X. UN ENCÀRREC URGENT

Un cotxe circula pel camí que porta a Miravalls amb un comportament estrany davant de cada trencant, com si el conductor fes el trajecte per primera vegada i temés equivocar-se de mas, o potser no, potser només cerca un trencant prou ample per girar-hi amb comoditat, sense caure a la cuneta, i recular de nou cap a la carretera nova. En el tram que va de l’Hostal al punt on passa ara mateix, a un cop de roc del Reig, ja s’ha aturat i ha reprès la marxa, cada cop accelerant la màquina i derrapant damunt la grava de riera que atenua el fangueig que alimenten les pluges, tres vegades. En cada boca de trencant, la lluminària potent dels fars ha escombrat durant uns segons la fosca dels camins de carro, no la dels masos, que queden més endinsats i a vegades amagats darrere una llenca d’arbres.

Continua avançant lentament, passa de llarg el trencant de Molins i, en el punt més alt de l’ascensió, el cim de la serra boscosa que domina el veral a ponent, on comença justament la baixada que porta fins al davant de Miravalls, els llums s’apaguen i el motor deixa d’espetegar, tot alhora i de sobte, però el vehicle, aprofitant el pendent i la mica de claror de lluna d’aquest vespre de novembre avançat, continua rodant en silenci, sense embalar-se gaire però amb l’embranzida suficient, fins al peu del Roure Gros, on arriba gairebé en punt mort després d’ensopegar amb el petit repanxó que fa el marge del camí i deixar dues roderes ben marcades damunt l’herba i els fanals espolsats bruscament de la rosada. Les onze tocades, en aquest moment Miravalls, a uns tres-cents metres, després de dos revolts poc pronunciats, és només la bombeta de poc voltatge de sota el pàmpol cagat de mosques que hi ha penjada a la paret de fora, damunt l’entrada, que il·lumina amb prou feines el davant silenciós de la casa, sobretot el primer graó i la caseta amb el gos arraulit de fred, i esquitxa una mica els contorns desdibuixats, fantasmals, de l’era i la pallissa embotida de bales de palla i d’eines del tractor i el remolc.

—Eh que t’he dit que tampoc no paressis aquí? —botzina la noia, tota morros, al seu seient.

—Em pots explicar què collons et passa? —exigeix el noi plegant-se de braços, desconcertat—. No hem quedat, sortint de Can Manel, que abans d’arribar a casa teva ens aturaríem una mica…?

—Hi hem quedat, sí! —accepta—. Però ara no en tinc ganes, Marc, no sé què em passa, potser és aquest refredat que no em marxa… —assaja amb la veu apagada, sense gaire convenciment.

—I si te’n faig venir, de ganes? —tempteja en Marc amb veu més dolça, decantant-se cap a ella i posant-li la mà dreta damunt la faldilla, una part tocant la roba, una part tocant la cuixa.

—No, si et plau, Marc! —rebutja la mà d’una revolada—. Tu no saps què és tornar cap a casa i pensar que tot continua igual que abans… Mentre voltem pel poble, em distrec, no hi penso, però només trencar al davant de cals avis i començar a fer la pujada… —i es tapa la cara amb les mans i es posa a plorar desconsoladament, ajupida, caragolada a un pam de la guantera.

—Vinga, va, Rita! —s’afanya a consolar-la passant-li un braç pel damunt de l’espatlla—. No vull que ploris més… Ja veuràs com aviat s’arreglarà tot!

—Aviat, dius? —s’incorpora de nou entre sanglots—. Ni aviat ni tard! Que no t’adones que ja no es pot arreglar res?

—Ho dius perquè l’acabaran agafant? —demana tímidament.

—Ho dic perquè, tant si l’agafen demà mateix com d’aquí a un mes, què sé jo el temps que pot passar amagat el meu pare… tota la meva família, la mare, els meus germans i nosaltres, Marc, tu i jo, per exemple, ja no viurem mai més tranquils del tot… —aclareix més assossegada, i tus una mica girant-se cap a la seva porta.

