XIII. L’ESTELA DE LA VERGONYA
La Teresa, durant els primers anys de viure a Miravalls, quan posava tots els pros i els contres del seu matrimoni a la balança sentimental, donava sempre per bo haver-se casat amb en Llorenç després de fer-se la sorda davant els consells dissuasius de parents, amics i coneixences. El seu marit, certament, continuava tenint aquell geni tan matusser i de mal adobar que ja li coneixia des de sempre, però, descomptant alguns retrets recurrents sobre la seva deixadesa personal, és que hi ha dies, tu, que se’m fica al llit amb els peus bruts de fems, i la seva afecció desmesurada a l’escopeta que a vegades la treien de polleguera, tampoc no se’n queixava gaire a ningú, ni tan sols a la Carme de la Costa, que, casada de poc amb en Maurici de Can Reixac, amic i company de cacera d’en Llorenç i, com ell, analfabet complet, a vegades la burxava i en acabat feien safareig, com a molt, sobre els desencisos habituals que els to cava assimilar de mica en mica derivats del fet de conviure amb homes una mica rudes que tendien a suplir les mancances que no havien triat endurint el seu caràcter fins a l’extrem de fer-se passar el punt a la manera d’una rebequeria infantil, i de mostrar-se desconfiats, per no dir esquerps, davant de qualsevol persona o situació desconegudes. En coneixien els defectes i se’n feien bonament el càrrec. Tenien paciència. El seu pensament de base era que la convivència amb un home, hi ha el que hi ha, noia, i què hi vols fer, no era mai regalada.
Trobava, així mateix, que la relació que en Llorenç mantenia amb la resta de la família era prou acceptable. No era veritat, per començar, que hagués perdut el respecte a la seva mare i als avis. Empipat, els podia deixar amb la paraula a la boca, per exemple, i anar-se’n del seu davant clavant, si convenia, un bon cop de porta, però mai no havia sentit que els insultés. La gent de Miravalls es discutia igual que la gent de qualsevol altra casa, igual que la gent de l’Hostal, per exemple, on la iaia Maria, carregosa com ella sola, rondinava i es barallava sovint amb els seus pares i germans més petits quan el menjador s’omplia massa de seguida. Entorn del seu germà Enric, li havia vagat prou, certament, de comprovar que eren com el dia i la nit i que no s’avenien gens, però, com que el seu cunyat passava encara mol tes temporades a la Casa Nova del Reig, i els últims estius, a més a més, no treia gens el cap a Miravalls perquè feia tota la campanya del segar sencera anant darrere la John Deere de la casa acompanyant l’oncle Quirze durant dos mesos ben llargs, podia comptar amb els dits d’una mà les enganxades fortes que havien tingut fins aleshores. Les baralles amb el seu germà Enric no li semblaven un problema excessivament greu, i no entenia que la gent ho exagerés tant.
L’únic fet que admetia era que en Llorenç cridava i insultava el mosso. Era veritat el que havien dit, que tractava l’Esteve molt malament, a vegades ben bé com si fos un gos, i la Teresa es feia creus que el seu home es pogués acarnissar tant amb ell sense que mai hagués deixat una cort per escurar o un animal sense menjar, ni li hagués plantat cara una sola vegada, cosa que en Llorenç s’hauria ben merescut des de feia temps. L’escridassava sovint a la punta d’una cort o a la pallissa amb molta mala bava, amb les venes del front i del coll inflades, a punt d’esclatar, i l’Esteve, després de mirar-lo amb por un moment, s’escurava sorollosament la gola, com acostumava a fer sempre que es posava nerviós, tombava el cap i reprenia la feina que en Llorenç li havia estroncat. L’Esteve no es queixava mai i acatava servilment l’ordre. En Llorenç el tractava així només quan creia que no el podia sentir ningú més de la casa, i a l’esquena, sobretot, de l’avi Josep, que no volia que ningú no s’aprofités del seu temperament callat i dòcil. La Teresa, però, tornant de donar menjar als conills amb les galledes de l’aigua i el pinso buides, a vegades no es podia escapar de sentir com l’abordava sense cap motiu aparent i s’havia de mossegar la llengua per a no encetar una baralla.
