XIX. AMENACES

En Llorenç no entenia res. El primer pi va caure sense que ell hagués cridat ningú per aclarir el bosc. Una estona abans hauria assegurat que el cotxe que havia passat pel costat de la casa era el de Molins o de la Codina, qualsevol dels dos, però al cap de poc, alertat per la renouera, esmorteïda però inconfusible, d’una serra mecànica, havia sortit escopetejat de la cort de les vaques que escurava en aquell moment i, des del mirador privilegiat del pou rodó, havia tingut la certesa que no havia passat ningú dels qui es pensava, sinó una altra gent, i que aquella gent, no sabia quina, remenava, porfidiosa, a la seva obaga. En Llorenç badava, amb la boca oberta, a frec de la paret escrostonada del pou, fent-se preguntes inútils de tota mena que no sabia respondre, però qui collons trafica allà baix, i només li va faltar veure com, després d’una lleugera vacil·lació, caic no caic, de la seva alta copa, es precipitava avall un pi enorme per començar a entendre què passava. Va quedar blanc com un paper de fumar dels que sempre duia a la butxaca dels pantalons. No podia ser. No es creia el que acabava d’esdevenir-se davant dels seus morros, ningú no era al seu costat per veure la cara de desconcert que posava tot contemplant la caiguda imprevista de l’arbre. Ell també s’havia desplomat a terra, segons com, i tampoc no se n’aixecava. Es va empassar una mica de saliva i començà a córrer rostos avall de la casa ja més enrabiat que estranyat. Tenia lladres. Uns lladres que el robaven a la claror del dia.

En arribar a la punta de l’obaga i veure-hi aparcat el cotxe d’en Pau de la llenya, totes quatre rodes ben posades damunt del marge de la pista, sentí la segona bufetada. L’home que ell avisava sempre quan convenia aclarir era, justament, la persona que aquell matí de juliol avançat feinejava a l’obaga de Miravalls. No entenia res, en Pau al bosc tallant arbres sense el seu permís. La represa esglaonada, tot seguit, del temperi a càrrec de dues serres en comptes d’una el va catapultar bosc endintre i, després d’obrir-se camí com un sol nervi per entre pins i ginebres, arribà a la clariana on maniobraven en Pau i tres operaris seus. Un d’ells, concentrat davant el segon pi, manejava la màquina escandalosa que li esquitxava les espardenyes i els pantalons de serradures, un altre ja s’havia posat a esbrancar el pi abatut per deixar el tronc llis, el tercer apilava les branques tallades al seu darrere, i en Pau controlava de prop la tala des de la responsabilitat pròpia del bon empresari que se sabia. Com que tots li donaven l’esquena i, ni que hagués cridat, no l’haurien sentit, en Llorenç s’hi va acostar i tocà en Pau de l’espatlla.

L’amo dels llenyataires es va girar i, en veure’l, no va saber dissimular un posat rar que tenia més de prevenció que no pas de sorpresa, però va sobreposar-se de seguida i, veient que reclamava immediatament la seva atenció, li tombà l’orella molt segur de si mateix, adoptant tota la naturalitat possible, malgrat el temor de fons que l’inquietava. La veritat era que seguia neguitós el curs dels esdeveniments que, empès per l’ànsia de creixement de l’empresa, ell també havia col·laborat a posar en marxa. La visita que rebia no li estranyava gens, perquè era la conseqüència immediata que havia previst, i acceptat amb una mica de recança, des del començament de tot, quan ell i l’Enric havien decidit ignorar el geni reconsagrat que gastava el seu germà i tirar pel dret. En Pau sabia de sobres que, tal com havien arranjat les coses, molt aviat hauria de passar pel tràngol d’haver d’esquivar el malcarat d’en Llorenç. Aquell moment havia arribat i, com que l’enrenou que feien el parell de xerracs no li deixava entendre què li deia exactament, va fer el cor fort i se l’emportà un tros enllà perquè li digués el que ja suposava: que amb quin permís tallava arbres a la seva finca.

