IX. L’ACCIDENT

En Met de la Coma es va llevar a munyir les vaques que encara no era llustre. Baixà l’escala rabent, abans i tot que el seu pare, que ningú no guanyava per matiner, i, en comptes d’entrar a la cuina a rosegar alguna cosa, se n’anà de dret a renegar amb la vaca porfidiosa de la punta de la quadra que, així que li posava les mans al braguer, sempre li clavava cosses a les cames i li ventava la cua bruta de merda a la cara. Arrossegava nervis des del mateix moment que havia conegut la terrible desgràcia, el divendres havent dinat, de manera que durant tres nits a penes havia pogut aclucar els ulls, i ell mateix es va estranyar que, tot entrant i sortint de la quadra amb la galleda de la llet, hagués alçat la veu unes quantes vegades a la seva dona, afanya’t noia, o arribarem a misses dites, perquè no enllestia la feina que tenia amb els conills. Se’n va estranyar perquè ell no era un home que solgués botzinar.

No volia fer tard. El viatge a peu de Miravalls a l’església parroquial suposava mitja hora ben bona de camí i ell no volia enganxar-se a la comitiva al trencant de casa seva. Li hauria resultat, com sempre, molt còmode esperar-s’hi, perquè la Coma quedava a un cop de roc de l’església, però creia que, en aquell moment especialment dolorós, el seu lloc era un altre si volia estar a l’altura de les circumstàncies. Sentia que com a parent, veí i alcalde que era de la família li pertocava, gairebé a dreta llei, formar part del grup de veïns que havia d’ajudar a portar el cadafal amb la caixa des de la casa fins a l’església, tot plegat el trajecte de cada diumenge i dies de festa que aquell dia l’hereu de Miravalls faria, sense que fos diumenge, per última vegada i més acompanyat que mai. Els ho havia comunicat el primer dia, als avis i a la Concepció, mentre els començava a ajudar en els preparatius empipadors de l’enterrament, i de seguida li havien agraït, amb llàgrimes als ulls, que s’hagués ofert espontàniament. El satisfeia molt haver-se compromès a acompanyar-los d’aquella manera en unes hores de tant mal passar. Encara que li tocava caminar molt, era el darrer gest que podia fer per al pobre Josep, que, potser perquè la seva dona i ell no podien tenir canalla, sempre s’havia apreciat com un fill. Havia tingut la temptació de creure, així mateix, que ell també se l’havia mirat una mica, faltat del propi, com un pare, un pensament, ben mirat, que es feia tot sol i que no havia comentat mai a ningú per por que es riguessin d’ell, però que sovint li alegrava les hores solitàries que passava al tros o a l’ajuntament. Una quimera com una altra que posava una mica de felicitat a un matrimoni privat de l’al·licient dels fills.

Camí de Miravalls, mentre avançava en silenci al costat de la seva dona, rumiava en quina mesura es podia sentir responsable d’aquella mort inesperada que havia trasbalsat tot el veral. Era un pensar que l’amoïnava, i la causa que s’agafés tan malament aquell episodi dolorós que, com tothom, havia d’afrontar de cop i volta i per força. La mala sort que en Josep anés a parar sota les rodes del Massey era un fet que ni ell ni ningú no podia pas preveure, i no era sobre això que donava voltes el seu magí.

El seu magí donava voltes al fet que ell, només tornar en Josep del servei militar i posar-se de nou a feinejar pels camps de Miravalls darrere dels bous, els havia insistit molt que, si volien estar al dia en les feines de pagès, arraconessin les bèsties i les eines de tota la vida i es compressin un tractor com Déu manava, un tractor potent i lleuger com el seu, que girava la terra del revés com si res, còmodament, i que estalviava el neguit que sovint es passava veient el patir cruel dels animals, que estiraven l’arada brabant pel tros inacabable de camps i feixes sense parar de suar i de treure bromera per la boca d’un cap a l’altre de dia. Es retreia que ell, content amb les millores que el Massey havia portat a la Coma, era la persona del veral que havia animat més la gent de Miravalls a canviar els bous per un tractor, no l’euga, que encara els podia estirar el carro de trabuc mentre no es compressin un remolc. Tenia molt present, encara, com havia aplaudit la decisió favorable de l’avi Josep i de l’hereu, que al final havien considerat que havia arribat el moment de fer el cop de cap comptant, com comptaven, amb un bon racó estalviat, els diners que els últims anys els havia donat l’obaga que en Quim de la llenya aclaria cada vegada que el cridaven, i com l’endemà mateix s’havia afanyat, exactament com aleshores, a enllestir la feina de casa per acompanyar-los a veure l’únic home que traficava amb màquines de tot el poble, el cosí de la seva dona, pobre d’ell si no us fa un bon descompte, que un any enrere li havia venut el seu i que, segons que deien certes persones que n’envejaven el treballar descansat, feia els diners només xerrant, sense necessitat d’ajupir l’os de l’esquena.