El tracte vexatori del mosso a banda, ella se sentia respectada pel seu marit. En alguna ocasió, en Llorenç, enmig d’una discussió rutinària, li havia clavat algun moc que a ella li havia dolgut prou. Era cert, i per tant no podia pas dir que en Llorenç la portés sota tàlem, però tampoc no li havia alçat la mà ni una sola vegada, a l’inrevés del que feia el pòtol d’en Rossend de la Codina, que des de feia anys estovava la Pilar quan tornava massa begut de l’Hostal els diumenges al vespre. En els seus primers anys de casada, doncs, la Teresa se sentia prou satisfeta del seu marit, i també de la vida senzilla que feien, treballar i treballar durant tota la setmana i anar a missa de dotze els diumenges i fer després el vermut a cals avis, l’única ocasió que tenia a la setmana d’entrar a l’Hostal i saludar la seva família, que es moria de ganes de veure els esmolets vius dels seus nens. En aixecar-se la temporada de veda, però, durant bona part de la tardor i de l’hivern, en Llorenç sortia religiosament cada diumenge a caçar el porc fer amb en Maurici de Can Reixac i la resta de la colla, i aleshores li tocava estirar tota sola els nens i passar per l’Hostal sense ell. No protestava. Era de bon conformar. En el fons, comprenia que la debilitat cinegètica d’en Llorenç era més antiga que el seu matrimoni.
Els nens petits pesaven molt en el plat bo de la balança. Era conscient que els plançons que havien tingut plegats, nascuts sense cap tara i eixerits de mena, engreixaven d’una manera substancial la sensació general de benestar que sentia. En Xavier i la Rita eren, segons com, una mena de jou invisible que reforçava el matrimoni en les circumstàncies adverses. Els fills podien tapar esquerdes. En tenien només dos, la parelleta, que deia el seu pare content, i més d’un parent o conegut els deien que feien justos, però en Llorenç, a l’inrevés de la Teresa, que no li hauria fet res quedar prenyada d’un tercer fill, considerava que ja estaven ben servits de criatures i que no calia exposar-se a tenir, per exemple, una calamitat com el xicot tarambana que vivia en una casa veïna a tocar de Terrers i que, segons que explicava sovint la tieta Montserrat, tenia el costum lleig de tocar-se les vergonyes davant de qualsevol persona que es presentés a la casa. En Xavier i la Rita, que es portaven només dos anys de diferència, eren l’alegria de la casa i el maldecap de les iaies Rosa i Concepció, que així que no els veien ni els sentien al davant de la casa empaitant els gats o jugant a la pallissa, patien com dues desesperades pensant-se que potser ja eren enfilats al marge més alt de la bassa llançant pedretes o espigots a les granotes distretes, i que hi podien caure en qualsevol moment, Déu nos en guard, Senyor Nostre, si entaforaven massa el peus entremig de les mates de vímet tan altes com enganyoses que els servien de parapet.
L’estiu que en Xavier va complir sis anys, però, la Teresa va tenir el primer sobresalt gran que Miravalls li reservava. L’Esteve va desaparèixer un diumenge a la tarda, havent dinat, d’una manera molt estranya, sense que ningú no el veiés marxar de la casa. Va tocar el dos sense emportar-se res, només la roba que duia posada al damunt, com si tingués molta pressa i no li hagués vagat de recollir les seves coses. No va agafar ni els diners que tenia arraconats i que guardava en una capsa de galetes buida a l’últim calaix del trinxant de la seva cambra. La Teresa, aquella tarda, tornava de la font de clot de berenar amb els nens i, mentre travessaven la riera, ja havia sentit com la Concepció i els avis el cridaven, Esteve, Esteve, Esteve, pels voltants de la casa. Estaven molt preocupats i no les tenien pas totes. Es van esgargamellar cercant-lo una i altra vegada per tots els racons de la casa. Van repassar marges, van resseguir un tros d’obaga, van demanar als veïns de més a prop, en Llorenç es va arribar amb un salt a l’Hostal, però ningú no l’havia vist, ningú no els sabia donar raó d’on havia anat a parar l’Esteve. Tothom, començant pels avis, estava molt espantat. El mosso de tota la vida, desaparegut, extraviat, volatilitzat. El van esperar l’endemà, i l’endemà passat i una setmana després. Endebades. L’Esteve no tornava.
En Met de la Coma, a sol·licitud de l’avi Josep, ho havia comunicat a la Guàrdia Civil i ja se n’havia iniciat la recerca. L’avi Josep, que era qui l’havia acollit abans de la guerra, només pensava on podia anar, on viuria, què faria sense diners un home que no tenia ningú i que ja ranejava els cinquanta. L’Esteve tenia tota la família morta i era sol al món. Els avis hi passaven un gran disgust i no s’explicaven què li havia pogut passar pel cap. La Guàrdia Civil, un mes després de la desaparició, el localitzà en una casa de pagès a més de cinquanta quilòmetres de Miravalls. S’hi havia llogat també de mosso i es trobava bé de salut. Hi havien parlat en companyia de la gent nova amb qui vivia, i ell, amb la mirada esbarriada, en una actitud clarament defensiva, els havia dit que no pensava tornar. No era el que haurien volgut sentir els avis, però almenys es consolaven pensant que l’Esteve tenia un sostre nou i una taula parada, els mínims coberts.
