77

Estic més que enfadada per l’actitud d’en Hardin, però intento no pensar-hi i em desenredo els cabells mullats i em poso la roba interior rosa clar que m’he comprat avui. Em poso una samarreta i repasso les tasques de l’endemà. Només puc pensar on deu haver anat; sé que sóc obsessiva i una mica boja, però no paro de patir per si està amb la Molly.

Mentre decideixo si telefonar o no a en Hardin, rebo un missatge de la Steph que diu que no tornarà aquesta nit. Tant per tant se’n podria anar a viure amb en Tristan i en Nate. S’hi passa cinc nits a la setmana i en Tristan l’adora. Segur que li va parlar de la seva feina el segon dia que van sortir i no li deu clavar mocs ni se’n deu anar perquè sí.

—Quina sort que tens, Steph —em dic, i agafo el comandament de la tele.

Pitjo les tecles distretament i em decideixo per una reposició de Friends que he vist cent vegades pel cap baix. No recordo l’última vegada que vaig mirar la tele i prou, però és agradable estar estirada al llit i mirar una comèdia senzilla i evadir-se de l’última discussió absurda amb en Hardin.

Al cap d’uns quants episodis de diversos programes, les parpelles em comencen a pesar. Ensonyada com estic se’m passa momentàniament la indignació i escric un missatge de bona nit a en Hardin, però no em contesta i m’adormo.

—Merda. —Em desperto amb un estrèpit.

M’incorporo sobresaltada, encenc el llum i em trobo en Hardin fent tentines i intentant orientar-se a les fosques.

—Què fas? —pregunto.

Quan em mira té els ulls vermells i vidriosos. Està borratxo. Mira que bé.

—T’he vingut a veure —diu, i s’asseu a la cadira.

—Per què? —gemego.

M’agrada veure’l, però no borratxo i a les dues de la matinada.

—Perquè et trobava a faltar.

—Llavors per què te n’has anat?

—Perquè m’estaves fent enfadar.

Alça.

—Mira, me’n torno a dormir; has begut i és evident que tornaràs a portar-te com un imbècil.

—No sóc imbècil, Tessa. I no estic borratxo… bé, sí que ho estic, i què?

—Tant me fa si estàs borratxo o no, però demà treballo i necessito dormir.

Em quedaria desperta tota la nit amb ell si sabés que no em dirà coses ofensives tota l’estona.

—Demà treballo —m’imita—. Es pot ser més avorrida?

Riu com si hagués dit la cosa més divertida del món.

—Per què no te’n vas? —dic, i em torno a estirar, de cara a la paret.

Aquest Hardin no m’agrada. Vull que torni el meu Hardin semiafectuós. No aquest idiota borratxo.

—Oh, bonica, no t’enfadis amb mi —diu, però no li faig cas—. De debò que vols que me’n vagi? Ja saps què passa quan no dormo amb tu —diu, en veu molt baixa.

Em cau l’ànima als peus. Sí que sé que passa, però no és just que ho utilitzi en contra meu quan està borratxo i provocant-me.

—Molt bé. Et pots quedar, però jo me’n torno a dormir.

—Per què? No vols xerrar amb mi?

—Estàs borratxo i ets imbècil. —Finalment em giro a mirar-lo.

—No sóc imbècil —diu amb una expressió neutra—. Només he dit que t’estaves posant pesada.

—Doncs dir això és d’imbècil. Sobretot perquè l’únic que he fet és preguntar per la teva feina.

—Oh, no, una altra vegada, no. Per favor, Tessa, deixa-ho estar. Ara no vull parlar d’això. —La seva veu és gemegosa i pastosa.

—Per què has begut aquesta nit?

Tant me fa que begui; no sóc la seva mare, i ja és prou gran. El que em preocupa és que cada vegada que beu hi ha un motiu darrere. No beu només per passar-ho bé.

No em mira i posa els ulls en la porta com si pensés a fugir.

—No… no ho sé… em venia de gust una copa… no, unes copes. Vols parar d’estar enfadada amb mi, sisplau? T’estimo —diu, i es gira per mirar-me als ulls.