En Pau li va respondre de dret, sense cap revolt, que havia comprat l’obaga sencera al seu germà. El que li va haver dit. Tota la sang li va pujar de cop a les galtes i, mirant-lo amb els ulls molt esbarriats, li va ventar, primer embarbussant-se com un nen petit i després disparant-se, que era impossible que l’Enric, cabró més que cabró, un dia li obriré el cap, li hagués pogut vendre res de Miravalls per la senzilla raó que ell no tenia cap dret sobre la finca, i que ja podia entornar-se cap al poble amb tots els seus homes i les seves eines si no volia que el denunciés immediatament per robatori a la Guàrdia Civil. Una i altra vegada li repetia que era impossible, i que tot plegat era una gitanada que li podia sortir molt cara. En Pau, ben a l’inrevés, insistia que era veritat i que mirés d’aclarir-ho parlant amb l’Enric o, si volia, amb el notari que un mes abans els havia arranjat els papers. El notari, només li va faltar sentir parlar del notari per acabar d’enfaristolar-se i començar a tractar-los a tots de lladres i beneits acabats. La discussió creixia i creixia i, en un moment precís, en Llorenç el va agafar de sobte per l’espatlla i li ordenà que el seguís fins a la casa per poder aclarir aquella seva confusió, i en Pau, veient-lo tan crispat, hi va accedir per no enarborar-lo més i, tot dient a la colla que ja tornava de seguida, l’acompanyà fins a Miravalls. Els dos homes feren el camí sorruts, completament en silenci, en Llorenç bleixant fort, en Pau mirant tothora cap a terra, emmurriat, perquè veia que l’altre li feia perdre miserablement el temps amb un assumpte en el qual, després d’estampar el nom a cal notari, ja no es podia fer marxa enrere així com així. Això descomptant que tampoc no estava disposat a renunciar al que ja era legalment de la seva propietat.

Poc després d’haver entrat a la casa, en Llorenç en tornà a sortir esverat amb un plec esgrogueït i amb taques d’humitat que tenia tot l’aire de pertànyer a una altra època, i el donà decidit a en Pau perquè se’l mirés, té, collons, llegeix, tu que saps llegir, llegeix, i s’adonés de l’error greu que cometia entrant a la finca a tallar arbres sense el seu permís. En Pau, perplex, poc avesat al llenguatge carregós de les lleis, passava pàgines endavant i endarrere, endarrere i endavant, sense ordre ni concert, només perquè se sentia incapaç d’esquivar alegrement la mala bava de qui el comminava a trobar les paraules que, a parer seu, el feien amo absolut de Miravalls. Deixant de banda que, en segons quins punts del document, la lletra tampoc no s’entenia gaire o no s’entenia gens per culpa de la cal·ligrafia torta o de les taques d’humitat, la veritat era que la tensió del moment el privava de concentrar-se i, així, cansat de seguir-li la veta i en presència, també, de la Teresa i en Xavier, que havien tingut temps de sortir a fora a veure què passava després de sentir els crits que feien, va tancar de sobte el plec i li retornà, mira, és que jo tampoc no sé llegir-los, aquests papers, sense haver pogut precisar si era fals o veritat el que li deia.

Mort. En Llorenç es va quedar mort que no volgués molestar-se a comprovar la veritat que, tal com sempre havia sentit dir a l’avi Josep, figurava escrita en aquell testament i, mentre observava com se’n tornava a l’obaga dispost a continuar robant-li els arbres, amb el puny alçat i cridant com un boig li jurà que llavors mateix se n’anava al poble, no sé llegir, però aneu bé si us penseu que sóc curt, a denunciar-lo a la Guàrdia Civil. I va complir la seva amenaça. Va entrar com una bala a la casa, va tornar el testament inservible a l’armari de la seva cambra i, sense escoltar-se ni la Teresa ni en Xavier, que li deien que no corregués tant, va treure a recules el 4 L de la pallissa i orientà el seu morro pelat i descolorit devers el Roure Gros. Conduïa encès de ràbia, cellajunt, amb la vena del coll inflada, accelerant en els revolts, sense veure el camí.

