18 de juny de 2017

Diumenge vaig anar a missa. Devia fer quatre dècades de l’últim cop. Primera impressió: tret d’alguns avis, el target de l’església catòlica avui són els llatins, ho era inclús el capellà. Jo hi era per una comunió. Com que ja no n’és època, només hi havia la nostra i la resta era gent normal, si és que qui va a missa encara es considera normal. En arribar tard, mig per comoditat mig per allunyar-me del meu fill, que es va entestar a dur a missa el seu peluix d’en Darth Vader, m’assec en un banc solitari, al costat de les cinc llatines del cor, que Déu n’hi do la minifaldilla que porta una per venir a cantar al·leluies.

En lloc d’agenollar-me quan toca, que mai no n’he après, prenc nota de totes les sorpreses que se succeïen. No són poques, després de 40 anys d’absència. Com les famílies d’indubtable baix poder adquisitiu deixant 10 euros a la bacina. O com tots els fidels aplaudint, el mossèn el primer, en acabar la comunió. O el donar-se la pau, que als meus temps era xocar la mà desganadament amb el del costat i ara és un repartir petons fins amb qui està quinze bancs lluny. O les minifaldilles per cantar al cor, no sé si això ja ho havia dit, és que no em marxa del cap.

En aquestes estic, quan surt d’una porta lateral el mossèn titular de la parròquia. Resulta ser Àngel Caldas, col·laborador d’aquest diari, que en veure’m sol en un banc a missa de 10, creu assistir a un miracle. Tant, que la seva expressió s’il·lumina —alegra més trobar l’ovella perduda que etcètera—, se m’acosta, m’agafa amorosament les mans, mirant-me els ulls em xiuxiueja que hem de parlar, i marxa amb somriure beatífic, sotana al vent. Els fidels deuen creure de l’efusivitat del mossèn amb l’home solitari que aquest deu ser un sant en vida, ja que el seu aspecte el descarta com a filantrop.

Ara no sé què dir-li a mossèn Caldas, l’home es veia il·lusionat. Potser llegeix això i m’estalvio explicacions: miri mossèn, jo només era allà per veure llatines.