Aquestes senzilles paraules dissolen gran part de la meva indignació i de cop desitjo que m’abraci.

—No estic enfadada amb tu, però no vull tornar enrere en la nostra relació. No m’agrada que et giris en contra meu sense més ni més i després te’n vagis. Si alguna cosa t’empipa, vull que m’ho diguis.

—El que passa és que vols tenir-ho tot controlat —diu, i trontolla una mica.

—Què has dit?

—Que ets una obsessiva del control. —Arronsa les espatlles com si fos un fet que caigués pel seu propi pes.

—No, que no ho sóc. Però m’agraden les coses d’una determinada manera.

—Sí, la teva.

—Ja veig que la discussió no s’ha acabat. Hi ha res més que em vulguis dir ara que hi estem posats? —etzibo.

—No, només que ets una obsessiva del control i que m’agradaria molt que vinguessis a viure amb mi.

Què? Els seus canvis d’humor literalment són com rebre una fuetada.

—Hauries de venir a viure amb mi… avui he trobat un pis. Encara no he signat el contracte, però és maco.

—Quan? —Costa molt estar al dia de les cinc personalitats d’en Hardin Scott.

—Quan me n’he anat abans.

—Abans d’entrompar-te? —pregunto.

Es desespera. La llum es reflecteix en el metall de l’anella de la seva cella i m’esforço per ignorar com m’agrada.

—Sí, abans d’entrompar-me. Què me’n dius? Vindràs a viure amb mi?

—Sé que això de sortir amb una noia et ve de nou, però la gent normalment no insulta la seva xicota i després li demana que se’n vaig a viure amb ell en la mateixa frase —informo, mossegant-me el llavi de baix per dissimular el somriure.

—De vegades l’esmentada xicota necessita relaxar-se. —Somriu. Fins i tot borratxo és guapíssim.

—Ja, i de vegades l’esmentat xicot hauria de parar de ser tan imbècil —dic ràpidament.

Riu i s’aixeca de la cadira per venir cap al meu llit.

—Intento no ser tan imbècil, t’ho juro. De vegades no ho puc evitar. —S’asseu al llit—. És una cosa que faig bé de collons!

—Ja. —Sospiro.

Malgrat l’episodi d’aquesta nit, sé que realment s’està esforçant per ser més normal. No el vull disculpar, però s’està comportant millor del que m’esperava.

—Així què? Vindràs a viure amb mi? —Somriu molt il·lusionat.

—Renoi, una mica de calma. De moment no estic enfadada amb tu —dic, i m’assec—. Vine al llit amb mi —ordeno.

Alça una cella com dient «ho veus com ets controladora?», però s’aixeca per treure’s els texans. Quan es treu la samarreta, la deixa al llit al meu costat, i m’encanta que vulgui que me la posi tant com jo me la vull posar.

Em trec la samarreta que porto per posar-me la seva però m’atura.

—Merda —balbuceja, i el miro—. Què portes?

Els seus ulls són foscos i estan molt oberts.

—Avui… m’he comprat roba interior nova. —Em poso vermella i no el miro.

—Ja ho veig… Merda —repeteix.

—Això ja ho has dit. —Ric. La llum als ulls d’en Hardin crema per mi… i em fa pessigolles a la pell.

—Estàs fenomenal —diu, empassant-se-la saliva—. Sempre ho estàs, però això…

Amb la boca seca miro els seus calçotets que tiben sobre el bony prominent. L’energia entre nosaltres ha canviat per cinquena vegada aquesta nit.

—T’ho volia dir abans però estaves massa ocupat fent l’imbècil.

—Mmm —murmura, i és evident que no escolta el que dic.

Posa el genoll al llit i em mira el cos de dalt a baix una altra vegada abans de posar-se’m a sobre.

Els seus llavis tenen gust de whisky i menta, i la combinació és deliciosa. Els nostres petons són suaus i insinuants, els llavis s’ajunten i se separen, la seva llengua juga a lliscar sobre la meva. La seva mà es fica entre els meus cabells i sento l’erecció contra la panxa quan se m’acosta encara més. Em deixa anar els cabells per repenjar-se en un colze i fa servir l’altra mà per tocar-me. Els seus llargs dits llisquen pel costat dels sostenidors de blonda, es fiquen per sota i tornen a sortir. Es llepa els llavis quan m’agafa els pits i els acaricia.

