25 de gener de 2019

És urgent una nova aplicació del 155. No és que ho demani el PP, que també, és que ho suplica el llacisme, i això inclou el Govern català i tots els alcaldes i alcaldesses de llaç groc. El 155, siguem francs, els ciutadans no el vam ni notar, almenys jo em recordo fent exactament la mateixa vida amb 155 que sense i això inclou anar a treballar a la mateixa hora, beure el mateix nombre de cerveses i estirar-me al sofà a veure passar la vida. Quan sento que la gent parla del 155 amb el mateix to de veu que si es referís a l’Anticrist, no em puc imaginar quines penalitats devien passar, pobres, mentre jo continuava amb les meves rutines diàries.

A les autoritats llacistes sí que els va canviar la vida. Però per bé. Durant la tristament breu vigència del 155, continuaven també amb la seva vida, és a dir, continuaven sense governar ni fer res de profit per als ciutadans, però el 155 era la coartada, l’excusa perfecta per ocultar tanta inoperància i idiotesa. Que creixen les llistes d’espera? La culpa era del 155. Que —cas de Girona— es tanca l’ambulatori del barri de Taialà? Era a causa del 155. Que els funcionaris no cobren? El 155 impedia pagar. Que perd el Barça, no se m’aixeca, creix l’atur, marxen empreses, TV3 és una merda, hi ha més barracons a les escoles, els alts càrrecs s’enriqueixen amb els nostres diners, puja el preu del lloguer o aquesta cervesa no està freda? Tot era culpa del 155.

Desgraciadament el 155 no era etern, i ara els polítics catalans es troben nus. Les idioteses les cometen en la mateixa magnitud que abans —més, seria impossible—, però no tenen article constitucional al qual agafar-se. La situació és crítica. És veritat que sempre es poden excusar —i a fe que ho fan— que havent-hi «presos polítics» un no pot governar com voldria, la situació és excepcional i blablabla, però se’ls comença a veure el llautó. Al final fins i tot els catalans que encara no ho saben, sorprenentment en queden, deduiran que Govern i ajuntaments estan ocupats per inútils. Estic segur que en les negociacions que se suposa que mantenen els governs català i espanyol, figura l’aplicació del 155. Pedro Sánchez s’hi resisteix, però si vol que els diputats catalans votin a favor dels pressupostos haurà de cedir.

—Y dígame, Presidentorra, qué quieren ustedes? Mejor financiación? Los presos libres? Un aumento de sueldo? Otros Juegos Olímpicos? Pida por esa boquita, pida —s’escolta a la Moncloa.

—Una nova aplicació del 155, si és tan amable, que al final els catalans s’adonaran que mai no havia d’haver deixat de vendre assegurances. Esperi: ha dit també augment de sou?

Els pares de la Constitució sabien bé el que feien. El 155, contra el que la gent creu, no va ser ideat per castigar ningú, sinó per ajudar governs inútils. Aquells pròcers sabien que estaven legislant per a Espanya, i la possibilitat de governants que en altres països serien éssers incapacitats era alta. Van idear l’article 155, que als ciutadans no afecta en res, i a canvi permet que presidents, consellers i alcaldes (i conselleres i alcaldesses, no se m’acusi de sexista) facin les burrades de sempre, però amb més impunitat si cal. Faci’ls el favor Pedro Sánchez, i apliqui el 155. Ho necessiten com aigua del cel.