El guàrdia civil de l’entrada el va acompanyar fins al mostrador corresponent, i allà en Llorenç, mentre observava la mà lenta però segura de l’uniformat que emplenava el full de la seva denúncia, començà a sentir que ja li donaven tota la raó. Li feien cas, tal com volia, i ja s’imaginava en Pau de la llenya tocant el dos de Miravalls amb la cua entre cames i deixant tots els arbres al seu lloc o, si volia emportar-se els que ja havia tombat, pagant-los-hi a preu d’or. Va buidar tot el pap i, després de signar el paper amb un simple gargot i saber que no trigarien a posar-se a la feina, usted ahora váyase tranquilo, nosotros ya nos ocupamos del caso, en Llorenç va sortir de la caserna satisfet i convençut que la gitanada que li feien tenia les hores comptades.

L’assossec que havia guanyat dintre la caserna es va desinflar quan, a la sortida del poble, es va creuar amb el 2 cv del seu germà i no pogué resistir la temptació de girar el cotxe de nou cap al poble i seguir-lo. En Llorenç bullia de ràbia només encetar el carrer on vivia el renegat de Miravalls, i frenà bruscament a un parell de dits del cotxe de l’Enric, que només baixar i descobrir el seu germà enganxat al seu darrere va quedar clavat a la vorera, pendent de la topada inevitable, esperant l’última giragonsa de l’odi reconcentrat que els enfrontava. No va veure com volava el seu puny, només va sentir el seu impacte brutal a la cara, fill de puta, la mare que t’ha parit, i com queia tot seguit d’esquena, primer al damunt del capó del cotxe i després, escopit per la planxa, de genolls a terra. No li calia demanar cap explicació, era la reacció lògica que havia previst, només li calia alçar-se de seguida i fugir corrents si no volia rebre més.

En Llorenç, però, tenia ganes de parlar i, mentre el seu germà s’aixecava i es posava una mà a la galta adolorida, li demanà què havien tramat a la seva esquena ell i en Pau de la llenya. L’obaga. Va respondre que li havia venut tota l’obaga pel preu que ell havia refusat, dos milions de pessetes, ni un cèntim de més ni de menys, comptats i recomptats un a un davant de notari, i que ja era massa tard per trobar una altra solució. Contra el mateix romanço que li havia explicat en Pau, la mateixa reacció per a desfer la conxorxa evident, que no s’empassava aquella mentida i, a més, que ja havia avisat la Guàrdia Civil perquè tragués tota aquella colla de lladres de la seva finca. No el va tornar a pegar. Com si l’esment dels uniformats li hagués apaivagat una mica la còlera, va recular, es va enfilar al cotxe i deixà tranquil el germà. Un veí que passava, ignorant el succés, saludà cordialment l’Enric en el moment que ficava la clau al pany de casa seva.

L’endemà en Pau de la llenya i els seus homes continuaven treballant al bosc de Miravalls com si res, i en Llorenç, les onze tocades del matí, espiant el camí de baixada amb una forca de treu re fems a la mà, es mortificava pensant en els arbres tallats que s’acumulaven alegrement i en la inutilitat de la seva visita a la caserna. Havia estat a punt de tornar a la clariana, de bon matí, només sentir la primera serra mecànica, però tant la Teresa com la seva mare, tu no… no et mo… moguis, li havien recomanat que deixés fer a la Guàrdia Civil, i s’aguantava com podia. Entrava i sortia neguitós de les corts i es plantava a l’era esperant el senyal d’algun canvi, el jeep de la Guàrdia Civil traient el morro a l’altura del Roure Gros, en Pau que ja es desdeia i plegava definitivament de la feina. Endebades. Sempre se’n tornava furiós cap a dintre la cort que escurava i, sovint, descarregava la ràbia acumulada contra la primera vaca que li ventava la cua bruta de merda a la cara.

L’esperança, però, va arribar finalment a punta de migdia, quan un jeep molt sorollós i cobert de pols es parà al davant de Miravalls i en baixà una parella de guàrdies civils. En Llorenç els indicà el camí de l’obaga i se n’hi anaren a peu, caminant l’un al costat de l’altre amb les metralletes penjades a l’esquena. Hauria volgut acompanyar-los, però havien preferit que es quedés. Un quart d’hora després, un temps que a ell li semblà etern, tornaven a ser a la casa amb la mala notícia que, de moment, no podien obligar ningú a deixar el bosc. Li van dir que els calia investigar el cas i, després, actuar en conseqüència, tot això al més ràpidament possible, i tocaren el dos alçant de nou una bona polseguera. En Llorenç es va sentir enganyat perquè trobava que, per molt que correguessin, ja feien massa tard. Ell comptava els pins que anaven caient, imaginava que dues serres de motor li podien buidar el gruix més important de l’obaga en poques setmanes, i se n’esgarrifava.