Un mes després arribava a l’era de la casa el tractor emparaulat. Era un Massey Ferguson 3 5, de la mateixa potència i color que el seu, un vermell semblant al de les cireres de pastor, i ell mateix, després que l’avi Josep hagués enviat l’Esteve a cercar-lo, els havia ensenyat com es conduïa i com es llaurava sota la mirada atenta de les dones i el mosso, que de la paret del galliner estant es feien creus del renou i la llestesa amb què girava del revés el rostoll del primer camp de sota la casa. En canvi, en Llorenç i l’Enric, que aquell dia s’esqueien tots dos a Miravalls perquè a la Casa Nova del Reig la feina havia afluixat, anaven a empentes i a cops de puny pel damunt dels solcs oberts de terra fosca per a no perdre el costum d’acarnissar-se per qualsevol fotesa o, com era el cas, pel retret malintencionat, no em diguis, ruc, que no saps de quina marca és el tractor que hem comprat?, de l’analfabetisme evident del mitjà de la casa. L’hereu, però, concentrat al volant com estava, ignorava momentàniament la ràbia dels germans i passava feliç pel seu costat amb l’arada ben fonda.

La mort d’en Josep, una desgràcia terrible encara no un any i mig després d’estrenar el Massey. En Met de la Coma s’afanyava i donava pressa a la seva dona, farem tard, collons, farem tard, temorós d’endarrerir-se massa el dia que, justament, convenia arribar d’hora. El matí del dia abans, en el moment de l’accident, ell era al poble tancant un tracte amb un comprador de patates, i per tant no havia pogut afegir-se als veïns que havien corregut, esverats i incrèduls, cap al punt de la riera on en Josep havia saltat amb el Massey. En Josep llaurava el camp que hi donava, i a la tercera passada, minuts després de començar, s’havia desviat inexplicablement del solc i se n’havia anat de dret, tal com mostraven les gleves d’herba arrencades del marge, a encaixonar-se a la llera estreta i poc fonda de la riera.

No hi havia hagut cap testimoni de la caiguda, i des de Miravalls tampoc ningú no s’havia adonat que en Josep faltés, perquè en aquest punt ensotat de la finca els sorolls arribaven molt apagats, o no arribaven si el vent anava a la contra, al davant de la casa. L’Esteve, estranyat que no tornés a l’hora de dinar, havia anat baixant fins al camp i, després de veure el marge esbotzat i les bardisses aixafades a la babalà entre un parell de pollancres, havia descobert el Massey, primer només el Massey, al daltabaix de la riera, tombat sobre el seu cantó esquerre, les rodes de la dreta suspeses en l’aire, i tot el xassís vistós excepte el pam escàs que quedava en remull. Uns segons després, del marge estant encara, s’havia adonat del pitjor: en Josep també era allà, de bocaterrosa dintre l’aigua, esclafat sota la roda grossa del darrere, immòbil i en silenci com la màquina. Ell i tractor havien quedat tan encaixonats que feien com una palanca, entre les dues ribes de la riera, i s’hauria pogut travessar d’una banda a l’altra pel seu damunt sense mullar-se gens.

