XI. RUMORS

La Maria de l’Hostal ho va explicar, disgustada, de braços creuats damunt la barra del bar, a la Pilar de la Codina un diumenge que ella i el seu home havien entrat a fer el vermut després de sortir de missa de dotze; la Pilar de la Codina, si t’ho dic no t’ho creus, noia, a l’Enriqueta del Reig un capvespre que s’afanyaven a collir herba per als conills costat per costat i amb l’amenaça d’un cel de pluja, i la jutgessa, com li deia irònicament algun veí pel càrrec que tenia el seu marit, va desemparar a l’instant la cistella de vímet; en Tomàs del Reig a en Met de la Coma el dissabte al migdia que es va presentar esverat a casa seva amb un encàrrec urgent, i l’alcalde, que ho ignorava, es posà totes dues mans a la calba brillant; en Met de la Coma, que no s’ho podia fer passar coll avall, a en Marià del Prat un matí que renegava sol als baixos de l’ajuntament destriant el feix de cartes que havia arribat, i aquest li alçà les espatlles, com si l’assumpte ni li anés ni li vingués; en Marià del Prat, aquell mateix matí, sense baixar de la bicicleta i com si ja se li hagués fos l’atabalament, a en Tonet de Molins, que llaurava la primera feixa de davant la casa i va parar de seguida el tractor per escoltar la nova sense la renouera del motor; la Fina de Molins, refiada que, essent família, ampliaria la notícia de primera mà, a la Montserrat i la Caterina de la Casa Nova del Reig, i totes dues, apartant-se un moment del costat del matalasser que, des de primera hora del matí, ajudaven a renovar la llana de tots els coixins i matalassos de la casa, es feren el senyal de la creu completament estranyades; la Montserrat de la Casa Nova del Reig, pensant-se que, essent com eren amigues des de petites, podria esgarrapar minúcies, a la Carme de la Costa, que estenia roba entre les acàcies i els lilàs del davant de casa seva i s’afanyà, la mirada esbarriada, a treure’s de la boca l’agulla que aguantava amb les dents; i la Carme de la Costa, desairosa que la seva millor confident encara no li hagués dit res de res, ho va demanar directament a la Teresa, i la Teresa li confirmà, contenta però amb la veu una mica esquerdada, que ella i en Llorenç de Miravalls sortien plegats des de feia unes setmanes i que, encara que de moment no ho escampava, perquè ni ella mateixa sabia, aleshores, si anirien tirant igual o ho deixarien estar, tu que t’hi has trobat, ja saps com van aquestes coses, a ella li ho hauria explicat qualsevol dia així que n’hagués tingut l’ocasió. La Carme, poc avesada a contradir, davant seu va dissimular com pogué el disgust que li donava i se’n tornà a la Costa convençuda que la Teresa s’equivocava de persona i que, si aquell festeig prosperava, se’n penediria tota la vida.

El comentari en veu baixa, el vesc de la xafarderia que la gent estirava amb una punta d’indignació o de picardia arreu del veral, va prendre la forma d’una veritat incontestable quan al cap de poc, cansats d’amagar-se, la Teresa de l’Hostal i en Llorenç de Miravalls decidiren que, en comptes de pujar al poble com els primers dies, on passaven més desapercebuts, els diumenges a la tarda es veurien a l’Hostal. La gent del veral, començant pels més pròxims a totes dues famílies, s’esverava de mala manera veient com, asseguts a la taula del fons del bar i ben agafats de la mà, es deien coses a cau d’orella i reien com ximplets a la vista de tothom fins a entrada de fosc, moment en què ell s’alçava i tocava el dos cap a Miravalls i ella es posava a repartir plats per les taules darrere dels pares o entrava a la cuina i donava un cop de mà a la iaia Maria, que com més anava més s’atabalava quan al vespre se’ls omplia de cop el menjador de clients que exigien sopar amb rapidesa.

Germà i xicota respectivament de l’hereu desgraciat, la gent fina de memòria calculava que havien començat a festejar, com qui diu, l’endemà mateix de treure’s el dol rigorós sense que els caigués la cara de vergonya, i els més maliciosos aventuraven, fins i tot, que ja es devien haver rebolcat pels marges olorosos de fonoll de sota l’Hostal, prop del cementiri on reposava en Josep al cel sia, tot anant a buscar els ànecs per tancar-los o tornant de la font de clot de Miravalls, on alguna tarda de sol benigne solien anar a berenar després de deixar precipitadament la taula del bar que tenien aparroquiada. No els perdonaven aquella pressa fixats que, segons com, profanaven la memòria encara viva d’en Josep, estimbat i enterrat tot just feia dos anys. En aquell safareig de retrets i censures exaltades, la Teresa va rebre, durant els primers mesos, les pitjors punyalades, i en algunes cases, fins i tot, es parlava d’ella com si fos una dona de món que, faltada de l’hereu, no havia tingut gaire manies a encaterinar el seu germà manejant, una vegada més, els seus encants femenins.