Un dia, però, l’avi Josep va demanar a en Met de la Coma que l’acompanyés amb el cotxe a portar-li els diners que s’havia descuidat inexplicablement a Miravalls. Va haver de confiar la capsa de galetes a la seva nova família i refer tota aquella quilometrada amb l’alcalde sense haver pogut saludar l’Esteve. El mosso no volia veure ningú de Miravalls. El vespre d’aquell mateix dia, l’avi Josep, cansat del viatge, consternat fins al fons de l’ànima, va culpar directament en Llorenç de la seva fugida i, discutint discutint, va faltar poc perquè no arribessin a les mans. La Teresa es va esgarrifar veient com el seu home havia estat a punt de pegar el seu propi avi, i es convencé que aquell sol moment de geni arravatat senyalava un abans i un després en el seu matrimoni. No li perdonava aquella mà alçada a un pam de la cara de l’avi Josep, i a la nit, al llit, girada de l’altre costat i amb un cor molt petit, li semblà que dormia amb un estrany. Era l’inici de l’elaboració d’un balanç matrimonial que aniria de bo a dolent i de dolent a pitjor amb una rapidesa espaordidora malgrat tots els intents de recuperar l’alegria dels primers anys. No ho sabia, però començava un descens sentimental força disparat de conseqüències imprevisibles que li havia de capgirar per sempre la vida.
La fugida del mosso de Miravalls va centrar durant molt de temps les converses de sobretaula i estones perdudes del veral. La gent va remorejar de seguida que el cas no tenia cap misteri: l’Esteve se n’havia anat avorrit, cansat d’aguantar el tracte humiliant que rebia, i tothom deia el nom d’en Llorenç com si l’hagués estirat de la boca de l’avi Josep. Mentre que la majoria de famílies, la de la Teresa la primera, capcinejava els dies de festa a l’Hostal, la gent de Miravalls, quan algú els en parlava, només mostrava estranyesa i desconcert. No tenien paraules, la Teresa tampoc, i una vergonya immensa els rosegava perquè, en el fons, havien deixat escapar un home bo que havia ajudat molt a tirar la casa endavant un cop acabada la guerra. La gent, certament, acusava en silenci en Llorenç, però ningú no coneixia l’abast de la seva participació en aquella fugida precipitada llevat d’ell mateix, l’Esteve i la iaia Concepció. Tots tres compartien un secret que, per vergonya o per respecte a la sang, volien mantenir ben amagat de tothom.
La veritat era que l’Esteve se n’havia anat de Miravalls després que en Llorenç l’empaités amb una forca d’escampar fems fins a l’altura del Roure Gros. En Llorenç, aquella tarda, havia tornat de l’Hostal molt abans del temps previst perquè, tot jugant a cartes, havia començat a sentir unes punyides molt fortes a l’estómac. Sense humor per quedar-se fins al final, havia plantat els companys de joc i, després de saludar la iaia Maria i els sogres, que es van inquietar una mica veient com es queixava de mal per primera vegada, se n’havia anat cap a Miravalls tot demanant-se pel camí què havia menjat aquell dia per dinar que li pogués donar aquell trasbals. Tenia ganes d’estirar-se una mica al llit i s’afanyava sota el sol covat que queia, a vegades passant per sota els pins en els trams de camí que tenien bosc a tocar. En el moment d’arribar, la quietud era absoluta al davant de la casa. El gos dormia plàcidament davant la seva caseta, els animals callaven rebolcats a les seves corts, i la bonior lleu de l’esbart de mosques que voleiaven en rotllana a la claror forta de la punta de l’entrada no arribava a malmetre el silenci que es respirava complet. La Teresa i els nens eren a berenar a la font de clot, els avis al poble dinant a casa d’uns parents que no havien parat d’insistir fins que havien accedit al convit, i la iaia Concepció i l’Esteve devien fer encara la migdiada. Era l’atmosfera de calma habitual en una hora com aquella de diumenge a mitja tarda, i res no el podia avisar del malson que l’esperava.
Havia començat a pujar a poc a poc l’escala per no despertar ningú dels que dormien, però, en sentir de sobte el xerricar continuat i inconfusible d’un somier que s’escapava de la cambra de la iaia Concepció, s’havia aturat a dos graons del capdamunt a escoltar. El cap li anava en doina.
