1 de febrer de 2019
En el desplegament de la pancarta gegant que es va col·locar a Amer, zona zero del llacisme, amb una imatge de l’expresident fugat —i per tal motiu fill il·lustre de la vil·la— que recorda les que als anys 30 adornaven Itàlia amb la imatge de Mussolini, em vaig fixar en un detall: a sota del dibuix d’estil feixistoide hi figura l’expressió «No surrender». Com que és sabut que la Catalunya rural sempre s’emmiralla en les zones menys desenvolupades de les espanyes i adopta literalment la seva forma de parlar, vaig deduir que és una adaptació lliure de «No sus rindáis». A partir d’Amer, ja he vist el «No sus rindáis», catalanitzat en «No surrender», en altres escrits, fins i tot en hashtag, l’honor màxim a què aspira tota expressió.
Un, que a més de poliglota és de natural curiós, es pregunta quina rendició els falta dur a terme, als que van fugir cames ajudeu-me i a la gent que els adora en forma de cartell mussolinià o d’holograma, depenent del cas. Rendir-se és el que han estat fent des que van proclamar aquella republiqueta nonata i diria que ja des d’abans, quan tot un president —aleshores encara ho era— va renunciar a votar al seu poble per por de la Guàrdia Civil. A partir d’aleshores, les rendicions s’han anat succeint. I el que ens falta per veure.
Per fer una revolució són necessàries dues coses: uns líders valents i intel·ligents, i força gent disposada al sacrifici. I molta sort, perquè ni l’existència de totes dues circumstàncies assegura l’èxit, com la història s’encarrega de demostrar. Imaginin, doncs, quines opcions tenia Catalunya, amb dirigents que s’han demostrat covards i estúpids, i amb uns ciutadans que viuen massa bé per arriscar res del que tenen. Rendir-se era l’únic que es podia esperar.
No sus rindáis. Tantes han sigut les rendicions, que cada dia hi ha més gent que acusa en Puigdemont i la resta de fugats de ser uns covards. Això em molesta. No crec que sigui cosa de covardia, o com a mínim crec que la covardia pot ser disculpable. A mi mateix, potser no em faria cap gràcia passar-me 15 anys a la «trena», encara que em vinguessin cada dia a fer un concert a les portes de la presó i a enlairar globus en el meu honor. És comprensible, per tant, que alguns fugissin, més encara si, com és el cas, estaven acostumats a un nivell de vida d’alt estànding, a veure qui canvia el xalet amb piscina del Golf Girona per una cel·la amb dutxa comuna, els millors restaurants pel ranxo. Potser jo faria igual i optaria per marxar, deixant enrere els que fins llavors em tenien per amic.
El que segur que no faria, una vegada fugit, és alliçonar els que queden, cridar a la revolta o instigar a la desobediència, des de mil quilòmetres de distància. Perquè potser jo també seria covard, però almenys tinc una mica de vergonya. I se n’ha de tenir molt poca, o gens, per ser un Puigdemont, una Anna Gabriel, un Comín o una Marta Rovira, i després de fugir continuar amb la tabarra de la revolució. Que sí, Puigdemont, que és molt comprensiu que sigueu covards, que tothom es pot cagar a les calces alguna vegada, però no estaria de més tenir una mica de sentit del ridícul, i una vegada fugits, callar i desaparèixer de l’escena pública. El poble pot perdonar la covardia dels seus dirigents, però no la poca vergonya i el cinisme.