6 de desembre de 2017

Hi ha un conte de Roberto Fontanarrosa en què cinc caçadors, enmig d’una tempesta de neu i perseguits per 300 llops, troben un refugi abandonat i s’hi tanquen. Un cop instal·lats, descobreixen que un d’ells fa cinc dies que porta enganxada al peu una trampa per a ossos, i ja té la cama gangrenada. Per tant, decideixen tallar-l’hi.

—T’han tallat mai una cama? —li pregunten. L’home —«després de pensar-ho durant uns moments», postil·la amb sorna Fontanarrosa— respon que no, però s’hi avé.

Quan el tenen adormit, els altres quatre acorden que, ja que l’extremitat tallada no servirà de res, poden llançar-la als llops i mentre aquests s’entretenen amb el tiberi, aprofitar per fugir tots cinc, ajudant l’amic sense cama.

El final del conte els presenta arribant sans i estalvis al poble. Però no tots cinc, només quatre. Finalment van optar per un petit canvi: llançar als llops el company amputat i endur-se amb ells la cama. Així els llops van estar més estona entretinguts i ells van caminar més descansats. Una simple qüestió de lògica.

Fa dies que catalans que no tenen problemes per arribar a final de mes no parlen d’altra cosa que del «viatge a Brussel·les», es veu que una simple Via Catalana a tocar de casa ja fa pobre, s’hi apunten fins a descamisats per si donen bocata. Brussel·les és una altra cosa. És Europa, s’hi pot comprar xocolata, enfilar-se a l’Atomium i fer-se selfies amb bufanda groga. Els pobres que ho mirin per TV, que és el que els toca. L’excursió és folklore, no li busquem raons polítiques. A la gent li preguntes en què li ha canviat la vida des que el govern està en mode no operatiu, i es queda tan muda com quan li preguntes quins articles de l’Estatut va amputar el TC, i això que diuen que aquesta amputació va ser origen de tot.

Com en el conte de Fontanarrosa. I com en aquest, s’han de deixar de banda els sentiments. La peregrinació de benestants a Brussel·les tindrà utilitat només si entre tots convencen Puigdemont que torni amb ells cap a casa, que sí, home, no siguis tonto, ja veuràs com no et passa res. I un cop aquí, que se’l mengin els llops mentre la resta tirem endavant. Simple qüestió de lògica.