XVII. VUIT-CENTES MIL PESSETES

En cinc mesos, dos enterraments i unes quantes misses de difunts encavallades les unes a les altres, les últimes més barates, a meitat de preu, perquè es feien en benefici de dues ànimes alhora, totes dues ben mereixedores, unes bellíssimes persones, cregueu, no em feu triar, del públic recordatori pòstum a l’església parroquial. En Josep i la Rosa de Miravalls, sempre delicats de salut, se n’anaren d’aquest món com havien viscut, amb discreció, sense un crit ni un gest de més, i tan de pressa que no tingueren ni temps de pensar que deixaven la Concepció mig invàlida i, en general, una família sotmesa encara a l’espiral capriciosa de les discussions i les enganxades violentes entre en Llorenç i l’Enric, que mal els matessin no paraven d’incordiar-se amb qualsevol excusa i en tot moment i lloc. Un altre consol que també tingueren sense saber-ho mai fou que es van estalviar penes encara més desastroses que les que els havien amargat la vida. El seu traspàs, doncs, presentà, ben rumiat, la contrapartida positiva i beneita alhora dels tropells ignorats.

Ni l’un ni l’altra no van morir dels mals que havien patit sempre, de manera que, davant les expectatives frustrades, sobretot en el cas de la iaia Rosa, que havia suportat dues operacions d’estómac, la gent de Miravalls es va sentir com estafada, com si la vida, a l’últim moment, s’hagués rigut dels morts i dels qui els vetllaven fent un badall equivocat, un esdernec que francament no tocava.

L’avi Josep fou el primer a passar al davant. El dia de l’ensopegada, una tarda de finals de juny, quan encara faltava una setmana perquè l’Enric arribés amb la màquina de segar de la Casa Nova del Reig, havia tornat de l’hort molt cansat d’asprar i regar les mongeteres i, tot saltant-se el berenar habitual de mitja tarda, se n’havia anat de dret al llit dient que, al vespre, el cridessin per sopar. El vespre no va sopar ni ell ni ningú. La seva dona, preocupada que no acabés de baixar, havia entrat a la cambra i l’havia trobat ajagut de panxa enlaire, amb els ulls clavats al sostre de bigues i respirant feixugament. Tenia la boca ben oberta, però no li havia de dir ni una sola paraula. L’avi s’acabava, i encara clarejava una mica quan, finalment, deixà de respirar voltat per tota la gent de la casa, que es demanava, plorosa, com era que una persona es pogués apagar d’un moment a l’altre, tan ràpidament, després d’haver aguantat tants embats al llarg de la seva vida de malalt crònic del fetge. Aquell mateix vespre va baixar del poble el metge de capçalera i, després de fixar-se en el fil de sang que encara rajava de la seva orella dreta, i en les taques que s’havien format a la punta del coixí i al peu de la capçalera del llit, al costat de la gibrelleta de l’orina, els va explicar que, a l’avi Josep, se li havia rebentat una vena grossa del cap i que, per tant, havia tingut una embòlia cerebral.

El dia de l’enterrament la gent es va abocar a la casa i al cementiri, on tothom, sense robar al difunt ni una mica del dol que es mereixia, també tingué una mirada i un pensament per al seu fillol desgraciat, l’hereu de Miravalls que es reia de l’infortuni de la mort prematura des de la joventut insultant del retrat que presidia el nínxol compartit. En Met de la Coma, col·locat darrere la iaia Rosa i la Teresa, llagrimejava com una criatura petita mentre els operaris de la funerària empenyien la caixa i la feien desaparèixer dintre el forat sinistre que es quedava per sempre el segon home de la casa. El tercer mort de Miravalls, ben mirat, si es comptava en Casimir, consumit ningú no sabia on durant la guerra espantosa.