—No sé si vull que te’ls deixis posats… —diu.

No em podria importar menys; estic fascinada pels seus dits elegants sobre la meva pell.

—Fora —diu, i em descorda els sostenidors.

Arquejo l’esquena perquè me’ls tregui i ell gemega pressionant l’engonal contra el meu.

—Què vols fer, Tess? —La seva veu és tremolosa i descontrolada.

—Ja t’ho vaig dir —dic, quan em fica la mà a les calces.

Tant de bo no hagués begut aquesta nit, però potser gràcies al seu estat semiembriac em sentiré menys cohibida.

Crido quan em fica els dits i l’agafo amb un braç per sostenir-me amb alguna cosa, el que sigui. Poso una mà entre nosaltres per agafar-lo. Gemega i faig una pressió suau i l’acaricio lleugerament.

—N’estàs segura? —diu panteixant.

Veig la incertesa en els seus ulls verd clar.

—Sí, n’estic segura. No et pensis tant les coses.

Sí que s’ha girat la truita, que jo hagi de dir això.

—T’estimo. Ho saps, oi?

—Sí. —Premo els llavis contra els seus—. T’estimo, Hardin —dic a la seva boca.

Els seus dits continuen entrant i sortint lentament i la seva boca es posa al meu coll. Em xucla la pell agressivament i després passa la llengua pel punt adolorit. Ho repeteix mil vegades i tinc el cos en flames.

—Hardin… jo… —intento dir, i ell aparta ràpidament la mà i em fa petons mentre jo somico.

Es tira enrere i m’agafa les calces i me les treu. Em posa les mans a les cuixes i fa una mica de pressió abans de besar-me la panxa i bufar-me entre les cames humides. Involuntàriament el cos se m’aixeca del llit i la seva llengua puja i baixa mentre m’agafa fort les cuixes, per mantenir-les separades. Al cap d’uns segons les cames em tremolen i m’agafo fort als llençols i ell continua llepant.

—Digue’m si t’agrada —diu, enganxat a mi.

Sons sufocats s’escapen dels meus llavis, quan intento dir alguna cosa, la que sigui. En Hardin continua dient-me porqueries i llepant-me, en una pauta deliciosa, mentre el meu cos tremola i els dits del peu se m’arronsen. Quan recupero la consciència acosta la boca a la meva, i té un gust estrany. El pit em puja i baixa i tinc la respiració escanyada.

—N’estàs… —comença.

—Calla… Sí, n’estic segura —dic, i li faig un petó intens.

Li clavo els dits a l’esquena i després li abaixo els calçotets. Sospira quan la restricció desapareix i tots dos gemeguen quan les nostres pells es tornen a tocar.

—Tessa, jo…

—Xxxt… —repeteixo.

Això és el que vull més del món i també vull que pari de parlar.

—Però, Tess, t’he de dir una cosa…

—Xxxt. Hardin, sisplau no parlis —suplico, i li faig un altre petó.

Agafo la seva erecció i llisco la mà amunt i avall. Ell tanca els ulls i inspira bruscament. L’instint s’imposa i frego la punta del penis amb el polze, eixugant-ne la humitat i sentint el seu pols a la mà.

—Si ho tornes a fer m’escorreré —diu esbufegant.

De sobte, s’incorpora i salta del llit. Abans que li pugui preguntar on va, treu un paquetet dels texans.

Ostres. No pot ser que estigui passant això.

Sé que hauria d’estar espantada o nerviosa, però només sento el meu amor per ell i el seu per mi.

L’expectativa pel que passarà ara m’omple de meravella i el temps sembla alentir-se mentre espero que en Hardin torni al llit. Sempre havia pensat que la meva primera vegada seria amb en Noah, i la nostra nit de noces. Seríem en un llit enorme en un bungalou preciós d’una illa tropical. Però sóc aquí, en una petita habitació d’una residència d’estudiants, al meu llit estret amb en Hardin, i no ho canviaria per res del món.