Violència? Quina violència?

18 D’OCTUBRE DE 2019

He vist anuncis de compreses més llargs i, especialment, més convincents, que la compareixença de Presidentorra a les 00.15 de la nit de dimecres. Quan les capitals catalanes ja portaven dos dies a sang i foc, va sortir en pantalla durant 40 segons per acusar dels fets «infiltrats i provocadors». Si es referia a pacients del psiquiàtric que s’han infiltrat al Govern català, estic disposat a creure’l, i afegiré que des de diverses legislatures. Si el que intentava era donar una explicació més o menys creïble del que estava passant, és un cínic, un mentider i un perill públic.

Presidentorra es va passar dos dies sense condemnar la violència, per més que li demanava tothom, i mira que és cosa fàcil de fer fins i tot per algú amb tan poques llums. Cada vegada que algú li pregunta si condemna la violència, l’home es limita a afirmar que està al costat del poble. Presidentorra és com aquell company de classe que quedava amb una nena per anar al cine i quan l’endemà li preguntàvem si havia tocat teta, ens responia que la pel·lícula era molt bona. O sigui que no, no havia tocat teta. O sigui que no, Presidentorra no condemna en absolut la violència.

Per què l’hauria de condemnar? Probablement només mira TV3, i aquella mateixa nit als noticiaris ens repetien que algú havia llançat «objectes pirotècnics» a un helicòpter de la policia. Objectes pirotècnics. Un imagina que uns nens, tot jugant, llançaven al cel un correcames o un petard verd mentre veien passar un helicòpter. Com pretendre que Presidentorra condemni tal futilitat? Després, gràcies a altres cadenes, vam saber —i vam veure— que els «objectes pirotècnics» eren coets que algú disparava contra l’helicòpter policial amb intenció d’abatre’l. La paraula «coet» deu estar vetada als noticiaris catalans, i ens hem de conformar amb el més tranquil·litzador «objectes pirotècnics», pel nostre bé, perquè no ens espantem, perquè continuem vivint a l’arcàdia. Igual que per Presidentorra els vàndals són infiltrats, i que preparar artefactes explosius per cometre atemptats és «voler fer una mica de soroll». No cal condemnar-ho.

Devia ser també per tranquil·litzar-nos, mai per enganyar-nos, que mentre totes les cadenes parlaven de la ciutat cremada i de la patètica intervenció de Presidentorra, a la TV catalana es dedicaven a discutir si la policia havia disparat o no bales de goma, per tot seguit inundar-nos amb imatges de la Marxa sobre Barceroma, tan maca i emocionant, ella. El moment àlgid el va posar una de les enviades especials assegurant que se li havia posat la pell de gallina quan, a dins d’un túnel, els marxaires cantaven Els segadors. Ni un coet impactant contra un helicòpter i abatent-lo hauria tingut per TV3 tanta importància informativa. He dit punt àlgid? Ens esperava encara la notícia més substancial: mentre altres cadenes es perdien amb intranscendents imatges de fogueres provocades i de pacífics independentistes —o violents infiltrats, a vegades costa distingir-los— llançant ampolles als policies, TV3 va entrevistar un senyor a qui la caminada li havia causat una llaga al peu, llaga que mostrava a la càmera amb l’orgull que Crist ressuscitat mostraria als apòstols les seves ferides. Periodisme de debò.

I és que si una cosa tenen els llacistes és que són molt pacífics i quan es manifesten no llencen ni un paper a terra i blablabla. No hi ha violència a condemnar.