La iaia Rosa, pel seu cantó, va morir d’una manera fulminant passat Tots Sants, com qui diu l’endemà mateix de tornar del cementiri i plànyer-se una mica a si mateixa davant el nínxol del seu Josep. El cor, que mai no li havia donat cap avís, se li parà de sobte un matí al costat del galliner mentre provava d’aviar amb un flingant cap a la bassa l’aviram que havia acabat d’engegar. Menuda de complexió com era, va caure a terra fent un soroll discret, i les gallines i els ànecs arribaren sols, escagassats com sempre, ignorants del succés terrible de la menadora, al seu destí fangós. La Teresa, així que féu la cantonada de la casa tornant de penjar roba als estenedors, se la trobà de bocaterrosa, amb la muntura de les ulleres clavada a les celles i al front, i amb un parell d’ànecs que ja havien tornat de la bassa i rondaven, encuriosits, el seu cos encara calent. Entre ella i el seu home, corre, Llorenç, corre, que la iaia ens ha caigut, la van agafar pels braços i les cames i la van entrar dintre la casa pensant en el que només podien pensar, que una desgràcia sempre en porta una altra. No hi va haver res a fer, només la feina delicada d’explicar als nens, poc avesats a mirar la mort de cara, que la iaia havia seguit l’avi molt abans del temps previst. En Xavier i la Rita, entenimentats com eren, es van adonar molt d’aquesta segona mort, i durant uns dies perderen l’alegria i les ganes de parlar pròpies de l’edat.

Van enterrar la iaia Rosa en un nínxol nou perquè encara no s’havien complert dos anys de la mort de l’avi Josep. Sortint del cementiri, la Concepció comentava a la Teresa, que l’ajudava a caminar donant-li un braç, que la iaia Rosa s’havia mort, en el fons, de la pena que els últims mesos havia passat sense en Josep, i la Teresa li donava la raó convençuda que la seva sogra, que havia enviduat molt jove, sabia de què parlava quan parlava de la tristesa que suposava quedar-se sola, sense el costat d’un marit que, com en Casimir, com en Josep, encara no havia tingut temps, o no hi havia hagut manera, d’avorrir. La pena podia consumir més que el temps. La Teresa, però, des del seient de darrere el 4 L en marxa esclafava la mirada en el clatell d’en Llorenç i rumiava que ella, almenys ella, no es veia amb cor de passar pena si un dia el seu home faltava. La Teresa temia més el temps.

Els germans irreconciliables van omplir de seguida, amb renecs i crits, amb empentes i batzegades, tots els racons de la casa que els avis havien deixat buits amb la seva partida estalonada. Encara que semblés impossible, el combat que en Llorenç i l’Enric tenien sempre obert s’expandí encara més i ocupà nous moments del dia i de la nit i nous llocs de la casa i els seus voltants. L’infern dilatà els seus dominis a Miravalls, l’obaga inclosa, per on els germans, carregats d’odi i d’alguna eina massa esmolada o contundent, s’empaitaren de tant en tant amb males intencions. La Concepció i la Teresa, davant l’espiral cada vegada més violenta de les escomeses, davant el geni reconsagrat amb què es deien les coses i s’ordenaven les feines, s’adonaren de seguida de les seqüeles imprevistes que la mort dels avis generava. En Llorenç i l’Enric, una vegada lliures de la trava del respecte que, en el fons, els avis els havien inspirat, s’enfrontaven molt més seguit i molt més durament que abans. Era un fet del qual els nens, a més, eren les víctimes principals, unes víctimes al capdavall desconsolades que saltaven de desconcert en desconcert perquè, sovint, no sabien de qui era la raó. Només sabien que els crits del pare i de l’oncle tronaven, per no dir iguals, molt semblants, i que a tots dos, en plena discussió, els pujaven a la cara aquells colors tan vius propis, en principi, de la sinceritat de les paraules sentides, de la veritat defensada amb les ungles fins al final.

La Teresa, així que començaven a alçar-se la veu, per poc geni que hi hagués en l’intercanvi de les primeres paraules, ja corria a arrencar els nens del seu davant, però a en Xavier, que ja havia complert catorze anys, no el podia estirar de qualsevol manera perquè quedava com encantat i seguia, de més a prop o de més lluny, el foc creuat sempre diferent, sempre carregat de sorpreses, de la disputa. Els de la casa aguantaven com podien, la tieta Montserrat espaiava les estades i alguns veïns només s’acostaven a Miravalls quan sabien del cert que en Llorenç o l’Enric, tant era l’un com l’altre, acabava d’esquitllar-se Roure Gros enllà de camí cap a l’Hostal. No tenien ganes de presenciar una escena desagradable.

