PRÒLEG

«Espatllem-ho tot». Per Víctor-M. Amela

El títol d’aquest llibre és un tractat de sociologia per si sol. «Estàvem cansats de viure bé», diu. És això! Tot el que hem viscut els catalans en els darrers anys està en el títol del llibre… i esqueixat en cada un dels seus articles.

Albert Soler Bufí ho clava. Ens avorríem de viure bé. I no volem sentir avorriment com no volem sentir gana, set o el fibló de l’entrecuix: per això correm a menjar, beure o cardar. I contra l’avorriment de viure bé, què fem? Doncs muntem unes «manis» quilomètriques i un referèndum il·legal, prostituïm el Parlament i breguem amb policies cabrejats… i ja ho tenim! Ja tenim trencadissa perfecte! A la merda l’avorrit autogovern! Hola, desgavell que dona sentit a la vida! (que és patir molt i mortificar-se, que som catalans).

Aquests articles d’Albert Soler Bufí —escollits entre els publicats al «Diari de Girona», de 2016 fins ara— són peces fenomenals d’un periodisme lliure, punyent, satíric i literari. Poques cosetes agraeixo més que riure mentre llegeixo, i això m’ho proporcionen sempre els articles d’Albert Soler Bufí. A voltes pateixo per la seva integritat física i judicial, sentiment que afegeix al·licient a la lectura (que som catalans).

El primer cop que vaig parlar amb Albert Soler Bufí va ser per telèfon. Jo no el coneixia. Em va trucar per entrevistar-me per una novel·leta meva. A l’editorial m’havien previngut, així: «vigila, és un paio estrany, està una mica pirat, mai saps per on et sortirà, té perill, vigila, vigila!». I a mesura que veia més i més preocupat al de l’editorial, més salivava jo davant l’expectativa d’una mica d’emoció i perill en la meva avorrida vida de novel·lista entrevistat.

Albert Soler Bufí va estar a l’altura de l’expectativa: les seves preguntes —mastegades en marcat accent gironí— em desconcertaren, m’obligaren a aguditzar els sentits, a sentir por, estupor i tremolors. I quan vaig llegir l’entrevista (a la contraportada del seu diari) em va semblar que qui la responia era un atractiu personatge literari, que declarava (i era el titular): «Jo faig zàping amb la tele i amb la vida». Fabulós! Era jo, sí, però més canalla. Li vaig trucar per agrair-li-la ferventment, d’entrevistador a entrevistador.

No m’he perdut un sol dels seus articles, des de llavors. Trobo en la ploma d’Albert Soler Bufí un Montaigne gironí i un Epicur amb bon gust pels plaers: llibres i cervesa, tapes i amics de bar, platja i fills (en la dosi idònia), bellesa femenina i bon humor. Sobre totes les coses, bon humor! Un humor que és una armadura brillant, una armadura brunyida que li permet entrar en els pitjors vespers. L’humor d’Albert Soler Bufí, aplicat al libel polític a escala catalana, tritura pàtries i banderes, líders carismàtics i sermons, manaments i pors, institucions i estereotips.

Albert Soler Bufí no és ni àcrata, dir-ho seria aplicar-li una etiqueta. És un destraler delicadíssim, amb una afinada sensibilitat per captar en l’aire el pa que s’hi dóna, i transmutar-lo en textos magistrals, amb troballes fabuloses: ha revifat l’arnat apel·latiu Vivales, recollit de llavis del seu pare (el meu també ho deia!), i l’aplica amb joiós encert al seu excol·lega i conterrani Carles Puigdemont, a qui ha dedicat amorosament peces magistrals que aquí trobareu.

El que relata el llibre d’Albert Soler Bufí és com i per què els catalans hem fet amb el nostre autogovern com aquell nen petit rondinaire: «papa, m’avorreixo». El papa no li fa cas, i el nen trenca un vidre amb la pilota (i es quedarà sense pilota: el pare li traurà, naturalment). Un dia, en saber les sentències del Suprem, una joveneta acomodada i amb una bona feina em va dir: «lo primer és la dignitat, i si m’ha de costar perdre un ull, ben perdut estarà», i marxà decidida cap a la mani de torn. Conec la clau: la nena estima molt la seva octogenària àvia, que des de petita li ha explicat les moltes misèries i abusos patits a la guerra i postguerra… S’entén, no? Sí: la nena enyora les misèries i dolors de l’àvia, la nena s’avorreix de viure tan bé. Quina gran indignitat, viuré bé! Espatllem-ho tot, per tornar a sentir que la vida té sentit.

Jo, contra l’oceanografia del tedi, m’estimo més llegir els libèrrims articles d’Albert Soler Bufí, mentre els meus conveïns diuen lluitar per ja no sé quina llibertat que jo diria que ja tenien abans d’avorrir-la.