Un dia més tard, veient que tot continuava igual, no es va saber estar d’explicar-ho tant a l’alcalde com al jutge de pau. En un sol matí els posà tots dos al cas. Es va presentar a casa seva en un moment que sabia que els trobaria agafats a la feina, i els ventà del dret i del revés, sense mossegar-se la llengua, desesperat, la gitanada grossa que li feia aquell que sovint havien defensat en detriment seu. En Met de la Coma i en Tomàs del Reig, com esqueia als càrrecs que ocupaven, se’l van escoltar amb atenció caparrejant contínuament, t’entenem, Llorenç, t’entenem, davant la torrentada nerviosa de paraules amb què els afeixugava, i tant l’un com l’altre, amb el tacte que demanava una ocasió tan delicada, es van comprometre a informar-se degudament sobre el cas. Informar-se, investigar. Excuses. Paraules serioses que donaven categoria però que, de moment, no servien absolutament per a res. Tothom li deia que no s’esverés, que tingués paciència, i, mentrestant, el poca-solta d’en Pau tirava de veta i li buidava alegrement el bosc.

No el van convèncer ni poc ni molt, de manera que se’n tornà a casa seva més exaltat que mai després d’amenaçar que, si ningú no hi posava remei aviat, ell mateix, sabent-li molt de greu, es veuria obligat a enllestir aquella situació vergonyosa a la seva manera. El migdia d’aquell dia, assegut a taula dinant, no va parar de renegar, i si la Teresa, cansada de sentir sempre la mateixa cançó, mirava de fer-se la desentesa, la seva mare, en canvi, incapaç de mitigar amb paraules la fúria del fill, es feia contínuament el senyal de la creu. No va fer postres i sortí rabent cap a fora sense que ningú no provés d’aturar-lo. Necessitava esbravar-se. Tres dies. En Pau portava tres dies fent llenya del seu bosc i ningú no li volia fer cas.

Van saltar el quart i el cinquè dies, i en Llorenç, consumit de ràbia, va començar a viure el fet com una confabulació. El cap li anava en doina. En Pau i l’Enric potser es volien repartir els beneficis. Primer hi posava només ells dos, més endavant també el notari, i, momentàniament, quan el desànim l’aclaparava de valent, també l’alcalde i el jutge de pau, però de seguida els esborrava de la llista, convençut que no es podien jugar els càrrecs de qualsevol manera, i el llenyataire i el seu germà tornaven a quedar sols en l’elaboració de la sospita cruel que madurava a tongades. Menjava i dormia malament i no es podia concentrar en la feina. Alçava la veu a tothom i pegava el bestiar amb una violència i un acarnissament especials.

El dia que feia sis va arribar el primer camió, i en Llorenç, desafiant els consells de la Guàrdia Civil, es va acostar a la clariana on feinejaven i, ben amagat darrere d’unes bardisses, es passà una bona estona del matí espiant com el carregaven de troncs. En Pau no hi era, només hi havia dos homes a terra que enganxaven els troncs i un altre enfilat dalt del camió que els rebia i els posava bé, i el xofer del camió, que manejava el comandament de les pinces de la grua a peu de cabina. La ràbia, com els troncs dalt del camió, s’acumulava en el cap destarotat d’en Llorenç. Hauria sortit i els hauria escarmentat a cops un a un, fins i tot li passà pel cap fer una correguda i prendre’ls les serres mecàniques tot aprofitant que estaven distrets i li donaven l’esquena, però es retingué i se’n tornà a casa sembrant el camí de renecs sorollosos contra els qui li escuraven impunement l’obaga i, també, contra els qui ho consentien, la Guàrdia Civil en primer lloc, molt bigoti i molt tricorni i molta metralleta i molta mala llet, entesos, no es podia pas negar, però que era evident que a ell el deixaven a l’estacada.