La discòrdia habitava Miravalls i ho impregnava tot, les persones i la seva activitat, que sense la supervisió de l’avi Josep començà a rossolar ràpidament pels pendents vertiginosos de la deixadesa. El carretó dels fems deixat a qualsevol lloc de la casa, el forriac de la porta d’una cort de porcs a punt de caure, la destral abandonada a la intempèrie del llenyer i el Massey aparcat no sota la pallissa, sinó en una punta de l’era, explicaven fins a quin punt les coses es ressentien del mal humor constant dels germans enfrontats. L’odi encegat que posaven en cada baralla els prenia l’energia que demanava la feina de cada dia, i ells, víctimes de la ràbia de si mateixos, no se n’adonaven ni poc ni molt. La gent del veral, en canvi, parlava de la droperia que governava a Miravalls, si l’avi fos encara viu, pobre, es moriria de cop, i creia que la resta de la família, unes dones acovardides i uns fills encara massa joves, no estava en condicions de remeiar la situació per molta bona voluntat que hi posés. Tot Miravalls, mas, conreus i obaga, anava a recules.

L’estiu que feia dos després de la mort de l’avi Josep va succeir un fet que demanà, fins i tot, la intervenció conciliadora d’en Tomàs del Reig. L’Enric, per fer-se passar el punt davant en Llorenç en una discussió que arrossegaven feia temps, es va presentar amb la John Deere molt tard, juliol avançat, quan totes les altres cases tenien el gra arreplegat. En Llorenç, pendent del cel i de l’excés de rossor de les espigues, era un sac de nervis a punt de rebentar. El sac es va rebentar del tot quan, encara no a mig segar, es posà a calamarsejar molt fort, i l’Enric i en Xavier, que sempre volia acompanyar el seu oncle dret a la plataforma o assegut dintre la tremuja, hagueren de sortir a l’instant del camp acuitats per la bateria ensordidora de pedres de la mida d’una castanya que s’estavellaven, seguides i furioses, contra la planxa escandalosa de la màquina de segar. La tarda de l’endemà no va caure calamarsa, però va roinejar una mica, de manera que en Llorenç, veient com el sol del matí no donava l’abast a treure la mullena dels camps, va començar a donar per perduda la xeixa i l’ordi que quedava per segar i, mentre eren a l’aixopluc de la pallissa i miraven la cortina d’aigua fina que queia sense parar davant seu per segon dia consecutiu, engegà, al final d’un intercanvi d’acusacions mutu, tota la seva fúria contra el segador tocatardà en presència d’en Xavier.

Es va llançar al damunt del seu germà com un gos rabiós i, al primer cop de puny als morros, el va fer caure d’esquena al damunt del cove gros de la palla. L’Enric, passant-se un braç per sota el nas, s’adonà de seguida que sagnava, però aquell dia, amb el seu nebot al davant, en comptes de continuar la brega cos a cos se li escapà que, si no parava de rondinar, se n’anava immediatament a tornar la màquina de segar, no m’emprenyis més, sents, que no em costarà gaire, a la Casa Nova del Reig. El que li va haver dit. Encara es va encendre més, i l’Enric, segur de rebre una altra vegada, va sortir com un fuet de la pallissa i es posà a córrer sota la roina que queia en direcció al camí de baixada a l’obaga. En Llorenç, tot passant pel davant de la casa, va agafar la barra de remenar la farina de les vaques de dintre la pastera i envestí el rost armat.

