Campanya per un xurro a la solapa
5 D’ABRIL DE 2019
Fa pocs dies, un dels meus fills va patir un atemptat que, si no fos de natural discret com el seu pare, hauria sigut portada als diaris més prestigiosos. Estava el noi celebrant una calçotada campestre, quan una cabra se li va acostar a traïció i es va menjar el llaç groc que lluïa a la solapa. Ni tan sols era la cabra de la legió sinó una cabra civil, sense passat militar conegut, aparentment aliena les reivindicacions polítiques d’uns i altres.
La cosa no passaria d’aquí, si no fos que el company Ramon de España, a qui vaig explicar el terrible succés, va aventurar que potser la pobra cabra pensava que allò era comestible, i que en atenció a aquests animals i a d’altres de diferents espècies que en el futur puguin tenir similars intencions, potser seria oportú que en lloc de llaços de colors, la gent lluís un xurro enganxat al pit.
Li he estat donant voltes a la proposta, i crec que realment s’hauria d’iniciar una campanya en aquest sentit, i no només com a deferència a animals afamats. Un xurro a la pitrera —en forma de llaç, o perdria valor simbòlic—, d’entrada serveix per berenar a mitja tarda, i en això el seu portador ja guanya per golejada als que duen simples llacets grocs de plàstic o de roba, de digestió més complicada excepte que el llacista sigui com una cabra, que més d’un sembla haver-n’hi. Però més enllà de la seva utilitat gastronòmica, el xurro seria un símbol. Qui porta un xurro a la solapa està indicant que li importen un ídem les reivindicacions llacistes, que altres preocupacions té i que no l’atabalin amb idioteses. Conec funcionaris que es troben en una situació incòmoda quan, a la feina, els seus companys els demanen col·laboracions econòmiques per la caixa de resistència; en farien prou d’assenyalar-se el xurro de la solapa, sense ni aixecar la vista de l’expedient que estan ultimant, perquè els petitoris entenguessin que els importa un xurro la seva guardiola. Dur un xurro enganxat hauria de ser suficient perquè ningú et vingui a molestar amb parides. Un musclo en escabetx, per deixar clar que tots sabem a què dedica el temps el president fugit, també seria útil, però la despesa en tintoreria ho desaconsella.
Un xurro és una forma elegant i sobretot dolça —per no parlar del seu aroma—, d’enlairar-se per sobre de tants provincians que et miren malament si no portes el preceptiu llaç groc. Si es té la precaució de no utilitzar un xurro ensucrat, ja que el sucre es podria confondre amb caspa, el xurro és elegant i signe de distinció. L’elegància xurrera dóna mil voltes a qualsevol llaç, ni que sigui de seda, i s’haurà acabat això de mirar per sobre de l’espatlla als que fins ara tenim verges les solapes de la caçadora. Auguro que seran molts els llacistes que acabaran canviant el llaç groc per un xurro, a la que descobreixin que són molts els avantatges d’aquest. I cap inconvenient, perquè al cap i a la fi, per aconseguir que un tribunal deixi lliures uns acusats, la mateixa utilitat té un xurro que un llacet que una cagada de colom.
Si la republiqueta catalana va ser un xurro, si s’ha sabut que tot el procés no era més que un xurro, si els tres últims presidents de la Generalitat no servirien ni per fer de xurrers, si tenim uns polítics a qui les autèntiques preocupacions dels catalans els importen un xurro, què menys que enganxar-nos un xurro al pit. Una porra ja seria anar amb mala llet.