—Bé, Rita, això ho dius perquè tot és encara molt recent i…

—No, Marc! —l’interromp—. Ho dic perquè el meu pare n’ha fet una de massa grossa… La mare sempre diu que feia temps que es veia a venir, que mataria algú, potser l’oncle Enric abans que en Pau de la llenya… Ell i el meu pare s’han tingut un odi mortal tota la vida, no s’han pogut raure mai, saps? —explica.

—Sí, és clar, però pensa que passa en més cases, això, entre germans de famílies que ni ho diríem… —suavitza ell.

—Tant, no, Marc, tant, no! —puntualitza la Rita—. Una vegada, perquè en tinguis una idea, molts anys abans que l’oncle se n’anés emprenyat de casa, el meu pare i ell es van fer molt mal a l’esquena i als ronyons barallant-se a la cuina amb un buscall encès… què te’n sembla?

—Carai, sí que s’agafaven les coses de valent…

—Tots dos, sí, tots dos sempre volent tenir la raó… I en tot això d’ara, jo no sé qui dels dos té més culpa, però mira!, el més perjudicat, al final, en Pau de la llenya, pobre home, cansat de venir a casa des que tenia la nostra edat acompanyant el seu pare, en Quim, que l’altre dia, ja t’ho vaig dir, encara vaig veure com passava pel carrer amb la seva dona i els dos fills d’en Pau… Em vaig ben pensar que entrarien a la botiga! —sospira fort, com si l’escena passés ara mateix.

—Encara que un dia hi tornin a entrar, no et diran res —conclou ell amb un to de seguretat, mentre li descaragola un rínxol de cabell que li tomba damunt l’espatlla.

—Venien cada setmana, abans, però entenc de sobres que ara passin de llarg… Jo, en el seu lloc, em penso que… —i calla, movent el cap a dreta i esquerra, dubtosa.

La mà d’en Mareja no es conforma amb el rínxol. Li ha baixat lentament fins al clatell i acaricia lentament, per sota la cabellera, el naixement abundant de pèl moixí que hi troba amb un moviment concèntric de les gemes dels dits. La Rita tanca els ulls, relaxada, com si hagués trobat el bàlsam capaç de calmar el neguit i l’angúnia d’aquests mesos de vergonya i de fingiment davant la família, els amics i les coneixences i, quan en Marc, el cor disparat, la bragueta revinguda, li tempteja la boca callada empenyent-la suaument cap a ell amb la mà, ella accepta la invitació a l’instant, sense fer-se pregar gens, i s’abandona. Comença l’estimbada sense fons del petó llarg als llavis amb gust de cafè amb llet o de taronjada o de cocacola, depèn de la beguda que han demanat suara a Can Manel, de les llengües entortolligant-se, afamades i salivoses, dintre la balma espaiosa del paladar, de la geniva rascada sense voler amb la dent que no es pensava, de les mans nervioses estrenyent el coll i les barres amb fúria com si devoressin una carn difícil de partir.

Se separen un moment, el temps just de recuperar una mica d’aire, i les boques golafres es tornen a encarar amb energia renovada dintre el cotxe que ara, amb els vidres completament enllorats, queda molt apartat, molt lluny de les siluetes del Roure Gros, la casa i l’obaga que ja no poden veure. La mà esquerra d’en Marc deixa, ara, el coll de la Rita tranquil, i, després d’acariciar una mica, en el descens, els pits punxeguts pel damunt del jersei de coll alt, comença a explorar amb avidesa els tous interiors, sedosos i calents, de les dues cuixes, l’un després de l’altre, sense pressa, ronsejant, sempre en línia ascendent i amb els dits oberts, i, com que ella s’ha anat eixancarrant, arriba que posa tota la mà plana, com rendida, damunt les calcetes. La Rita així oferta, en Marc li prem i fricciona suaument l’entrecuix amb els dits junts que li queden a la part de sota, puja i baixa, puja i baixa, puja i baixa, esclafant el bombat pilós que amaga l’escletxa del vertigen, una ungla llarga rascant de tant en tant l’interior de la faldilla, fins que, estimulat per la mullena que comença a amarar les calcetes, li n’alça de sobte una vora i comença a introduir un dit, el més llarg, al trau carnós i humit i, fent-se lloc amb suavitat, relliscant relliscant, li enfonsa tot ben endintre, fins a l’últim replec tou, i el treu i el torna a ficar una vegada i una altra, successivament, accelerant i desaccelerant el ritme, i ella, que gemega i el petoneja com una boja saltant, en roda desordenada, als llavis, al coll, al front i a les orelles, no aguanta més, li abaixa d’una estrebada la cremallera de la bragueta botida, es baralla una mica amb els calçotets, li engrapa el penis erecte, que ja suqueja una mica de la punta, i comença a torturar en Marc, primer al mateix ritme amb què ell furga el seu entrecuix enllefiscat, després amb més rapidesa, escanyant amb força el penis des de la base, i ell, davant aquest arravatament inesperat de l’assalt, para de tocar la Rita i, recolzant-se d’esquena i de cap al seient, s’abandona al goig que no para de créixer ben obert de cames i amb els ulls tancats, rendit per sempre i contenint el sospir, convençut que viu el millor moment del dia.

