La senyora del Vivales treballa
9 DE MARÇ DE 2018
Publicava el diari ABC fa un parell de dies que la pobra senyora d’en Puigdemont, que havia quedat a l’atur per un ERO en la seva antiga empresa, ha sigut fitxada per la televisió pública La Xarxa, dependent de la Diputació de Barcelona. La Marcela presentarà un programa setmanal de dues hores i cobrarà 6.000 euros mensuals. Després diran que les mobilitzacions no serveixen de res. N’hi ha hagut prou amb una vaga femenina perquè les coses canviïn i les dones comencin a cobrar el que mereixen. I el que mereixen és això, 6.000 euros de l’ala per haver sabut casar-se. Seguim.
El missatge és clar, i és bo que es propagui precisament la setmana del 8 de març: dones del món, si voleu que els vostres sous s’equiparin als dels homes, què dic, que els superin inclús, caseu-vos amb qui toca. Veureu com us plouen les ofertes laborals, i dic laborals per inèrcia, perquè dues hores setmanals ni aquest nom mereixen. Algú pot pensar que són poques hores de feina, però aquesta és la millor manera de conciliar la vida laboral i la familiar, hem de pensar que el marit de la Marcela viu a prudent distància, de la justícia em refereixo, no d’ella. I encara algú altre —sempre hi ha envejosos— pot creure que són massa diners, però s’ha de tenir en compte que el marit de la nova estrella televisiva no té ingressos i la vida a Brussel·les és cara. Més val que el mantingui la seva senyora que no que ho hàgim de fer tots els catalans, tot i que ben pensat el sou de la Marcela el pagarem entre tots. Sigui mantingut per la seva senyora, sigui mantingut per tots nosaltres, el que està clar és que en Puigdemont s’ha acostumat a viure sense treballar. Al final tindrà raó el meu pare, que, amb el bon ull que dóna l’edat, me’l va definir com un Vivales —pronunciï’s en castellà—, paraula que feia dècades que no sentia, immillorablement recuperada.
Tot és començar. La primera dama —encara que sigui una primera dama simbòlica— ha trencat l’escletxa de gènere, i la resta de catalanes rebran aviat ofertes similars. Si no totes, sí almenys les que ho mereixen per motius polítics i/o familiars. Tal com afirmaven sense rubor alguns convergents —o com es diguin ara— en saber-se la nova feina de la primera dama simbòlica, «cal ajudar la nostra gent», frase que podria haver sigut pronunciada pel mateix Vito Corleone. La Pilar Rahola, també amb una recompensa en forma de quota de pantalla pública i diner ídem, demostra que el cas de Marcela no és excepcional, que les dones catalanes s’estan empoderant, signifiqui això el que signifiqui.
Que una diputació sufragui les despeses de «la nostra gent», més que justícia poètica, és de manual. Les diputacions serveixen per això, per col·locar amics i familiars, per repartir diners als nostres i per perpetuar el nepotisme. El lema de tota diputació, que hauria de figurar a sota de l’escut, és: «Els diners públics són de tots, i si són de tots no són de ningú, així que a gastar com si no hi hagués demà». En llatí, és clar.
Encara ahir, en un nou missatge, el Vivales pròfug assegurava que el procés que el malvat Estat espanyol ha avortat, era «també pels drets de totes les persones i la igualtat efectiva de les dones». Mentre tal igualtat no sigui efectiva, cal col·locar la senyora, que les grans revolucions comencen a poc a poc i si és possible en la pròpia família. De la resta de dones ja ens en preocuparem un altre dia. Mentrestant, diners al calaix. Seguim.