La Guàrdia Civil. El jeep de la Guàrdia Civil, justament, es va presentar aquella mateixa tarda havent dinat acompanyant en Tomàs del Reig, l’Enric i en Pau, i ell, que endreçava els sacs que havien sobrat de l’últim segar a la cort de darrere la casa i que havia acudit corrents cridat per la Teresa, afanya’t, afanya’t que volen parlar amb tu, gairebé no se sabia acabar que, després de tots aquells dies esperant debades, hagués arribat tanta gent de cop i sense avisar. Una ensarronada. Va tenir clar de seguida que allò només podia ser una ensarronada, així s’explicava que, només treure el cap per la cantonada de la casa, aquella munió de gent que parlava amb la Teresa i en Xavier hagués callat de cop i hagués adoptat el posat seriós i respectable amb què els enganya-pagesos tapen les seves males intencions. El jutge de pau volia aclarir definitivament el cas davant de totes les parts implicades: en Pau de la llenya tenia dret a explotar l’obaga de Miravalls per la senzilla raó que un mes enrere ell i l’Enric, cohereu legítim de la finca, havien signat un contracte de compra-venda davant notari.

Un complot. En Llorenç va intuir clarament com petava davant seu, amb tota la barroeria de la mentida, la forma més vil d’una confabulació descarada contra ell. En Tomàs demanà a en Pau i a l’Enric les còpies que tenien del document signat perquè els veiés, però en Llorenç, les galtes enceses, els ulls esbarriats, com que no els volia donar el gust de rendir-se, va decidir contraatacar i, en comptes d’agafar aquells papers que tampoc no hauria sabut llegir, s’esquitllà cap a dintre la casa i en tornà a sortir amb el testament de la família, teniu això, hòstia puta, a mi no em fotreu de qualsevol manera, perquè els qui presumien de saber llegir s’adonessin de la veritat única i absoluta sobre la finca que l’avi Josep li havia transmès en vida: que ell era l’amo de tot Miravalls. En Tomàs del Reig li va agafar el document de les mans, però va fer com en Pau de la llenya dies enrere, va passar unes quantes pàgines endavant, unes quantes pàgines endarrere, i al final, com que tampoc no era gens bregat a interpretar el llenguatge de les lleis, li tornà el plec esgrogueït tot dient-li que, si encara tenia algun dubte, anés a veure un advocat, qualsevol advocat, el del poble mateix, creu-me, Llorenç, ell de seguida veurà clar el que hi ha, per sortir de la confusió.

Una altra vegada es reien del seu testament, una altra vegada passaven pel damunt de la honradesa de l’avi Josep, una altra vegada es tornava a sentir acorralat per una gent que, n’estava segur, es volien aprofitar del fet que no sabia llegir per enganyar-lo. Els va dir, cridant, la vena del coll inflada, que si l’avi Josep fos encara viu els ventaria que eren una colla de mentiders i, després d’advertir, enfonsant el seu odi en els ulls d’en Pau de la llenya i de l’Enric, sobretot de l’Enric, que allò no quedaria pas d’aquella manera, ni pensar-ho, què s’havien cregut tots plegats, va deixar plantada tota la colla al peu del jeep i desaparegué dintre la casa amb el testament que contenia la veritat insubornable sobre la finca. Ningú no va saber com reaccionar, ni tan sols la Teresa ni en Xavier, que es morien de vergonya, i després d’alçar-se les espatlles entre ells, monosil·làbics, gairebé muts, mirant-se incrèduls, tots els concentrats tret d’en Pau, que envestí a peu el camí de baixada cap a l’obaga, s’enfilaren al jeep i desaparegueren del davant de Miravalls. Ningú no s’havia adonat que la Concepció, abocada tota l’estona a la finestra de la sala d’estar, havia participat en aquella conversa de sords fent-se el senyal de la creu una, dues i tres vegades.