El somier xerricava i xerricava, cada vegada més intens, cada vegada més seguit, fins que havia parat de sobte de grinyolar i, en el seu lloc, s’havia sentit un xiuxiueig de veus que va reconèixer a l’instant. Havien passat uns segons i prou, però a en Llorenç li semblava que havia estat una llarga estona parant l’orella. Estava astorat i confús i, com que no volia creure que era veritat el que s’havia imaginat, se n’havia anat de dret, maquinalment, cap a la cambra sorollosa i, tot empentant la porta de cop, havia sorprès la seva mare i l’Esteve l’un al damunt de l’altre al llit de matrimoni que, sense el pare fonedís, havia quedat tan ample després de la guerra. En Llorenç paralitzat, amb la boca oberta i els ulls esbarriats ran del bastiment, tots dos havien xisclat com uns bojos davant la seva alçària desafiadora i, mentre l’Esteve s’havia afanyat a descavalcar la Concepció i a agafar d’una manotada la seva roba de damunt la tauleta de nit, la seva mare havia provat instintivament de tapar-se amb el llençol que tenien arrombollat al capdavall del llit. La Concepció, descoberta pel fill en un moment tan delicat, havia quedat muda de vergonya, i l’Esteve, aprofitant que en Llorenç continuava dret com un estaquirot, s’anava vestint de nord sense perdre de vista l’intrús desafortunat i maleint que la finestra de la cambra quedés tan enlaire i no hi pogués botar. En Llorenç immòbil davant la porta, el mosso posant-se els calçotets, la mare arraulida sota el llençol, tothom tenia el cor suspès en l’aire calent de la cambra i respirava un silenci malastruc. Un silenci que feia més mal que les paraules de perplexitat o de ràbia que s’haguessin pogut dir.
En Llorenç mirava l’escena atònit i no decidia res, ni entrar ni recular, impedit, travat absoluta-ment pel revés de l’inimaginable. En un moment precís, però, havia explotat i s’havia llançat al damunt de l’Esteve cridant com un beneit, fill de puta, la mare que et va parir, que el mataria. La fúria havia passat al davant de l’astorament i el mosso, rebolcat pel terra, amb en Llorenç al seu damunt pegant-li furiós a la cara, sagnant del nas i de la boca, duia les de perdre, però, traient forces de no sabia on, havia arcat fort el cul enlaire, havia aconseguit tombar-lo de costat i havia sortit com un esperitat de la cambra amorosa convertida inesperadament en infern. En Llorenç havia baixat l’escala al seu darrere i, tot passant pel costat de la pallissa, havia estirat una forca de dintre el carretó de treure els fems de les vaques. L’Esteve corria frenètic, els peus tocant-li el cul, camí de Miravalls enllà, i en Llorenç si fa no fa empunyant la forca i renegant contínuament darrere la polseguera densa que aixecava el primer. En arribar al Roure Gros, però, i adonar-se de l’avantatge que li portava, en Llorenç ho havia deixat estar i havia girat cua. Un cop a la casa, havia clavat amb fúria les quatre pues de la forca en una bala de palla i s’havia assegut a l’estrep del Massey, esperant no sabia ben bé què. La ràbia el corsecava, però no s’havia vist amb cor de tornar a pujar l’escala. No podia ni pensar, només veia la mare sota el mosso, la mare estirada, ben nua, al llit de matrimoni, la mare esgaripant, la mare embolicada amb el llençol rebregat. No es volia ni imaginar la durada ni la regularitat de les maniobres amoroses furtives entre ella i el mosso de la casa de tota la vida. Aleshores va entendre la raó per la qual molts dies de festa no el podia fer seguir amb ell fins a l’Hostal. La raó per la qual sempre li deia que preferia quedar-se.
En acabat, quan havien arribat els avis amb el 4L que havien estrenat feia poc, tothom s’havia posat a buscar el mosso extraviat, els uns sabent i fingint com podien, els altres ignorant i demanant-se inútilment la causa directa de la seva desaparició. Mare i fill cridaven l’Esteve ben separats l’un de l’altre, ella pels volts de la casa, ell camí de Miravalls enllà, però units invisiblement pel silenci d’una veritat que els ofenia i segrestava la pau. Igual que l’Esteve des de la distància física que havia triat expressament, callaven el que havia passat, feien com si no hagués succeït res.
Van passar els primers dies i les primeres setmanes sense cap pregunta, sense cap retret. El secret compartit arrelava fondo, s’enfortia, prenia ufana. Un mes després encara durava, tenia vida pròpia i ocupava, segons com, el lloc que havia desocupat l’Esteve. Mare i fill s’evitaven tant com podien d’amagat dels altres. Ni l’una ni l’altre no es podien tornar a mirar de la mateixa manera. En Llorenç veia sempre la mare embolicada amb el llençol rebregat, la Concepció el fill incrèdul dret com un estaquirot ran del bastiment de la porta. No podien tornar a començar des de zero. Només podien tornar a començar des d’aquell dia, i cap dels dos no en sabia. El seu secret s’enrobustia i no perillava.
La carrera a mort havia començat a la cambra de la iaia Concepció i havia deixat, garantia del secret inconfessable, una estela de vergonya sense final entre els seus participants involuntaris. La vergonya feria les entranyes i masegava la intimitat. La vergonya superava la fúria.