Ni l’un ni l’altre no es podien imaginar la carrera llarga que acabarien fent. L’Enric, després de travessar la riera, va començar a girar-se cap a la casa confiat que, com altres vegades, plegaria d’empaitar-lo aviat, però, com que sempre veia el seu germà estalonant-lo amb la barra ben alta, no li quedava altre remei que continuar corrent endavant. Va relliscar un parell de vegades i, en cada ocasió, temorós que no li aplanés la barra a l’esquena abans d’hora, es va aixecar com un llamp i apressà la passa obaga enllà sense concedir-se ni un segon de repòs. La carrera folla el va portar, finalment, al davant de Molins i, només veure oberta la porta de l’entrada, s’esquitllà dintre la casa i travà ràpidament la porta amb la barra travessera sense prendre’s la molèstia de demanar permís. El gos estacat davant la casa s’havia posat a bordar i ell, xop i exhaust, respirant feixugament, va espiar a través d’una escletxa que hi havia a la part baixa de la porta i, malgrat les gotes d’aigua que li relliscaven del front i li queien dintre els ulls, veié clarament com l’amenaça emergia a la punta de l’últim repanxó del camí i com avançava decidida cap a l’era.

En Climent i la seva dona es van presentar esverats a l’entrada i, sense necessitat de fer cap pregunta, de seguida es feren el càrrec del que passava. En Llorenç va arribar i, plantat davant la porta, cridà la gent de la casa. La porta no s’obria, i hi tornà una, i dues, i tres vegades, cada cop alçant més la veu i empunyant més fort la barra que pel camí havia acabat de perdre les restes de farina que hi quedaven enganxades de fer-la rodar dintre la pastera. La porta, finalment, es va obrir i aparegué, tot sol, en Climent, que li ventà, brandant amb la mà dreta el bit de bou que el seu pare guardava com una relíquia de l’últim toro que havien fet matar, que ja podia entornar-se per on havia vingut. En Llorenç només li deia que, si no feia sortir el seu germà, entraria a buscar-lo. En Climent, però, no cedia i li repetia que se n’anés. El cel tampoc no cedia i continuava roinejant damunt de Molins.

L’arribada precipitada del jutge de pau i en Xavier, que havia corregut cap al Reig com un esperitat seguint ordres de la seva mare, vés, afanya’t, que el teu pare i l’oncle encara es mataran, va desencallar aquell estira-i-arronsa de resultat incert. En el moment precís que en Tomàs va baixar del cotxe, en Llorenç, desorientat per la ingerència que no havia pensat, tombà de seguida la barra cap a terra i, adoptant un posat més manyac, deixà fer al jutge, que només arribar a la seva altura li posà les mans a l’espatlla i se l’emportà cap a la punta del femer per parlar-hi a soles. No li va alçar gaire la veu, però li remarcà molt enèrgicament que, si no deixava immediatament en pau el seu germà, ell mateix acompanyaria l’Enric al poble perquè el denunciés a la Guàrdia Civil. L’amenaça li aplacà la ràbia i, després que ell i el seu germà es comprometessin davant seu i dels testimonis involuntaris de Molins a tornar les coses al seu lloc, en Tomàs del Reig, per a estar més tranquil, va decidir acompanyar-los a Miravalls. La barra de remenar la farina de les vaques no cabia al cotxe del jutge i sobresortia un pam per la finestra del davant que en Llorenç havia abaixat a posta. Mentre deixava tots els homes de la casa a l’era, al costat de la màquina de segar parada, va retreure novament a en Llorenç, més per costum que no per convenciment, l’advertiment dels uniformats, i tocà el dos de Miravalls demanant-se quant de temps trigaria en Xavier a presentar-se de nou al Reig amb les urgències de sempre. Havia parat de ploure, i, parabrisa enllà, el camí de carro, el Roure Gros, l’herba dels marges, el cel escombrat de núvols, tot el paisatge refulgia sota les primeres esquitxades del sol covard que havia acabat sortint aquella tarda de tempestes excessives.