—La mare que us va parir! —s’obre d’una revolada la porta del cantó de la Rita, i tots dos criden esgarrifats, alhora que en Marc, fallit l’intent de travar el plaer, comença a ejacular i a esquitxar el comptaquilòmetres i el volant mentre mira esbarriadament l’estrany que ha arribat sense avisar—. Què collons feu tancats aquí al cotxe?

—Pare! —exclama la Rita en sentir-ne la veu—. Ens heu espantat!

—Surt d’aquí dintre, pocasolta, i fot el camp cap a casa! —en Llorenç arrenca furiós la seva filla del seient amb totes dues mans, i, un cop a fora, li venta un parell de bufetades ben donades que ressonen, clares, enmig de la nit silenciosa—. I tu, mal parit, ja pots marxar com un llamp si també no vols rebre de valent, i que no et torni a veure mai més rondant per casa meva, em sents? —i l’encanona amb l’escopeta que portava penjada a l’esquena, mentre en Marc, paralitzat de terror, s’afanya a apujar-se la cremallera dels pantalons—. Et cremaré aquest cotxe, si tornes! —l’amenaça encara, tot colpejant el capó amb el puny clos, i el gos de Miravalls es posa a bordar.

En Marc, mut i amb un nus a la gola, engega el cotxe, recula cap al camí i, després d’alçar la mà a la Rita, que plora en silenci però ell no ho sap, pitja l’accelerador i toca el dos rabent.

—I tu, Rita, escolta’m bé! —l’avisa just quan, a Miravalls, s’il·luminen les finestres de la cuina i de la sala d’estar—. Fes el favor de dir a la teva mare que no vingui més! Aquest matí els fills de puta del tricorni han descobert on m’amagava i he hagut de fugir corrents… Li dius que ja li faré saber on sóc, sents?, i no te’n descuidis! I ara vés-te’n cap a casa —i l’empeny amb una mà perquè tiri avall.

—Ja hi vaig, ja hi vaig! —exclama plorosa i atemorida la Rita, que tot just ara que el veu per primera vegada de cantó s’adona de la barba que porta, i pensa en el captaire vell que anys enrere es passejava pel veral demanant almoina i el seu pare, una vegada, havia apedregat fins al darrere de la bassa perquè no tornés més.

La Rita camina cap a Miravalls sense girar-se, una mica enfredorida i sentint el cruiximent lleu de l’herba gebrada, el batec del camí, sota els peus llestos. En un moment precís, però, gira un moment el cap enrere i, en adonar-se que la silueta del seu pare ha desaparegut del costat del Roure Gros, encara s’esporugueix més i es posa a córrer precipitadament. En arribar al davant de la casa, la seva mare i la tieta Montserrat, totes dues en pijama de dormir a la punta de l’entrada, li demanen frisoses, l’una estalonant l’altra, la raó per la qual torna a peu i sense en Marc, que era el seu cotxe, nena, aquest que s’ha sentit fa una mica?, i ella els diu, entre sanglots, que acaba de parlar amb el seu pare, i, abans no la colguin de preguntes nervioses, s’afanya a donar l’encàrrec urgent que les deixa, encara, amb la boca més oberta.