Les dues famílies implicades directament no s’ho miraven de la mateixa manera. La Teresa tenia els pares i els avis molt amoïnats i no passava dia que no rebés els seus consells dissuasius, sobretot de la iaia Maria, que, tipa de sentir queixar-se’n un munt de vegades tant l’avi Josep com la Montserrat de la Casa Nova del Reig, que coneixia els vailets de Miravalls com si els hagués parit, li anava trenant la llarga filera de defectes que, a l’inrevés de l’hereu virtuós, presentava el malcarat d’en Llorenç i que, des que en Josep faltava, havia multiplicat i multiplicat en detriment de tota la família.

La retòrica de la iaia Maria seguia sempre un ordre escrupolós. En Llorenç era un gamarús acabat que no sabia ni llegir ni escriure i li venia molt just copiar el seu nom de manera que s’entengués. En Llorenç era un gandul que volia viure amb l’esquena dreta i només s’ho passava bé, carcamal més que carcamal, sortint a caçar el porc fer amb l’escopeta i la cartutxera ben plena. En Llorenç era violent de mena i, per qualsevol fotesa, es barallava a mort amb l’Enric, que tampoc no anava endarrerit de mal geni i sovint era ell qui encenia el foc. En Llorenç, mort l’hereu de veritat, feia com si fos l’hereu, arraconava qui feia falta i, davant de gent de més cabals com en Tomàs del Reig o en Met de la Coma, s’estarrufava com un gall parlant dels camps i de l’obaga que donava tantes tones de llenya al cap de l’any i saltava carregat de raons quan algú el contradeia o li tocava la cresta. En Llorenç era un miserable perquè, quan s’enrabiava, alçava la veu a tothom, l’avi Josep inclòs, que per molt que s’hi encarés ja no el podia fer creure com abans perquè ja li havia perdut el respecte, i també feia mal passar l’Esteve, el mosso obedient i responsable de tota la vida, a qui d’amagat de l’avi Josep encarregava sempre les feines més pesades i insultava cridant com un boig quan no rematava la feina al seu gust.

La Teresa se sabia de memòria aquesta retòrica, però ella no li feia gens de cabal al·legant que en Llorenç, si bé era veritat que no era mans com el germà i s’encenia fàcilment quan li duien la contrària, tenia més cor i més miraments que molta de la gent que li atribuïa un caràcter tan geniüt, i en desgreuge seu recordava que, com els seus germans, havia crescut sense el puntal d’un pare. La iaia Maria, aleshores, provava d’esbotzar aquesta ceguesa manifesta sobre el seu mal geni reconcentrat explicant que, abans i tot que en Josep complís el servei militar, amb divuit o dinou anys només, en Llorenç havia estat a punt de matar a cops de bastó l’ase de la casa un capvespre que, mandrós davant del corrent de l’aigua una mica més alt que de costum, se li havia negat en rodó a travessar la riera amb la carreta de l’alfals per als bous i l’euga.

En Llorenç mateix ho havia explicat, orgullós, emborratxat d’una alegria malalta, en el seu moment. Les potes del davant encallades al fangueig de la vora, l’ase no volia tirar de cap manera i ell havia explotat començant a pegar-li pertot amb una branca gruixuda de pi o de roure plena d’estalocs que havia estirat del mig d’unes argelagues i que deixà bruta de sang després de la tanda furiosa de bastonades. La bèstia havia acabat sagnant dels morros, de les orelles, de l’esquena, de les anques, de les cames, i, bramant bramant i després de fer-se totes les necessitats, se li havia aclofat a terra macada de dalt a baix, amb la respiració fonda i descompassada i l’espant encofurnat als ulls. En veure que no el mouria ni que el matés, havia abandonat l’ase tossut prop de la riera i, vespre enllà, l’avi, en Josep i l’Esteve l’havien anat a cercar amb un llum de carbur i, com que caminava ranc i gairebé no s’aguantava dret, l’havien enfilat amb penes i treballs al carro de trabuc i l’havien portat a casa al ritme pausat de l’euga. L’ase havia passat molts dies ajaçat a la cort com mort, i els primers dies tothom s’havia pensat que, com anys enrere havien fet amb l’euga vella, els tocaria cavar un altre sot ben fondo a la primera feixa de sota la casa. L’animal, però, finalment s’havia recuperat i se n’havien estalviat el sot. El sot i la vergonya de dir que ja no tenien ase per culpa del geni reconsagrat d’en Llorenç.

