VI. VIDA FURTIVA

És tan fosc que, si fa un moment no hagués sentit la veu d’ell dient-li que estava al cas de la seva arribada, ja t’agafo, ja t’agafo, potser ara s’hauria ben acovardit sentint la mà rústega i calenta que engrapa de sobte la seva i l’estira amunt amb determini, bruscament, perquè no es quedi a mig aire i no caigui irremeiablement enrere, com li va passar un dia, quan a la panxa prominent de l’entrada va perdre l’equilibri i anà a encastar el cul, un bon mal que es va fer, al mig dels boixos que atapeeixen la pujada. Ho fan així: com que sola no s’hi pot enfilar, a la balma, ell li dóna sempre la mà que necessita i, un cop a dalt, de genollons, perquè si no tocaria de cap al sostre, li estiregassa la cistella de nord, sense haver de temptejar, com quan li busca la mà, l’aire fred del vespre que es fica per tot arreu. La gana l’enarbora, se’n fa el càrrec, les móres i les cireres de pastor que ha anat arreplegant aquests dies arriscant-se més del que voldria no el satisfan prou, i també se’n cansa, d’empassar-se sempre el mateix gust, però avui ella, malhumorada, s’enretira un parell de passes només sentir la pressa dels dits rascant el vímet, estigues, cony, estigues, i s’asseu de seguida a terra tot posant-se la cistella entre les cames, les mans ben tancades damunt la nansa bruta i una mica estifollada. Ell calla i s’ajup al seu costat. No hi vol discutir.

—No t’ha pas seguit ningú? —li gosa demanar de sobte.

Ella no respon.

—Es que si t’hagués vist algú… —hi torna.

—Tranquil, home, tranquil! —esbotza finalment—. No sóc pas tan curta! M’he esquitllat pel darrere de la casa un moment que els guàrdies civils badaven! Va, té, atipa’t! —li ordena gairebé a continuació, alçant una cama i empenyent la cistella fins al seu costat.

—Què m’hi has posat avui de bo, aquí dintre? —demana adelitat, precipitant-se una mica.

—Mira! —continua ella amb mal aire—. T’he portat botifarra negra, llonganisses, un bull, pa tant com ne vulguis, confitura de codony, pomes de l’hort, aigua, la botella del vi… —li enumera—. Què te’n sembla? En tindràs prou?

—Mare de Déu! —i clava queixalada al primer tall de botifarra negra que encerta amb els dits.

—Doncs menja i que et faci profit! —li desitja secament i es gira una mica de costat—. Encara que no t’ho mereixis, em quedaré una mica…

No es diuen res de res. Ell menja, o més aviat devora, el tros de botifarra, que ara acompanya també amb una llesca de pa, i ella, els braços ben plegats entorn de les faldilles, mira de fer-se com més petita millor dintre de l’abric gruixut que, fredolica com és, s’ha cordat fins a l’últim botó només sortir de casa. El silenci molest que els volta es trenca una mica en cada mossec i en cada xerric de barres, en el murmuri suau de la riera que passa a tocar, cingle avall, i en el crit apagat que un xoriguer llança de tant en tant des d’algun punt de l’obaga.

La Teresa pensa en l’última visita. Tornar a seure al costat d’en Llorenç li revifa el mal record que guarda del rampell estrany que va tenir amb ella, però ara se sent molt millor, fins i tot valenta, perquè la ràbia ocupa el lloc de la por que va passar. S’havien posat a discutir més durament que altres vegades, amb una punta més d’excitació. Ella li retreia l’infern que els toca viure per culpa de la seva ofuscació, ell es defensava cridant, molt exaltat, amb els ulls esbarriats, que no li havien deixat cap altra opció i, finalment, abans que ella, empipada, comencés a temptejar de recules el baixant de la sortida, en Llorenç va perdre els nervis i, agafant-la fort d’un braç, la féu caure d’esquena contra el jaç improvisat del seu darrere, el munt de mantes de totes mides que, d’una en una, li ha anat duent aquestes últimes setmanes de visites furtives, estranyes giragonses nocturnes per l’obaga amb el cor encongit, pendent de la lluminària de les cases veïnes i temo rosa dels guàrdies civils que vigilen els voltants de Miravalls i ressegueixen amples llenques del seu bosc.

En Llorenç li tenia les mans al coll mentre li exigia, respirant fondo i com pres d’un atac de bogeria, que retirés l’acusació injusta que li feia, i ella, pensant-se que la podia matar, provava de fer-li entendre que ja es rendia apujant i abaixant successivament el cap com bonament podia, però, veient que encara no cedia la pressió del coll i li costava molt respirar, va arcar fort el cul enlaire traient forces de no sabia on i el va fer caure del costat esquerre, amb tanta mala fortuna per a ell que, així que va alçar, desorientat, el cap, ensopegà amb una aresta de roca viva, hòstia puta consagrada, que sobresortia de la paret del fons de la gruta i, mentre es passava una mà per la zona adolorida, ella, pensant només a fugir, havia començat el descens de la balma a recules i, just a l’altura dels primers boixos, va cridar, espantada i plorosa alhora, que no tornaria més, l’amenaça que no ha complert. Va llagrimejar durant tot el camí de retorn a Miravalls.

—Escolta, tu, què són aquests morros? —l’espanta de sobte, envalentit, amb l’estómac més ple.

Ella no respon.

—Em sents o què, Teresa? —i la sacseja una mica d’una espatlla, enrabiat.

—Deixa’m estar, Llorenç, deixa’m estar! —es defensa i, estrenyent-se el cap amb els mans, esclafeix un gemec.

—A veure si t’entenc! —s’exalta—. Primer duies una emprenyada de ca l’ample, i ara et fots a plorar com una criatura?

