III. MOLTS LLITS PARATS

La solteria de la Montserrat encara es va afermar una mica més, per si calia, el dia que la seva germana petita es va casar amb el mitjà de la Coma i ella, disset anys més gran, els trenta-cinc ben repicats, encara continuava sense pretendent i sense cap intenció, tampoc, de trobar xicot de seguida. Llevat d’en Quirze, l’hereu, que havia por tat la Caterina del Prat a casa, tots els altres germans i germanes havien escampat la boira, els uns també casant-se, els altres llogant-se de mosso o de minyona en cases que no donaven l’abast en la feina, de manera que la Casa Nova del Reig, cinc boques joves encara al final de la guerra, s’havia anat buidant de gent. Era llei de vida, i la majoria d’ells, si es descomptava la pobra Concepció, tan jove i tan desgraciada a Miravalls, havia fet força sort, circumstància que potser encara animava més els seus pares a burxar-la contínuament, sobretot els diumenges i els altres dies de festa a la tarda, quan, en comptes de pujar al poble amb l’única amiga soltera que tenia, la Fina de Molins, es quedava per casa cosint o vigilant els ànecs que menjaven caragols pels marges olorosos de fonoll de vora la bassa.

Els de casa seva, doncs, no paraven de retreure-li, de manera oberta o callada, si no remugant baix, que no acabés de fer el pensament de trobar un home i de formar una família com tothom. La Montserrat se’n defensava de maneres diferents, d’aquest setge injust que no havia demanat, depenia de l’humor del moment i del to de les paraules, a vegades somreia despreocupadament, com si parlessin d’una altra noia, i a vegades, avorrida de sentir sempre la mateixa cançó, se n’anava clavant un bon cop de porta, vosaltres sempre emprenyant la paciència, i fent morros durant tot el que quedava de dia. Només s’alegrava d’una cosa, que ja no es recordessin del seu festeig de joventut amb el tarambana d’en Joan de Ca la Mundeta. Era ben cert, i no entenia com s’havia produït, però de mica en mica havien deixat de torturar-la amb aquell carai de prometatge que no va resultar i que, si ella hagués tingut més senderi, no hauria hagut de començar mai. La Montserrat, però, tan enamoradissa com qualsevol altra noia de la seva edat, s’havia deixat enlluernar per les mirades dolces i els petons envescats d’aquell noi tan eixerit del poble i havia caigut, la bleda, de quatre potes en la trampa d’un prometatge que va sortir bord com els nesprers que, a mitja pujada de la Casa Nova del Reig, havien sentit les coses boniques que li deia els dies que podia acompanyar-la a peu a casa seva. El desengany que hi va passar després, veient com es frustraven de cop totes les expectatives del casament que ja tenia coll avall, només el sabien ella i Nostre Senyor, i li va doldre molt, els primers temps, haver-se hagut d’escoltar que ella era l’única culpable que aquell festeig s’hagués esguerrat. Mentida. L’havia esguerrat en Joan el dia que li va demostrar que, entre les il·lusions que es feia entorn del casament, figurava de manera especial la intenció de quedar-se amb la vaca més lletera de la quadra grossa de la Casa Nova del Reig.

La Montserrat i en Joan havien començat a festejar al cap de poc que ella, recomanada pel cosí de la mare que hi feia d’encarregat, entrés a treballar a la fàbrica de teixits del poble. Hi feia el torn de tarda, que anava de les dues del migdia a les deu de la nit, de manera que sempre dinava amb un embut i, així que estava, s’escapava rabent amb la bicicleta rostos avall de la Casa Nova del Reig i, després de passar pel davant de Molins i pel costat de la Codina, on invariablement espantava el ramat dels ànecs de sota el saüquer amb el soroll de la cadena, arribava al poble tan cansada i acalorada que, sovint, havia d’agafar aire recolzada al primer teler de l’entrada abans de posar-se a fer bitlles per a les teixidores experimentades. La futura parella va coincidir per primera vegada, coses de la vida, per culpa de la debilitat que tenia de beure vi a qualsevol hora l’en carregat entreparent, que de seguida l’havia enviada, eh que m’hi aniràs amb un salt, bonica?, a comprar vi, i algunes menudeses per dissimular, a Ca la Mundeta, la botiga de comestibles de dos carrers més amunt on ell despatxava ajudant la seva mare en el negoci familiar. En el moment d’entrar, aquell dia en Joan estava entretingut amuntegant unes caixes de sifó i li donava l’esquena, però així que es va girar i li va demanar, somrient, en què podia servir-la, ella, sobtada per la suavitat de la seva veu i pel bigoti prim que li destacava els llavis petoners, es va tornar vermella com un pebrot. La vergonya se la menjava per dintre, i només va esperar que l’enllestís per tornar de seguida a la fàbrica. La inquietud, però, que li havia encomanada en Joan des del darrere del mostrador durant aquells minuts comptats la va pertorbar d’una tal manera, que l’endemà mateix ja es delia perquè l’encarregat bevedor de mena la tornés a cridar.