Tancades totes les portes, en Llorenç, impotent davant els camions que cada dia passaven més carregats de troncs per davant de Miravalls, va començar a utilitzar, dintre l’obsessió que el dominava, el recurs més desesperat de tots: l’amenaça. Una amenaça que va edificar, primer, amb una gran concurrència de renecs i al·lusions a cops i garrotades, i després, veient que els dies passaven sense cap canvi, amb referències explícites, contundents, a l’escopeta de matar el porc fer, ja us asseguro jo que molt aviat li trauré la pols, que guardava al damunt de l’armari de la cambra. Va amenaçar tothom, en Pau, l’Enric, fins i tot en Tomàs, i cadascú se’n defensava com podia, el llenyataire dient-li que aniria a explicar-ho a la Guàrdia Civil, el seu germà posant-se a córrer sempre en la direcció contrària, i en Tomàs, que ja havia perdut massa temps darrere de les seves picabaralles, l’acusava directament de boig. En Llorenç cridava per no res, s’acarnissava amb les bèsties, enfonsava tota la forca, fins a l’enforcadura, a la pila dels fems, i rebatia la barra de remenar la farina contra el gos quan es posava a lladrar. Els volia matar. Repetia una i altra vegada que els volia matar tots l’un darrere l’altre. Les dones de la casa i els seus fills es veien incapaços de neutralitzar la seva ràbia i anaven encongits per la casa demanant, deixa’l estar, home, deixa’l estar, que no complís cap de les seves amenaces. Un desig tan natural com incert, si més no a partir del dia que la Teresa el va atrapar remenant, frisós, la capsa dels cartutxos i, així que li va demanar què feia, l’encanonà dient-li que, com que no li feia costat, com que semblava que anava de la banda d’en Pau, fes el sant favor de no ficar-se mai més en les seves coses.

L’acció d’apuntar-la amb l’escopeta, ni que fos a cop calent, li donà la mesura exacta de l’exaltació que l’ofuscava i es va fer ben bé el càrrec que el seu home ja rodava sense nord i s’enfonsava sense remei en el remolí d’una fúria cega i espantosa. Va somicar de ràbia i de por alhora, a veure si al final, després de consumir-se prou anys darrere de la seva barroeria, li tocava el pitjor rebre, a veure si li entaforava un bon grapat de perdigons al cos. La veritat era que no sabia gens com ajudar-lo i, mentrestant, quan anava a l’Hostal, es desfogava amb els seus pares i els seus germans, que tampoc no endevinaven la manera de confortar-la. L’Agnès, tan petita i tan vulnerable encara, era el centre de la seva preocupació, es demanava quin exemple de família, pobra nena, podia treure d’aquell espectacle vergonyós de crits i insults i acusacions i amenaces de mort, tot dit tronant. La tieta Montserrat, en canvi, empantanegada de feina a Terrers, s’estalviava aquell infern de vida que desbaratava un estiu generós de temperatura, ni poc ni massa calorós.

L’última setmana d’agost, quan tots els pagesos ja havien celebrat la coberta, el dinar tradicional amb què solien tancar la campanya del segar, l’infern es va disparar i va partir en dues parts la vida de tota la gent de Miravalls. El dia abans de començar la festa major del poble, un dijous, en Llorenç va visitar la serradora amb l’escopeta penjada a l’espatlla. Va entrar decidit al recinte sorollós i, només veure en Pau al capdavall d’una estiba de troncs cridant alguna cosa a l’orella d’un dels seus operaris, se n’hi anà de dret. En arribar-hi, l’operari ja no hi era i en Pau repassava, concentrat, uns papers, potser uns albarans endarrerits. Tocat de l’espatlla, va quedar mort quan s’adonà de qui l’interrompia. En Llorenç no li va dir ni una sola paraula. Es va limitar a despenjar-se l’arma i, tot obrint-la bruscament davant seu, li donà a entendre que, de moment, s’havia descuidat els cartutxos a casa.

