25 de juny de 2017

Estic patint des de fa dies. Des que he sabut que em poden obligar a formar part d’una mesa electoral en el referèndum català, que no m’arriba la camisa al cos. Ja seria el summum que jo, que mai no he votat en cap elecció i que molt menys he format part de cap mesa electoral, estigués obligat a perdre un diumenge per un referèndum que convoca la Generalitat i que, en tot el món mundial, només avalen un parell de partits d’aquí, de Catalunya, que ni tan sols sumen la meitat dels vots en les darreres eleccions. No-no-no, m’explicaré millor. Si pateixo no és per perdre el diumenge, que a Déu poso per testimoni que no el perdré. Pateixo perquè sé que si em convoquen no m’hi presentaré, i vés a saber quin càstig ha pensat el Govern per als dissidents. Si als pobres consellers els fulminen per haver opinat diferent o per tenir dubtes, si els funcionaris són amenaçats, suposin el que poden fer a qui es negui a passar-se el diumenge veient votar la gent i passant llista. Jo mai he vist votar ningú, com no sigui per televisió en alguna sèrie de culte, com Cuéntame, però no té pinta de ser l’activitat més divertida del món. I ho sento molt, president i consellers, però els diumenges s’han creat per a la diversió.

Imagino que als que no complim la nostra obligació patriòtica se’ns raparà el cabell, que això no és que personalment m’importi gaire, i que tot seguit se’ns posarà un capirot al cap i se’ns passejarà pels carrers mentre el populatxo ens escridassa —traïdors! botiflers!— i ens tira verdures, catalanes i de temporada, per descomptat. I no obstant, m’hi arriscaré. Fa molts anys que no em llevo un diumenge a les 7 del matí, i per descomptat que si alguna vegada m’haig d’aixecar a aquesta hora intempestiva en festiu, no serà per passar-me el dia veient com gent amb barretina introdueix paperetes en capsetes damunt d’una taula, que diu Echenique. No, gràcies. Considerin-me objector de consciència.