L’encàrrec següent havia arribat la setmana de sobre, i la Montserrat afrontà aquell segon encontre amb una mescla estranya de por i d’alegria alhora, però va tenir la mala sort que, en comptes d’ell, hi va trobar la seva mare, al darrere del taulell, i se’n tornà a la feina amb una mena de buit per dintre que no hauria sabut com explicar. L’única vegada, perquè sempre més havia enganxat en Joan a la botiga i, les setmanes passant, anà creixent la il·lusió que inflamava el seu cor destarotat. Com que les galtes de la Montserrat no enganyaven, ell, a la primeria, li deia les paraules justes per no incomodar-la més, però a còpia de veure-la s’havia anat tornant més atrevit i li havia començat a fer bromes, unes bromes, per començar, d’aquelles que podien sentir la mare i l’altra gent que hi hagués fent cua, i més endavant, aprofitant que no hi havia ningú més, unes bromes carregades d’intenció i acompanyades de picades d’ullet, quin sol tan bo que fa avui per anar a passeig, eh?, que allargava o escurçava segons el grau d’acceptació. La Montserrat li seguia la veta i, rient rient, un dia que no se la pensava, en Joan li va fregar expressament la mà en el moment de tornar-li el canvi, i a ella no li va saber gens de greu. Encara que aleshores no ho sabia, aquell xicot li acabava d’esgarrapar per sempre la innocència amb la tebior dels seus dits imprevisibles.

Encara no un mes després d’aquella eriçada de l’ànima, la Montserrat es va rendir de seguida, sense saber com, al batec de les paraules màgiques, i si anem a fer el vermut, diumenge, a la sortida de missa de dotze?, de la primera invitació formal, punt de partida del festeig que, començat a la terrassa del bar Can Manel, i enfortit de paraula i de gest a la font de clot de Miravalls, un parell d’anys més tard havia d’estroncar del tot, després d’una temporada de baralles contínues que ja n’havien començat a minar perillosament la relació, el comentari barroer i miserable que es va escapar de la boca d’en Joan a la quadra de les vaques de la Casa Nova del Reig. Era un diumenge al migdia i, per fer temps per al dinar, en Joan havia seguit el seu futur sogre, que li volia ensenyar com havia separat unes vaques que no paraven, porfidioses, de cotar-se amb les banyes, cap al darrere de la casa. Com que passava l’estona i no tornaven de l’expedició improvisada a la quadra, ella se n’hi havia anat contenta a cercar-los, però, així que els havia sentit parlar animosament, es va aturar a dues passes comptades de la porta a escoltar-los una mica d’amagat. L’error o l’encert més gran de la seva vida, de dues coses una, perquè fou justament aleshores quan va sentir que li arribava, amb la fortor de les buines pròpia de les èpoques de calor, la incisió ferotge, així quedem que em donareu aquesta tan lletera del capdavall, oi, el dia que ens casem?, de la banastrassada imperdonable del seu xicot. Es va perdre la resposta del pare, que sempre parlava baixet i costava molt entendre què deia, però no les rialles de satisfacció que seguiren de tots dos. La Montserrat es va agafar molt malament aquella pregunta d’en Joan, una pregunta que havia trobat, si no de menyspreu o de poca estimació cap a ella, com a mínim interessada, i, un cop apunyalada d’aquella manera, no es va veure amb cor d’avisar-los i va recular encesa de ràbia. Va dissimular com va poder durant tot el dinar, perquè els de casa seva tampoc no en tenien cap culpa, d’aquella pocasoltada, i tarda enllà, mentre l’acompanyava al poble pel dret, li va engegar tota la ràbia acumulada. En Joan, desbordat per aquell assalt imprevist, no se’n sabia avenir, i tocà el dos, banya baix, pensant que qualsevol altre dia aniria millor que aquell per a sufocar-ne l’obcecació. Aquell dia, però, no arribà mai. La Montserrat, tossuda, es va parapetar en l’anècdota de la quadra que tant l’havia ofesa, i frustrà, saltant-se consells i precs, tots els intents de reprendre el festeig que li proposaren parents i amics. La veritat era que maleïa en Joan amb tota l’ànima perquè si, d’una banda, la seva relació ja s’havia començat a esquerdar durant els darrers mesos per culpa d’alguns rampells i canvis sobtats d’humor seus que l’havien disgustada i feta plorar molt, de l’altra l’episodi desagradable de la quadra havia coronat definitivament el seu gran desengany envers en Joan, perquè a partir d’aleshores ja no va saber què era el que preferia exactament de casa seva, si ella o la vaca o totes dues coses alhora. La vaca, en qualsevol cas, hi sobrava.