En Xavier no va córrer de seguida cap al Reig. L’episodi de la persecució, però, va tenir una seqüela inesperada que, el temps passant, havia de portar encara més mal viure a la família. L’Enric, cansat d’aguantar el germà i, de retop, la Teresa i els nens, que més d’hora o més tard sempre acabaven posant-se del cantó d’en Llorenç, va abandonar Miravalls per sempre. Un matí de setembre, així, vençuda l’última reserva afectiva, la seva mare, que tenia feina a moure’s i a parlar per culpa, no ho havia pas oblidat, de les seves baralles, va agafar les seves coses i es traslladà a viure a un pis petit que havia llogat al mig del poble. Havia preparat el trasllat en secret, sense avisar ningú de les seves intencions, perquè no volia alertar endebades ni córrer el risc de donar gaire explicacions, de manera que el dia de la partida la notícia que els deixava caigué damunt de tothom com una pedregada seca. Els ho va dir havent dinat, abans que els nens tornessin a l’escola, aprofitant el relaxament habitual de la sobretaula. Els nens es van quedar muts, la Teresa si fa no fa, en Llorenç, irritat, li va donar encara una empenta, fot el camp, fot, que ja ens espavilarem sense tu, perquè se n’anés ben de pressa, i la Concepció no va saber dissimular gaire el greu que li sabia, però tampoc no va insistir gaire a retenir-lo veient el daltabaix constant que suposava la convivència entre ell i en Llorenç. L’Enric els va informar que pensava guanyar-se la vida fent de tractant de bestiar a domicili i, després de prometre’ls que de tant en tant passaria a saludar-los, deixà Miravalls dispost a fer creu i ratlla amb el règim de baralles de sempre i a començar una vida nova, una vida més tranquil·la, si podia ser.

Una vegada instal·lat al poble, es va comprar un 2 c v de segona mà amb els diners que durant els últims anys havia arraconat anant a segar amb l’oncle Quirze, i començà a fer de tractant de bestiar, una feina que, després de parlar amb l’un i amb l’altre durant les campanyes del segar passades fora de casa, es veia amb cor de fer sense perdre excessivament la paciència davant la gent. L’Enric, però, malgrat la seva facilitat de paraula, no es va ficar mai la gent a la butxaca. La gent, certament, ja tenia els seus tractants de confiança, però potser l’entrebanc principal que impedia que el negoci rutllés de veritat era la sorruderia natural que l’Enric, com el seu germà, gastava davant la gent. La gent volia paciència i tacte, ell els oferia pressa i barroeria. La gent li demanava temps per a rumiar si el preu els convenia, ell s’enfilava al 2 cv i els deixava a mitja reflexió. L’Enric no comprava prou bestiar perquè, en el fons, li sobrava precipitació i li faltava mà esquerra. Excepcionalment, algun veí el cridava quan tenia algun ramat de garrins o algun vedell per vendre, però la majoria de vegades havia de posar-se a fer la roda rutinària de masos amb l’esperança que, amoïnant l’un i l’altre, reuniria els ingressos necessaris per pagar el lloguer mensual i fer-se mínimament la vida. Els números sortien o no sortien, i cada mes vivia pendent de com el tancaria econòmicament. Deixava massa el negoci en mans de la sort.

Havien passat gairebé dos anys d’ençà que havia abandonat Miravalls, i l’Enric encara no aixecava el negoci dels porcs i dels vedells que havia començat amb tantes ganes. Un dia, però, mentre es planyia de la seva economia precària davant de l’Andreu de la Codina, un dels pocs clients fixos que tenia, el cor li va fer un salt quan li va comentar que el seu problema, essent la seva família propietària i no masovera de Miravalls, potser tenia una solució molt ràpida. Mentre tornava al poble amb la garrinada que havia comprat a l’autor d’una insinuació tan inquietant, durant tot el camí no va parar de pensar com podia capgirar la seva vida, i l’endemà, en comptes de provar sort presentant-se d’incògnit a qualsevol casa, va visitar l’únic advocat que coneixia amb la intenció d’informar-se degudament sobre l’herència familiar. L’advocat va prendre nota de la consulta i, quan al cap d’una setmana justa el va citar al seu despatx, li comunicà que era cohereu de ple dret de Miravalls i que, per tant, podia disposar lliurement de la part de la finca que li corresponia, la meitat en concret. L’única condició, en cas que decidís vendre la seva part, era que el seu germà tenia el dret de retracte, és a dir el dret a passar, pel mateix preu, al davant de qualsevol altre comprador.