El mosso havia saltat fent un bot desesperat, Josep, Josep, Josep, i havia provat de moure tot sol el tractor de lloc. Endebades, pesava massa, i després s’havia posat a córrer en direcció a la casa cridant ben alt que l’hereu havia pres mal llaurant, no tota la veritat, que tampoc no sabia ben bé quina era. La notícia havia caigut damunt de Miravalls com una flingantada, i tota la família excepte l’Enric, que era a la Casa Nova del Reig, s’havia precipitat rostos avall amb el cor molt petit, la Concepció plorant, en Llorenç i l’avi Josep atabalant l’Esteve amb preguntes compromeses, però què t’ha dit, però d’on es queixal, sobre com es trobava. La resposta els havia petat als morros només arribar al lloc de l’accident i adonar-se que en Josep no reaccionava gens als sacseigs de les mans, digues alguna cosa, manyac, digues alguna cosa, que es multiplicaven per auxiliar-lo. El cas era que tampoc, ni tots plegats, no podien aixecar el Massey del seu damunt, l’enlairaven uns quants centímetres, mig pam gairebé, però cada vegada acabaven rendint-se i tornaven a deixar caure a poc a poc el gran pneumàtic damunt del pobre Josep, com si encara no n’hagués suportat prou els relleus boteruts de goma dura. Ells s’escarrassaven, la roda els guanyava, l’esverament creixia en cada intent fracassat. El dolor més insuportable era que l’hereu no es queixés.

La Concepció es va repenjar, desfeta, a l’espatlla de l’avi Josep, mentre l’Esteve corria a cercar la gent de Molins i de la Codina. En acabat, sí, entre tots havien posat dret el Massey, havien arrossegat el cos regalimós d’en Josep fora de l’aigua i, després d’enfilar-lo amb cura al marge de la riera, l’havien estirat a poc a poc damunt de l’herba mústia, cremada de sol, que s’estenia fins als pollancres que no n’havien pogut evitar la caiguda. Era ben mort, i ja tenia la cara morada i com botida, qui sabia el tou d’aigua que s’havia empassat, les hores que feia que ja no respirava, el sofriment sota el pes del pneumàtic que no es volien ni imaginar. Era ben mort, ningú no en dubtava, i la iaia Rosa, que havia anat baixant banzim-banzam i havia arribat més tard que els altres, lamentava que el seu nét gran hagués tingut aquella desgràcia a peu pla, justament a peu pla, i no a les feixes més enlairades de la casa, costa amunt de Miravalls, on mai havia pogut sofrir que s’hi enfilés amb el Massey, un dia rai ja serà Sant Roc, ja, cada vegada que la finestra de la comuna, mirador habitual per culpa de l’estómac delicat, li oferia l’escena que no demanava, en Josep llaurant o estripant amb el tractor ben inclinat.

En arribar a Miravalls, el cadafal ja era al davant del portal de la casa, i un bon grapat de parents i veïns s’aplegava al seu voltant i dintre l’entrada esperant l’arribada de la caixa. La gent somiquejava en silenci sense gosar mirar-se gaire, la majoria dissimulava la pena tombant el cap a terra, potser mirant-se les sabates enllustrades a corre-cuita, i només els més valents es deien coses amb els ulls embotornats, aguantant la mirada entelada, desafiant el dolor. L’alcalde i la seva dona van donar de seguida el condol a l’avi Josep, que els abraçà molt consternat, i saludaren el cap de dol, en Tomàs del Reig, que rebia la gent que anava arribant i treia cadires de dintre la cuina perquè la gent més gran, cansada del camí, pogués seure una estona i refer-se abans de començar la caminada llarga que els esperava, i també l’Esteve, que just en aquell moment tornava d’estacar el gos a la figuera borda del costat del galliner, fastiguejat de sentir-ne els lladrucs cada vegada que arribava algú. La resta de la família era dintre la casa, tothom invisible a la gentada de fora llevat d’en Llorenç, que de tant en tant treia el cap per la finestra oberta del graner i alçava la mà a la gent que s’adonava de la seva presència, que és com en Met i la seva dona el correspongueren aprofitant una de les seves aparicions sobtades. El ramat dels ànecs, quiet a la bassa, també respectava el silenci trist que pesava damunt de Miravalls aquell matí de setembre.

