació em travessa tot el cos quan em comença a xuclar suaument la pell. Em moriria de vergonya si no estigués tan embriagada, per en Hardin i per l’alcohol. No he besat mai ningú així, ni tan sols en Noah.

En Noah!

—Hardin… para —dic, però no em reconec la veu. És baixa i ronca, i sento la boca deshidratada.

No para.

—Hardin! —torno a dir, amb la veu clara i seca, i em deixa anar els cabells. Quan el miro als ulls, són més foscos, però més tendres, i els seus llavis són d’un rosa més fosc i inflats de besar-me—. No podem —dic.

Encara que em mori de ganes de continuar fent-li petons, sé que no puc.

La tendresa dels seus ulls desapareix i s’aparta i em tira a l’altre costat del llit. Què ha passat?

—Ho sento, ho sento —dic, i són les úniques paraules que em vénen. Em sento el cor com si m’hagués d’explotar en qualsevol moment.

—Què sents? —diu, i va cap a la calaixera. Treu una samarreta negra i se la posa pel cap. Els meus ulls es tornen a posar en els seus calçotets i estan clarament tibant per davant.

Em poso vermella i miro a una altra banda.

—Pel petó… —dic, malgrat que realment no vull disculpar-me per això—. No sé per què ho he fet.

—Només ha estat un petó; la gent es fa petons contínuament —sento que diu.

Les seves paraules em fereixen, vés a saber per què. Què m’importa que no senti el que jo he sentit… Què he sentit? Sé que, de fet, no m’agrada. Només he begut i és atractiu. Ha estat una nit molt llarga i l’alcohol m’ha empès a besar-lo. En algun racó del cervell combato els pensaments de com m’agradaria que tornés a passar. M’estava tractant tan bé…, és per això.

—Podem fer com si no hagués passat? —pregunto.

Em sentiré humiliada si ho explica a algú. Aquesta no sóc jo. No m’emborratxo ni enganyo el meu xicot a les festes.

—Creu-me, tampoc vull que ho sàpiga ningú. I ara para de parlar-ne —amolla.

I ja ha tornat a sortir la seva arrogància.

—O sigui que tornes a ser el mateix de sempre?

—No he estat mai un altre. No et pensis que perquè m’has fet un petó, bàsicament contra la meva voluntat, ara tenim alguna mena de vincle.

Apa aquí. Contra la seva voluntat? Encara puc sentir la manera com la seva mà m’agafava els cabells, com m’ha estirat a sobre d’ell i la manera com els seus llavis deien «Tess» abans de tornar-me a besar.

Surto disparada del llit.

—Em podries haver aturat.

—No sé com —m’escarneix, i tinc ganes de plorar una altra vegada.

Em torna massa emocional. És massa humiliant, massa dolorós que digui bàsicament que l’he obligat a besar-me. Amago la cara entre les mans un moment i vaig cap a la porta.

—Et pots quedar aquí aquesta nit ja que no tens lloc on anar —diu amb calma, però brando el cap.

No vull ser a prop d’ell. Tot això és part del seu joc. M’oferirà que em quedi a la seva habitació perquè em pensi que és una bona persona, i mentre dormi segurament em dibuixarà alguna cosa vulgar al front.

—No, gràcies —dic, i surto.

Quan arribo a l’escala em sembla sentir que crida el meu nom però no m’aturo. A fora, la brisa fresca és una sensació meravellosa sobre la pell. M’assec al muret i torno a encendre el mòbil. Són gairebé les quatre. M’hauria d’aixecar al cap d’una hora per dutxar-me i posar-me a estudiar. En lloc d’això estic asseguda en aquell mur de pedra trencat, sola i a les fosques.

Amb uns quants reressagats pul·lulant per allà, i sense saber ben bé què fer, miro els missatges al mòbil d’en Noah i de la meva mare. Segur que l’hi ha explicat. És el que ell faria…

Però no em puc enfadar amb ell. L’acabo d’enganyar. Quin dret tinc a enfadar-me?