La tristesa, en acabat, una tristesa terrible havia rellevat la ràbia de les primeres setmanes, sobretot a partir del moment que ell, cansat de fer viatges endebades cap a la fàbrica i cap a la Casa Nova del Reig, havia començat a deixar-la tranquil·la. No s’esperava la crueltat de la segona part, més llarga i més indefinible que la primera. Els de casa seva, començant pel pare, que la matava només amb la mirada, no li perdonaven l’audàcia, i ella sovint es tancava amb balda a la comuna o al galliner per fer-s’hi uns bons tips de plorar d’amagat de tothom. Se sentia sola i sense esma, amb un ennuec constant a la gola, i a vegades, al cim més alt del decandiment, dubtava i es demanava, amb els ulls negats, sobretot quan als vespres es ficava al llit i li costava d’agafar el son, si no havia llançat amb massa precipitació al daltabaix d’un marge tota aquella felicitat que s’havien inventada. La Montserrat, però, forta de caràcter com era, de mica en mica havia arribat a sobreposar-se a aquesta mena de defalliments i a esbargir la pena sortint més que mai amb les amigues del veral, sobretot amb la Fina de Molins. Hi havia tornat a pensar molt, això sí, quan havien arribat paletes a la Casa Nova del Reig i havien sacrificat una part de la sala d’estar per fer-hi la cambra de nuvis nova per a en Quirze i la Caterina mesos abans del seu casament. En veure la Caterina tan feliç, la pena, més que l’enveja, li havia tornat a fer saltar les llàgrimes dels ulls.

El temps passant, però, unes companyes de la fàbrica li havien explicat, malicioses, amb profusió de detalls eloqüents que esbandien qualsevol mena de dubte, que en Joan ja festejava amb una altra noia, qui no té companyia se’n busca, justament amb una neboda d’en Quim de la llenya que era molt més jove que ella. La notícia, que li havia petat com un revés, li havia tornat a revifar el dolor, però un dolor diferent, somort, adobat pel pensament de la substituta. En veure, d’altra banda, que pel poble corria massa la xafarderia, i que els de casa, en comptes de plànyer-la, la torturaven anant i tornant recordant-li el disbarat que ja no podia reparar, havia tingut el cop de geni de plegar de la fàbrica i, aprofitant que els tiets de Terrers, malalts com estaven, l’havien convidada sovint a passar uns quants dies amb ells, se n’havia anat finalment a cinquanta quilòmetres lluny de tot. Els dies, però, s’havien de convertir en setmanes, i, aquella cambra que li havien preparada amb tant de mirament a la part obaga de la casa, en el racó fix de la seva intimitat solitària les tres o quatre temporades que, sol·licitada per la tieta, començaria a passar a Terrers cada any a partir d’aleshores.

