Heroisme a distància

12 D’OCTUBRE DE 2018

Les lliçons de valor i heroisme des del refugi de Waterloo s’han convertit en un clàssic del llacisme. Per això al president fugat se li va acudir l’original nom de Crida per a la ultimíssima operació estètica convergent. Des de la llunyania i la bona vida, ell crida a la desobediència, crida a plantar cara a l’estat, crida a sacrificis i crida, en fi, que algú, ni que sigui un despistat, faci el que ell no va ser capaç de fer, ni ho serà mai. Crida que els que no van fugir com gallines s’enfrontin a la maquinària de l’Estat, la mateixa de la qual ell va guillar només de sospitar que es començava a moure. Si hi ha universitat a distància, també ha de poder haver-hi heroisme.

I tanmateix, un no pot deixar de comprendre en Puigdemont. És algú que ja ho ha perdut absolutament tot. La dignitat i el prestigi, per descomptat i des del primer moment, però ara em refereixo a coses més tangibles: casa, família, amics, feina i, sobretot, futur. Que un home sense present i sense futur cridi a la revolta no és només comprensible: és el que toca. Ja que res no té i res no espera tenir, almenys intenta aconseguir que siguin molts més els que es trobin en la seva situació. Les penes compartides són de més bon portar. Si aconseguís enredar en la desobediència en Torrent, més alguns consellers i alts càrrecs, qui sap si acabarien també havent de fugir per cames, i a Waterloo hi cabem tots. Les sobretaules serien més entretingudes, que parlar sempre amb en Matamala comença a avorrir. I la de partides de cartes que podrien organitzar en les fredes nits belgues. Toca continuar alliçonant des de Bèlgica.

Gràcies a la crida a la revolta de Puigdemont, però sobretot gràcies al fet que encara queden il·lusos que se’l creuen, l’independentisme ha perdut la majoria al Parlament. Tampoc és que importi, va suposar només que el bloc sobiranista perdés votacions com reprovar la monarquia o proclamar el dret a l’autodeterminació, que més que propostes d’un parlament semblen la carta d’un nen als Reis. O d’un lector de diaris ociós, d’aquells que encara escriuen cartes al director i quan s’acosta Nadal les titulen «Carta als Reis» i demanen que s’acabin les guerres i la fam. Molt lacrimogen però poc efectiu, tant el Parlament català com les cartes.

Potser en Puigdemont mira TVE des de la distància, amb internet és fàcil. Fa poc emetien un reportatge sobre el mentir. Sé que a un expert com ell poc se li pot ensenyar, però el programa era científic i tot el que ell en sap ho ha descobert per instint, com tots els superdotats. S’hi deia, per exemple, que quan algú vol ser enganyat a la llarga sempre apareix algú que l’enganya. Els mentiders professionals, i el president fugat no hi ha dubte que ho és, no menteixen a la babalà, primer s’asseguren que hi ha algú no només disposat a ser enganyat, sinó amb ganes de ser-ho. Dos milions, aviat està dit.

Consideren també els científics que atribuïm més veracitat a algú que conserva trets de nadó en el rostre. No dic la intel·ligència d’un nadó, que en això estarien igualats Puigdemont i Presidentorra, sinó l’aspecte. A Presidentorra no li troba aspecte de nadó ni un talp que l’observi des de 500 metres, però en Puigdemont, blanquet, mantegós i amb la veueta atiplada, estava predestinat a ser el gran estafador dels catalans. Que vagin amb compte en Torrent i companyia.