L’Enric va sospesar, dies i dies, aquella oportunitat legal de solucionar de cop la misèria que li estretia l’existència. Ell era amo de mig Miravalls. La meitat de la finca era d’en Llorenç, però l’altra meitat era ben seva i en podia fer el que volgués. Hi pensava a totes hores i a tot arreu, transitant amb el 2 cv de mas en mas, al llit esperant la son que no arribava, i a l’Hostal o a Can Manel, mentre matava la tarda dels diumenges amb altres homes fent el cafè i jugant a cartes o al dòmino, olorava els diners llargs que podia demanar-ne i s’emborratxava amb el sol pensament que podia esquivar de cop la mala sort. Hi donà unes quantes voltes més i finalment, un matí que tornava del cantó de Molins, va decidir fer el pas, enlluernador i estrany alhora, de demanar a en Llorenç que li comprés la part de finca que li pertocava. En aparcar a la punta de l’era, de seguida va saber que no trobaria el seu germà a la casa perquè el Massey no era dintre la pallissa, però, animat com estava, no volia entornar-se’n al poble sense haver-hi parlat i, després d’entrar un moment a saludar les dones, baixà a peu pel camí de l’obaga amb l’oferta que havia barrinat llargament a la punta dels llavis.

En Llorenç, que llaurava, justament, el camp que anys enrere en Josep no havia acabat, li alçà el cap interrogativament així que el tingué a la vora demanant que parés el motor. La proposta de l’Enric, directa, sense cap giravolt ni titubeig, li esclatà dintre el cervell com una traca de festa major. Sense saltar del Massey, amb la cara vermella i els ulls esbarriats, clavant cops de puny damunt el volant i el parafang dret, el va tractar de tot mentre li remarcava una i altra vegada que no podia vendre res perquè, segons el testament que guardava dalt l’armari de la seva cambra al costat de l’escopeta, jo no hi pesco res però l’avi sempre ho deia, només ell, el germà que venia després d’en Josep, quedava com l’únic propietari de Miravalls. Mort l’hereu, ell era després el nou hereu, què s’havia pensat, no en trauria pas res, de presentar-se amb aquelles lleis tan estranyes, i que anés a escola l’advocat que li havia inflat el cap. Tres milions. L’Enric li demanà tres milions de pessetes, després dos i mig, després només dos, però ell, fent-se el sord, continuava cridant i colpint amb ràbia l’advocat mentider i el germà poca-solta damunt la planxa pelada del parafang, mentre li deia que, encara que els tingués, els diners, no n’hi donaria mai ni cinc, un altre dia es pensaria més a tocar el dos. Cansat de rebaixar el preu sense èxit, l’Enric va girar cua ràpidament i desaparegué de damunt la llaurada tendra deixant en Llorenç sol i alterat al mig del camp.

La necessitat de vendre el conduí, un mes després, fins a la serradora d’en Quim de la llenya, que els últims anys havia crescut molt darrere el negoci dels pals per al manteniment de les línies elèctriques i telefòniques. En Quim va cridar de seguida el seu fill, en Pau, a qui feia poc havia traspassat l’empresa familiar, i, després de parlar-ne un parell o tres de dies al despatx petit que havien obrat al costat de la primera filera enorme de troncs de pi pelats, van acordar, amb la remor de fons de les cintes serradores i l’olor penetrant de la resina, la compra-venda de tota l’obaga de Miravalls per un preu raonable per a cadascuna de les dues parts. L’un necessitava diners, els altres arbres, gairebé no podien haver demanat unir millor els interessos. El dia convingut l’Enric i en Pau viatjaren fins a la capital i, davant notari, escripturaren la compra-venda de la meitat de la finca per un valor de dos milions de pessetes.

Tot baixant l’escala de cal notari, quan la noia escotorida que els havia obert ja havia tancat la porta i el carrer embussat de cotxes encara no els veia, l’Enric va agafar la mà d’en Pau de la llenya i li retornà, paraula és paraula, i el meu germà que es foti, un milió dues-centes mil pessetes.