16 de novembre de 2017

No em fan cap pena els que es van deixar enredar amb la independència. Es tenen ben merescudes la frustració, la depressió i els plors, perquè qualsevol persona que s’hagués aturat a pensar durant un minut hauria vist la farsa. No calia ser gaire intel·ligent per adonar-se que tot era una gran mentida, la prova està que jo fa anys que ho escric.

Reconec que hi ha gent a qui li costa posar a funcionar les neurones, aquests tenen disculpa. És el cas del pobre Tardà, que ha trigat dos anys a fer comptes i concloure que un 48% de vots no és majoria. Conec alumnes de preescolar que compten més de pressa. O d’en Puigdemont i en Junqueras, pretesos estadistes que han trigat dos anys a descobrir que Espanya s’enfadaria, que Europa no voldria saber res d’ells i que les empreses marxarien. Ho han estat negant fins abans-d’ahir. Argumenten ara que van voler evitar vessament de sang, ells, els mateixos que es miraven des de casa com vessaven sang els ciutadans als quals van enviar a defensar urnes. O d’insignes opinadors com Toni Soler, Bernat Dedéu, Enric Vila i tants altres, que ara —ara!— descobreixen que han estat enganyats. Durant dos anys han dimitit de periodistes i han exercit de massatgistes del poder. No tenien —diuen— prou informació per saber que tot era una farsa, però sí que la tenien —es veu— per assegurar que tot anava sobre rodes. Al Japó, tots aquests fracassats desapareixerien de la vida pública amb l’expeditiu sistema de tancar-se al despatx amb una espasa curta, i només seria cosa d’entrar al cap d’uns minuts a recollir-ne les despulles. Aquí no som tan dràstics, però un mutis per sempre més ens el podrien regalar.

Vana esperança. Ja comencen a engalipar-nos que les eleccions vinents seran un referèndum o plebiscitàries o el que sigui, i que si guanya el sobiranisme, la independència serà un fet. Els sona? Això sí que és la broma infinita i no la de Foster Wallace.