—Per què m’ho vas fer allò, l’altre dia? —demana entre sanglots.

—Perdona, noia, ja veig que… —mira de justificar-se.

—Tu no veus res! —l’interromp—. Tu només vas a la teva i no en vols sentir a parlar, del que has fet malament! I ja veus què hi has guanyat! Em pots dir quan penses sortir d’aquest carai de forat? Un mes i mig, Llorenç, un mes i mig i tu encara amagat aquí vivint com una bèstia!

—Sí, com una bèstia, i què? —s’exalta—. I et juro jo que, per la llet que he mamat, que només me’n trauran a rossegons, d’aquí dintre! No veus que, si surto, em tancaran a la presó? I t’agradaria, a tu, veure’m a la presó? —alça més la veu, i tus una mica, de maneta que li esquitxa una galta amb restes de menjar.

—No, és clar que no! —i s’esbandeix la nosa de la galta amb una mà—. Però pensa que vindrà l’hivern i no podràs resistir les glaçades de la nit… Es que això teu, Llorenç… —canvia el to.

—Què vols dir…?

—Coi, que el disbarat ja està fet! Mira que… —vacil·la—. Mira que matar! Quantes vegades, Llorenç, quantes vegades t’havia dit que te’l posessis a la butxaca, aquest carai de geni teu? Mira què n’has tret!

—Ja hi tornem a ser com l’altre dia? —s’enfaristola—. Encara vas a la banda d’aquell fill de puta? No em sap gens de greu haver-lo matat, mira què et dic! No veus que ens hauria robat tot el que tenim, aquell cabronàs? —es va embalant—. I qui sap si algú més no anirà a continuar la feina… Tu dius que de moment no has vist ningú, però… Més cartutxos, més cartutxos m’has de portar! —ordena exaltat.

—Els guàrdies civils es van endur tots els que quedaven! I encara que se n’haguessin descuidat algun, no te’l portaria ni boja! Encara tindries un altre cop de geni dels teus i… —caparreja.

—I tornaria a matar, sí, a matar! —completa amb la mirada esbarriada—. El que passa és que ara no m’equivocaria, ara mataria el fill de puta del meu germà! Si no ho hagués emmerdat tot des d’un principi… Ell en té tota la culpa! —sentencia—. Això mateix! El teu germà! Deixa’l en pau, el teu germà! L’altre dia encara… —i no es vol allargar més.

—L’altre dia què? —demana precipitadament.

—Cony, que l’altre dia encara va passar per casa…

—Què dius? —para de cop de menjar, esverat—. Que el meu germà ha tingut els collons de venir per casa?

—Sí, però només un moment, volia saber com estàvem… —explica sense voler-hi donar més importància.

—La mare que l’ha parit! —la ràbia li enaigua els ulls—. Dos anys fora de casa i, ara que justament jo no hi sóc, hi ha de tornar a posar els peus? Quines ganes de tocar-me els collons! Teresa: si es presenta un altre dia, engegueu-lo, foteu-lo fora, digueu-li que no el necessitem per a res… —i clava un cop de puny tan fort a la cistella, que la mou de lloc un pam ben bo amb un gran enrenou d’ampolles i terrissa.

—Mecàsum, ja no t’ho hauria d’haver dit! Això que… em penso que només volia xafardejar, va demanar si sabíem res de tu, i, és clar, tots vam dir que no, i crec que va quedar molt parat de veure com ens espavilàvem veient el meu pare i en Xavier llaurant i sembrant els camps! I també crec que no s’imaginava que la tieta trafiqués per la cuina…

—La tieta, dius? Però que també hi ha la tieta, per casa? —demana estranyat de nou.

—Sí! També! Va arribar la setmana passada, i una bona sort que en tenim!

—Collons de dona! Sempre ficant-se on no la demanen! —s’exalta.

—Agraït, hauries d’estar! —el renya—. No es mereix que en parlis així! De la manera que sempre l’has tractada, encara té més mèrit…

—Més mèrit, sí… —caparreja.

—I escolta una altra cosa, Llorenç! —s’envalenteix—. I els nens? Que no hi penses gens, en els teus fills? Si no ho vols fer per mi, de sortir d’aquí dintre, fes-ho per ells, si més no! La Rita mateix…

—Què collons passa amb la Rita? —l’interromp esverat.

—Res! Ja està millor, ja no plora tant… Però és clar: mentre despatxa a la botiga, veu que hi ha dones, dones que no hi anaven mai, que ara hi entren a comprar qualsevol cosa… El poble en va ple!

—La puta xafarderia! Ves!

—I encara hi ha dies que pensa que aquell noi amb qui surt i que tu encara no coneixes, en Marc, potser la deixarà…

—El meu germà per casa! —l’assalta de nou el pensament que no el deixa—. El meu germà tocant els collons una altra vegada…

—Deixa’l en pau, el teu germà! —s’enrabia—. Estic farta de sentir sempre la mateixa cançó! I saps què et dic, noi? —i calla uns segons, com si esperés una resposta seva—. Que és tard i ja me’n vaig! Parlar amb tu és com picar ferro fred! —i es posa a buidar enèrgica la cistella.

—Vés-te’n, collons, vés-te’n d’una puta vegada! —s’encén de ràbia—. Tu encara anant a favor seu, quina ajuda que tinc de la meva dona… —murmura dolgut.

La Teresa, emmurriada, calla. S’afanya a omplir de menges la taula imaginària d’argila premsada i, després de llançar la cistella buida rost avall, comença a baixar de recules agafant-se fort als primers boixos.

—El teu germà, el teu germà, sempre el teu germà… —remuga a mitja baixada—. Ets tu, i no el teu germà, qui va perdre els nervis i va agafar la maleïda escopeta!

—Vés a prendre pel cul! —retruny la boca de la balma.