La Teresa, que com molts altres veïns del veral n’havia sentit a parlar, no negava la història de l’ase estomacat, només rebaixava la fúria de les bastonades dient que era vell i malaltejava de temps, de manera que la iaia, els pares i tothom que la burxava amb la cançó enfadosa es varen anar avesant, de grat o per força, a la presència desagradable d’en Llorenç. La Teresa no cedia i ell es presentava puntualment cada diumenge al migdia, a la sortida de missa de dotze, i havent dinat hi tornava de seguida, i, entre festejar amb la Teresa i jugar al dòmino o a les cartes amb altres joves quan ella havia de posar-se darrere de la barra, no aixecava el cul de la cadira fins al vespre. La família de la Teresa no el volia, però cada festa en Llorenç feia, com qui diu, jornada completa a l’Hostal.

Els de Miravalls, en canvi, encara que a la primeria els hagués sobtat, no fotis, cristià de Déu, que t’enredaràs amb la xicota del teu pobre germà, i s’ho haguessin agafat tan malament que una temporada, fins i tot, havien deixat d’entrar a l’Hostal, més endavant van parar de remugar en adonar-se, satisfets, que aquell festeig resultava al capdavall molt profitós per a la família. En Llorenç, per començar, no era el mateix d’ençà que es veia amb la Teresa. Havia canviat una mica de caràcter, fins un cec se n’hauria adonat, i a Miravalls tothom respirava més tranquil. No es podia dir que fos amable, però s’agafava les coses amb més humor, cantava o xiulava, mentre repartia les segones a les vaques amb la galleda, picant-se el cul amb la mà que li quedava lliure, ajudava l’Esteve amb els coves de la palla i els carretons dels fems, i, el descans més gran de tothom, podia resistir una setmana sencera sense enganxar-se al seu germà, talment com si el nou règim sentimental n’hagués amansit l’ímpetu i la recerca del cos a cos amb l’Enric que duraven des que s’havien posat a fer, com qui diu, les primeres passes.

Un altre benefici era que, si ho pensaven bé, recuperaven la Teresa, la pubilla encantadora i bonica de l’Hostal que ja havien donat per perduda després d’acompanyar en Josep al cementiri. El revés de l’hereu a banda, dintre de la tragèdia que els havia tocat viure i que no haurien pas volgut per a ningú per molt rancor que se li guardés, rumiaven que, si el festeig no se n’anava pel pedregar i la Teresa entrava finalment de jove a la casa, Miravalls hi guanyava més que no hi perdia perquè la néta gran de la Maria de l’Hostal era molt arriada i tenia, a més d’uns braços valents que podien fer un gran servei rentant roba al safareig o escurant les gàbies dels conills, és que a pagès, renoi, la feina no s’acaba mai, un caràcter i una personalitat suficientment fortes per domar i mantenir a rotlle en Llorenç, la mena de miracle que la família, des de dintre, no havia sabut obrar mai i que, coses de la vida, potser aleshores era a punt d’arribar de la mà d’una sola persona de fora. Les dones de la casa, la Concepció la primera, apreciaven la Teresa des de l’època que havia començat a sortir amb en Josep i li continuaven satisfent tots els gustos, i, a partir del moment que tots dos van començar a donar per fet que la seva relació només apuntava al casament, els dies que ella anava convidada a dinar a Miravalls no se’n tornava mai a l’Hostal sense haver fet una llarga sobretaula amb elles sospesant i revisant contenta, il·lusionada com mai, vaixella i coberts nous i tovalloles i llençols i coixineres brodades, tots els bonics que, com havien fet altres amigues seves, ensenyaria a parents i amics a la seva cambra de soltera, ben repartits en cadires i pel damunt del llit, unes setmanes abans de la cerimònia del casament, que volien celebrar, si les famílies ho aprovaven, la tardor de sobre, després del segar i del batre. La Concepció i la iaia Rosa es miraven la Teresa com si ja fos de la casa, i Miravalls, per tant, ja no era cap impediment seriós.