En un moment determinat, el cap de dol va aparèixer a la punta de l’entrada demanant a la gent que fes lloc amb gestos ostensibles, i de seguida, precedits rigorosament pel rector i l’escolà amb la creu, en Marià del Prat i en Vador de Molins van sortir portant la caixa i la posaren damunt del cadafal sota la mirada atenta de tothom. La Concepció, la iaia Rosa i la tieta Montserrat, que havia tornat escopetejada de Terrers amb el primer cotxe de línia, anaven al seu darrere i saludaven ploroses la gent, estampaven els seus gemecs a les espatlles amigues, es repenjaven als braços que els plovien durant el camí que ja tenien obert fins al peu del cadafal. Seguien les dones de la casa, estalonant-les, en Llorenç i l’Enric, que es mocaven o tiraven muntanya amunt el desconsol que tampoc no podien dissimular, i tancaven el seguici íntim la Teresa de l’Hostal i els seus pares, tan desvalguts com qualsevol altre familiar directe. En Met va abraçar els dos germans alhora, un per cada banda, i, mentre sospesava el dolor que els entelava la mirada, va pensar que, tabalots i tot, també tenien sentiment.

Un cop resades les absoltes, començà el viatge. La gent del Reig, la Codina, Molins i molts altres veïns que no s’havien presentat a Miravalls i s’esperaven als trencants de casa seva es varen anar afegint a la comitiva fosca, que avançava en silenci darrere el cadafal tot sentint, cada vegada amb més claredat, el repic insistent a morts de les campanes de l’església. En arribar a la carretera nova i enfilar el darrer tram del camí, es van incorporar a la llarga corrua de parents i veïns la gent que faltava de l’Hostal, la Casa Nova del Reig i el Prat, i tota la de la Riera, Can Reixac, la Costa, l’Arumí i els altres masos del cantó de llevant. Els veïns de les cases de la banda de tramuntana anaven directament a l’església. Mort en divendres i enterrat el dilluns de sobre, perquè dissabte era massa aviat i en diumenge no se celebrava cap funeral, la caixa que acomboiava en Josep, quatre llates de fusta mal clavades que deixaven massa escletxes obertes, pudia i suquejava una mica sota el sol inclement de setembre durant el darrer tram del camí, però la gent que hi caminava més a la vora dissimulava i aguantava com podia la fortor que desprenia per respecte a la família, que prou pena passava amb l’enrenou de l’enterrament, i la comitiva endolada arribà davant l’església parroquial sense que ningú no hagués fet cap gest d’aversió ni cap comentari fàcil sobre l’inici imprevist de la podridura irreversible de l’hereu.

El sermó del rector es va fer una mica llarg i no va agradar gaire, per no dir que molestà i que ferí profundament. El mossèn es va fer fort que les màquines modernes eren un gran què, perquè alleugerien de càrregues inútils les famílies que es guanyaven la vida a pagès, però sempre tenint present que calia dominar-les, i no a l’inrevés, que elles dominessin les persones, i d’altra banda molta gent, la família al·ludida per descomptat, va trobar poc encertat que hagués recordat la mort, també en accident, d’en Martí de la Costa, un xicot molt esverat que cinc anys enrere havia embalat massa la bicicleta en una baixada i, en un revolt tancat de molt mal fer, s’havia estavellat contra un pollancre immens. Moltes persones van considerar que no havia trobat ni el to ni les paraules adequades en una ocasió tan delicada com aquella, i estrenyien amb una certa ràbia la candela de difunts que el cap de dol els havia repartida. La vella antipatia general que la gent tenia en contra del rector es va disparar encara una mica més amb aquell recordatori tan nefast. El veïnat no li perdonava que hagués tingut la bertranada de remenar una ferida que la gent de la Costa, per més que volgués, encara no havia pogut tancar del tot. El cap obert d’en Martí sempre sagnava i sempre sagnaria una mica al peu de l’arbre maleït.

Una setmana després de l’enterrament, en Met de la Coma va tornar a Miravalls per saludar tota la família i, una mica abans d’arribar al Roure Gros, sentí la renouera inconfusible d’un tractor. Era el Massey Ferguson de la casa, que ja tornava a pipar com un desesperat, i el menava, ben assegut i ben aferrat al volant, en Llorenç. L’alcalde, en adonar-se que ja era a punt d’enllestir el camp, el mateix camp que havia dut la perdició al germà, va tenir un pensament molt desagradable i se sentí malament amb si mateix.