Era un avís. En Pau s’adonava que en Llorenç duia la ràbia enganxada als ulls i no sabia què dir, però finalment el va contestar com ell, sense paraules, tot posant-se un dit a l’altura del pols i fent-lo girar un parell de vegades. Aleshores sí. La ràbia va fer una mica de lloc a les paraules i en Llorenç li ventà secament, ajudant-se amb els dits de la mà dreta, que li donava tres dies de temps, exactament fins al diumenge al matí, per treure tots els seus homes i les seves màquines del bosc. Tres dits drets volien dir tres dies, ni un de més, què s’havia cregut, aquella comèdia s’havia acabat. Es va molestar molt. En Pau es va molestar molt amb aquella intimidació i, tot posant-se totes dues mans a la bragueta, li va dir que anava molt equivocat, encara no em tocaràs els collons, tu noi, si es pensava que plegaria així com així de treballar en un bosc que ja era de la seva propietat. En Llorenç li va recordar una altra vegada l’ultimàtum alçant davant seu els tres dits i, després de tancar l’escopeta i penjar-se-la de nou a l’esquena, abandonà la serradora molt segur de si mateix, molt descansat, com si ja veiés el final del plet absurd que els enfrontava. Un operari que anava donant troncs a una de les cintes serradores, i que ignorava la visita intimidatòria, no va saber què pensar quan, instants després de la partida d’en Llorenç, va atrapar el seu amo entrant al despatx amb les mans posades encara a la bragueta. No en tenia el costum.

L’endemà la Guàrdia Civil li va fer una visita breu però molt seriosa en la qual no hi va faltar, tampoc, l’ultimàtum corresponent. Després de recordar-li que el bosc de Miravalls ja no era de la família, li van fer avinent que, si en tornava a amenaçar el nou propietari, hauria de passar pel mal tràngol d’anar a judici i haver de pagar, gairebé segur, una multa molt elevada. Les de perdre. Tenia les de perdre si s’acostava tan sols una vegada més a l’obaga o a la serradora, perquè ells mateixos s’encarregarien, a ver si deja de putear a la buena gente, coño, de cursar els papers de la denúncia i de vetllar que el procés tirés endavant. En Llorenç, que van ensopegar fent-se una cigarreta recolzat d’esquena contra el pou rodó, assentia nerviosament el seu avís, els deia que ja li quedaven molt clars quins eren els seus drets i els assegurava que en Pau de la llenya, hi podien pujar de peus, no se’ls tornaria a queixar mai més, tot dit sense mirar-los ni una sola vegada, concentrat en la feina de mullar i caragolar la cigarreta sense que li caigués picadura a terra. En el moment, però, que els dos uniformats li van girar l’esquena, llançà amb fúria la cigarreta a terra i l’engrunà amb el peu dret.

Ningú no va treballar a l’obaga ni divendres ni dissabte ni tampoc diumenge. Eren dies de festa major i en Pau, com la majoria d’empreses i botigues del poble, havia tancat la serradora i havia paralitzat qualsevol activitat relacionada amb el negoci fins al dilluns sense saber que ell ja no tornaria més a la feina. Diumenge al migdia era a l’Hostal celebrant amb uns quants amics del veral, eufòric, emborratxat de si mateix, que el famós ultimàtum ja havia expirat i que ell encara continuava viu. No feien gaire explícit el motiu, perquè no volien incomodar ni els sogres ni els cunyats d’en Llorenç amb l’últim giravolt d’aquella història de malentesos sense cap solució aparent a la vista. Entre cervesa i cervesa en Pau mirava de dissipar les seves pors, tan lògiques com difícils de dominar, i la veritat era que cada vegada que feien dringar els vasos escumosos el seu humor s’enlairava, encara no em tocaria els collons, aquest beneit dels pebrots, i se sentia estranyament alliberat, com si el fet que en Llorenç no hagués complert a l’instant la seva amenaça comportés immediatament la seva invalidació. En el fons, no el creia capaç de res més que no fos cridar.

A punta de vespre, a la mitja part del ball, en Pau de la llenya, amarat de suor com estava de tant girar i girar al ritme de la música, va dir a la seva dona que sortia un moment a prendre l’aire i, un cop al darrere de l’envelat, es va desbotonar la bragueta i es posà a orinar plàcidament, sense el destorb de cap altre ballador, al damunt d’unes ortigues músties de sol. El dia tombava i ell ruixava, amb els ulls tancats, les plantes indefenses del marge de l’hort que s’estenia al seu davant en taules de geometria perfecta. Un canó d’escopeta, amagat darrere d’una mongetera ufanosa, apuntava directament al seu entrecuix despreocupat.