La Teresa va entrar a Miravalls prenyada de gairebé cinc mesos. Davant la insistència de les famílies respectives, ells mateixos havien explicat, amb els colors pujats a la cara i la veu tremolosa, el dia i el lloc de la malifeta amb seqüela. Un diumenge d’estiu al cap al tard, la iaia Maria, desbordada de feina a la cuina, havia demanat a la Teresa i en Llorenç si podien anar tot xano-xano a recollir els ànecs a la bassa i portar-los fins al tancat de darrere la casa. Hi havien anat amb un flingant cadascú a la mà i, veient que l’entorn de la bassa quedava força ocult a les mirades, s’havien estirat damunt l’herba a petonejar-se i tocar-se una estona els cossos fogosos sota la roba prima. La mà ràpida d’en Llorenç enfilant-se cuixes amunt de la Teresa per sota de les faldilles incitadores, la Teresa eixancarrant-se i revinclant-se, gemegant i donant-se més que altres vegades, no havia costat gaire perdre el món de vista ajaçats entre els pollancres i les mates de vímet del pendís suau de la bassa. Immersos en el deliri dels cossos que cerquen desesperadament l’encaix, no els havien molestat ni els ànecs que xarrupaven aigua tranquils o jeien aclofats a tocar del llot, ni la granota que, de sobte, s’havia llançat a l’aigua verdosa des de la petita talaia del marge on reposava de la mullena, ni les libèl·lules de colors preciosos que, tot voleiant, passaven a frec del seu plaer destarotador batent animosament les ales fràgils i transparents.

Totes dues cases es van agafar molt malament aquella relliscada, quina manera de fer-nos abaixar la cara de vergonya, nois, i van aguantar el xàfec com bonament pogueren planyent-se que els hagués tocat a ells i no a uns altres més descarregats de disgustos familiars. La gent de Miravalls i de l’Hostal s’anaren sobreposant de mica en mica a aquell contratemps inesperat tot recordant-se que, al capdavall, no comportava pas la mort de ningú, sinó justament tot el contrari, el naixement d’una vida nova, i organitzaren el casament sense torbar-se gaire, però tampoc amb corredisses sinó amb el punt de tranquil·litat fingida que evités el rumor fàcil i la circulació precipitada d’elucubracions morboses sobre l’estat de la Teresa entre la gent més calculadora del veral. Endebades. La seva intenció de tapar l’embaràs se n’anà en orris, i el dia del casament, encara que la modista de confiança havia dissimulat la corba lleugera del ventre de la núvia amb una faixa ben ajustada, tot el veral sabia que la Teresa esperava una criatura.

El recorregut del rumor gairebé havia seguit, amb lleus variacions, l’ordre invers del de la xafarderia sobre el seu festeig. La Carme de la Costa, la primera a conèixer la badada directament de la boca espantada de la Teresa un dissabte que havia entrat a l’Hostal a comprar, ho havia explicat, després de prometre que no ho diria a ningú, a la Caterina de la Casa Nova del Reig veient que, malgrat les seves relacions de família amb Miravalls, ignorava la facècia; la Caterina de la Casa Nova del Reig, com que la tieta Montserrat era a Terrers i no tornaria fins al cap de dues setmanes, a la Fina de Molins, que es va quedar gairebé muda de la impressió i planyé de cor les famílies; en Tonet de Molins, fent un gest decididament impúdic amb els dits de les mans, ara veies com pitgen, cabronassos, els joves d’avui en dia, a en Marià del Prat, que va dir que ja ho sabia per un altre cantó i, després de baixar de la bicicleta, rigueren una bona estona com dos benaventurats a la seva esquena; en Marià del Prat, encara excitat, a en Met de la Coma, i l’alcalde, pel seu càrrec i la seva consanguinitat amb la família, anà amb prou de compte de no afegir-hi més pebre mentre provava d’imaginar-se l’escena tumultuosa del seu parent envestint la Teresa; en Met de la Coma, perquè no fos dit que l’alcalde xerrava, a ningú del veral, i per això va haver de fer veure que tornava de l’hort el dia que l’Enriqueta del Reig, que ho sabia per un altre cantó, li ho ventà pensant-se que ampliaria la informació; l’Enriqueta del Reig, pròdiga en detalls inventats que la notícia havia anat acumulant durant el seu periple de casa en casa, a la Pilar de la Codina, que va tornar a experimentar, segons com, la tibantor de la panxa que havia sentida amb els embarassos dels seus fills, aleshores ja tots casats i emmainadats; i la Pilar de la Codina, armant-se de valor, ho va demanar directament a la Maria de l’Hostal, i la Maria de l’Hostal li va confirmar, disgustada, de braços creuats damunt la barra del bar, que tot era veritat i que maleïa el moment en què ella havia tingut la mala pensada de fer-los anar a recollir els ànecs a la bassa.