Durant els anys que havia durat la guerra, però, havia deixat d’anar-hi perquè els de casa seva havien considerat que era més sensat quedar-se a la Casa Nova del Reig que rodar d’una banda a l’altra i exposar-se a sorpreses desagradables. Un cop acabada aquella guerra espantosa, havia passat que la seva germana Concepció, amb en Casimir que no tornava, els avis malaltejant com sempre i tres vailets molt seguits que no sabia com fer creure, li havia demanat, gairebé suplicat, si els podia donar un cop de mà, i ella, comprenent el destret que passaven tots plegats, se n’havia anat a passar una temporada a Miravalls convençuda que a Terrers ho entendrien de sobres. Era el segon llit que li paraven fora de casa, a la Montserrat, i, encara que tampoc no s’assemblava gens al que havia esperat amb tanta il·lusió, el llit suau i calent com les mans o els llavis petoners d’en Joan, finalment havia acostumat les seves galtes a la rugositat de les coixineres que sempre tenien un brodat o altre de la iaia Rosa, pobra dona, una esclava de la roba que, tot i la malaltia de l’estómac, li havia d’ensenyar molt de cosir i també de brodar en hores vagaroses. Miravalls, així, completava una roda de tres cases que ja no pararia de girar sempre en la mateixa direcció, la Casa Nova del Reig, Terrers i Miravalls, la Casa Nova del Reig, Terrers i Miravalls, i que, sense que ella ho sabés, aniria impulsant el conreu d’una solteria cada vegada més despreocupada. Sempre el mateix moviment, sempre el mateix ordre modulant el ritme d’una vida tranquil·la i equilibrada, sense gaire alts i baixos ni sobresalts inoportuns, perquè la tieta Montserrat, dintre de tot, festeig esguerrat inclòs, passat el temps havia arribat a conformar-se força i ja no es queixava tant com abans de la vida que portava anant d’una casa a l’altra ni tampoc tenia la sensació desagradable, tan corrent els primers anys, de fer nosa o de sobrar. Ben al contrari i, no se sentia forastera en cap casa perquè tothom la demanava i esperava la seva arribada. Se l’estimaven.

Els dos o tres últims anys, avorrida de les contínues baralles dels dos petits, pèssims més que pèssims, havia espaiat les estades a Miravalls i, quan lii anava, les escurçava tant com podia, un bon disgust que passava, empescant-se qualsevol excusa perquè no volia amoïnar ni la Concepció ni els avis dient-los la veritat, que en Llorenç i l’Enric la carregaven massa. Les temporades que hi feia ja no eren com les dels primers anys. Enyorava molt, se’n recordava moltes vegades, les tardes d’estiu que s’havia endut els nens a berenar i la font de clot, on sovint, mentre els veia com lligaven a l’acuita i a l’amagada o als tres mosqueters empaitant-se corriol enllà amb branquetes mortes de pi que brandaven com espases, li havia vingut al cap, per a bé i per a mal, el record del primer petó que ella i en Joan s’havien fet la mateixa tarda d’agost en què havia de néixer l’hereu de la casa, en Josep, el més gran i, sens dubte, el més entenimentat de la colla. En Llorenç i l’Enric, a més, que ja tenien dotze i deu anys respectivament, dropejaven de mala manera i ella, quan s’enganxaven, la majoria de vegades per qualsevol fotesa, ja no es veia pas amb cor de separar-los, com havia fet temps enrere, agafant per una orella el primer que se li posava a l’abast o clavant un mastegot al que havia començat la brega. Tenien massa geni, quan s’esbatussaven, i temia rebre un mal cop, sobretot d’ençà del dia que s’havien estomacat de valent al peu del safareig, els bojos, anant a cops de puny i mossegades, i ella, incapaç de posar-hi pau, havia corregut a cridar l’avi Josep i l’Esteve perquè els descompartissin. Eren com gossos rabiosos.

Miravalls li havia començat a fer mandra i, així, el dia mateix del casament de la seva germana petita, un moment que ni la Concepció ni ningú més de la família no les podia sentir, va emparaular amb la tieta de Terrers que, encara que no tocava, no trigaria gaire a agafar el cotxe de línia. Es passava el dia rabiant i perdia massa la paciència amb en Llorenç i l’Enric. No podia sofrir els petits de la casa, que creixien massa torçats.